divendres, 31 de desembre de 2010

Els millors desitjos pel 2011

Deixem enrere un 2010 estrany. Pessimisme generalitzat, crisi econòmic, any de canvis importants, desgràcies al món i anècdotes com la nevada del mes de març. Però també un any en general positiu en el plànol personal, amb alguns objectius complerts, satisfaccions i reptes importants que venen

El meu desig pel 2011, que sigui un any de millores per tots els lectors habituals del blog i plens d'alegries. Jo prometo ser-hi un any més.

dimarts, 28 de desembre de 2010

Dels fets a la confiança

El govern Montilla inicià la seva tasca de govern amb el lema "fets i no paraules". En els primers anys el govern impulsà polítiques que han acabat per tenir èxit dispar (hi ha casos de reconeixement positiu com el d'infraestructures, cultura i justícia), però en un context positiu des del punt de vista econòmic. Els darrers dos anys, coincidint a més amb un nou finançament autonòmic, han estat dos anys de crisi econòmica, de drama social i de treure poc pit. El resultat és que els fets han anat contra el govern i el govern contra els fets. I quant les paraules, la política de comunicació no ha estat la millor, el seu president no era un bon orador i la percepció externa era de manca de coordinació, cohesió i confiança en temes clau com l'educació, la fiscalitat i els instruments per sortir de la crisi.

He deixat passar uns dies per posicionar-me en relació al nou govern i el lema que podria fer servir. Sembla que ha funcionat allò del "govern dels millors". Millor vol dir "més bo" i requereix, per tant, d'una comparació que pot ser odiosa en alguns casos. Els millors en relació a qui i quan? L'experiència recent ens demostra que en la societat i l'economia del segle XXI allò millor en un temps 0 pot no ser-ho al temps 1, Zuckerberg no era millor que Jobs l'any 2004 i ara segurament els posaríem a la par.

Aquest raonament em porta a plantejar el repte del govern dels millors davant un escenari que es presenta molt negre. La situació econòmica afectarà el nou govern. Que ningú es pensi que s'obre un temps de recuperació imparable, d'empreses que tornaran a Catalunya i de treballadors qualificats que no voldran marxar. Els salaris seguiran sent menors que a l'estranger i potser baixaran encara més. Els millors poden ser simplement "bons" si els valorem d'aquí 4 anys.

Per tant, no ens queda gaire més cosa que comparar "els fets i no paraules" amb el "govern dels millors" des de l'únic element comú que els sé veure: la confiança.
La confiança que no es percebia en relació al govern anterior i que ara sí es percep, la confiança que es vol recuperar, incorporant independents i fins i tot algun socialista. La confiança dels pactes nacionals incloent-hi agents de la societat civil organitzada i la confiança dels mitjans de comunicació públics i privats. La confiança que transmet en les seves accions l'ara president Mas (a qui, per cert, he criticat tot sovint en aquest bloc en relació a la seva ambivalència).

És el "govern de la confiança". Però no ens portem a l'engany, la confiança no pot construir-se artificialment, la confiança no vol dir comportar-se com "palmeros" al servei d'un clima d'optimisme com sembla que actuen alguns líders d'opinió de mitjans de massa. La crisi econòmica i de país segueix, seguirà i no serà fàcil sortir-ne.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Bicing s'encareix el 15%

Ahir es va donar a conèixer l'augment de tarifes del Bicing. El servei de bicicletes municipal ha millorat força en el darrer any, especialment el manteniment de bicicletes.Continuen existint els problemes de subministrament detectats des de l'inici, principalment a les zones amb pendent.

El preu ha augmentat 11 euros en poc més de 3 anys i mig, gairebé un 30%. Lògicament la queixa no ha trigat en arribar en fòrums i al carrer. " Massa car per un servei que no es pot comparar amb un transport públic", deien alguns. "Em donaré de baixa", diuen uns altres.

Independentment de la qualitat del servei i la idoneïtat del cost, crec convenient fer un parell de reflexions:

1. El Bicing morirà d'èxit i és bo que ho faci per al bon funcionament. O dit d'una altra manera, tindrà un decreixement lògic que podrà ser interpretat de moltes maneres. Anem a pams: neix i creix exponencialment, en part gràcies a una tarifa de 6 euros anual el primer any. Decreix a mesura que algunes persones esdevenen ciclistes i es compren bicicleta pròpia, d'altres que veuen que no els compensa i uns quants usuaris que se'n fan socis atrets pel preu però a la llarga no els convenç o no en treuen prou benefici. Mentre l'hàbit de la bicicleta no creixi espectacularment (3% dels desplaçaments a Barcelona), el Bicing no podrà tornar a l'històric dels 190.000 carnets (més del 10% de barcelonesos).
 2. Des d'un punt de vista de Gestió Pública, el Bicing és un programa subsidiari. Un programa que es consideri important no pot dependre econòmicament del finançament d'altres fonts: en aquest cas l'àrea verda financia el Bicing. L'Àrea Verda pot anar millor o pitjor, però genera efectes perversos en els gestors del Bicing, al cap i a la fi estem parlant d'una àrea verda que recapta beneficis vora els 12 milions d'euros, una xifra petita per un Ajuntament com el de Barcelona
El Bicing mereix tres escenaris :a)  la gestió privada, fent-la independent d'altres partides, amb bonus per la qualitat del servei i altres indicadors. Per exemple, el manteniment del nombre de socis, la valoració dels socis.
b) Cost proper a 0: això implica garantir un servei de qualitat a un preu que possiblement seria inassumible. Lògicament, tampoc semblaria propici que la gestió fos municipal.
c) Integració al transport públic intermodal: Per què a Londres tenen una targeta Oyster i a Barcelona no? Seria plausible integrar el Bicing com a vehicle de connexió entre metro/autobús i la destinació final? En aquest cas l'integraríem a la xarxa de transport metropolità. Cert, passaria de ser un producte depenent de l'àrea verda a dependre d'un monstre com TMB/ATM. Se m'ocorren alguns problemes concrets en la gestió, però també alguns beneficis, el principal seria la multiplicació dels usuaris potencials i potser un efecte inesperat, nous usuaris de transport públic gràcies als beneficis del viatge combinat.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Reptes del nou govern (ii) Mobilitat i transport a les ciutats

(Aquest post forma part d'una sèrie dedicada als principals reptes del nou govern de Catalunya)

En els darrers anys  s'han produït canvis en les polítiques de mobilitat i transport. Per una banda, com a resultat de la llei de mobilitat de Catalunya del 2003, els Ajuntaments han aprovat i impulsat Plans de Mobilitat Urbana, documents tècnics que donen resposta per modificar el paradigma clàssic, encetat al segle XX, que prioritzava el vehicle privat a l'espai públic. Com diuen les següents paraules pronunciades per un expert:

"We spent much of the twentieth century engaged in a campaign to retrofit our cities to the car. However much this may have seemed to make sense at the time, it now looks more like a misdirected effort to save the city by destroying it. As plentiful as the benefits of individual vehicular mobility may be, the large metropolis can never comfortably accommodate any more than a fraction of its citizens in this manner, and we have learned the consequences of trying to do so. Ever-lengthening commutes have meant degraded public spaces, negative health outcomes, social fragmentation, infrastructure whose maintenance goes underfunded"


El problema actual és doble: 


1. Per una banda, els Ajuntaments es troben davant solucions que sovint són cares i impopulars. Hi ha casos com el de Granollers, molt destacat a nivell tècnic, que ha generat debat als municipis del voltant, degut a l'efecte d'atracció de la capital del Vallès Oriental. Algunes mesures, com la limitació del vehicle privat al nucli urbà, compensat per la construcció de pàrkings gratuïts a 10-15 minuts caminant, no s'han percebut correctament.

2. En molts casos les solucions plantejades per les ciutats per oferir millors espais públics, més compatibles i més nets, topen amb la mancança del transport dissenyat en lògica territorial. Fora d'AMB sovint el peix es mossega la cua: connexions en transport públic insuficients produïdes per falta de demanda i falta de demanda generada per manca d'oferta. En els darrers anys cal reconèixer que s'han dissenyat (que no executat) millores en el transport ferroviari i el transport de rodalies a Girona i Tarragona.

Al cas de Barcelona les mesures "revolucionàries" han quedat a un calaix. La mobilitat privada ha baixat, en bona mesura degut a la crisi i la implantació de l'àrea verda. Però el peatge urbà, tot i alguns informes favorables a la seva viabilitat, ha quedat en bona mesura aparcat per la por a la impopularitat.
El principal problema és que si bé el trànsit privat està ja en una situació de trànsit molt dens en hora punta, hem d'afegir la saturació de la xarxa de Rodalies RENFE, especialment al Maresme i el Baix Llobregat, els problemes de velocitat comercial de FGC a la línia del Llobregat.

Els reptes del nou govern no són fàcils, però tampoc hi ha gaire marge per la maniobra. Per una banda impulsar la planificació encetada pel govern anterior, amb el qual PSC i CiU estaven d'acord, superant les reticències d'ICV a infraestructures viàries que afecten indirectament el transport de viatgers.
En segon lloc, plantejar un model de transport públic de caràcter territorial que sigui compatible amb les voluntats dels municipis de tancar l'accés al cotxe. Sense un autobús i ferrocarril competitiu comercialment i tarifària serà molt complicat reduir les tensions de la mobilitat intermunicipal.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Un debat antic sobre desregulació

El passat 3 de desembre vaig veure, des de la distància, com l'espai aeri espanyol es transformà en caos. Per sort, unes hores em van salvar i vaig poder arribar a Washington satisfactòriament.
Curiosament, el dia següent visitava el "National Air and Space Museum" de Washington DC, un lloc força interessant on poder veure naus i sondes espacials, així com avions de totes èpoques. Una de les peces del museu era un cartell de finals dels 70, quan els Estats Units donaven un pas similar (pel canvi) al que es vol donar a Espanya trenta anys més tard, amb l'aprovació de la Airline Deregulation Act del 1978.

Pels que no veieu la foto correctament, a la columna esquerra podem destacar que aquesta normativa, que obria la possibilitat d'obrir rutes a qualsevol aerolínia que ho volgués, generava dubtes i temors sobre l'estabilitat dels valors públics i el manteniment d'un sector privat potent.

A la columna de la dreta es fa referència als petits aeroports (petits mercats), que podrien quedar limitats per la concentració del negoci en poques empreses i destinacions rentables, una lliçó del que pot esperar al territori espanyol si AENA fos privatitzada.

