dilluns, 30 novembre de 2009

La Diagonal pren forma


La passada setmana va publicar-se una informació sobre la Reforma de la Diagonal al Periódico. Tot sembla indicar que, de moment, la idea que pren més força és la de canviar el mínim possible. És a dir, ampliar els voreres i incorporar el tramvia seran les prioritats en detriment dels carrils de circulació per cotxe o la millora de l'autobús. Una idea que dies enrere ja deixava entreveure CCOO.
La reforma té i tindrà conflicte. Des d'un punt de vista de governança, és la gestió d'un conflicte. Molestarà els que viuen o treballen per la zona, molestarà els que han de passar sovint, molestarà els comerciants i hotels. Serà llarga i pesada, com han estat obres de durada semblant.

Tot això tindria un sentit si els objectius tècnics, siguin aquests millorar la connectabilitat de la Diagonal o bé la millora de la seguretat i comoditat del vianant, o fins i tot diversificar el trànsit rodat per la ciutat, es poden complir.
Però el principal problema és la gestió del projecte, l'involucrament dels interessos en joc. Ho és perquè l'evolució del tema està derivant en un joc de suma zero on els automobilistes perden molt i la resta d'usuaris de la via guanyarien força a llarg termini. Aquesta estratègia semblaria tot un error des d'un punt de vista de govern relacional (el govern de molts interessos que interactuen). I ho és no només per la dificultat tècnica, molèsties i dispendi econòmic d'una reforma polèmica. Ho és perquè, de base, considera que una part de la població, que es creu defensora del tramvia, la bicicleta i el vianant, està confrontada a una altra que va en cotxe o moto i contamina. Una visió poc progressista i realista de la complexitat social, que cada cop més deriva en una ciutadania que empra més d'un mitjà de transport al dia, i més de 2 o fins i tot tres al llarg de la setmana, incloent-hi el cotxe. Per tant, busquin una solució que perjudiqui, el mínim possible, tots els usuaris de la Diagonal. Que beneficiï molt algú, si volen, però minimitzant les debilitats. Perquè potser la Diagonal acaba sent molest, en major o menor mesura, a molta més gent del que es creu.

dilluns, 23 novembre de 2009

Reformar el mercat de treball

El mercat de trebal espanyol és un dels més poc flexibles d'Europa, però alhora és un dels que té major temporalitat.

Aquesta paradoxa sempre ha tingut una doble visió. La dels sindicats, que han seguit signant acords a les empreses per uns salaris que després criticaven quan es coneixien les estadístiques. La de l'empresariat, que considera que es paga poc perquè es produeix poc i sense productivitat és difícil apostar pel contractes indefinits. Durant un temps, tanmateix, les empreses (majoritàriament d'alguns sectors) donaven resultats molt positius i repartien grans primes als seus directius, fet també criticat per l'esquerra.

En aquest entorn, les paraules de la ministra Salgado avui, apostant per la reducció dels salaris i de la jornada laboral, pot tenir el seu sentit.

I té el seu sentit perquè hi ha dos aspectes que són poc opinables:

a) Hi ha un 10% del PIB, el de la construcció, que és difícil d'inserir actualment.
b) En època de crisi la seguretat dels llocs de treball es valoren més que determinats salaris, ja que el consum de les llars es relaxa o, millor dit, s'adapta al present més que no pas al futur.

Això no vol dir que el futur impliqui fer 35 hores per llei. Possiblement a mig termini algunes empreses només necessiten pagar per 30 hores per treballador, o dividir les 40 hores entre 2 persones amb garantia d'una major productivitat (solucions més imaginatives com les setmanes de 4 dies crec que no estaran sobre la taula encara)

Aquestes mesures no solucionaran altres grans càncers de l'economia espanyola, com per exemple "com generar nova riquesa" i com impulsar una nova economia. I aquí no es tracta d'un problema de desprotegir al treballador, sinó de donar finançament i confiança pública i privada a la gent que tingui idees i motivar els que tinguin idees de valor.

dimecres, 18 novembre de 2009

Parlón


Jove, amb experiència i amb perfil tècnic. Té la confiança de Manuela de Madre, ja va entrar a les llistes per les europees, la població no l'ha triat. La nova alcadessa de Santa Coloma, Núria Parlón, de 35 anys, genera dualitats.

