dimarts, 26 maig de 2009

Cultura industrial


El projecte de renovació urbana vinculat a la nova economia, 22 ARROBA, va portar rere seu un conflicte veïnal i la revifada de l'argument sobre el manteniment de la indústria tradicional a la ciutat.

En aquest entorn tenia molt sentit fer un reconeixement al caràcter industrial del barri i crear un equipament cultural. 3
El centre de cultura industrial, Can Saladrigas, ha estat un projecte molt lent, però a hores d'ara ja està disponible la prioritat veïnal número 1, la bibioteca, la part menys històrica.
Ara bé, el projecte inicial, treballat ja fa 6 anys per un grup d'historiadors de prestigi (que m'imagino que no fan treballar gratuïtament) era constituir un museu amb espais educatius als seus pisos superiors. Liderat pel Museu d'Història de la ciutat, ha tingut greus problemes de finançament que han frenat la seva construcció. El projecte està paralitzat en aquest enclavament (es plantegen alternatives al barri) i ara es busquen alternatives d'ús a les plantes no ocupades, amb propostes molt diverses com un espai dedicat al còmic o, simplement, esperar a que es quedi petit per una possible ampliació de la biblioteca i espai arxivístic.

dilluns, 25 maig de 2009

Crònica de la jornada

La jornada celebrada el passat dissabte, impulsada i coordinada per Stic.cat i co-organitzada per Antics UPF i la Facultat de Ciències Polítiques i Socials, va permetre actualitzar les estratègies dels principals 5 partits del Parlament.

Sota el meu punt de vista es va demostrar que, si bé els partits incentiven des de dins l'ús de les tecnologies als seus militants i dirigents arreu del territori, no s'ha institucionalitzat des de dins una estratègia 2.0.

Trobem estratègies de comunicació molt relacionades amb els líders (cas de CiU, d'ICV en el cas de Romeva) però en general no es percep un canvi en la tendència dels blocs a Informar més que a comunicar.

El principal risc, apuntat obertament pel representant d'Esquerra a la xerrada, és el descontrol que es pot generar. La por a la desqualificació, al control dels mitjans 2.0 per part de les parròquies oponents i a posar sal i pebre en lloc del tradicional sucre amoïna els dirigents. És obvi que això porta inevitablement a pensar si realment els partits volen ser 2.0, tenint en compte que els factors negatius semblen estar per sobre de la detecció de noves oportunitats.

En tot cas, us recomano tres cròniques, la que es fa des de Vida Quotidiana, la que es fa des d'Aubachs i el debat generat a Twitter i web de Stic.Cat.

divendres, 22 maig de 2009

Comunicació política


S'inicia "l'apassionant" campanya electoral. Serà una campanya que, pels recursos dedicats i el poc coneixement dels candidats, seria ideal per modernitzar el formalisme i posada en escena clàssica (model mitinero) dia sí, dia també.

El model Obama, en tot cas, no es pot copiar amb una web unidireccional que comuniqui les propostes dels candidats i no tingui gairebé interacció amb la militància i la ciutadania en general.

El model de campanya per simpatitzants i militants ha quedat enrera, no només per una qüestió d'avenç tecnològic, també per una necessitat de la política d'obrir-se a la societat. Alguns perceben aquesta necessitat en termes de superar la desafecció de la societat. D'altres simplement considerem que els partits no disposen dels antídots per una societat i una economia canviants. Els partits que s'impregnin d'idees innovadores, no necessàriament provinents dels seus gurús afins, sortiran enfortits . En l'era 2.0 els gurús difonen i controlen opinió, però no és suficient.

En aquest entorn STIC.CAT, Antics UPF i la Facultat de Ciències Polítiques i socials de la UPF organitzen demà una jornada de debat sobre 2.0 i partits. L'acte començarà a les 11 del matí del dia 23 de maig, és gratuït i s'espera una notable assistència de públic, un públic on no predominarà la parròquia tradicional dels partits, demostració que la comunicació política pot tenir un llarg camí per córrer a casa nostra.

