dimecres, 29 juliol de 2009

Livestrong i l'oportunitat

Fa uns mesos, l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí, publicà un interessant article sobre el fenòmen Brawn GP i les lliçons empresarials que se'n podien extreure.
La creativitat entesa de forma eficaç: amb pocs recursos, joventut, però també experiència i molt coneixement tècnic del món de la F1.
El recent Tour de França ha tornat a mostrar una altra cara de la creativitat empresarial a l'esport. Es tracta de Livestrong.
La Fundació de Lance Armstrong per la lluita del càncer s'ha donat a conèixer definitivament arrel de la tornada a la competició del campió de 7 Tours. Hom podria dir que aquest corredor sempre ha lluitat contra el càncer mitjançant la venda de pulseres i missatges de conscienciació. Però durant 2009 es troben moltes diferències en la forma d'expandir-se i donar a conèixer la seva idea, especialment si ho comparem amb altres iniciatives:

a) Livestrong és un fenòmen modern, impulsat i donat a conèixer de forma exponencial a partir de les xarxes socials. Armstrong actualitza diàriament el seu twitter, seguit per 1,6 milions de persones, on comenta aspectes personals i esportius i on Livestrong ocupa un espai central.
b) Es vincula a una pràctica esportiva, fet que dóna força al producte. No t'ho està venent des del seu retir a Texas, t'ho està dient mentre puja els alps o des d'un hotel a Barcelona després de 5 hores de pluja a la carretera. Això el fa diferent a actors o altres "celebrities".
c) Aprofita les escletxes organitzatives d'un equip líder. Astana va permetre la seva tornada l'any passat. Un sou de campió per un equip que ja disposava d'antics companys, inclós el director de l'equip. El resultat és que l'equip ha perdut durant aquest any el control kazac i ha esdevingut un equip molt internacional que viu de cara a un ciclista de present.
d) Joc amb el doble sponsor. Armstrong aprofita els privilegis a Astana per poder compatibilitzar dues marques a les curses. Apareix amb el maillot d'Astana a les competicions però el deixa en entrenaments, entrevistes i passejades, on vesteix amb Livestrong.Fins i tot fa servir una bici groga a les contrarrellotge, quan més l'enfoquen.
e) Té suport popular professional. Les carreteres de França han acabat plenes de frases de suport a Livestrong, escrites amb guix amb una curiosa bona caligrafia, poc habitual en els ànims als esportistes.

dimarts, 28 juliol de 2009

Millet i la FAES

L'Orfeó Català. Als que coneixem d'oïdes aquesta noble institució ens ha sobtat la recent investigació per la no justificació de 2 milions d'euros. Hom diria que aquesta institució s'alinea amb Òmnium i l'Institut d'Estudis Catalans en la defensa de les tradicions i cultura catalanes.

Segurament és així, però el senyor Millet forma part de la fundació FAES (secció catalana) i arran d'aquella vinculació es van aconseguir 3 milions d'Euros de subvenció extra del govern Aznar. El que està clar és que, o la seva ideologia no és del tot catalanista, o bé es sap moure per aconseguir calers.

Els estudiants de medicina aprendran anglès

Parteixo d'un fet, d'anglès tots n'haurem de saber i en algunes professions, malauradament, ens hem hagut de pagar cursos i viatges pel nostre compte. Una iniciativa privada permetrà que els estudiants de medicina de la nova facultat de Girona puguin fer estades fora de l'espai Erasmus.

Des d'un punt de vista d'aprenentatge de l'anglès, que sembla el principal motiu, no hi ha res a objectar. El problema és quan intentem relacionar aquesta mesura amb problemàtiques de la salut pública catalana.
El primer és si convé, com a país, que els estudiants coneguin l'anglès o també caldria dedicar uns esforços per l'aprenentatge de l'àrab, el tagalo o l'urdu. Possiblement totes dues alternatives són factibles.

El segon element és si una estada en països d'un nivell socioeconòmic i sanitari similar al nostre ajuda realment a la millora de les aptituds en la professió. Sovint s'insisteix en la qualitat dels metges cubans o argentins. Desenvolupen la seva feina en unes condicions difícils i treuen el màxim partit a l'instrumental i medicines de les quals disposen.

