divendres, 12 de febrer de 2010

Ernest Maragall

Ernest Maragall parla d'esgotament de la població per l'Estatut, en Castells defensa la seva capacitat d'interpretar la societat, en Carod matisa les paraules i diu que ell creu que el país està cansat des de l'Estatut (portem 5 anys amb aquest tema). En Montilla diu que ell no nota esgotament del seu govern. Caldria dir-li al president que segurament això és cert, però l'Ernest no parla d'ell, tampoc del govern, parla de la societat.

CiU ràpidament argumenta que l'ànima catalanista del PSC només apareix quan està a prop de les eleccions. Com si tota la negociació sobre el finançament no s'hagués fet en contra de la voluntat d'un PSOE que no pensava que en Castells fos tant exigent amb les seves demandes.

És curiós veure com en dos dies una afirmació feta en visió sociològica, segurament amb tota la mala llet del món i en perspectiva de no tancar-se a coalicions que generin més estabilitat (CiU-PSC) o CiU amb el PSC amb acords puntuals, genera tot un efecte cascada. Partits que es senten al·ludits (ICV), gent a l'interior del partit que alimenten el faccionalisme i l'oposició desitjant que aquesta facció no surti guanyadora. Perquè no ens enganyem, aquesta facció és la que posa en discusió tota la relació amb el PSOE, la que veia bé governar amb ERC quan el PSOE no volia repetir o la que accepta normatives lingüístiques impensables en altres temps (temps en que el PP donava suport al govern català).