dijous, 29 octubre de 2009

La reforma sanitària als EUA (per Publius, de Washington DC)



Una visió no Obamista del tema:


United States newspapers are not going the country any favors with their coverage of the healthcare debate.  What sells newspapers is describing every catfight, walkout, procedural vote, and committee chairman throat clear as being the defining moment in the healthcare debate.  A bit of perspective is in order.
 
First, there is no question that the stakes in this issue are simply enormous, both in quantity and in kind.  Despite reassuring and soothing descriptions like, "a healthcare overhaul" and "a healthcare reform," what is actually being proposed is a "healthcare reconceptualization," or --as various conservative pundits have accurately called it-- a redefinition of the American middle class' relationship with its government.  This is not change on the margin.
 
Right now, most Americans that are not enrolled in Medicare (the joint federal-state healthcare program for the elderly) get their medical care through some kind of insurance program.  Most people that are employed pay into an insurance pool of some kind which, in turn, pays for most of their care, including routine, predictable primary care (annual check-ups, pediatrician visits, care of chronic illnesses, etc.).  Others (though far fewer) have traditional "catastrophic care" insurance policies that only cover "one-off" events such as a broken leg or appendicitis.
 
Although the details President Obama's and the Congress' plan are still being nailed down, there is little question that Congressional leaders and Mr. Obama want as much government control of and involvement in healthcare as possible.  The dream --the passion!!-- of the American hard left is to have government-run and -financed healthcare modeled on the UK or France.  When the government gets into the business of providing something as essential and basic as healthcare, the American middle class will have ceded an enormous amount of its income (through taxes) and its autonomy (through allowing government boards and the like to make decisions about what care is available, who gets it, and when), making beggars and supplicants of the heart of the American body politic.
 
Readers of this blog are surely familiar with the arguments for and against welfare states (and, if I wasn't clear above, an Obama victory would be the final step in the United States' journey down that road) so let me make another observation that may be less familiar. 
 
In The Road to Serfdom, F. A. Hayek made the the trenchant observation that, as the power and scope of the state grows, so, too, does the amount that people and interest groups stand to win and lose by winning elections.  Healthcare legislation will pick winners and losers.  Who gets cancer treatment?  People with breast cancer or people with prostate cancer?  Who gets organ transplants?  More to the point, what will the decision making criteria be and who gets to choose them?  When the decider is the government (a single actor, rather than a variety of actors such as many hospitals and physicians) the opportunities for corruption increase and the intensity of partisanship increases, as well.  Higher stakes and a broader scope of authority worsen tendencies that are already innate to government and steadily corrode civil society.
 
Which brings me back to why the media coverage is so misleading.  The stakes are huge...but do not imagine that any one angry outburst, "no" vote, "yes" vote, or promise means much of anything just yet.  Start paying attention after reconciliation, the series of meetings during which the bills passed by the upper and lower houses of Congress are combined into one (a process that makes sausage making look good).  After that one bill is created, there will be a series of procedural votes and then a handful of "yes / no" votes which will determine the American people's relationship with its government. 
 
It's fun to watch the fur fly but what counts is watching the votes.
 
-Publius

dimarts, 27 octubre de 2009

Publicitat i TVE

Fa un temps que es va anunciar que s'acabaria la publicitat a TVE. Des d'aquell moment, comunicat pel govern directament al director del canal públic sense prèvia consulta, el sector ha viscut amb recel aquesta mesura. I la cosa no queda aquí. Sembla que el director està pensant com afrontar el model sense ser un desastre en termes econòmiques. I la solució fàcil és pensar en dimitir.

Alternatives? Amb poc temps, possiblement no hi hagi gaires. Tenir una programació de qualitat (si mai l'han tingut) sense talls d'anuncis és complex. No només perquè la programació pròpia és cara, sinó també perquè les productores tenen uns productes que només es poden amortir amb anuncis.  I sembla una quimera que siguin les privades les que, mitjançant concessions, paguin el beure a la pública.

Un model de programació, doncs, que encara avui sembla encallat, s'ha fet amb poca previsió i d'esquenes al sector i al mateix director. Potser en general sortiran guanyant, però està clar que no és un exemple de com guanyar-se el sector.