Segurament ningú em farà cas, però tinc la sensació que, un cop més, cada universitat i cada facultat no pensa en voluntat de servei públic sinó més aviat en termes de competència entre universitats.Per tant, chapeau per la mesura, però amb el temps tant debó es pogués fer més completa.

dilluns, 27 juliol de 2009

Canvis generacionals

Saura marxa, i amb ell ben poc quedarà del primer tripartit. Tot i algunes lectures negatives, a mí m'agrada ser optimista. En 6 anys s'ha canviat la primera línia dels partits de govern que, amb problemes, males gestions i males decisions, també ha tingut la difícil tasca de treure el màxim possible en un clima de negociació multilateral de les autonomies amb l'Estat, amb tot el que comporta ser un més.
Als partits del govern se'ls pot criticar molt, però no pas el de perpetuar-se en els seus càrrecs de govern i de partit. L'oposició, en els seus barrets a Catalunya, Barcelona i Madrid, segueix amb els mateixos que ja hi eren al final del cicle Pujol. I l'executiva segueix sent una part important de l'equip de govern del 1999-2003. El discurs de la regeneració, del canvi polític, de les noves idees, és també un debat de canvi generacional. Ara bé, també seria possible que a partir d'ara no es parli de canvi sinó de tornar a l'experiència. Seria legítim el canvi de missatge.

El canvi a Iniciativa arriba en plena situació de debat intern, amb mala imatge de l'antiga parella Mayol-Saura per una part de la militància. Però lluny de perpetuar-se, com passa sovint a IU, Saura marxa a temps.
Dos candidats possibilistes: Herrera i Romeva. Herrera és un parlamentari ben considerat a Madrid, pausat i amb una estètica alternativa que connecta amb el militant jove. En Romeva és una barreja de tecnòcrata europeu i jove que es mou en ambients alternatius, amb una estètica prototip del que ara es diu "biopijo".
Qualsevol alternativa serà una veritable sorpresa.

dimecres, 22 juliol de 2009

Focs i associacionisme

Estem en temporada de focs, que vol dir que tenim males notícies. En els darrers mesos he pogut comprovar tots els elements organitzatius necessaris per afrontar una campanya d'estiu. Normalment es parla molt de prevenció (de riscos laborals, de salut, de violència) però hom reconeix que se'n fa en pocs àmbits. En l'àmbit dels incendis se'n fa, i molta, i no només per reduir riscos específics produïts per la ventada del gener.
N'hi ha d'específiques per urbanitzacions, però evidentment la gran majoria de municipis fan els seus propis plans.

En tot cas, hem de tenir en compte que actualment un 80% de la superfície forestal és privada i, amb el temps, esdevé cada cop més atomitzada. La prevenció esdevé necessàriament un treball col·lectiu per la reducció de riscos. En aquest entorn té molt sentit la figura de l'Agrupació de defensa forestal (ADF), agrupacions de propietaris i ajuntaments, que cada cop es dota de personal propi.
En un altre nivell es constitueixen altres associacions similars, en aquest cas, de gestió privada, les Associacions de propietaris privats amb finalitats no únicament preventives i d'extinció, sinó també de recuperació dels boscos cremats. Aquestes realitats posen sobre la taula l'intensa protecció privada dels boscos. Enrera queda la sensació que alguns propietaris no tenen cura dels seus boscos per l'escàs rendiment econòmic que en treuen i l'alt cost del seu manteniment.

divendres, 17 juliol de 2009

Mala gestió

Passa arreu, hi ha canvis municipal i apareixen exemples de mala gestió. El problema és quan això passa en municipis que paguen bona part de les seves obres públiques amb deute públic (el deute públic de Madrid arriba al 70%)

La construcció d'un Pàrquing a la part alta de Tarragona era necessària. L'any 2002 s'arriba a un acord amb una empresa que realitza, mitjançant UTE, les obres del pàrquing. L'empresa pública d'aparcaments, degut a les dificultats ja detectades en l'inici d'obra, assumeix bona part del finançament mitjançant deute. Tanmateix l'empresa que ha de fer el pàrquing intel·ligent, sembla no aportar prou suficiència tècnica ni econòmica a un projecte d'aquest nivell

L'anterior equip de govern va anunciar al 2006 l'obertura del Pàrquing. 4 anys d'obres semblava un temps raonable per una obra complicada, tot i que estava pensat obrir-se al 2003. L'obra es complica i el govern municipal (CiU+PP) decideixen ampliar el nombre de places per poder recuperar més fàcilment la inversió feta. L'empresa constructora no ho comparteix i serà aquest un factor clau per la manca d'atribució de responsabilitats econòmiques a Sistemes Alem. Durant aquella època l'empresa fa suspensió de pagaments.

En aquell moment l'obra ja havia costat més d'un 100% més respecte del pressupost inicial de 4 MEUR. Tot i les queixes, han passat tres anys i la situació s'ha agreujat, especialment en el plànol econòmic.