En definitiva, si bé al territori espanyol no estem parlant d'una situació similar, cal plantejar la necessitat d'un gir complet en el triangle gestió aeroportuària (público-privada); paper d'AENA i política pública incentius per a la manteniment de rutes i l'afectació dels dos fenòmens clàssics de la desregulació i la privatització.
Si una cosa està clara és que la combinació de les variables grau de desregulacio i grau de privatització d'aquests tres components del triangle afecten decisivament el sector: dos exemples hipotètics: a) es privatitza la gestió aeroportuària, es privatitza AENA però els poders públics donen incentius públics per l'arribada de companyies.  b) es privatitza la gestió aeroportuària només en alguns aeroports, AENA es manté inalterable i desapareixen els ajuts públics a aerolínies.

Ara bé, pot ser que determinats debats no es facin pensant en millorar l'eficiència, sinó simplement per motivacions financeres.  Si aquest fos el cas, el segon escenari serà el més proper.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Reptes del nou govern (i) La nova orientació del medi ambient


Avui inicio una secció fixa en aquest bloc. Parlaré dels reptes del nou govern de CiU. Ho faré amb un doble risc: el primer, avançar-me a les polítiques que encara no s'han anunciat, sense necessitat de llegir-me el programa electoral. El segon, destacar prioritats que poden deixar de ser-ho, o tendències en cadascuna de les matèries que poden passar a un segon ordre. I ho faré sense criticar ningú, els que van marxar i tampoc els que arriben.


Un dels primers temes a abordar a la Generalitat convergent serà la política mediambiental.

Orientada des del govern tripartit des d'un posicionament conservacionista de la fauna i flora, per una banda (especialment en espais naturals) i intervencionista per una altra (en matèria d'aigua, canvi climàtic i contaminació), la política d'ICV ha posat al centre de les seves actuacions l'educació ambiental, la protecció  i el control ambiental de les activitats productives (de fet, es va aprovar una llei l'any 2009 en aquesta matèria).

En la nova etapa, el principal repte és com fer compatibles els principis de sostenibilitat ambiental amb la sostenibilitat econòmica en un entorn de crisi econòmica.

La intenció de CiU és connectar el medi ambient amb l'energia, la indústria i l'activitat econòmica. El paradigma és diferent a l'anterior, ja que ara manaran els incentius econòmics i de mercat (exempcions d'impostos i taxes per encoratjar l'aposta pel fet mediambiental). I per altra banda, buscaran de ben segur un compromís públic i privat pel medi ambient, però ho faran apretant poc per les obligacions i molt per demostrar que cuidar el medi ambient és positiu pel país i per la seva economia (un element que sí comparteix amb ICV).

dilluns, 29 de novembre de 2010

Lectura electoral

Les primeres 8 reflexions dels resultats d'ahir:

1. CiU ha fet una campanya seriosa, conservadora (no vol dir pitjor que la resta) i molt senzilla quant a missatge. La imatge del candidat es mantenia intacta tot i la llarga trajectòria en primera línia política. Ha aconseguit recuperar votants que havien marxat a Esquerra i probablement n'ha guanyat del PSC. No ha necessitat un PP dèbil per consolidar-se en el centre-dreta.

2. PSC. Campanya en clau metropolitana. Renúncia al votant catalanista. S'ha centrat en recuperar els que consideren que cal mobilitzar votants de clara lleialtat. En 2 anys el PSC ha passat de reivindicar un votant propi que feia guanyar eleccions al PSOE a reconèixer que el votant més fidel al tradicional missatge del PSOE és essencial. I per altra banda, la crisi econòmica afecta principalment aquest votant. Campanya grisa en imatge, un lema poc encertat en el context de crisi econòmica i un candidat fluix en oratòria.

3. PP. Sánchez Camacho ha capitalitzat votants de la perifèria de Barcelona sense perdre'n els més tradicionals. Ha ampliat l'horitzó que semblava esgotat fent un discurs que no ha abusat del concepte "Espanya", sinó més aviat del canvi polític i la immigració, els dos elements més sensibles per les bases socials de la perifèria barcelonina.

4. Iniciativa. Han fet campanya en solitari, l'únic partit amb un missatge centrat en temes diferents a la resta. Això li ha donat un avantatge, i és que el votant més d'esquerres l'ha vist com única opció viable. El problema és que possiblement ha recollit menys votants socialistes dels que podrien esperar. Tot i la seva gestió al govern és qui menys es resenteix.

5. Esquerra. La campanya m'ha agradat, un lema directe i una posada en escena innovadora (parlant a peu dret) sense una tarima al darrera. Però dóna la sensació que molts votants anteriors no l'han percebut com alternativa fiable per l'avenç de l'independentisme.

6. Solidaritat. Té molt mèrit, sense gairebé presència als mitjans i poca estructura de partit, ha aconseguit resultats molt dignes arreu del país, especialment Girona i Barcelona.

7. Ciutadans. Candidat bon orador en els cara a cara amb entrevistadors, però va perdre els papers al debat a 6. La consolidació demostra que van de debó, alguns presagiàvem la seva semi-desaparició fa un temps. Ens hem equivocat. Es mantenen tot i que el PP, d'on prové la majoria dels seus votants, també puja. Per tant, podran dir que la gent amoïnada pels temes en llengua i educació creix.
8. Plataforma per Catalunya no entra, per sort, al Parlament. Però té més de 70.000 vots, un símptoma que el vot xenòfob aflora a un ritme encara lent però molt concentrat, quelcom que es pot posar de manifest a les properes municipals. Quant a Reagrupament, es pot veure com un cas de bombolla 2.0: si et mous per Facebook i Twitter dóna la sensació que és un partit molt gran, amb molts suports. La realitat els deixa com un partit molt minoritari.

divendres, 19 de novembre de 2010

Campanyes 2.0?

Fa una setmana vaig assistir a una interessant conversa-debat sobre la formació política i les noves tecnologies, organitzada per la Fundació CatDem. Una de les idees més concises i clares la va dir el nostre company Ivan Serrano: "aquestes eleccions tampoc seran 2.0". Efectivament, són les eleccions on més gent en parla. Al Twitter els experts i amants de la comunicació política s'encarreguen de destacar allò més rellevant de la campanya. Però em dóna la sensació que ho fan conscients que el contingut no està gaire cuinat per ser difós. Els partits, per la seva banda, es limiten a reproduir l'agenda o bé donar pinzellades més o menys inconnexes sobre l'obra de govern (en el cas del Tripartit) i sobre els pocs elements concrets que proposa Convergència, coneixedora que una campanya centrada en valors en positiu és del tot suficient per guanyar.
No està sent una campanya 2.0, com ho demostra el fet que l'usuari de les noves tecnologies es concep com amplificador d'arguments, orientats a l'audiència fidel, més que no pas com participant entusiasta dels missatges i debats.  Encara falta molt per arribar al desitjat efecte Obama en la societat.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Dades insuficients: l'ocupació al sector turisme

Habitualment veiem referències a molts informes, estudis i anàlisis basats en indicadors (dades més o menys objectivables) o dades d'enquesta.  Sovint passa que una informació resulta poc interessant per als mitjans de comunicació i l'investigador fa volar coloms amb un titular que els mitjans de comunicació amplifiquen. En altres casos és a la inversa, l'investigador es posa les mans al cap i es desmarca del titular.

El cert és que un indicador o una variable d'enquesta és una aproximació d'una realitat social. Un bon indicador és el menys qüestionable, aquell que per aquella realitat tothom fa servir, o tothom considera una bona aproximació. Així, el volum de tones de brossa recollida és un indicador interessant per conèixer la producció de brossa, d'igual manera que la taxa d'atur ho és per tenir una bona aproximació de la proporció de persones que busquen feina i no en troben, tot i que de seguida pensem que l'economia submergida té un paper que ens ajuda a fer matisacions.

Avui s'ha publicat a la Vanguardia un article amb el següent titular: "Barcelona, en la última decada: domina el trabajo industrial y muy pocos viven del turismo". 
El treball al que fa referència es remet a unes dades de la Seguretat Social on es determina que l'indicador clau per valorar quanta gent viu del turisme és el fet d'identificar la feina directament amb aquest sector segons les dades oficials. La interpretació de l'indicador, basat en una dada oficial, dóna lloc a reflexió. És una dada informativa, però no podem dir que sigui una bona aproximació (tot i que és la més fàcil) per fer derivacions sobre l'impacte del turisme en l'economia de la ciutat.

El turisme no pot tractar-se d'una manera separada d'altres fenòmens de les nostres ciutats i viles. El concepte "servei turístic" afecta tots els serveis en els quals el turista té una incidència. Sabem que els turistes van a hotels i sabem que necessiten transport. Però és un taxista un treballador que viu del turisme?? Sí i no. El mateix succeeix als treballadors d'un bar de Gràcia on un 15% o 20% dels clients són turistes. Tampoc es pot considerar turística la Casa del Llibre, un Restaurant amb dues estrelles Michelin, un teatre de Londres o un dissenyador de Webs per a hotels?. Però en canvi, els turistes deixen uns diners en molts d'aquests serveis, hi són presents, fins i tot en alguns casos ajuden a omplir i quadrar números.
La frontera del considerat "viure del turisme" i "treballador turístic" és enorme en un país amb un fort turisme interior, amb tipologies de turisme exterior que van més enllà del Resort de tot inclós. De fet, el turista cultural, el de shopping o el de negocis, pot arribar a tenir patrons de lleure similars als de qualsevol resident.