Informes i externalitzacions


El cas dels informes d'escàs valor. Evidentment sempre s'han fet. Posar un límit per l'assignació lliure (12.000 euros) serveix sovint per demanar una única feina i presentar-los com a moltes diverses. Per aquest motiu pot sobtar que en alguns casos es presentin 2 pàgines per una factura de 4.000 euros.
En aquest tema es plantegen 3 elements de crítica a l'administració, que no són nous. L'única diferència és que ara es publiciten:
a) Poc control intern i extern.

b) Una determinada capacitat de fer favors als professionals externs a l'administració afins, així com compromisos de partit.  
c) Algunes empreses i professionals free-lance tenen una tarifa per l'administració molt superior al que li cobrarien en altres circumstàncies.

Però sota el meu punt de vista, que està basat en experiències breus però profitoses des del món de la recerca, la consultoria i des de fa 3 des de dins, el principal problema de l'administració pública en aquesta matèria ésla seva desconeixença de la capacitat dels seus treballadors/es. Així, grans geògrafs, periodistes, enginyers o economistes, amb formació molt per sobre de la mitjana del sector privat i amb coneixement de l'organització per la qual treballen, es troben amb incapacitat per incidir en els estudis que encarreguen els seus superiors, siguin gerents o polítics.

dijous, 22 octubre de 2009

Cop al sector del cinema?

El debat sobre la nova llei del cinema de Catalunya està barrejant, sobre el meu punt de vista, objectius, mesures i valoració de futur. Possiblement és normal, ja que el cinema és un producte d'oci universal on sembla que el debat pot derivar en arguments poc tecnificats que tenen un pes fonamental.
Anem a pams, doncs.
La llei del cinema no té com a objectius principals el suport al sector privat. Té un objectiu clar i evident, regular el sector, incorporant mesures per reduir la distància entre el català i els altres idiomes dels exhibidors. Dit en altres paraules, incentivar des del món públic que el sector reprodueixi la demanda social de cinema en català.

Donant per fet aquests objectius, el tema deriva en dos debats en paral·lel en relació a mesures i posteriors resultats, un debat que en tot cas és molt més opinable que l'objectiu principal:


1) Com s'ha d'incentivar el català? La llei preveu dues formes. La primera és la incorporació de quotes mínimes d'obligat compliment i la segona és l'impuls al subtitulat en català (en aquest sentit, el cost no hauria de ser un problema).

2) Quins mecanismes té el sector públic en cas que la llei no compleixi els seus objectius? I aquí ens hem de plantejar els escenaris amb els quals ens podem trobar, perquè es evident que una llei que involucra un sector en la seva execució ha de prevere'l en posteriors avaluacions. Per valorar aquests escenaris hem de veure si el sector privat té incentius negatius per no complir la llei, si aquests incentius perjudiquen els exhibidors; però també hem de tenir en compte si realment l'idioma és un factor decisiu pel consumidor. És a dir, hem de preveure mecanismes de correcció per reduir el risc que la llei esdevingui paper mullat.

Difícilment podrem saber si una llei és bona o dolenta si no preveiem les estratègies i l'abordatge davant entrebancs que puguin succeir. Sota el meu punt de vista, el debat sobre objectius és interessant, subjectivable, però poc útil pel futur.

dimarts, 20 octubre de 2009

Freixenet

Freixenet i el Nadal, tothom espera notícies, una demostració cinematogràfica per un missatge consolidat en el consumidor. Freixenet no necessita gaire per recordar que, un cop hagis de comprar cava per festes, els compris a ells. En aquest sentit, els anuncis de Freixenet no entenen de crisi i no crisi. Ells gastaran menys en l'anunci però tenen el mateix objectiu. I si pot ser, compra la varietat més cara.
Per tant, tot i que a primera vista sorprèn que un 80% de l'anunci sigui el mateix del 2008, el que realment queda és que Freixenet no vol gastar gaire. Màrqueting o crisi? No en dubteu, una gran estratègia d'imatge corporativa, a l'alçada de la Responsabilitat Social Corporativa, tant de moda en època de bonança econòmica. Adaptant el concepte a la crisi, tenim la mesura de Freixenet.

