dijous, 31 desembre de 2009

Mitificar les vegueries

La configuració del mapa de vegueries, ens recollit a l'Estatut del 2006, porta de cap bona part del territori. Quantes vegueries calen? Sembla que la del Penedès és la que actualment té més problemàtica, però també existeixen problemes per la capitalitat d'algunes. En realitat, hi ha diversos problemes de base en el debat polític que fan que arribi a l'opinió pública com a relat força modificat respecte el debat tècnic. Anem a pams:


1. La vegueria substitueix les diputacions. És cert que les diputacions reconeixen que amb el temps s'han  de derivar en vegueries. De fet, les vegueries haurien de servir per reconfigurar la dimensió del personal tècnic i els recursos econòmics que actualment depenen de les diputacions, mai haurien de provocar duplicar o triplicar els recursos. Per tant, serà una tasca llarga i complexa, perquè ni es sap d'on sortiran els diners de les vegueries ni es sap si l'asimetria de capacitat de les diputacions portarà una asimetria de capacitat de les vegueries, debilitant el seu propòsit d'equilibri territorial. Parlant de reduir administració, sobta que no se'n parli gaire del que passarà amb els consells comarcals.

2. La vegueria no serà administració autonòmica. Un dels falsos mites que sovint es té és que les vegueries, com a delimitació catalana i no imposada, servirà per descentralitzar la Generalitat. Aquest fet és fals. La vegueria es configura com una administració de suport als municipis. És una institució local, i com a tal, ha de substituir a Diputacions i Consells Comarcals. Però això porta, necessàriament, a una negociació amb l'Estat per la negociació dels recursos que actualment provenen de l'Estat en el finançament de les diputacions. Estem disposats a fer-ho, ara que la crisi està afectant tant? Val la pena negociar per les vegueries quan l'Estatut encara no està desplegat? És fàcil separar les dues negociacions? Tanmateix, té sentit modificar les regles del joc simplement perquè no és una administració espanyola? Sota el meu punt de vista, la pregunta clau és... què es pot fer per a que els municipis puguin fer millor  el que se'ls obliga a fer per llei?. I potser en aquesta pregunta la resposta ens porta a les vegueries, tot i que em dóna la sensació que abans d'això potser caldria millorar el finançament local i eliminar l'incentiu que s'ha tingut a jugar amb el sòl públic. En tot cas, en l'opinió pública catalanista està estesa la idea que cal acabar amb les administracions derivades d'Espanya. Opinió que comparteixo, però crec que avui dia hi ha altres prioritats.

3. La vegueria acabarà amb desequilibris territorials. Això dependrà de quants recursos tingui, de com es configuri (i com es relacionin)  i de quines polítiques faci. No és el mateix gestionar tres xarxes de carreteres de 500 kms que una de 1.500 kms. Els costos per km. poden arribar a ser molt superiors en una xarxa més petita. Es pot arribar a donar el cas que a la llarga alguns serveis es prestin de forma mancomunada entre dos o més vegueries, arribant a la conclusió que les diputacions, per a determinats serveis, és més eficient i eficaç. El mateix podria passar en altres serveis on una visió encara més propera pot ser més beneficiós. Per tant,abans de destinar molts recursos per desfer el que avui existeix caldrà molta planificació per veure si el nou encaix institucional millora o genera més desequilibris.


4. Els municipis sortiran beneficiats. Un cop més, si realment les vegueries neixen per donar suport tècnic i econòmic als municipis, potser sí seran els més beneficiats. Però dóna la sensació que tot el procés s'està desenvolupant des d'una visió meso més que no pas micro. Els municipis estan tenint poc a dir, i així es demostren en algunes discussions. I tot i que la visió és meso el debat no acabarà amb l'etern problema de l'entitat meso més necessària, l'Àrea Metropolitana, que inclou un 70% de la població.

5. Les vegueries seran una font de creació de feus partidistes . En això no canvia res la situació actual. Possiblement ara hi haurà un pastís a repartir entre més, però les dinàmiques partidistes seran similars.

En resum, calen vegueries? Segurament sí. Per a tot? Potser no. Calen noves administracions locals o una reforma de les administracions locals? Vet aquí el tema. Cal una nova configuració del que es pot fer des del món local, dels recursos disponibles i de la planificació del territori. I sense aquesta reforma, crearem noves formes amb els mateixos dèficits i duplicant estructures.

dimarts, 22 desembre de 2009

AirComet

Air Comet seguirà les passes de Air Madrid i altres companyies gestionades des d'Espanya i aviat desapareixerà.
Com a companyia la meva única experiència va ser terrible, un vol de 10 hores que va tenir 12 d'endarreriment, un avió vell, mal conservat. Era la companyia que emprava Marsans per als seus vols transoceànics i tot i  la compra (o leasing) de 7 nous Airbus A330.

Aquesta no és la única mala notícia per al seu president, Gerardo Díaz Ferrán qui, recentment, es va veure obligat per un jutge a cuplir amb un compromís salarial a Trapsa, una empresa del sector del transport terrestre.
En pocs dies aquesta empresa s'ha posat a la venda.