dimarts, 19 maig de 2009

Evolució dels partits


Els partits polítics tenen una evolució natural. Neixen, normalment a partir de referents territorialment dispersos (UCD, el PSOE). D'altres són la propagació d'un partit des del nucli de l'estat cap a fora, per exemple AP (tot i que el franquisme tenia els seus caps visibles territorials) . En els casos de les coalicions de partits, s'alien per la voluntat de no competir per un electorat compatible amb dues ideologies (cas de CiU, IC-V), són fórmules arriscades però tenen flexibilitat organitzativa. I per últim, hi ha casos on tot es basa en la figura d'un líder, a partir del qual es generen lleialtats (cas de Forza Italia), sense el líder no hi ha partit.
D'altres partits neixen com a protesta, tot centrant el seu discurs en un tema específic. Així han nascut recentment Plataforma per Catalunya i Ciutadans/Partido de la ciudadanía.
Ciutadans, com a partit monotema, ha tingut un problema al qual s'han d'afrontar tots els partits "single-issue": l'heterogeneïtat del seu electorat. En aquest cas ha provocat que amb el temps hagi mitigat la seva idea inicial de liberalisme socialdemòcrata proper al PSC i CiU en l'eix-esquerra dreta. La realitat manifestava que una part inesperada dels seus votants eren habituals votants del PP.

Molts van veure en UPyD (el partit de Rosa Díez ) un partit ideològicament més sòlid i amb més ambició que C's. De seguida han aconseguit un escó al Parlament estatal i han aconseguit una visibilitat pública que C's no ha tingut a nivell estatal. La lògica d'evolució dels partits polítics ens diria que C's hauria d'esdevenir una mena de branca catalana d'UPyD. La realitat és que els votants del PSC encara no són tant catalanistes com C's desitjaria. És curiós que neixen oficialment perquè el PSC segons ells està en una deriva nacionalista, però no aconsegueixen atreure una part important de la seva parròquia.
Com a interpretació personal és obvi que l'heterogeneïtat ideològica i les divergències internes impediran la consolidació d'aquest partit.D'aquí uns anys s'escriuran tesis sobre el fracàs del projecte C's i la compararan a la UCD que tant bé va analitzar Hopkin.

dilluns, 18 maig de 2009

Canaletes


Té sentit seguir fent celebracions a un lloc on la policia no pot controlar, on els pares no s'atreveixen a portar nens petits, on tot plegat costa uns calers a tots nosaltres?
És lògic que els veïns de la zona, siguin culers o no, pateixin les llargues celebracions encara que siguin un sol dia?
Canaletes és un lloc de trobada, allà on tothom sap que ha d'anar-hi. Té els seus riscos, els violents poden aprofitar l'avinentesa per reunir-se i fer anar la seva frustració personal. Però Canaletes seguirà sent el lloc de trobada.

En tot cas, si les alternatives són el Fòrum o les fonts de Montjuïc (on ja hi van els de l'altre equip de la ciutat), potser millor no fer cap proposta des de l'Ajuntament.

Reformes als mercats


Els mercats de barri estan en plena reforma. Als llargs processos de reforma, sent emblemàtic el cas de Santa Caterina, actualment tenim en marxa cinc llargs processos de reforma: el de Sant Antoni, el de la Llibertat a Gràcia, el del Guinardó, Sants i el Ninot.

El més recent és la reforma del mercat del Ninot, reforma que ha portat conseqüències importants a la plaça que presideix l'entrada a la facultat de Medicina.

La incomoditat de treballar en carpes i espais no habituals acaba acostumant tothom. No és així l'impacte visual i la pèrdua d'espai públic, que modifiquen hàbits i desgasten els veïns. Seran dos anys i mig d'obres, un bon moment per donar impuls a mesures de fidelització i captació de nova "clientela" típicament allunyada dels mercats.

dijous, 14 maig de 2009

Compromisos institucionals (ii)

Recordeu el que comentava setmanes enrera? Ja tenim una primera lectura clara. De les 14.000 entrades institucionals repartides a la federació i València C.F, un 80% van anar a parar a seguidors de l'Athletic Club: una estafa al Barça, una revenda premeditada o habilitat institucional? En tot cas, el Barça com a club no es podrà queixar, té el president de la Federació que ha volgut tenir. I sembla una quimera que algú pugui jutjar amb proves a aquesta junta directiva de la Federació que reparteix 10.000 entrades i no té constància d'on acaben... o sí?

dimarts, 12 maig de 2009

Burn after reading


Em ve al cap aquest recent film dels germans Coen en el cas de la futura venda sense prescripció mèdica de la píndola del dia després. L'anunci fet per la ministra Trinidad Jiménez es fa a tres mesos vista, temps aparentment insuficient per dissenyar un programa d'informació i conscienciació de riscos enfocat a l'edat amb major riscos. Com tota política que pot afectar actituds i comportaments, cal preveure els riscos a curt i mig termini.