dilluns, 19 octubre de 2009

Nebrera deixa el PP


Fa temps que molta gent considerava Montserrat Nebrera com una espècie estranya en la política. Tenia un passat als mitjans de comunicació i donava classes a la universitat. No tenia experiència en les organitzacions de partits, entrava ja formada com a professional i persona. Per una persona que sempre s'ha considerat "liberal" en un sentit ideològic i molt poc partidista del terme (és a dir, liberal per a tot i no només quan al partit l'interessa), no ens ha de sobtar la seva sortida. Un partit és una organització força complexa, on els objectius merament ideològics (desenvolupar polítiques en funció d'un programa) es barregen amb d'altres com maximitzar els vots o mantenir-se al poder (això ho desenvolupà un clàssic de la Ciència Polític, Kaare Ström). I ella havia abandonat alguns d'aquests objectius des de la sortida del seu principal valedor, Josep Piqué.

Per tant, la Nebrera liberal només podia tenir cabuda en un partit on tothom anés en una sola direcció, la seva, del contrari poc o gens podia aportar la seva visió personalista de com han de funcionar les coses. La societat guanyarà una bona tertuliana i una excel·lent (em consta) professora de Dret. I el PPC, doncs no sé si guanya molt o poc, però haurà de recapacitar.

dijous, 15 octubre de 2009

Corrupció o problema de lideratge?


El cas Gürtel és una qüestió de caler i favors, és evident. I de ben segur que tots els càrrecs i assessors que en surtin esquitxats ho faran amb la certesa que han actuat, personalment, malament.
Però no hem d'oblidar què són els partits polítics. Pel bo i pel dolent, són estructures jeràrquiques, professionalitzades però teixides en base de fortes vinculacion i confrontacions entre aparell (secretaries d'organització) i grup parlamentari (lideratge polític). I en aquest cas, en un partit regionalitzat, fortament controlat des del centre.
Per entendre el cas Gürtel no en tenim prou identificant les vinculacions entre Orange Market i el partit. Els personatges que han rebut obsequis, regals o diners a canvi de favors i enriquiment personal són fonamentals en el dibuix dels ossos de l'esquelet Gürtel.
Però com també passa en un cos humà, un mal de queixal pot provocar un problema muscular. Amb aquest símil no tracto de defensar que l'aparell i el lideratge polític estiguin vinculats, això és cosa dels jutges.
El que sí tracto de dir és que el problema muscular pot detectar-se i trigar un temps en fer-se una diagnosi clara. I quant més triga en afrontar la qüestió, més sensació dóna que les actuacions individuals i el partit tenen vinculació.
El risc que té el PP, i principalment Mariano Rajoy, és que hi hagi persones dins el seu partit que, amb el convenciment que el temps portarà els dos mals a trobar-se, estiguin jugant amb la seqüència dels fets. Negar-se a dimitir, no posar els càrrecs a disposició de l'organització o amenaçar internament amb destapar-ne altres qüestions és una mostra del problema de lideratge de l'aparell del partit.
 Cada setmana, cada mes, apareixen més mals musculars i cada cop hi ha més persones al PP que consideren que possiblement no en tindrem prou amb una mica de Reflex i repòs a les zones afectades, sinó que possiblementserà necessari un tractament d'odontologia.

dimecres, 7 octubre de 2009

Guia de Barcelona, o com empitjorar un servei


Qui més qui menys haurà fet servir la "Guia de Barcelona" mitjançant l'accés directe a la web municipal.

Amb l'aparició del Google Maps segurament el nombre de consultes ha disminuït. I potser algú haurà pensat en modernitzar el web, fent-lo més modern i amb una cartografia més completa. Potser fins i tot a llarg termini podria esdevenir un bon visor amb Informació Geogràfica.

Si accediu ara mateix us trobareu que us pregunten si voleu accedir a la nova versió beta de l'aplicatiu. Doncs bé, no sé si sóc l'únic, però de moment l'aplicatiu em sembla més lent i més complexe que el vell. I evidentment, menys complet que el google maps+street view.