En els casos del model de tot inclós, fer una aproximació a la proporció de llocs de treball directes al sector és relativament fàcil. Sense turisme no hi ha llocs de treball a la Riviera Maya i no existirien altres llocs de treball indirectes. Aquí no podem dir el mateix i el fet que hi hagi poca gent directament vinculada per la SS al sector, no vol dir que el turisme no sigui una font importantíssima d'ingressos a la ciutat i un motiu per de creació de llocs de treball directes i indirectes.
En el nostre país, ens haurem de conformar amb els excel·lents estudis sobre activitat turística i despesa del PIB, tant importants per analitzar el sector. En el cas dels llocs de treball, caldria ser curós en la redacció de titulars, si no volem que una notícia tingui poca credibilitat.

dimarts, 16 de novembre de 2010

El perfil dels parlamentaris catalans

D'enllà de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, 578 persones s'han assegut amb escó al Parlament, de les quals 26 han estat més de 5 legislatures, i dues d'elles han estat les vuit legislatures (una de CiU i una del PSC). D'entre els que més repeteixen, en proporció, trobem els del PSC, CiU i ERC. I els que menys, els/les d'Iniciativa. La mitjana d'estabilitat és de 1,70 legislatures per parlamentari/parlamentària. Sembla que la idea general dels polítics que s'aferren a l'escó no està clara, tot i que d'enllà d'aquelles eleccions del 2003, moltes de les noves cares d'aquell govern tripartit i de l'anterior govern de CiU tornaran a ser elegides en aquestes eleccions.
Només cal donar un cop d'ull a les principals opcions polítics per adonar-nos que darrera un suposat canvi, més aviat tendim a escollir llistes on la renovació sol centrar-se en les posicions capdavanteres a les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida. En canvi, a Barcelona, on els partits posen els seus principals referents d'aparell, el canvi costa més.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Aeroports privats a Madrid?

Sembla que Madrid activa el vell projecte d'aeroports privats ben a prop de la ciutat.

El projecte planteja una redistribució del trànsit dels aeroports militars i una especialització comercial i logística dels dos nous aeroports, així com Barajas.

De reptes i dubtes n'hi ha molts. La principal és si aquest projecte pot ser viable. Considerant l'experiència de Londres i Berlín hom podria pensar que pot ser viable en termes d'èxit empresarial, plantejar un ambiciós projecte de centrals de mercaderies i aconseguir que "Madrid sea el gran centro de logística de distribución del centro de Europa y del eje norte-sur y este-oeste”. Com a repte, no és pot negar que resulta il·lusionant per la regio. En primer lloc, perquè Madrid no és precisament una plaça ben situada. Allunyada del mar (els ports de Barcelona, València i Bilbao tenen Saragossa i el sud de França millor situades) i amb l'incertesa del paper d'alguns països centreeuropeus en el futur. Madrid avança, però què faran els hongaresos, els alemanys, els Italians o els austríacs? 



dilluns, 8 de novembre de 2010

Privatitzar autovies

Les crisis de liquiditat al sector públic té, gairebé sempre, una solució fàcil: privatitzar els serveis atractius per al sector privat. Fa més d'una dècada el compromís d'estabilitat exigit per la UE per accedir a l'Euro va implicar la privatització d'alguns serveis en règim de monopoli. 

La situació actual s'explica per molts altres factors, alguns d'ells provinents per decisions d'altres governs (especialment el problema del model productiu).

La qüestió és que alguns ja preparen la privatització d'alguns actius de l'Estat per a privatitzar si la situació empitjora: AENA, RENFE i les autovies serien les primeres candidates. La notícia és que les concessionàries reclamen una compensació per la diferència del que tenien previst guanyar i del que guanyen. Una mala notícia pels que pensaven que seria fàcil reduir la despesa pública en gestió d'autovies traspassant la gestió d'algunes de les més rendibles al sector privat.

El problema de fons és la sensació que arriba al ciutadà: un cop més les grans empreses en mans d'alguns sectors d'activitat reben la protecció de l'Estat. En canvi, d'altres veuen com han d'assumir tot el risc d'obrir una empresa o negoci propi. Amb aquesta decisió entra en crisi la visió liberal de l'activitat empresarial, que considera que el risc i els beneficis són privats i el regulador que garanteix la transparència és l'Estat. Es crea una relació força injusta d'aquesta activitat, en el qual el risc és compartit i els beneficis són privats, una via que no convenç les tesis socialdemòcrates i molt menys les liberals.

Tea Party

Avui tenim una nova aportació externa al bloc provinent de Washington DC. 



I have long maintained that the United States --a non-parliamentary unitary executive system-- is not really a two-party system.  The Democratic and Republican parties can be seen, for our purposes, as the equivalent of multi-party parliamentary coalitions.
The left-leaning party (the Democratic party) is made up of everyone from self-described socialists to so-called "Blue Dog Democracts; on the other hand, the right-leaning smaller government party (the Republicans) consists of a broad spectrum that runs the gamut from near Anarchists to so-called Northeastern Republicans, the latest in a long tradition of not very conservative but still barely electable in the liberal Northeast politicians.
This quick summary is useful because many elections seem mainly to be about politicans fighting for the great mass of undecided centrist independents, in other words, pulling undecided moderate voters into their coalition.  This election, in sharp contrast, showed almost every politician trying desperately to appeal to the Tea Party, a movement that is strongly allied with the right.  The handful of candidates who eschwed or ran against tea party themes lost (i.e. Russ Feingold), had very tight races (i.e., Harry Reid), or didn't really care because they were in safe districts (i.e., Barney Frank).
The question that is floating out there but is not getting nearly the attention that I think it deserves is: Just how right wing is the tea party?  This right-leaning poster sees it as common sense but there is no question that its small-government and anti-spending bent flies in the face of liberal and Democratic party orthodoxy...but, it obviously resonated with voters this year.  There are also questions about its staying power and its ability to resist being co-opted when they actually hold power.
Stay tuned.  Exciting as this was, the real test of the tea party is two years away.  Expect a Democratic primary challenger to President Obama and numerous outstanding candidates fighting for the right to challenge him under the banner of the Republican Party.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Ni-Ni

No m'ha convençut la mesura (electoralista) d'impulsar la contractació dels anomenats Ni-Ni (ni estudien ni treballen). No puc dir que no m'agradi, perquè sembla que qualsevol política dirigida a un col·lectiu problemàtic, amb risc d'exclusió, ha de ser aplaudida. Evidentment, la mesura pot ajudar, però no crec que sigui interessant pensant a llarg termini.

En primer lloc, es tracta de posar un tap en una ampolla plena de gas que carregat durant anys. La qüestió és que fa ja molts anys que el balanç educatiu adverteix d'una greu situació quant a fracàs escolar a Catalunya, una situació que s'ha agreujat en els darrers anys de crisi, en bona mesura perquè cal afegir la manca de treball no qualificat. Tampoc hem d'oblidar la crisi de valors que afecta a uns joves sense esperances i expectatives i un canvi de prioritats en la visió del treball i l'esforç.

És simptomàtic que, davant la situació identificada fa uns anys, les mesures estructurals (l'enllaç és del 2006) orientades al sistema educatiu passin ara a un segon nivell en el discurs, si bé és totalment cert (com em recorda la M.L) que s'estan fent reformes interessants per pal·liar la problemàtica. Amb tot, la mesura "estrella" s'interpreta com una manera de buidar de gas l'ampolla, essent coneixedors que el gas tornarà a entrar-hi i pressionar aquest sector.

Un segon grup de critiques es centren en l'ètica de la mesura. Té sentit centrar-se en un col·lectiu ampli però relativament conscient dels riscs? És a dir, en quina mesura els Ni-Ni no saben i no tenen inputs durant els seus anys d'escolarització sobre el risc d'abandonar els estudis? I en tot cas, l'atur dels menors de 25 no és únicament problema dels Ni-Ni, ja que supera el 40%. Qui es fa càrrec de les persones que estan a l'atur i tenen una carrera universitària?

En definitiva, es tracta d'una política socialdemòcrata? No, es tracta més aviat d'una política per donar resposta als efectes del fracàs escolar, dóna respostes curt-terministes que no afavorirà la igualtat d'oportunitats d'accés al mercat de treball. Hi ha millors opcions en altres partits? No sóc gaire optimista quant les propostes de CiU en matèria d'atur juvenil. Incentivar la beca i el contracte de pràctiques s'ha demostrat ineficient en el sistema productiu català, especialment els anys 90 i 2000.

divendres, 29 d’octubre de 2010

l'AVE i el futur high-speed rail

 Els models no sempre són comparables. Si bé fa un temps es van encarregar d'avisar que USA s'havia informat per la posada en marxa del model d'alta velocitat espanyola, fent fins i tot referència al Congrés americà, la crisi posa cada model al seu lloc.
El model espanyol s'ha dissenyat seguint una configuració radial. Això vol dir, bàsicament, que està limitat en termes de cost-eficiència:
a) Madrid està envoltada d'una meseta amb molt baixa densitat de població.
b) Les ciutats que connecta tenen fluxes de comunicació en moltes direccions (Sevilla cap al mar, Barcelona cap a França i cap al sud, País Basc cap a França).
Aquesta realitat geogràfica, agreujada per les característiques del terreny (cas d'Astúries, Galícia i Euskadi, per exemple) encareixen els projectes d'AVE enormement, fent que el cost social (el cost que caldria pagar per bitllet per no tenir hipotèticament pèrdues) sigui clarament insostenible en època de crisi, especialment perquè al cost de construcció cal afegir l'elevat cost de manteniment i la pèrdua de passatgers.
La segona inèrcia que genera el fet de connectar Madrid amb les ciutats perifèriques és que aquestes voldran generar nexes amb el seu entorn internacional. Catalunya reclama l'alta velocitat amb França, Badajoz amb Lisboa i Galícia amb Porto. Més cost, aquesta vegada per concebre el projecte com una realitat transnacional. Dos principis, el d'oferir servei a Madrid i fer-lo internacionalment, que xoquen clarament.

 RENFE ja ha reconegut que algunes rutes no donen els resultats que serien desitjables.

En l'altra cara de la moneda un model nord-americà basat en carredors que no han de connectar necessàriament. Fixem-nos al mapa adjunt: no hi ha pretenció de connectar Seattle (cantonada nord-oest) amb San Francisco i encara menys pensar en Vancouver. Per què caldria, si tenim en compte la distància que els separa? Un altre exemple, Chicago. És evident que juga un rol important, però no hi ha pretensió d'anar més enllà de la seva àrea d'influència natural. No es preveu cap connexió amb Washington i Nova York, això ja ho fa l'avió. Lògicament, no són dos països comparables en gaire cosa, tot i que el cost per Km. és vital en aquests casos.
 Potser sí en una, allà els projectes d'infraestructures tenen una lògica federal, que vol dir dues coses: 1. és molt difícil que es donin diners per projectes que només ajuden a uns pocs i 2. que es creen autoritats dels estats per desenvolupar el projecte, com ho prova l'exemple de l'autoritat de Califòrnia.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Reglaments i persecució

Uns tribunals donen invalidesa a un reglament sobre ús preferencial del català a l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Altres recursos similars podrien invalidar reglaments interns d'Ajuntaments, Universitats i altres entitats.

