dimarts, 29 setembre de 2009

Personalisme i Barça

Durant molts anys el Barça ha estat més que un club, representava moltes coses i tenia presidents que eren populars, amb significació política però mai fent-ne ostentació, segurament perquè aquesta era mal vista.

El president Laporta pot significar-se políticament, només faltaria. Si algú li molesta la seva opinió, només pot reclamar-li directament a ell, perquè mai ha emprat el club amb aquestes finalitats (només faltaria!).

El problema de personalisme d'aquest president és quelcom exagerat. No seré jo qui en parli, no el conec personalment, però la sensació que aquest senyor fa el que li dóna la gana és evident. Primer fou Rosell, després la inclusió d'Alejandro Etxebarria a la directiva, posteriorment l'afer de la sortida de 8 directius i el seu cap de comunicació. En tots tres casos, en les tres crisis, mantenir-se ha estat prioritari.

En paral·lel, Laporta i els seus col·laboradors han tingut alguns capítols de "negocis privats" que de retruc han afectat al club. Primer fou el patrocini de Beijing, després els suposats negocis de Laporta a Uzbekistan que va portar a un partit amistós a porta tancada a les instal·lacions del club.
Recentment dues operacions que amaguen oficialment interessos de club.
1) El primer és l'assumpte Major League Soccer. Es va anunciar que el club volia comprar una franquícia de Miami a la lliga nord-americana. Poques setmanes més tard es va anunciar el fitxatge de Joan Oliver com a director general del club, substituïnt, no sense polèmica, l'anterior directora. Oliver havia participat com a intermediari en les consultes prèvies. Finalment es va desestimar desembarcar a mig termini.
2) El segon tema és l'assumpte Traffic. El Barça ha fitxat recentment dos jugadors brasilers (Henrique i Keirrison) per un cost aproximat de 25 milions d'Euros. Aquests jugadors havien estat oferts un any enrera a diversos clubs de nivell inferior per poc més que 6 milions el pack de 2 per l'empresa propietària dels seus drets. No discutirem la qualitat dels jugadors, però xoca que no es negociés una quantitat de negoci molt més baixa amb uns variables elevats en cas de triomfar al club. És a dir, sorprèn que no hagin seguit la fórmula de negociació més habitual.

El darrer assumpte és de faldilles. No el valoraré, però demostra que aquest president tampoc ha estat una persona de fiar per la gent del seu entorn més proper.

Em queda el dubte de saber què en pensa el senyor Laporta de la política. No què en pensa sobre Catalunya, que ja ho sabem. Què pensa que implica ser polític? Quina vida ha de tenir un polític? A què hi renunciaria? Perdó, però no me'l crec.

dilluns, 28 setembre de 2009

Pujada d'impostos


Poc diferent es pot dir del tema de la pujada d'impostos, molts comentaristes en parlen (per exemple al Radar de Sarrià i Economing) i tots els que els paguem ens sentim un xic o molt desencantats per la mala gestió dels recursos per una posterior (el problema no és que vulguin millorar els serveis públics, sinó els antecedents d'haver gastat i promès ajudes i xecs nedó).
En el meu cas em sembla interessant fixar-me en algunes argumentacions oficials del govern espanyol per discutir-los. Em resulta especialment perillosa la comparació amb els països del nord.  
Possiblement des d'un punt de vista econòmic hi ha una correlació entre desenvolupament, benestar (el que sovint es confon amb ser progressista) i nivell d'impostos.
Però el cert és que l'estabilitat d'aquest model es fonamenta en l'alta qualitat dels serveis públics universals i una redistribució molt enfocada a determinats sectors vulnerables. Aquesta combinació ha permès una mena d'equilibri social que permet mantenir alts impostos a un baix cost polític i social.

dimecres, 23 setembre de 2009

Karpov-Kasparov

Molta gent de la meva generació va créixer aprenent a jugar escacs a l'escola. Condicionats per l'expansió d'aquest joc i motivats per familiars, l'activitat extraescolar permetia compatibilitzar joc, exercici mental i competició. En aquella època podies competir un dissabte jugant 2 o 3 partides en una sala amb 500 nens i nenes i et permetia tenir temps per fer altres esports més físics com atletisme, bàsquet o futbol.
Però els escacs no eren només un joc de masses en nombre de practicants. L'enfrontament Karpov-Kasparov no tenia per mí cap connotació política com amb el temps he anat descobrint. Simbolitzava dos estils de jugador, de personalitat i, per què no dir-ho, un aire a mite comparable als Carl Lewis, Michael Jordan i altres estrelles de l'època.