Recordo als lectors que el senyor Díaz Ferrán és el representat d'un determinat empresariat espanyol, el que està adherit a la patronal CEOE. Per tant, és el senyor que ha estat durant tota la crisi donant lliçons sobre com sortir de la crisi a tot un estat (el mateix que els sindicats majoritaris, uns dels més subvencionats i poc representatius d'Europa). Poca cosa més es pot afegir.

dimarts, 15 desembre de 2009

Setmana blanca


El nou calendari escolar provocarà alguns canvis poc consensuats amb el sector. L'inici anticipat al mes de setembre garantirà unes vacances més curtes i uns menors problemes per les llars que actualment no saben què fer amb les criatures.

Diverses veus semblen contràries a l'aturada tècnica durant l'hivern:
- La discontinuïtat en un trimestre difícil per la mobilitat de la setmana santa.
- La dificultat de garantir que tothom pot permetre's les activitats que s'insinuen que s'haurien de fer aquella setmana. Especialment sensible ha resultat la proposta del conseller Maragall, vinculant-ho al "turisme escolar d'esquí", que ha generat dubtes per totes aquelles famílies que difícilment es poden permetre ni tant sols un cap de setmana de vacances. Amb l'actual situació econòmica, la perplexitat d'algunes llars pot créixer d'igual forma que augmenten els dubtes del professorat. I en aquests casos, els pals se'ns endú sempre els interessats del sector.

Amb qui s'està consensuant aquesta proposta? Si no s'ha consensuat, per què es comunica? És una opinió del conseller o un plantejament?

I per acabar comentar que algunes escoles, de fet, ja porten molts anys fent una aturada de 2-3 dies a finals de gener. Però en aquest cas l'escola no tanca i el professorat es dedica a d'altres activitats culturals, esportives i lúdiques (incloent-hi un viatge a la neu).

dijous, 10 desembre de 2009

Els reptes de futur dels politòlegs


Estem en situació de crisi econòmica, crisi dels partits (de política tothom en parla), però curiosament els mitjans de comunicació i les persones que busquen respostes o fan propostes no tenen com  a referent la ciència política ni els politòlegs catalans. Lògicament, els referents intel·lectuals i propositius a casa nostra són les persones que sovint escriuen articles d'opinió en diaris. Alguns tenen formació politològica, molts altres analitzen la realitat d'una forma diferent a la que tindria un politòleg.

Aquesta situació és especialment rellevant a la blogosfera, on fins fa relativament poc temps la visibilitat dels politòlegs era mínima. Si algú volia aproximar-se al món de la política, havia de llegir blogs de polítics. Però, és aquesta l'única o millor forma de comprendre la realitat?

En aquest entorn té sentit que es promocionin espais de debat entre aquests col·lectius. Un col·lectiu dispers, present a molts sectors de la societat (no només en l'àmbit públic), jove i poc institucionalitzat, ja que el seu col·legi professional no té prestigi entre els graduats.

Avui es celebra un senzill acte (18:45 al Campus Ciutadella) que ha de servir per impulsar aquest espai de trobada. Ho coordina l'Associació d'Antics Alumnes i hi seran present alguns amics, dos d'ells amb bloc amic: els de Pati Descobert i Aubachs.

L'altre és una nova iniciativa empresarial, sorgida des de la voluntat de crear instruments de comunicació política, tant per la societat com pels partits i organitzacions públiques. E-Politicae tindrà un espai en aquest acte.

De ben segur, les properes iniciatives tindran com objectiu proporcionar anàlisi politològic a les persones i entitats amb voluntat d'analitzar els fenòmens polítics i socials als quals s'enfronta el país.

dijous, 3 desembre de 2009

Hipocresia d'apostes


La UEFA i l'ATP porten un temps perseguint les apostes il·legals en partits: acordar un resultat per treure'n benefici econòmic personal. Aquesta pràctica, il·legal i poc ètica, no és fàcil de provar, ja que sempre és possible donar diners a un tercer que aposti els diners per un mateix.

En el cas del futbol espanyol, ha aparegut un primer escàndol. O millor dit, hi ha indicis que alguns futbolistes han apostat algunes quantitats en partits propis que, finalment, han acabat amb premi. Aquest fet ja ha estat jutjat pels mitjans de comuicació.

La qüestió aquí és ben complexa:
- Si bé les apostes per internet són al·legals i només tributen a partir dels 3.000 euros de benefici, l'ètica sembla indicar que els esportistes no haurien d'apostar en esdeveniments que els afecti.

- Ara bé, hi ha un determinat tipus d'aposta que mai s'ha investigat, que sempre s'ha fet, és legal i nodreix l'estat i els equips de futbol: es tracta de les famoses travesses, comunment conegudes com QUINIELAS.
Aquestes apostes (pertany a "Loterías y apuestas del Estado", i és evident que no és una loteria) fa molts anys que es realitza, concretament des del 1946. Tota la vida els equips han fet quinielas i alguns futbolistes han reconegut que en feien. De fet recordo que fa uns anys, concretament la temporada 96-97, un jugador del Sporting de Gijón va reconèixer que una part important de la plantilla havia estat a punt d'aconseguir un ple al 15. El fet és que el Sporting jugava un dilluns al vespre, tancava la jornada en un partit televisat per Antena 3 (quan es feia un partit endarrerit).
Tot i que l'equip va ser professional i va perdre, tot i apostar per un empat, ningú va obrir cap investigació.

Ara en canvi, mentre hi ha equips que porten publicitat a la samarreta d'apostes esportives (Milan, R. Madrid, Sevilla, per esmentar-ne 3 d'importants) la UEFA no accepta que algú aposti 10 euros i en guanyi 2.000. Si més no, una certa hipocresia existeix.