El concepte ús preferencial del català és, sense dubte, problemàtic. Però, a diferència de la tradicional queixa del PP i Ciutadans, no va en detriment de cap llengua. El concepte ús preferent s'ha de distingir del d'obligatorietat.  De fet, l'Ajuntament de Barcelona fa servir, per exemple, el castellà i l'anglès en moltes comunicacions (especialment en opuscles). I les comunicacions i mails interns es fan, des de sempre, amb la normalitat que dóna el coneixement entre el personal que hi treballa (pots rebre algun correu en castellà, molt puntual, si es tracta d'algú que coneixes bé).
El català, lògicament, ha estat emprat en comunicacions oficials i protocolàries, també per part del PP. Costa molt creure que ho hagin fet condicionats per una normativa, tot i que l'haurien de complir. La millor notícia és que el català s'ha fet servir de manera normal i preferent. Preferent en el sentit de ser "elecció personal". Afortunadament els jutges no poden anar preguntant tothom si ha escrit un mail o una carta en català perquè està obligat o, simplement, perquè ho vol fer. S'ha creat, de nou, un agravi comparatiu... la sospita sobre els que trien preferentment un idioma respecte l'altre en les seves comunicacions. De ben segur un hipotètic manual d'estil del PP a l'Ajuntament obligaria a escriure e-mails en tots dos idiomes, ratllant així el ridícul i fent perdre el temps als tècnics municipals (els polítics, per sort, normalment sempre estan reunits, al telèfon, o menjant).

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Diners a Suïssa

Hisenda ha recuperat 260 milions que es trobaven a Suïssa. És curiós, si més no, que més enllà de l'Ebre es donin carnets d'espanyolitat basada en la proximitat d'idees. En canvi, la fuga de capital i, directament, el diner defraudat a Hisenda (Hisenda som tots), sol passar desapercebut en les valoracions sobre "ser un bon espanyol". El patriotisme és, doncs, una qüestió que sembla sobrepassar el diner.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Concert econòmic

El concepte "concert econòmic" és un dels principals desitjos dels partits catalans. A diferència d'altres conceptes emprats al debat polític, el concert econòmic sempre es fa servir de  forma rigorosa, tothom entén el mateix.  Però a diferència d'altres debats, la claredat del benefici que suposa per l'autogovern, no ha suposat gairebé mai una proposta realista als programes electorals.
El motiu d'aquest omissió, a excepció del debat estatutari, és que el procés de construcció de l'Estat de les Autonomies ha tingut durant més de 25 anys un denominador comú: mantenir les assimetries adquirides i no crear-ne de noves.
D'aquesta manera hom pot entendre que les negociacions sobre el model de finançament autonòmic hagin avançat sempre en la direcció de disposar de més recursos, però mai per la vessant de la recaptació, sinó pel  retorn dels recursos que l'Estat recapta.

El fracàs del model de finançament de l'Estatut del setembre de 2005 en les negociacions a nivell de l'Estat va posar de manifest que l'actual model està condicionat a dues dinàmiques: la necessitat de donar resposta a la LOFCA i el pacte tàcit entre PP i PSOE en les autonomies consideres pobres, sense un predomini d'un dels dos partits. I res ens pot fer pensar que allò que no servia el 2006, en un entorn de canvi de les regles del joc, pugui ser útil en un entorn de bloqueig del tema català a l'Estat, que es limitarà a descentralitzar competències i diners finalistes per la gestió d'aquestes.

Aquests condicionants eliminen qualsevol possibilitat d'obtenir quelcom similar al Concert econòmic en els propers anys. Per molt que CiU insisteixi al seu programa, no hi ha cap analista que consideri aquesta proposta estrella com quelcom plausible. És clar que parlar-ne no és pas dolent, però fer veure que es promet una cosa per després buscar culpables a l'Estat (que es buscaran quan el tema es bloquegi), és com xutar a porteria buïda.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Park Güell

Si recordeu, fa un any vaig fer esment a un dels debats més clàssics en els darrers anys al barri de Gràcia, com limitar l'accés al Park Güell. La saturació de la zona és evident i dificulta el manteniment, així com l'atracció de l'espai per la població resident.

Doncs bé, l'Ajuntament, un any més tard, no ho veu clar i ha decidit no fer res aquesta legislatura que s'acaba. Ajuntament i veïnat han de ser conscients que la solució no pot ser restrictiva en termes d'horaris (la gràcia d'un parc és poder-lo visitar durant totes les hores de llum). Així que no queden moltes solucions. O es limita el nombre de persones que hi accedeixen o bé s'especialitzen usos en funció de l'origen (per exemple, turistes només unes determinades hores del dia).
Una de les solucions plantejades fa un temps semblava coherent: la reserva prèvia per internet o telefònica amb unes excepcions (residents del barri), per als quals el parc es consideraria espai públic de barri.

De ben segur aquest tema entrarà al debat electoral del proper maig i la solució, per imaginativa que sigui, haurà de ser alguna de les plantejades en  aquests mesos.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Treure punta de l'anècdota

No m'ha agradat la darrera polèmica, amplificada pels mitjans de comunicació en relació als cara a cara electorals. Sembla que fer un mínim de dos debats no està gaire ben vist per una part de la ciutadania. Ho trobo, certament, un debat absurd i estèril pels següents motius:
1. El debat a la TV3 sembla garantit. De fet, sembla que n'hi haurà un a dos i un altre a sis.
2. L'audiència televisiva de gairebé un 20% dels catalans no passa mai per TV3 (i possiblement una proporció similar només mira TV3).
3. L'objectiu dels debats és augmentar la informació relativa a les eleccions i, indirectament, fomentar la participació.
4. En paral·lel als debats, el consum polític arriba per molts altres mitjans (porta a porta, premsa escrita, espais electorals a la televisió, mítings, tertúlies radiofòniques). Molts d'aquests mitjans, per cert, en castellà, encara que es tracta de mitjans fets a Catalunya, i alguns oferint suport directe al candidat Mas. 
5. Criticar l'idioma dels debats és absurd. El candidat Mas ja ha dit que no pretén entrar en aquests debats. Només faltaria, ell és el primer que va anar fa cosa d'un mes a un programa Prime Time de Tele5, en Montilla també hi anirà de manera individual. Tots dos, per altra banda, han fet mítings parcialment en castellà a Catalunya, en Pujol ho feia tradicionalment.

Per tant, benvingut sigui tot el que afavoreixi a circular informació electoral, encara que alguns pensem que la sobreinformació pot generar més abstencionisme... i a les eleccions municipals, si hi ha candidats que volen parlar anglès, francès, italià o alemany per atreure els residents estranys comunitaris amb dret a vot, encara millor!


dimecres, 6 d’octubre de 2010

INEFC a les Terres de l'Ebre?

Ahir es va conèixer que Amposta i Cambrils negocien amb l'INEFC per iniciar els estudis d'educació física i esportiva. La notícia es va conèixer al mes d'abril en premsa local, i ahir se'n feien resó la premsa estatal i catalana.

La notícia és bona o és dolenta? A simple vista, seria bona pel Sud de Tarragona, que s'ha consolidat com a modesta destinació universitària. Primer amb els estudis d'infermeria, turisme i empresarials a Tortosa, i ara amb l'expansió de noves carreres. Reus, Tortosa i Tarragona tenien facultats, per què expandir a la 5a i 7a vila més gran de la demarcació?

El problema rau quan plantegem si el mapa universitari espanyol, està preparat per més de 100 campus d'universitat, més de 50 universitats (gairebé totes oferint com a mínim Dret o Empresarials) i una estructura pública al servei de "fabricar titulats". Una primera mesura interessant seria especialitzar les zones en funció del seu model econòmic i social (a Lleida, agrònoms, a Falset, enologia, a Tarragona arqueologia etc). Una segona mesura seria reduir el nombre de places de les universitats de Barcelona, pas previ per la creació d'una diferenciació entre universitats "bones" i universitats "dolentes, quelcom que està molt mal vist. Les universitats estan competint per atreure alumnat (subvenció) però no poden competir per atreure bon alumnat ja que no controlen les notes d'accés. Actualment, amb un 5, es poden entrar a una colla d'estudis dels considerats "prestigiosos" (Dret, Empresarials),  una demostració del fet que sobren places al sistema.

És legítima aquesta política? Alguns ex-rectors que he conegut tenen una visió contraposada. Mentre l'ex-rector i conseller d'universitats, Carles Solà, defensava un model expansiu territorialment, altres ex-rectors (i ex-rectora) defensaven més aviat el contrari, tot considerant que amb les excepcions d'especialització territorial, les carreres generalistes es podien estudiar a la UOC si hi havia impediment econòmic o personal pel trasllat.

Un dels principals arguments allunyats de la gestió universitària es troba en la relació laboral de l'estudiant amb la universitat. Quan uns estudis estan sobrerepresentats a les universitats en relació al mercat de treball (com li podria passar a INEFC si no redueix places a Lleida i Barcelona), i el graduat/da treballa en altres àmbits de coneixement, els ex-estudiants d'aquests estudis no parlen bé de la universitat i dels estudis en general.

En definitiva, la principal pregunta és: han valorat aquesta decisió en termes de necessitats del país? La política universitària va lligada a alguna altra política de país?

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Fets i paraules

Els 4 anys del mandat del segon tripartit mostra, ara que es fa balanç, elements positius a tenir en compte, però
hi predomina la sensació generalitzada d'esgotament, desànim col·lectiu i desafecció vers les institucions del país i de relació amb l'Estat.
No entraré en valorar els fets positius, que es centren en les àrees de salut, infraestructures, justícia i cultura. S'han aconseguit fites importants, insuficients per neutralitzar en l'opinió pública els efectes de desgast de la crisi econòmica, la gestió del conseller d'Interior i els temes de país (llei de vegueries, finançament i relacions amb l'Estat).