Recordo especialment una tarda a la Rambla de Tarragona, quan encara hi vivia allà. Tenia 10 anys i Karpov havia esat convidat a jugar unes simultànies. La Rambla estava atapeïda de gent i, de fet, recordo que era gairebé impossible fer-se un espai. Un company de club del meu germà va aconseguir un empat, convertint-se en heroi per un dia. Aquella visita es manté en la meva memòria, i segurament aquella visita es pot considerar com un abans i després d'aquell efrontament Karpov-Kasparov.


Kárpov i Kaspárov s'enfronten ara de nou, i és igual qui guanyi. Segurament ells no són tant bons com ho eren abans. Els escacs ha canviat moltíssim, potser no tàcticament però sí en dedicació i frescor del jugador. El que segur que no canvia és la tensió latent quan dos peons d'aquests dos mites xoquen.

dilluns, 21 setembre de 2009

La reforma de la diagonal (setembre 09)


Interessant entrevista la que es publica avui a la Vanguàrdia a un ciutadà que fa de portamveu d'una plataforma en defensa d'una diagonal per tothom.
L'entrevista deixa entreveure un desig comú per tothom: que no sigui una avinguda només per cotxes. Efectivament, aquesta opinió és la que té el 99,99% dels habitants de Barcelona, dels que passegen, els que hi treballen o els que van de compres per la Diagonal. La qüestió és que resulta difícil que algú de nosaltres no vulgui una Diagonal fluïda quan ens convertim en conductors.
Des dels seus inicis al projecte he fet diverses intervencions a aquest blog(feu recerca al blog amb el mot "Diagonal") tot destacant la complicada solució del projecte de reforma.
El principal problema és que el projecte va néixer viciat des d'un punt de vista de disseny. El projecte havia de sortir endavant fos com fos i el dubte era el com. Segurament un referèndum sobre el sí o no de la seva realització donaria un resultat força dividit. Ara, un cop hem de decidir sobre el disseny, esdevé un cas de governança complexa, on al final sembla que el govern no vol arriscar-se. Lidera, però no vol esquitxar-se. En aquest cas el resultat, es faci el que es faci, serà pervers. Serà impossible que tothom guanyi i el govern municipal no podrà defensar una posició per la qual no ha mostrat convicció... Per tant, I si preguntem si val la pena donar aquest pas?

dimecres, 16 setembre de 2009

Critics


Avui el País publica una dura editorial contra la gestió de la crisi de Zapatero. No hi ha dubte, les dades macroeconòmiques i microeconòmiques (davant d'una crisi tot està més connectat que mai) són negatives, les solucions són poc innovadores i basades en gastar molt per, un cop no queda res, pujar els impostos.
ZP sembla aïllat i desorientat, només confia en De la Vega, Chacón i Salgado. Chaves menja a una altra taula i la resta de ministres podrien tenir rang de Secretari d'Estat. Gairebé ningú ho notaria. Les mesures econòmiques en crisi afecten principalment el Departament d'economia. El ministeri de Treball queda, doncs, molt supeditat. També queda supeditat per la nul·la visibilitat que ha tingut en la negociació amb sindicats i patronal. En aquest tema, tot està controlat des de dalt.
Per la seva banda, el ministeri d'Habitatge sembla més prescindible que mai i el ministeri de Polítiques socials, fusionat amb Salut, s'ha trobat que és un 80% del temps ministra de salut per la grip A i molt poc ministra d'assumptes socials.

Quant a Universitats, l'elecció d'una persona amb perfil acadèmic feia pensar en la voluntat de tenir dins el govern algú que pogués controlar el desgavell organitzatiu de Bolonya. Les universitats no confiaven en l'anterior equip i, com a mínim ara, les relacions són directes. Però, on queda la pota I+D? Qui farà la funció reactiva que es va tenir als 90 a Finlàndia?