El sistema és el que és. I a no ser que la fiscalia consideri que el cas de corrupció arriba a tot l'Ajuntament, no hi ha motiu legal per la dissolució. L'elecció d'una candidata no prevista inicialment és potser no molt legítim, però plenament legal com ho són les mocions de censura o els pactes de minories contra una llista més votada. Com oficialment el càrrec d'alcalde/essa no és uninominal, només es vota cada 4 anys. Per tant, la LOREG no preveu eleccions ni es poden avançar comicis.

Presentats els elements propis del sistema, la candidata té tres elements per ser optimista:
1) És d'una generació que de moment no té prou visibilitat pública, la generació dels que han nascut totalment en democràcia. Això, que sembla quelcom obvi, té importància en termes de valors.

2) No té ancedents familiars o personals al món local.
3) Està formada en Ciències Polítiques i de l'Administració. Òbviament, tothom té dret a ser polític, faltaria més, i precisament jo com a politòleg crec que som més útils com a col·lectiu quan no som polítics. Però d'igual forma que els directors d'empresa tendeixen a ser graduats en ADE o màster en empreses, el perfil formatiu dels polítics d'aquest país rarament conté algun àmbit vinculat amb la gestió pública o les ciències polítiques, fet que pot explicar alguns errors conceptuals.

dilluns, 16 novembre de 2009

Publicitat de Madrid


Des de fa uns dies podem trobar aquesta publicitat de Madrid a la part superior de l'edifici Deutsche Bank de Diagonal-Passeig de Gràcia. És breu, directe i bilingüe, i segurament vulnera els drets lingüístics dels castellanoparlants, que tant defensa la presidenta de la Comunitat... sort que l'anunci ve de l'Ajuntament de Madrid.

dimarts, 10 novembre de 2009

Rodalies i Tramvia


Girona té un pla. Tot i que l'actual Pla d'infraestructures presenta projectes ambiciosos per tot el territori, en el cas de les comarques gironines ens trobem amb 5 prioritats en l'àmbit de les infraestructures des d'una perspectiva territorial.

1. L'arribada de l'alta velocitat i la connexió amb França.
2. La garantia de subministrament energètic i d'infraestructures de telecomunicacions (que en molts casos són de baixa qualitat).
3. La manca de connexió ferroviària en rodalies: l'eix Figueres-Girona-Maçanet.
4. Les connexions del pirineu gironí amb la resta del país.
5.  Les connexions del baix empordà (no hi ha tren).

En molts casos Girona ha emprat la seva capacitat com a capital. La seva situació geogràfica és magnífica i permet direccionar bona part del transport sense ser acusat de centralisme. Les alternatives, per motius geogràfics o per proximitat amb Barcelona les farien ineficaces. En aquest entorn, les propostes de creació de dues línies de rodalies s'ha vist com una bona notícia en permetre un creixement, que caldrà que sigui ben dimensionat, del tradicional eix ferroviari. Òbviament, serà un risc per les poblacions no incloses en aquest propecte.

Un altre projecte, aquest en visió de transport urbà, modificarà també la mobilitat a Girona. Per les seves característiques el transport en cotxe i autobús no és del tot ràpid. Així, anar des la Devesa al Campus de Montilivi no sempre és una tasca fàcil anant-hi pel centre de la ciutat. Es vol aprofitar l'espai i part de l'estructura del viaducte, que en principi ha de desaparèixer amb la nova estació de TGV.
Segons el Periódico en l'edició d'ahir, el projecte connectaria la part nord, propera a l'hospital Trueta, amb l'Eixample (la zona de l'estació) per després anar-hi a la ribera sud de l'Onyar. La proposta neix, com a mínim, de l'any 2007, i suposa en tot cas un risc com en altres casos similars. Hi ha casos positius, com Sevilla o Barcelona. D'altres, com Palma, estan sent molt conflictius. Els resultats del tramvia són doncs, no tant evidents.

divendres, 6 novembre de 2009

Del Bio-compromès al Bio-estressat


Fa uns anys que des de les administracions, amics, veïns, televisió i empreses (via màrqueting), s'ha destacat la necessitat de modificar els microcomportaments per aconseguir ciutats més netes i reduir els efectes contaminants dels productes que emprem o llencem a les escombraries.

Aquesta matèria avui dia de gran actualitat en l'àmbit governamental (la Conferència de Barcelona, que havia de garantir l'èxit de la Conferència de Copenhaguen contra el canvi climàtic, ha estat un fracàs), ens ha de permetre reflexionar en l'àmbit local.