La qüestió ara, des de la perspectiva comunicativa, és com transmetre tot això. Sembla que l'elecció del govern és presentar orgullós la seva acció de govern. Servirà per alguna cosa? Clarament no. Més aviat serveix per posar en línia l'estratègia de l'oposició, que davant els fets parla del 17% d'atur, de la incapacitat de resoldre problemes de país i del desànim general. Com diria en Lakoff, si el rival focalitza en uns issues en els quals tu no pots guanyar, no parlis d'ells. I lògicament, el 17% de l'atur passa per sobre de tots els kms. de metro inaugurats o de tots els hospitals reformats.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Sensibilitats vs. ideologia

Des de petits, a casa, et parlen de "treballadors" i "empresaris", dos móns antagònics difícilment conciliables.
Si considerem aquesta relació en el marc d'una lluita de classes, purament ideològica, els objectius i motivacions són diferents:
1. L'empresariat clàssic seria aquell que ha heredat l'empresa familiar, la manté i dóna feina a mig poble. Amb sort, aquest empresari serà valorat per poder conciliar el respecte pels treballadors i els beneficis. De petit, quan t'ho expliquen, sempre penses en les antigues colònies com a paradigma.
2. El treballador clàssic, aquell que treballa a compte aliè perquè vol o perquè no pot crear un negoci propi. Treballa molt i veu com els diners es queden en mans d'uns quants.

Com a resultat d'aquesta contraposició permanent, creixes i només sents gent que et repeteix que en el 99% de casos és una qüestió de ser propietari o no tenir-ho.

Funciona aquesta lògica en el món actual? Lògicament, mentre existeixin empreses de gran tamany amb lògica industrial, les condicions del treballador que no és més que força de treball. Amb el temps i una mica de contactes te n'adones que ni tot és blanc ni tot és negre.

La qüestió ve quan observes el món que t'envolta i descobreixes figures intermèdies. La més extesa i incompresa: l'autònom.
Les més modernes: el petit empresari vinculat a la nova economia. Aquest empresari sol ser una persona jove, amb una idea de negoci, que ha treballat per compte aliè prèviament. Entén, comprèn i vol treballar amb condicions perfectes, perquè en realitat és un treballador més de l'equip.

El nou empresari té uns valors de feina que van més enllà del "ordeno y mando" i planteja equips de treball on assalariats participen de l'estratègia i dels beneficis finals. És més, l'empresari de la nova economia sap com crèixer, simplement necessita finançament privat (que no arriba), patrocinis de grans empreses (que no és fàcil que arribi sense la intenció d'absorció)  i uns treballadors amb ganes i formació. El petit empresari no pensa en Sant Boi, Girona o Tortosa com a mercat, sinó més aviat en Praga, Toronto o Bangkok, però sí creu que pot millorar donant feina a gent d'aquí.

El nou empresari no té un especial interès en pagar poc, perquè si paga poc tindrà treballadors menys motivats, no atreurà els millors i els difícilment aconseguirà potenciar la capacitat de proposar idees (per què treballar a un lloc on no valoren la meva creativitat?). El nou empresari no està a cap associació empresarial, pensa que els seus problemes no són els de les grans empreses multinacionals. El nou empresari no creu que l'Estat hagi de posar gaires entrebancs, sinó més aviat agilitar la seva activitat, perquè al cap i a la fi, és bo que la seva activitat no es mogui del país.

Aquest empresari, que pot ser una tendència més forta de la que creiem, és també protagonista de la crisi. És protagonista de la manca de formació del mercat de treball, ha patit la sobrequalificació treballant per 1.000 euros en els seus inicis, i ningú li paga més per hores extra. Aquest empresari treballa, el seu treball genera riquesa i dóna llocs de treball. Aquest empresari no pot anar a la vaga del dimecres i ningú li dóna suport.

Interessant enllaç:

http://www.slideshare.net/triumphant/vision-2020-new-economy-2057907

dijous, 23 de setembre de 2010

Entre la (Santísima) Trinidad i l'Asunción (de la Virgen) al PSOE

Tornen les primàries al PSOE. Abans del 2000, abans de l'arribada de ZP com a secretari general del partit, les primàries van aparèixer com una oportunitat de trobar l'horitzó perdut amb la fase final del filipisme. La dualitat Borrell-Almunia no havia sortit bé i la democràcia interna era una forma de donar espai a la discrepància i a l'oportunitat de verificar lideratges.

Uns anys més tard, les primàries demostren situacions de creència, gairebé religiosa, d'una cúpula del partit vers un candidat. A la CAM (Madrid per als amics), el candidat de l'aparell regional és convidat a renunciar per la incorporació d'una candidata amb visibilitat mediàtica i de confiança del president ZP.

L'argument? que té més opcions de plantar cara Esperanza Aguirre. La incongruència? en una organització regional on no existien problemes de lideratge intern (Tomás Gómez va ser candidat de consens en el pitjor moment del PSM), la candidata ve directament de la cúpula federal i a partir d'aquí es crea la democràcia interna. 

En canvi, a la Comunitat Valenciana succeeix una situació diferent. L'aparell regional es blinda i no sap acceptar que té un oponent que vol fer campanya, fins i tot negant-li la reserva d'espais per la recollida d'avals. Una crítica implícita que el mateix candidat Asunción ja presagiava al 2008, quan no treia pit en relació a la democràcia interna al PSPV.  Ahir es va conèixer que Asunción no podrà fer front a Jorge Alarte, una decisió que posa de manifest la fragilitat dels processos de primàries en funció de si el candidat agrada o no agrada als seus caps.

Una qüestió de fe, de molta fe.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Moderaterna

Els Moderats és el partit liberal-conservador suec que ha aconseguit revalidar, per primer cop, la confiança dels electors.
Es tracta d'un partit que va tenir l'oportunitat d'accedir al poder per segon cop a la història als anys 90. La seva tasca era igual de complexa que l'actual: treure Suècia d'una crisi. En aquell moment, el sistema de benestar es sustentava única i exclusivament per la plena ocupació. La càrrega generada per l'atur (al voltant del 10%) en aquella època va provocar un increment massiu del deute públic.
Tot i les promeses de canvis profunds, el govern conservador no va arribar a temps i els canvis i reformes del model de prestacions i serveis públics van arribar a finals dels 90. Aquelles reformes incloien reducció de les prestacions d'atur i la municipalització de molts serveis socials, fet que comportà que cada Ajuntament (allà amb una mida molt major que a casa nostra), desenvolupi un model propi. Paral·lelament va aparèixer el debat sobre l'ús de xecs per la lliure elecció de centres educatius, una de les propostes incorporades pels liberals-conservadors que es va consolidar i que provocà la incorporació d'un canvi en la lògica de prestació dels serveis: l'elecció individual. Avui dia, les critiques al model tradicional no es plantegen tant per la seva eficàcia, sustentació que s'ha vist provada amb els retalls dels 90, sinó per la manca d'elecció.

En aquest temps Suècia ha oscil·lat entre socialdemòcrates i liberal-conservadors (Moderats), que han gestionar la crisi i la sortida d'ella. La societat sueca està cada cop menys polaritzada en relació al model de benestar i actualment, l'arc parlamentari es divideix entre els defensors de noves retallades,  incorporar mesures que garanteixin que les prestacions no desincentiven l'activitat i els defensors del model d'alts impostos a canvi de serveis i jubilacions garantides.
Les noves eleccions han de permetre, per altra banda, que els Moderats triïn entre uns aliats d'ultradreta, que fa anys que no tenien presència activa al Riksdag, o bé l'elecció d'opcions aparentment antagòniques com els verds. Els partits de centre (liberal i de centre), tot i mantenir-se presents, no seran decisius.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Ser realistes o posar frens?

Catalunya ha viscut 4 anys d'esquizofrènia permanent en relació a la qüestió territorial. No ho dic pas pel debat "Sí" o "No" a la independència, un debat que s'ha posat sobre la taula i que es pot considerar un triomf dels defensors d'aquesta qüestió.
L'esquizofrènia ve definida pel fet que partits que no van defensar el text en el seu moment, Esquerra, l'han defensat, tot recordant que ells preferien el del 2005. Alguns dirigents del PSC eren capaços de defensar el text del 2006, però alhora han volgut veure de forma incrementalista (un pas endavant) l'escenari post-sentència, que com ja deia en anteriors posts, trencava la línia de flotació de qualsevol aspiració federalista.

Per la seva banda, CiU ha jugat un paper interessant, sabent emprar molt bé les seves cartes mediàtiques (especialment el grup Godó). Ha mantingut i activat el tema de la relació Catalunya-Espanya al debat polític i públic. Però a mesura que ens hem apropat al moment electoral, ha mantingut l'equidistància entre la independència, el regionalisme (d'una part important de l'stablishment que li dóna suport) allunyant-se de noves propostes com Reagrupament i Solidaritat Catalana. A l'hora de la veritat, les estelades, els crits i les manifestacions pel dret a decidir han quedat com un desideratum amb data indefinida. Diumenge vam saber que abans del 2014 no tenen previst convocar cap referèndum, i ara ja se'n parla del 2014-2018 com un període clau per al futur. Tot sigui dit, marcar el 2018 com a data no vol dir que tinguin previst fer-ho aquell any. Si fa uns dies parlava d'alguns federalistes que eren capaços de donar-se per satisfets davant propostes no federals, crec que és just dir el mateix dels suposats independentistes que, des de fa més de 15 anys, actuen amb la màxima de "l'ara no toca, no som prou madurs com a societat". 

Compte, segurament és una estratègia molt bona, perquè un referèndum amb un 30% de vots afirmatius seria una gran derrota. Però si és així, sembla incoherent focalitzar tot el discurs nacional d'un partit durant 4 "els anhels del poble català...", centrat en un simpatitzant independentista i, un cop arribats a  les portes electorals, deixar-ho tot en un "aquests anhels encara no hi són".

dijous, 9 de setembre de 2010

El ball dels 80 per hora

Des dels seus inicis, la mesura de reducció de velocitat a la rodalia de Barcelona ha suscitat greus discrepàncies entre els defensors de la mesura, els contraris i els que, veient-ne molts aspectes positius, han trobat algunes contradiccions.

No hi ha dubte que la mesura s'ha posat en marxa en un període de disminució del trànsit a la RMB degut, en part, a una reducció de l'activitat econòmica i l'ocupació de zones industrials, que concentren espais de mobilitat privada obligada.

Independentment de l'element contaminant, els 80 per hora han permès suavitzar el comportament al volant de molts conductors. Algú podrà dir que si no volen accidents, potser millor que anéssim a 50 arreu. Però les estadístiques parlen per sí soles i la velocitat reduïda és avui dia una "moda" a les principals metròpolis de tot el món, incloent-hi els EUA, on la velocitat límit a les autopistes és més aviat baixa. Més enllà de la xifra de morts, hi ha la xifra d'accidents. I els accidents afecten, i de quina manera, la congestió, per la pèrdua de carrils per la circulació i els efectes derivats.