En definitiva, es tracta d'un govern molt cohesionat (tot ho mouen entre 3-4 persones) però incapaç de controlar tot el camp d'acció. Contrasta amb altres governs de configuració més complexa pels diversos colors polítics però que fan actuacions més coordinades i abastint tots els "fronta de batalla" (per exemple Alemanya).

dilluns, 14 setembre de 2009

Primer referèndum

El referèndum demostra elements importants des del punt de vista sociològic:
- La capacitat de mobilització de l'independentisme.
- La poca capacitat de mobilització dels moviments feixistes.
- El poc nerviosisme dels catalans que no donen suport a la independència.
- El nerviosisme dels dirigents espanyols davant la possibilitat que acabi sent una qüestió on es debati. El debat incrementalista sobre l'autonomia és un debat còmode.

Des del punt de vista polític:

- Sobta enormement el cofoïsme (no vull ofendre ni ser negatiu) de les joventuts dels partits: JERC i JNC. Si això s'ha fet és malgrat els partits que ells diuen representar.
- ERC i CiU s'han vist superats per la societat civil. Donen suport mig obligats. Tampoc ajuda que el suport institucional es centri en personatges com Àngel Colom (per mí un personatge desacreditat vista la seva capacitat de crear problemàtiques internes).
- Hi ha diferències entre el PP espanyol i el català. El català s'ha mantingut molt al marge de la qüestió. Un cop més, sembla que Alícia S-C. vol tenir, com a mínim, una forma de fer diferent.
- Hi ha diferències entre el PSC i el PSOE. Lògicament, que ningú esperi que el PSC demani el vot favorable. Però el que no es pot fer és treure la constitució a les primeres de canvi, sobretot perquè això de jutjar una actuació privada (una associació) hauria de quedar en mans dels jutges.

Els resultats:

-Són clarament secundaris, no extrapolables. No és una situació límit (caixa o faixa) fet que permet votar valorant (potser massa) tots els pros i contres. Per altra banda, el 60% no van anar a votar i no es va fer campanya electoral. Amb això no estic dient que no calgui tenir en compte els resultats.
- La participació tampoc és comparable a cap altre estatut ni consulta similar. Aquesta neix en un clímax "hormonal" (perdoneu l'expressió). Altres consultes o eleccions anteriors es faren en contexts d'esgotament i desconfiança i amb pocs incentius emocionals.Té mèrit que un 40% de persones hi vagin, en un municipi amb 6.000 votants, en ple pont de la Diada no seria fàcil mobilitzar tanta gent per cap altre tema.

ACTUALITZACIÓ: Poques hores després d'aquest post, la ministra Chacón ha mostrat que vol mantenir la visió oficial del govern central. Tenia una bona oportunitat d'evaïr-se del tema i apropar la seva declaració al ministre Caamaño i no pas a la Vicepresidenta de la Vega.

Barracons

Fa 15 anys començava BUP. A primer curs vaig "gaudir" d'un barracó. Eren temps de promeses. Actualment aquella escola-institut segueix tenint uns barracons, més moderns, però igualment incòmodes.
Em costa comprendre com és possible que en lloc de disminuir els barracons augmenten. El curs comença amb bones notícies, l'ús d'ordinadors portàtils ens posarà al nivell de països amb poca fractura tecnològica.
Semblen dues tendències difícils de frenar, la de millorar l'accés al coneixement i la de tenir instal·lacions impròpies de la UE.

dimarts, 8 setembre de 2009

El quart cinturó

El Pacte Nacional per les Infraestructures, aprovat pel govern avui però amb el no de la resta de grups, es basa en diversos esborranys. La qualitat d'aquests documenta era força elevada tècnicament parlant. Ara bé, com passa en qualsevol organització (pública o privada), falten les mans dels gestors. I si aquests gestors són polítics, més varien els objectius bàsics.

El PNI tenia grans reptes de futur en tots els esborranys (aquí el primer). El resum de tots els documents es resumeixen així:

- Descongestionar la xarxa de rodalies,que serà transferida properament i garantir un servei de qualitat (demanda dels usuaris de transport públic).
- Garantir la connectabilitat ferroviària de línies d'escassa demanda per la vertebració del país.
- Millorar la xarxa de carreteres de la Generalitat, especialment en la connexió entre capitals de comarca, que tenen una accidentalitat superior (no reconeguda oficialment) a carreteres amb trànsit similar en altres demarcacions.
- Posar al dia les demandes dels municipis de l'AMB, especialment els de la segona corona, que són els que han crescut més en termes poblacional.
- Ampliar la Xarxa de Metro.
- Connectar el Port a Europa amb un ample de via europeu.
- Millorar la gestió aeroportuària.