Esperarem la versió definitiva però, pagava la pena duplicar informació o caldria haver apostat per un bon Sistema d'Informació Geogràfica que faci menys de "callejero" i més dades espacials per consulta tècnica?

BTV Notícies


El nou portal de notícies, BTV Notícies, té un enfocament modern. Començant per la possibilitat de donar-se d'alta per subscripció RSS a les seccions que es desitgin, fins un detall que a mi, personalment m'ha sorprès positivament.

Arrel de la notícia sobre la possibilitat que els turistes paguin per entrar al Park Güell vaig deixar-ne un comentari.
Pocs minuts més tard, el director, en Rafel Luján, es va posar en contacte amb mi per comentar-me que seguirien treballant el tema per complementar la informació. El dubte sobre si es pot cobrar al turista per l'accés i deixar-ho gratis pel públic local donava per molt. I han seguit el fil, comunicant-se amb mi un cop més.

Realment desconec si aquesta forma de fer periodisme podrà tenir continuïtat quan aquest mitja esdevingui de masses (si algun dia ho fos). Però és evident que resulta una forma molt 2.0 de fer periodisme i d'engrescar als lectors.

Per cert, el meu comentari neix com a conseqüència d'un debat que es va tenir pel cas dels vaporetti venecians al bloc de Nautilia (mireu els comentaris).

dimarts, 6 octubre de 2009

Rio apropa Tarragona 2017


L'assignació de Rio pels Jocs del 2016 pot tenir una repercussio aparentment no prevista, el favoritisme de Tarragona pels Jocs del Mediterrani del 2017.  En teoria són dos esdeveniments poc lligats. Un té 10.000 milions d'euros de pressupost, l'altre no arriba als 900. Un mou més de 10.000 esportistes, l'altre difícilment passarà dels 1.500 i té una ressó mediàtic molt inferior (algu ha vist res de Pescara 2009?).

La candidatura de Madrid va afavorir la modificació de la llei antidopatge, que és tradicionalment un retret per qualsevol esdeveniment d'alt nivell celebrat a l'Estat Espanyol. I finalment, el fet de no ser triada, garanteix que una part important de les inversions previstes es podran garantir des de l'Estat. Aquest punt és, segons fonts properes a la candidatura catalana, un punt a tenir en compte donada la poca capacitat d'una ciutat petita en generar grans recursos per sí mateixa.

Per altra banda, el Consell Superior d'Esports haurà de posar-se algunes medalles i tenen dos objectius clars: el Mundial de Futbol del 2018 i els Jocs del Mediterrani 2017. Els primers són un gran esdeveniment internacional, la garantia del futbol professional, el segon és un gran aparador per l'esportista amateur, i un gran banc de proves pel 2020.Per cert, quan es conegui la seu dels Jocs del Mediterrani 2017, encara no es sabrà la del 2020... un altre punt a favor?

dilluns, 5 octubre de 2009

1984


Una lectura als 17 anys i un retorn 12 anys més tard a l'Orwell . 1984 s'ha adaptat al teatre i ha arribat a Barcelona de la mà de Tim Robbins i la seva companyia "Actors' Gang".
Teatre poliorama ple, barreja entre públic de 30 pocs i de gent que passa els 50 sobradament. Una barreja que només s'explica per l'alt preu de les entrades.
Pels qui esperen una obra amb molts escenaris tindrà una petita decepció. L'obra es situa en una habitació d'interrogatori del Gran Germà. Winston Smith és interrogat i qui no hagi llegit el llibre no sap ben bé per quin motiu. Durant ben bé una hora es van coneixent fets de la seva vida recent, representada per 4 esplèndids actors que es posen a la pell de diversos personatges. De fet, gairebé no en fan de comissaris. En Winston té una vida normal des del nostre punt de vista actual: parla sobre el govern, treballa, dorm, de tant en tant veu una dona.
Però tot plegat és impossible en un món on el dubte no està ben vist. El món de 1984 vist des del 1948, o tal com explica Robbins potser no queda tant lluny?