És aquest un dels principals objectius d'una política de mobilitat metropolitana. Que ningú em confongui, els morts són importants, però la política de mobilitat no pot entrar als nostres caps i mans i conduir per nosaltres. En canvi, sí pot afectar els fluxes de trànsit. La congestió augmenta el temps de desplaçament, augmenta l'estrés al volant i, per tant, pot derivar en una conducció més imprevisible.

Només per aquest motiu cal tenir en compte i valorar fermament l'adopció de mesures disuasòries a la velocitat lliure en zones d'alta concentració d'accidents, com són les vies d'accés a les ciutats. El debat no ha de ser, 80 per hora sí o 80 per hora no. El debat correcte és: els 80 per hora ha de ser una mesura aplicada sempre? Ha de ser extensiva als actuals límits?  La zona i la velocitat ha de ser variable en funció de la congestió? 


Bé faríem en aquesta campanya d'evitar no confondre al personal. Efectivament, conduir a 80 per la nit, sense ningú a prop, pot arribar a adormir. Però resulta també perillós fer-ho a 130 quan hi ha un trànsit molt dens a l'entrada de la ciutat.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Estratègies creïbles

ETA anuncia que anuncia (temporalment o definitiva) la via militar per assolir els seus objectius. El govern, que ha tingut relativament fàcil el seu control a ETA en els darrers anys, no s'ho acaba de creure fins que el pas arribi  l'anunci de lliurament d'armes.

Tot i que informativament i policial no es pot donar per acabat cap conflicte i, per tant, cal ser molt prudents, el cert és que el fet que l'anunci és fes a la BBC és tot un símptoma. Tot i que TVE es dediqués ahir a sospitar de la suposada professionalitat/col·leguisme dels seus companys britànics, el fet que l'anunci no quedés reduït a un diari o mitjà basc vol dir que hi ha voluntat per internacionalitzar l'anunci. I l'elegit ha estat la BBC, que passa per ser un canal de gran repercussió i prestigi mundial, una qüestió que no crec que ETA vulgui tornar en contra seva en els propers mesos.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Prou autobombo

Personalment sóc força crític amb les campanyes institucionals, amb excepció de les campanyes on el que es persegueix no és una millor imatge pública sinó més aviat una consciència pública (trànsit, alcohol, drogues, incendis). 
Però em resulta sorprenent que siguin els partits polítics els que critiquin l'excessiva despesa en campanyes injustificades, especialment quan ells també gasten molts diners en campanyes d'autobombo (i publicitat), incloent-hi una campanya de CiU en pancartes, plafons i anuncis en autobusos, en part amb diner públic.  No oblidem d'on surt el finançament dels partits. El dia que els partits es financiïn de manera privada l'argument tindrà algun valor ètic.


dimarts, 31 d’agost de 2010

Pervertir la paraula federalisme

En els darrers mesos de turbulència política i de desànim social els partits estan prenent posicions més o menys clares en relació al seu futur. Tots, voluntàriament o involuntària, es veuen inmersos en un clima que porta a un canvi. Veurem si un canvi de cromos o simplement novess maneres de fer. Perquè si bé la situació actual no és només culpa de Catalunya, també és cert que la percepció negativa de la societat, de país que no sap defensar els seus interessos, i fins i tot quins interessos, ve de molt temps enrera, m'atreveria a dir que es cou en la darrera legislatura d'en Felipe González i l'acord d'estabilitat amb CiU. Ve d'aquella època el fre a l'impuls d'autogovern del període 1982-1993, que portà al pacte PP-PSOE de simetrització de l'Estat. I ve d'aquella època la consolidació d'un model de peix al cove que ha perdurat fins els nostres dies. Durant molt de temps amb el beneplàcit de tots i cadascun dels mitjans públics i privats del país, ja fos perquè aplaudien tot el que fessin uns com el que feien uns altres.

Durant 13 anys Catalunya ha acceptat el joc autonomista com un més, ha acceptat que els camins cap a la sobirania no podien evitar el tortuós camí de l'incrementalisme (en les infraestructures, en el sistema de finançament, en acords de coalició multinivell). Tot això havia de canviar amb l'Estatut del 2006. Plantejat com un Estatut que permetria un enfortiment del caràcter bilateral en àmbits tant diversos com el judicial, l'econòmic i el lingüístic, havia d d'ajudar a compaginar dos principis, el federalisme i el nacionalisme autonomista.
La sentència del TC ha frenat de cop tots aquests principis. El TC ha eliminat de cop tota aspiració federal en relació a la relació Catalunya-Espanya, consolida una relació pròpia de l'estat regional i no avança en la representació dels interessos catalans en aquelles institucions de l'Estat.

Però el federalisme no és només una qüestió de què pot fer l'ens subestatal respecte l'estatal. El principi federalista es sustenta en el manteniment d'una entitat subestatal amb igualtat jeràrquica vers l'estat.
Aquest principi no és baladí i, en cas de defensar-se, s'ha de fer amb totes les conseqüències. Inclouria, per exemple, l'elecció dels membres del TC per part dels parlaments autonòmics, no pas per part dels partits, un Senat amb representació per part dels Parlaments autonòmics, i no pas dels partits, un sistema judicial amb no jerarquia. I per últim, un model d'estat que reconegui la pluralitat, incloent-hi la UE.
En definitiva, un model impossible d'incorporar a l'actual Espanya que es sent còmoda en el regionalisme simètric. I el que és més preocupant per aquest ús fraudulent de la paraula federalisme, hi ha persones que han escrit llibres i publicacions en defensa del federalisme que, davant una sentència allunyada del federalisme, estan contents perquè millora l'autogovern... quin és l'objectiu d'aquestes persones, l'autogovern o el federalisme? Dues coses diferents que caldria no confondre, no sigui el cas que les fem sinònimes quan estan prou allunyades.

Eleccions al novembre

Les eleccions esgotant al màxim la legislatura.  S'obre un període de 3 mesos que s'intueix com massa llarg per als partits. Alguns partits, especialment CiU i el PP, porten força temps en precampanya, tot aprofitant que la tendència del govern és clarament negativa. D'altres, com Esquerra, han

El PSC ha viscut un període de renovació d'idees en els darrers mesos, que ha derivat en un nou "Programa Marc". El balanç final destaca el convenciment que la gestió en algunes àrees de la seva responsabilitat ha estat positiva, tenint en compte la dificultat d'atribuir culpabilitats en la crisi econòmica, així com la manca d'instruments d'autogovern en matèria fiscal i inversions en infraestructures.
I per altra banda un to crític vers el govern espanyol en la qüestió de l'Estatut (el debat sobre el federalisme).
Però el PSC, així com ERC tenen un problema comú, i és la sensació que el model tripartit està caducat i desprestigiat, desgastant aquests dos partits. En canvi Iniciativa sembla mantenir el seu suport.

Per últim, l'aparició de dues forces independentistes obre una perspectiva que pot afectar CiU i ERC, o bé simplement permetrà recuperar al sistema votants que tenien força coll avall la seva abstenció fa uns anys.

Independentment de qui en surti afectat dels nous partits, aquests tres mesos es presenta una lluita de mobilització vs. abstenció, fonamental per al resultat final.


A CiU li surten els comptes. Mobilitzant el seu electorat tradicional i esgarrapant alguns vots a PP i PSC en tindran suficient, la llei electoral s'encarrega d'augmentar la distància. No serà necessari fer una campanya en to sobiranista. Això ja va ser el tema durant els darrers anys. Ara seria prendre riscos innecessaris, tot preveient que tant Laporta com Carretero tenen un discurs de centre-dreta clarament independentista. I no hem d'oblidar que una part important de l'electorat tradicional no és clarament independentista, especialment el d'Unió. De moment en Mas descarta un referèndum en la propera legislatura i planteja un objectiu ambiciós però incrementalista: assolir el concert econòmic.

Al PSC només li queda una carta per salvar els mobles, mobilitzar l'electorat que no vota habitualment a les eleccions catalanes. És un electorat que percep el binomi PSC-PSOE com quelcom inquebrantable, però resulta tanmateix un votant ferit, donat que l'atur ataca precisament en aquells barris on hi predominen aquests votants.  Difícilment podrà el PSC plantejar un projecte de defensa de la seva gestió en els darrers 3 anys.

(continuarà)

dijous, 26 d’agost de 2010

Defensa del consumidor

Durant molts anys els consumidors de Catalunya no tenien una legislació clara que els defensés davant males pràctiques, o simplement mals serveis. L'any 2004 es legisla la creació de l'Agència Catalana del Consum (ACC) i ara fa uns dies ha entrat en vigor el Codi de Consum de Catalunya.
Paral·lelament, els municipis, que no tenen competències obligatòries en aquesta matèria, han ofert serveis d'informació i mediació en matèria de consum en forma d'Oficines Municipals (OMIC), més de 100 a Catalunya, o bé amb Unitats Mòbils, fonamentalment orientades a la conscienciació dels drets. Alhora, les polítics locals de consum solen ser competència del mateix responsable de comerç (la clàssica regidoria de comerç i consum), generant-se una relació curiosa compatibilitat de l'activitat de defensa del teixit comercial dels pobles i alhora posar-se al cantó oposat.

El triangle "informar sobre els drets-educació-mediació dels poders públics" s'ha tractat de potenciar sobre uns fonaments molts dèbils, especialment si els comparem amb altres països.

- Hi ha una greu mancança de coneixement dels drets de la població. Però encara que aquests existeixin, el consumidor té la sensació que les Agències públiques de consum no poden fer gaire cosa i que per via legal tot plegat es fa farragós. Ajuda el fet que, amb algunes excepcions, tot quedi amb multes que no tenen cap repercusió final en els damnificats.

- Diferències significatives en les empreses vers el concepte "defensar el consumidor". En molts sectors d'activitat del nostre país la màxima "el client sempre té la raó" hi predomina, simplement perquè la competència acaba posant a tothom on li toca. Si no respons una queixa, no li canvies un producte o no el tractes amb el seu idioma, segurament marxarà a la competència. No es tracta només de complir la llei, també cal donar un bon servei i oferir valor afegit. Precisament això és el que es destaca dels viatges als EUA, la capacitat del consumidor de fer-se fort i tenir un gran poder d'intimidació mitjançant "comentaris negatius". D'altres sectors poden emprar la tàctica de cuidar els seus clients, però aquests no deixen de tenir la sensació que estan pagant un preu enormement alt, tot comparant-se amb el mateix servei del seu entorn (cas de la telefonia o internet).