El PDI és un bon document de base per tots els objectius plantejats. Lògicament caldran calers i molt possiblement moltes de les obres previstes seran inaugurades per un altre govern i un altre color o combinació de color polític.
Per aquest motiu sembla imprudent, jo diria que fins i tot temerari, que el Quart Cinturó sigui un projecte tant aturat. És imprudent perquè les demandes de transport no es poden anticipar clarament. És a dir, el resident a Sitges no sempre es desplaça a Barcelona. Els darrers anys ha demostrat que alguns municipis, com per exemple Martorell, han crescut. I ho han fet en persones que es desplacen a Barcelona per feina, però també a Terrassa, sant Boi o Manresa. Deixar tot el futur dels residents metropolitans a una línia de tren, que et deixarà al nucli urbà i no al barri on vius, significa que algú no està veient la realitat. La gent, quan es tracta d'anar a treballar, vol desplaçar-se perdent poc temps.

I és temerari també des d'un posicionament nacional. Hi ha temes que, sincerament, jo obligaria a aprovar per 3/5 parts del Parlament: educació; llengua; relacions institucionals (reglaments de les institucions, relacions externes i institucions depenents del parlament); infraestructures de país.
No pot ser que en 4 anys el Pacte quedi a un calaix. De ben segur que el 80% del document es comparteix al detall, però sense un vist i plau del 100% per part dels partits més votats (els que tenen més opció de governar), el document quedarà legitimitat per ser substituït.

dilluns, 7 setembre de 2009

La Florida i Miramar

Fa pocs dies coneixíem els problemes dels hotels de gran Luxe "La Florida" i "Miramar", avui coneixem més detalls. Dos grans hotels amb dos grans hàndicaps: estan pensats per un públic, el viatge de luxe, que és fonamentalment urbà. La gent no ve a Barcelona a descansar, ve a fer moltes altres coses, però no relaxar-se. I si depèn de taxis o transport privat, s'estima més anar a qualsevol dels hotels de luxe de la ciutat.  El segon hàndicap ha estat la dificultat per enganxar el viatger de negocis, un viatger que no té gaire temps per gaudir de les comoditats de l'hotel, tot i que sovint hi va.
Si finalment es confirma i tots dos tanquen, perdrem com un múinim un hotel preciós. La Florida tenia unes grans instal·lacions, gairebé pròpies d'un SPA de luxe, un bon restaurant i un entorn tranquil.  La combinació el feia un dels hotels favorits d'Europa.

dissabte, 5 setembre de 2009

Qüestió de mancances

La meva tornada de vacances em porta alguns debats interessants, i d'altres absurds si no fos que es tracta amb Espanya.
Les mancances espanyoles en matèria de referèndums (la constitució deixa poc espai per aquestes consultes) han possibilitat que determinades iniciatives puguin sortir de la societat civil.
La societat civil es regeix per principis privats, i al no ser vinculants amb la resta d'ordenament jurídic, qualsevol esplai, associació o club esportiu pot preguntar sobre el tema que vulgui. És més, si algú vol limitar la societat civil, no és suficient amb remetre's a la constitució. A Catalunya tenim la llei d'associacions, on no es penalitza cap mena d'activitat com aquesta.

Des d'aquest punt de vista, l'escenari plantejat a Arenys de Munt no és més que un primer pas pel lliure exercici de la societat civil. Un exercici car en temps i recursos humans (portar un control del cens municipal, preparar l'operatiu, etc) però plenament raonable.

Una altra cosa és si la proliferació d'iniciatives locals com aquestes és positiva. Han d'estar impulsades des dels Ajuntaments? En l'àmbit de les relacions intergovernamentals hi ha un principi d'or que és el de l'autonomia local. Hom protegeix els Ajuntaments, però els Ajuntaments han de fer quelcom que no els pertoca?

I en darrer lloc, un dubte que s'ha plantejat en altres situacions similars. En realitat, té sentit dividir la població als municipis per quelcom no vinculant?