L'any 2008 el cas va donar un tomb. Un cop canviat l'equip de govern es va decidir aturar l'obra com a párquing intel·ligent arran d'una auditoria encarregada pel nou equip de govern. 26 milions milions a fons perduts per un Ajuntament amb pressupost anual de 143 MEUR... i el que és pitjor, molèsties i queixes de la ciutadania.

Aquests dies el tema ha acabat de petar. Al maig torna a l'agenda pública per veure com acabar l'obra i aquesta setmana s'ha viscut una veritable tempesta política amb rodes de premsa i retrets constants entre govern i oposició actual (en rols oposats als viscuts abans del 2007).

dijous, 16 juliol de 2009

Editorials dirigides

No deixa de ser curiós que avui, com a editorial de la Vanguardia, aparegui una referencia a Port Aventura i les inversions fetes per La Caixa Criteria Corp.

Per poder entendre el perquè d'aquesta ubicació de la notícia en aquesta secció privilegiada, m'han recordat el recent nomenament del Conde de Godó al consell d'administració de la Caixa.

Com diria aquell... "no hace falta desir nada más".

Requalificació del Mini Estadi

Fa dos anys el Barça va anunciar el seu projecte de reforma de l'Estadi, un projecte pel qual l'arquitecte Foster en va formar part. Poc temps més tard vam saber que, econòmicament, suposava un sobrecost tant gran com la construcció d'un nou estadi.
Sufragar els més de 300 MEUR pressupostats inicialment implicarà perdre una part de patrimoni però compromet futures directives. Tard o d'hora el club es despendrà d'aquest patrimoni infrautilitzat des de la posada en marxa de la Ciutat Esportiva.
La presència del Barça a les Corts genera greus problemes al barri, però també aporta beneficis en termes econòmics (comerços, hotels) institucionalitzats que ja els voldrien altres.

Anteriors propostes de reforma d'aquella zona s'han trobat amb l'oposició d'una part de veïns, com a mínim la institucionalitzada. Però, per altra banda, el barri ha de tenir l'oportunitat de tenir un nou impuls. No és un barri especialment envellit i té ben solucionats àmbits com el transport públic, la proximitat d'eixos comercials (C/Sants i els centres comercials). Per tant, caldrà veure la radiografia en termes d'equipaments públics, i en aquest cas mereix que siguin equipaments pensats per les necessitats actuals. Un Pla d'equipaments a l'estil del que s'està redactant en altres districtes hauria de ser l'instrument tècnic bàsic per qualsevol acord polític. Els Plans d'equipaments tenen 3 avantatges: es basen en projeccions demogràfiques serioses; han d'anar acompanyats de les demandes ciutadanes, que no coincideix necessàriament amb la percepció de l'Ajuntament i, per últim, es fa a més d'una legislatura vista. Aquest darrer factor és el que hauria d'obligar a un acord que englobi, necessàriament, als dos partits majoritaris. Només així es podrà garantir que el projecte tingui força més enllà de les eleccions municipals del 2011 quan una altra directiva del Barça i un altre equip de govern l'hauran d'impulsar.

dilluns, 13 juliol de 2009

Els museus en canvi


Interessant entrevista publicada el passat divendres a El País. Thomas Krens, de la Fundació Guggenheim, adverteix del risc de futur pels museus. Sembla que l'actual atomització genera riscos de viabilitat que generen la necessitat d'un canvi tant pels grans com pels petits. Ho diu l'empresa que representaria la "Cocacola" del sector, no pas el refresc de cola produit de forma artesanal.
El seu missatge s'ha de llegir en el marc de la sana competència entre museus públics i museus privats, entre el negoci pur i l'ús dels museus com a atracció local (i en un model mixte el suport públic per negocis privats i els consorcis público-privats).

I el model a seguir seria, curiosament, el museu Guggenheim d'Abu Dhabi.

En aquest entorn resultaria d'un temps passat plantejar projectes de museu exhibidor d'arts plàstiques, com ha plantejat el publicista jubilat, Lluis Bassat, en relació a un museu català d'art contemporani.

Exageració o simplement tenir visió de futur?

divendres, 10 juliol de 2009

Xifres


Avui el conseller Castells tractarà de convèncer els socis de govern sobre les bases de finançament.
Les cartes estan marcades des de fa temps. Tots els partits catalans (excepte el PP, que no ha participat) tenen d'acord que l'acord havia de tenir tres elements bàsics:

-Bilateralitat (com diu l'estatut)
-Principi d'ordinarietat.
- Revisió anual per criteris de prestació de serveis (el que no es va fer al 2001... d'alguna cosa va servir aquell greu error).