- Per últim, l'ACC s'ha sustentat sota una activitat teòrica d'inspecció que acaba per ser poc arrelada més enllà de l'AMB, per manca de recursos.

El nou codi de Consum de Catalunya, una norma molt extensa i plena de detall, genera una nova pressió al sector i defineix una fotografia més clara del que hauria de ser l'activitat pública de defensa al consumidor. Però tot sembla indicar que el consumidor continuarà tenint un problema fonamental, no tant legal com de qualitat i tracte dels serveis (també públics) als que accedeix.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Cinemes i aerolínies a Tailàndia

En la meva recent visita a Tailàndia he après moltíssimes coses. Una d'elles, i potser la menys original, és la modernització dels cinemes. Teníem unes hores mortes i vam aprofitar per anar a veure un film en versió original.
Independentment de l'experiència i de la qualitat discutible de la peli, el més encoratjador va ser veure la diferència quant l'experiència d'espectador. L'espectador pot triar entre una gran varietat de sales, amb qualitat molt variable, tot en un mateix complex multicinemes. Algunes sales pràcticament dedicades per sessions privades. D'altres buscaven una experiència completa, incloent-hi espais de relax pel temps anterior o posterior a la película. D'altres, simplement tenien tres o quatre tipus de butaca, amb preus que variaven en funció de l'amplada i la comoditat. 

La veritat és que resulta un plaer anar al cinema i poder estirar les cames totalment, fins i tot estirar-te cap enrera sense risc de molestar al veí. Aquí, en canvi, vaig llegir que els propietaris de les sales es lamenten que els espectadors es baixin les produccions d'internet... han pensat en modernitzar algunes sales, tot oferint un servei que vagi més enllà de la reiteració fins l'infinit de seients amb poc espai, que només s'omplen els dissabtes? Han pensat transformar el cinema en un lloc on poder gaudir d'oci variat?
 El fet d'oferir partits de futbol és un primer pas cap a una modernitzacio, potser el següent seria oferir sales encara més privades pensades per grups més o menys petits, amb serveis semi-privats, o bé oferir seients premium, o fins i tot seients de darrera hora a preu reduit, aquells que ajudaran a que una sala passi d'estar molt buida a "semi-buida".
 Innovar o morir, diuen... és més fàcil culpar als clients, a les tecnologies i deixar-ho tot en mans de les 3D, però el client sempre tindrà una explicació per la qual t'abandona. I si optes per no escoltar-lo o no analitzar-lo, no el recuperaràs.

És un plaer disfrutar del cinema, poder estar encara més còmode que a casa amb tecnologia de darrera generació, això és el que el client vol (a més de bons films, cosa que a vegades costa trobar).

També va ser un  plaer  poder volar amb Bangkok Airways. Els preus són força ajustats però el que més agraeixes és la seva sala  d'espera VIP, amb begudes i menjar de franc, obert per tots els clients, no només pels passatgers amb privilegis. És cert que els aeroports regionals de Tailàndia no tenen la freqüència de vol dels europeus, però com a concepte de viatge, és un exemple del que era i ja no són les aerolínies europees (amb les excepcions de les alemanes Lufthansa i Air Berlin).

Referents nacionals

Torno de vacances, 1 mes de desconnexió i de pensar poc (ho sento) en els problemes del país. He anat rebent inputs per tot arreu, però algunes m'han sorprès completament.
Durant l'últim any el país ha trobat nous referents en alguns temes, tot buscant respostes per problemes com, per exemple, la crisi econòmica. En alguns casos, s'han sentit comentaris en el sentit: "En Laporta és el líder que el país necessita, com ho demostra al Barça".

Un d'aquests personatges que ha tingut un esclat mediàtic és en Sala i Martín. Com a professor, els que hem tingut el plaer d'escoltar-lo no discutirem la seva capacitat comunicativa i la validesa dels seus treballs (especialment a finals de la dècada dels 90). Com a opinador, podem estar també d'acord en els seus preceptes per sortir de la crisi: reduir els costos, reduir la burocràcia, incentivar la productivitat, no pujar els impostos, reformar el mercat de treball.


Una de les qüestions que em sobten són els números del FC Barcelona. Quan vaig marxar tenia el convenciment que el Barça no anava sobrat de calers, però l'exercici anterior, amb el professor Sala i Martín com a tresorer, els números no eren negatius.

Pocs dies més tard de presentar aquestes xifres, s'han donat a conèixer alguns detalls que, en tot cas, sorprenen.

Si bé les xifres de 77 milions de dèficit no es poden discutir sense conèixer a fons el pressupost, sobta que un tresorer que propugna una certa austeritat en els pressupostos públics signi factures per conceptes poc justificables, o que accepti despeses d'uns 30.000 euros per partit en catering per la secció VIP (unes 100 persones).  Això, en un club amb un deute d'uns 300-400 milions d'euros és, com a mínim, discutible.

En definitiva, com podem veure en el cas del Barça, farem bé com a país no fiar-nos gaire de salvapàtries que tenen receptes i missatge que pot servir per a tot, no sigui el cas que la realitat els porti a sorres movedisses.

divendres, 23 de juliol de 2010

bon estiu!

Aquest bloc estarà aturat uns quants dies... Jo tampoc us podré seguir llegint en els vostres respectius.
Espero que passeu un bon estiu!

dimecres, 21 de juliol de 2010

Incentius perversos

Recomano la lectura d'un llibre gratuït sobre els riscos i oportunitats de l'outsorcing o externalització de serveis a l'administració pública escrit per Carles Ramió, Miquel Salvador i el mític Oriol Garcia Codina.
Dit això, es tracta d'un dels temes més polèmics en el debat sobre l'administració pública i la gestió pública (dues coses diferents). L'externalització de serveis té una lògica en clau de modernització de l'administració, que no sempre pot oferir serveis de bona qualitat a un preu de mercat. Un segon raonament es vincula a motivacions clàssiques: menors costos fixes (no hi ha necessitat de contractar personal públic), possibilitat d'incorporar clàusules d'incentiu per resultat, reducció de costos, optimització de funcions de personal.

La clau en tot contracte d'externalització és garantir que el període de prestació tingui incentius per no reduir la qualitat del servei que es presta, ja que sovint la responsabilitat civil segueix en mans de l'administració.

Resulta, per tant, del tot extranya la situació que sembla operar en el cas del Tibidabo. Contracte recent de manteniment de les atraccions amb penalitzacions per tancament de les atraccions. 150 euros per hora... incentiu molt pervers a mantenir oberta en el menor temps possible. La responsabilitat de la qualitat del servei de manteniment recau, principalment en l'Ajuntament, que és qui no pot garantir que l'empresa de manteniment estigui actuant amb poca precaució.

En aquests casos, on el control i la vigilància no es pot fer per part del contractant, no es poden buscar penalitzacions, sinó més aviat bonus a llarg termini. Encara que sembli extrem, hauria estat bé condicionar una part important del contracte al nombre de persones mortes, als ferits i al nombre d'usuaris de les atraccions reparades (si una atracció està fora de funcionament tindrà menys usuaris). Tots tres, i d'altres, elements que el gestor de la instal·lació SÍ pot controlar o quantificar.

divendres, 16 de juliol de 2010

Debats complexes: el finançament del transport

Fa unes setmanes vaig participar en una interessant jornada sobre l'actualitat de la planificació de la mobilitat. Una de les presentacions més interessants provenia de l'Autoritat del Transport Metropolità, concretament sobre el cost de la mobilitat a la Regió Metropolitana.
Interessant perspectiva, amb una diagnosi senzilla i intuitiva:

- Les dinàmiques urbanes, que ha nprovocat un augment de 755 a 914 milions de desplaçaments en transport públic en 8 anys (2001-2009).
- Inversió i ampliació de les xarxes, amb un cost que gairebé s'ha duplicat (de 481 a 886 milions d'euros).

Evidències del model en un entorn de crisi econòmica:
- En 10 anys s'ha passat d'un model on l'usuari pagava el 50% a un on les tarifes cobreixen un 40%.
- Els costos d'operació per viatge es manté per sota de la mitjana de les ciutats europees, no sembla un problema de cost.
- L'ingrés mig per viatge està també a la mitjana.
- En l'actual situació, si s'acorda que la inversió s'ha de mantenir però es considera el descens dels pressupostos públics, només queden tres alternatives: s'incideix en elements de qualitat del servei (manteniment, neteja, freqüència, personal), s'augmenten les tarifes o bé s'obren les oportunitats d'accés al sector privat.

En aquest debat serem capaços d'entendre l'article recentment publicat sobre la renovació de l'Estació de Sants.

dijous, 15 de juliol de 2010

Diagonal no, i ara què?

El Referèndum per la reforma de la Diagonal fou una gran i indiscutible derrota de l'equip de govern municipal a Barcelona, però tot i que les solucions proposades no semblen tenir cabuda en un futur proper, els problemes als quals havia de respondre segueixen vigents.

El canvi de paradigma en els gestors de la mobilitat és imparable. Durant un llarg període la gestió de la mobilitat buscava solucions per donar resposta a dos fenòmens: el transport privat i el transport públic.


En els darrers anys, arreu d'Europa, el paradigma de la gestió de la mobilitat ha canviat. A casa nostra, això té reflex en la Llei 9/2003, que preveu la redacció de Plans de Mobilitat Urbana. Aquests plans consideren en la seva integritat els fenòmens de mobilitat i plantegen mesures de millora en tots els mitjans de transport, així com els costos socials i externalitats generades. No té sentit, per tant, que les mesures siguin sectorialitzades (el RACC reclamant unes coses, els ciclistes unes altres) perquè l'espai dels nostres carrers i accessos no són il·limitats.

Barcelona, com a capital, té el problema de ser origen i/o final de bona part dels desplaçaments obligats a la RMB. El 2006 va aprovar el seu pla de mobilitat urbana.

Quina és la situació de la Diagonal? Doncs es tracta de la situació paradigmàtica que requereix de mesures urgents:

- Congestió provocada pel vehicle privat, que accedeix a la ciutat per grans avingudes, a partir de les quals es distribueix el trànsit. Una gran minoria empra la Diagonal més enllà de trams concrets.
- Pèssima velocitat comercial de l'autobús, que desincentiva el seu ús, tant des de l'exterior de la ciutat com en l'interior.
- Problemes per ampliar a curt termini la xarxa de metro en els trams centrals.
- Problemes per als vianants derivats de l'amplada de les voreres, trams centrals i soroll.
- Poca continuïtat del tram, que es queda tallat a la Plaça F.Macià.
- Dificultat per la convivència entre ciclistes i vianants.