Perquè si bé els comportaments en general són cada cop més respectuosos amb el medi ambient, també és cert que hi ha la sensació que les actituds o valors verds són encara no prioritaris per bona part de la ciutadania.

D'aquest canvi d'actituds, des de que un dia el Capità Enciam ens deia allò dels "Petits canvis són poderosos" fins avui, hi ha una evolució, però també un risc. La repúdia social per llençar un paper al cubell que no toca, o la sensació d'autoflagel·lació que tenim quan no separem la brossa, o fins i tot quan la llencem al matí i no al vespre com es recomana. Són totes elles situacions que poden arribar a generar una curiosa paradoxa, l'aparició d'un ciutadà "Bio-estressat", que el definiria com aquell que té valors propers a la defensa del medi ambient, però que es veu desbordat per la necessitat de modificar bona part dels seus comportaments (qui no dubta entre productes en funció de l'envàs?).
L'exemple més clar seria la gent major de 60 anys, que veuen la necessitat de tenir cura del medi ambient com quelcom nou, però també pot passar entre la població més jove on la punitat del seu entorn social sol ser més forta.
Qui sap, potser d'aquí 5 anys el bio-estressat serà majoritari, s'haurà aconseguit generar valors i actituds, però tindrem una ciutadania esgotada i permanentment dubtant sobre si les seves accions són bones o dolentes.

dilluns, 2 novembre de 2009

Font de la Granota


Cada matí passo per davant de la Font de la Granota, a Còrsega amb Diagonal. Sovint es troba envoltada de coloms, de molts coloms,que s'acosten a les seves aigües per refrescar-se.
Això, des de fa unes setmanes, no és possible. Un error d'una grua va trencar-la en dos i hores d'ara l'Ajuntament encara no l'ha arreglada. Segurament esperen que l'assegurança del rodatge se'n faci càrrec, però seria una pena que la reparació trigui molts dies.

Però de ben segur hi ha gent que troba a faltar la font, ja sigui aquells que prenen cafè cada dia a una insigne terrassa propera des de fa anys, o els que simplement hi passem. La font és la font i és part del mobiliari urbà.

No és comparable, però quan hi ha una avaria al metro, o a un avió, o fins i tot es fa un forat al terra, algú ho repara ràpidament. Quant trigaran en reparar la font?

La moda a Barcelona


L'any 2005 es va acabar amb 20 anys de Barcelona Fashion Week (o Passarel·la Gaudí), un model que va ser sustentat durant tota l'època Pujol. En aquell moment, la reestructuració era molt clara: s'havia generat un model consolidat per la indústria tradicional, que no era competitiva (s'arribava al 80% de finançament públic) i acabava generant negoci en visió estatal. Dit sense el micro a la mà, els responsables del Departament d'Indústria reconeixien que "s'estava pagant la publicitat a dissenyadors que fa negoci només a Espanya... per tant, que ho pagui Espanya". No hi ha dubte que si aquesta era la visió del conseller d'Esquerra, era conseqüent amb la seva perspectiva.

Al 2005, Paco Flaqué, que era director de Moda Barcelona, dimiteix i l'event de gener del 2006 ja no es celebra per falta d'organitzador.

El departament es pren un temps i acaba impulsant Passarel·la Barcelona, que temporalment dirigeix Josep Maria Donat, de TCN.

El nou model fou discutit de bon començament, no només pel nou enfocament, sinó també per les facilitats que oferia Bread and Butter, certamen de moda urbana que va tenir seu a Barcelona durant 2 anys. Algunes firmes abandonen el projecte PB.

A dia d'avui la gent que no és del sector desconeix quin o quins són els hereus del model anterior, quin o quins es fan amb el suport públic i quin o quins són els que donen visió de marca "Catalunya". Tal com denunciava CiU en seu parlamentària, la desconfiança del sector va néixer de bon començament i ara es té un model atomitzat i molt poc visualitzat per la població. I encara que sembli anecdòtic, es tendeix a prendre noms anglesos, fet que tampoc ajuda a considerar-los events amb marca Catalunya, que és l'únic que cal preservar (per exemple, el Bridal Week).

El darrer mal símptoma, després de la dimissió del reagrupantista Valdero, en part també per una mala relació amb el sector, es coneix avui. S'ha sabut que ha dimitit el nou responsable al sector. Una mala gestió de persones o una mala planificació? Què n'esperaven des de la Conselleria d'un sector que es sentia fort i referent?