Primer va ser CiU qui va fixar unes xifres sense saber com de gran és el pastís a repartir. Sí, d'acord, com diu ERC, el pastís no s'hauria de repartir entre tots i hem d'aspirar al concert econòmic. Aquest és un debat que tampoc toca, ja que ICV, PSC i CiU van acceptar en nom d'una majoria. ERC ha estat molt coherent, això és evident.

L'Estat, que ens agradi o no és el negociador que té el poder, el control del tempo i dels calers, ha acceptat negociar bilateralment amb tothom però escenificar l'acord com un acord global. Incorporat l'element regional en la negociació, l'estat només ha de plantejar la xifra que vol retornar a les comunitats.

Els partits catalans, pensant a curt termini. Fa ja un any que el relat és el mateix.
El cicle electoral mana i portem 3 anys on la qüestió Catalunya-Espanya marca l'agenda i, per tant, l'estratègia a curt termini: ambivalència de CiU ( dic que vull el millor però em desmarco de la unitat... un to paternalista, en definitiva, vers el país) i PSC (intentar que el tema acabi ràpid i mantenir el govern amb el mínim desgast); el caminar sense xarxa d'ERC per por a la militància i al doble lideratge i el crit d'ICV en la foscor. Si l'opinió pública es creu el missatge dels partits ha de ser capaç de contextualitzar-lo en clau electoral . I entre els desafectes, el tema ha generat desgast i esgotament, per tant aquesta gent no pensarà en el missatge dels partits i esperarà que els serveis millorin. Una visió pragmàtica però incoherent amb el curt terminisme dels partits. Sense oblidar els que creuen que no paga la pena debilitar-nos amb aquesta discussió, que la independència és l'única solució a mig termini.

Per cert, no parlaré d'una xifra, però entrant en el joc, segons he pogut conèixer ens movem entre el 20 i el 25% dels recursos extres de l'Estat. És a dir, segons sembla, més de cinc punts per sobre de la mitjana enlloc dels 6 per sota que rebem actualment i que determinen l'expoli fiscal.

dijous, 9 juliol de 2009

Drets del desplaçat


Avui el diari el País ha publicat un interessant article sobre un empresari que tenia una malaltia greu i va haver de vendre la seva empresa al Gabon.
Arruïnat i malalt terminal, la seva família es lamentava que no disposaven de diners per poder morir a Espanya.
Un tema complexe, quan les decisions individuals anteriors (deixar el país, viure a l'Àfrica, crear una empresa i viure dignament allà) es deixen enrere per interferir en debats etico-nacionals.

Lògicament hi haurà qui pensarà que pel govern espanyol resultaria fàcil tenir un detall amb una família. Però en la decisió de marxar fora de casa hom coneix que hi ha riscos, oportunitats, i pèrdua de drets. Una simple assegurança hauria estat suficient.

Queixes

El temps dirà si compensa econòmicament o no ho fa gens. Però la veritat és que el Tour arriba avui a Barcelona i molta gent s'està queixant.

Anem a pams:

- El Tour és un gran esdeveniment internacional, només a l'alçada de les audiències dels mundials de futbol, basquet i atletisme i dels mundials de F1 i GP. Barcelona ha trigat 44 anys en tornar a tenir un final d'etapa a Barcelona.

- Altres ciutats europees tenen finals d'etapa de Tour, Volta a Espanya o Giro cada any: Madrid, PArís i Milà. En el cas de París en plena voràgine turística, a finals de juliol, afectant el trànsit durant més de 8 hores.

- La meva opinió podria ser una altra si no fos el cas que els diumenges que tinc la sort de córrer per la ciutat, molta gent també es queixa dels talls de trànsit puntuals. També es queixaven recentment amb la Gay Parade o amb manifestacions de gent que perd feina. I ens queixem tots amb les obres que duren més del compte. Tot ens toca els nassos a uns o altres, com als madrilenys, novaiorquesos o londinencs.

Per tant, sembla que fem un gra massa, que per un cop en 40 anys tampoc és com per expressar totes les nostres frustracions i emprenyamenta col·lectiva. Quin és el preu de ser una gran ciutat? Tenir problemes com aquest.

Això sí,ara, com ja es demanava a Vida Quotidiana, haurem de ser justos amb les curses pròpies del país que estan morint. La marca Catalunya, i la marca Barcelona, no ha de ser únicament l'aparador. Des dels Jocs Olímpics, si una cosa s'ha demostrat és que es poden organitzar grans events amb èxit.

dilluns, 6 juliol de 2009

Renda d'emancipació


Desde fa un temps està en marxa la Renda d'Emancipació, pensada per joves que tenen rendes inferiors a 20.000 Euros amb contracte de lloguer.