Per tant, el fet que els tècnics de mobilitat de l'Ajuntament, que em consta que són excel·lents, estiguin buscant mesures per la millora de la mobilitat em sembla una bona notícia. El problema és que aquestes mesures segurament havien d'estar traballades i previstes abans de la decisió sobre la reforma integral de la Diagonal.

Miracles els justos

La manifestació del passat dissabte pot tenir moltes conseqüències polítiques i socials. D'algunes socials ja n'hem vist algunes, inclosa la demostració d'espanyolitat de la final del diumenge. Aquell dia tornava de viatge i just vaig aterrar 5 minuts abans del gol d'Iniesta. En tornar de l'aeroport vaig tenir la mala sort d'ensopegar amb la manifestació de la Plaça Espanya, que em va obligar a caminar força temps fins poder entrar a una boca de metro. Us puc ben garantir que aquella concentració de gent i la felicitat que tenien era més que comparable a la que senten/sentim quan guanya una Champions el Barça. I no eren tampoc 4 gats. Una dada més a tenir en compte per evitar reduccionismes socials. 

Aquesta setmana no es parla de crisi i tothom mira a Madrid i al Parlament de Catalunya. Mentre una part de la ciutadania reclama que el següent pas sigui l'últim possible. La majoria espera una reacció contundent del Parlament i ensurts al govern de Zapatero, que es juga molt en els propers mesos. D'altres es conformarien amb una adaptació de les lleis afectades per la interpretació del TC per poder ser considerades constitucionals.

En tot cas, de miracles hem d'esperar els justos. És cert que la corda entre PSC i PSOE està més tensa que mai, puro és més que improvable que sota un criteri de responsabilitat amb Catalunya, els diputats i diputades del PSC a Madrid no donin suport a politiques de reforma econòmica, fiscal o laboral. Hi ha una qüestió, la responsabilitat amb la crisi, que ofereix arguments per actuar d'aquesta manera. Hi ha altres elements més propis del partit: la disciplina de vot, l'heterogeneïtat interna dels 25 diputats del PSC, etc.

Tampoc podem esperar que CiU proclami la independència el mes de novembre. Per molts motius. Tot i que té un electorat, el militant del partit, el més present a les activitats, que cada cop marca més la seva voluntat sobiranista, totes les anàlisis demostren que CiU és un partit hegemònic quan aglutina un vot fortament autonomista. Precisament avui coneixem una enquesta interna que demostra que 2/3 del possible nou votant convergent prové del PSC... Per tant, o el PSC ha aglutinat durant 7 anys vot sobiranista, o aquest votant s'està movent o s'haurà de moure cap aquestes posicions.

Per altra banda, no podem oblidar que els partits es mouen en un sistema social. Dit d'una altra manera, tots els partits tenen els seus respectius "stakeholders". Pot ser teixit associatiu, poden ser sectors econòmics, poden ser patrons o mecenes (a C's sabrien de què parlo), pot ser l'església... en definitiva, un grup de persones o entitats que els interessa que guanyi un partit i afecten en les decisions importants d'aquest partit. Lògicament no fan el programa electoral, no entren en coses petites, però quan es juguen alguna cosa, acaben sent-hi. I en aquest sentit, voleu dir que els stakeholders de l'entorn PSC i CiU han canviat prou?

dimecres, 7 de juliol de 2010

País amb endogàmia (II)

Ahir es va presentar públicament la novel·la de l'imputat i pressumpte participant a la trama urbanística del cas Pretoria, Lluís Prenafeta. A diferència de la resta d'imputats, que s'han mantingut allunyats de tota voluntat mediàtica, el senyor Prenafeta ha decidit explicar tot el procés i els 43 dies de, consideraran alguns, injusta detenció.

Doncs bé, vet aquí que a la presentació i al llibre es donen algunes situacions si més no al·lucinants:
- Es critiquen els mitjans per fer judicis paral·lels i per prejutjar al senyor Prenafeta. Però curiosament el Grupo Godó ha fet una bona campanya per donar a conèixer aquest llibre. Una situació que sembla indicar que el senyor Prenafeta, pobret ell, ha estat l'única víctima que mereix rebre homenatges en públic... i un suport econòmic, si s'escau, en forma d'hores de publicitat gratuïta.

Entre les persones que van assistir: amics, familiars, persones que passaven per allà, gent relacionada (però no gaire actual) amb CDC, periodistes...

El pròleg del  llibre ve de la mà del senyor Vicent Sanchis, un altre personatge d'una part del stablishment mediàtic i polític del país a la que ahir em referia.

Amb l'arribada del Xavier Bosch a l'Avui, en Sanchis continua sent un dels personatges que donen lliçons sobre bon govern i bon catalanisme des de tribunes mediàtiques. És clar, totes elles tribunes subvencionades ara i abans, està clar que coherència en té per donar i vendre, la seva ponderació és tal que s'atreveix a parlar del cas Millet, a parlar dels pressumptes casos a València i Mallorca o del PP, però tracta amb un gran respecte el cas Pretoria. Ahir es va repetir que en Sanchis era un periodista exemplar... en aquest cas, és clar. Per cert, ahir parlàvem d'en López Tena. Avui podem dir que en Sanchís, oh sorpresa,  està vinculat a  la Fundació Catalunya Oberta, Òmnium Cultural i el Grupo Godó, qui va oferir el seu nomenament com a director de Barça TV, tot aprofitant la col·laboració per compartir recursos entre la tele del club i els mitjans audiovisuals del Grup.  En fi, un altre cas d'endogàmia que, sota el meu punt de vista, ens fa ser menys lliures com a societat.

dimarts, 6 de juliol de 2010

País amb endogàmia

Hi ha qui pensa que Catalunya és un país amb unes elits socials, econòmiques i polítiques tant minoritàries (en número) que al final tothom es coneix, tothom plegat junt i tothom es troba als mateixos llocs. Ja ens passa a alguns, que no formem part de cap elit. Imaginem què passa amb dirigents polítics, empresaris amb tradició familiar o gent amb tradició a les institucions culturals del país (Ateneu, el Liceu, el Palau, el Barça, Omnium, per esmentar-ne algunes de diferent orientació i principis).
Resulta inquietant saber que molts dirigents de CiU i del PSC  han estudiat junts a les escoles dels barris alts de Barcelona, conèixer que determinats candidats a president del Barça reben suport de gent molt diversa i poderosa (i els candidats entre sí es coneixien de molts anys enrera).
També resulta inquietant que els directors de diari siguin germans de consellers de la Generalitat o que les cares visible de les plataformes cíviques per les consultes sobiranistes siguin militants de Convergència i Unió i d'Esquerra Republicana. I curiosament, aquest primer, també és una/la principal cara visible d'Òmnium Cultural en ocasio de la manifestació del proper dissabte 10 de Juliol.
Independentment dels motius del protagonisme, buscat o no buscat, fet amb bona fe o amb intenció de provocar internament els partits, la meva reflexió d'avui va en dues direccions:
1. Realment, la societat civil catalana, està tant allunyada del poder polític i econòmic, com alguns volen fer creure?
2. Quina és la veritable intenció del senyor López Tena quan apareix als mitjans aquests dies amb el càrrec (desconegut per a mi) d'Òmnium?

En resum, quin és el model de societat civil organitzada que desitgem? És realment l'actual? És inevitable que la distància entre les elits polítiques i la societat civil sigui tant fina?

dilluns, 5 de juliol de 2010

Fer pagar "el pato": l'euro turístic

Motius favorables i contraris

 L'euro turístic, sigui aquest amb finalitat mediambiental (ecotaxa) o amb finalitat recaptatòria, pot ser una arma de doble tall.
Pot ser emprada com a excusa per desincentivar l'arribada de turistes, una situació fortament vinculada al marketing del turisme. Però en l'altre costat, tothom veu normal pagar una taxa de sortida a destinacions fora d'Europa (alguns països d'Àsia, Mèxic, el Carib, etc).

Però alhora, pot ajudar a repercutir en una major seguretat i neteja a la ciutat.

Barcelona ofereix molts incentius pel viatger de negocis (fires, congressos i viatges d'incentiu), segueixen creixent cada any. Aquest sector de població no té problemes per pagar una taxa, la paga l'empresa, laboratori o patrocinador en la inscripció o reserva hotelera.  Ara bé, segurament aniria bé per empitjorar la imatge en el turisme que una part important de la ciutat vol reduir i que algú considera que encara pot créixer més amb l'arribada de Ryanair a la ciutat, que pot anar en contra del turisme exclusiu de platja.

Per la seva banda, l'euro turístic sembla anar en contra del turisme familiar i interior. Un turisme a potenciar: permet una optimització de l'ocupació hotelera i de la restauració, diversifica l'oci a la ciutat (no es queden bebent cerveses als pubs del gòtic) i a les nits es porten bé. Si l'euro turístic avança, caldria buscar la forma d'evitar que aquestes persones el paguessin.

Qui pagaria i com cobrar-lo (només per jugar)

- Un altre tema a tenir en compte és qui pagaria. I aquí, a banda del perfil del turista, cal considerar la principal diferència entre el que pernocta i el que no ho fa. El càlcul del turista que no pernocta no sempre és fàcil: no sempre deixa marques (registres), pot arribar amb transport molt divers i no és fàcil saber si es tracta de persones que hi són tot el dia o només una petita part del dia (dues persones que hi són mig dia és el mateix que una que hi és tot el dia?). Sembla que en aquests casos el turista és igual que qui pernocta, la diferència és que no empra els serveis i espais de la ciutat a la nit. Per tant, cobrar l'euro a la reserva d'hotel repercutiria només en una petita part del turista.
- Una segona alternativa seria repercutir en les principals atraccions del país. Evidentment, això generaria un efecte clarament desincentivador per al seu accés, prou car és avui la Casa Batlló, el Museu Picasso o la Pedrera, per posar tres exemples.
- Tercera opció, augmentar els títols de transport públic destinats per turisme (títols de 3 dies o superiors). Actualment el seu consum és menor. On sí podria incrementar-se és al Bus Turístic, que permetria augmentar els ingressos substancialment.