Aquesta política, que va generar grans expectatives, ha patit el mateix problema d'improvisació que altres antecedents, com la grandiloqüent Llei de la Dependència:

1. Problemes de cobrament.
2. Ha generat problemes al mercat, ja que sembla que alguns propietaris augmenten el preu en funció de l'edat dels demandants d'habitatge.
3. Possiblement el més important, tot i que la renda l'ofereix l'Estat, la sol·licitud es centralitza des del nivell autonòmic i local, que són els que tenen competències en la matèria. En definitiva, s'han de demanar els ajuts a les Oficines Locals d'Habitatge (OLH).

El problema és que hi ha un greu problema de coordinació. Vivienda Joven, l'ens que garanteix l'homogeneïtat arreu l'estat, no té ni tant sols un telèfon de consulta a la seva web.
Entre els gestors d'aquests OLH es lamenten de les queixes que estan rebent, de la manca d'informació de la qual disposen i del problema d'imatge que repercuteix, de cara a l'usuari, en ells.

Hem d'afegir que hi ha diversitat en els formularis de sol·licitud, actualitzant-se uns i altres sense uniformitat ni criteris comuns.
El darrer problema és jurídic. Si bé l'ajuda és estatal, els ajuntaments incorporen criteris locals, com per exemple el certificat d'empadronament. Aquesta situació pot generar problemàtiques si tenim en compte el criteri de finestreta única que s'espera de les Oficines Locals.

dijous, 2 juliol de 2009

Targetes de transport


Fa uns anys TMB va jubilar les antigues cartolines de transport per unes electròniques del tamany d'una targeta de crèdit. Encara avui hi ha ciutats on els títols multipersonals són antics, però conviuen amb títols de transport moderns, com en el cas de París, Madrid o Estocolm, per posar exemples en el qual el paper, el cartró i la banda magnètica hi conviuen.

La tecnologia es posa fonamentalment en mans dels títols pre-pagament i d'abonaments anuals. El cas més paradigmàtic és l'Oyster de Londres, una targeta que permet passar i reduir el saldo disponible sense necessitat d'entrar en contacte amb cap forat de la màquina. L'avantatge no és únicament evitar cues i problemes per deteriorament, també s'aconsegueixen reduccions de preu important en funció de l'horari, premiant les hores "off-peak". De fet, l'Oyster és la gran desconeguda de molts turistes, ja que es pot tornar un cop acabat el viatge, retornant-te la fiança de 3 lliures. En la darrera visita vaig obtenir-ne una i vaig gaudir d'una reducció de gairebé un 25% en la meva despesa en transport respecte visites anteriors amb ús similar de bus i metro (4 cops al dia).

Aquesta setmana s'ha conegut que Barcelona optarà per incorporar aquest tipus de targeta.

De moment la informació que tenim és d'àmbit tecnològic, caldrà veure si es tracta d'una simple modernització de l'envoltori o bé s'intentarà premiar el pre-pagament i els abonats mensuals i anuals, que al cap i a la fi són els que agafen el metro no només per desplaçaments anada-tornada en hora punta (la considerada mobilitat obligada).

dimecres, 1 juliol de 2009

Debat: serveis públics, gaudi privat


Arran del concert de la banda U2 ha tornat a sorgir l'habitual problema de manca de transport en esdeveniments que acaben passada mitjanit.

Passa sovint al Camp Nou, especialment en partits que comencen a les 22h entre setmana. Molts socis no arriben al darrer metro, tot i que TMB intenta ajustar 10 minuts la darrera sortida. La qüestió és qui ha de pagar l'apertura de les 5 linies de metro una hora més, amb tot el cost que comporta per l'ús de 60.000 persones. Hi ha qui pensa que ha de ser TMB, per evitar l'ús del transport privat i com a excepció. D'altres pensen que ha de ser el mateix promotor de l'aconteixement, ja que l'aconteixement es fa en equipament privat (recordem que en casos de concerts a la Zona Fòrum s'ha accedit a oferir alternatives). De fet el Barça ho fa, però ho ha deixat de fer sempre, com era habitual fa uns anys.

Els defensors de l'argument "que paguin els organitzadors" poden emprar el mateix argument quan l'arribada massiva de 10.000-15.000 aficionats estrangers provoca despeses en seguretat i neteja. Són casos d'externalitats provocats per aconteixements privats. En tot cas, el debat sembla complexe. Què n'opineu?