Aquest debat és necessari i s'ha de preveure en la planificació de la mesura. Sense un acompanyament, informació i presentació dels riscos en l'abús ens trobaríem amb una mesura lògica i que existeix en un àmbit internacional (cas de França, per exemple), però amb un ús social no desitjat.

dilluns, 11 maig de 2009

Obres a Balmes

Ja s'ha iniciat la renovació del carrer Balmes. S'inicia per la part central, al voltant de la cantonada amb el carrer Aragó. De moment ningú té clar si es modificarà fins la Diagonal.
Els veïns, de moment, estan satisfets pel que podria implicar: menor ús per part dels cotxes, voreres de més amplada i qualitat. En definitiva, fer del carrer Balmes un espai transitable en el seu tram inferior a Diagonal.
El principal problema, pensant en termes de circulació, és el potencial problema que es planteja de cara a la reforma de la Diagonal. Pensant en el desviament de vehicles per l'Eixample s'estan perdent capacitat en vies importants, els riscos de provocar greus problemes durant els 3 anys que duri la reforma de la Diagonal augmenten per moments.

dimarts, 5 maig de 2009

La grip A, l'OMS i les farmacèutiques


Sense proves no hi ha acusació possible, però tot sembla indicar que, si bé la previsió és bona, l'alerta és excessiva. 1.000 casos en tot el món, morts únicament a Mèxic i 1 nen nord-americà del qual no coneixem factors de risc. La crisi no és tal si ens fixem en els morts anuals per grip convencional: 540 de forma directa a Espanya l'any 2005.
Podríem dir, seguint la distinció entre salut pública i salut, que la salut pública ha funcionat bé. S'han controlat factors de risc, s'han fet arribar informacions exactes sobre què fer en cas d'estar en contacte amb Mèxic i sentir-se malament per evitar contagis i s'ha actuat correctament als aeroports. D'igual forma, avaluar si algunes mesures són exagerades o no implica interpretar qui pren les decisions. A Hong Kong, per exemple, on la qualitat de l'aire respirat és pèssim, les mesures de quarentena ens semblen exagerades, però no ho són si es tracta de protegir la població més vulnerable. Estem valorant percepcions de riscos.

El debat és erroni des del punt de vista mediàtic. Sobta la relació directa entre crisi de la Grip A (grip nova o porcina) i resultats econòmics de les farmacèutiques. I això és un tema que implica la salut, no la salut pública.
Un segon element que em fa sospitar: La roda de premsa del passat 1 de maig de la nova ministra Trinidad Jiménez. En 5 minuts va reiterar més de 5 cops l'acord entre govern i Roche per la fabricació de més retrovirals i el contacte amb altres empreses que treballen per una vacuna. Quanta publicitat i quina immediatesa en l'elecció de l'únic proveïdor.

Per tant, glòria per l'OMS (per fi), els ministres i consellers de tots els països que actuen correctament davant d'una NO CRISI (1.000 casos és crisi?). Pals pels que prenen decisions preventives deixant-se anar davant potencials riscs. Mans netes pels que sempre guanyen en aquests casos.

dilluns, 4 maig de 2009

El Barça d'en Pep (i de Rijkaard)


Tot l'any insistim en elevar a categoria de geni a Pep Guardiola. I té tot el mèrit del món. Ha revitalitzat un equip afeblit per dos anys de manca de professionalitat, problemes de vestidor i excessos d'ex-futbolistes brasilers. I ho ha fet afavorit per la tornada a la feina de jugadors que van tornar a sentir-se importants a l'Eurocopa i complements que han donat força i ambició al vestidor (Piqué, Busquets i Alves). La resta, bàsicament similar al que ja existia.
A partir d'aquí, Guardiola és la clau de tot plegat. Ha aplicat els mètodes Rijkaard, un sistema 4-3-3 amb defensa avançada i pressió en camp contrari.

Ha incorporat tres principis al joc que el diferencien del sistema que amb Rijkaard donà tant bon resultat:
- Els interiors (normalment Xavi i Iniesta) reben 10 metres més endavant que en l'època Rijkaard. Per fer-ho és necessari que funcioni la pressió o bé que la defensa tregui la pilota molt neta.
- Com a resultat els dos extrems (Henry i Messi) poden buscar avantatge al centre de la defensa, perquè sovint els centrals dubten entre sortir a cobrir als migcampistes i vigilar el que arriba des dels extrems.
- Joc a pilota aturada. Tot i que en defensa continua tenint problemes el Barça ha fet alguns gols de pilota assatjada. No és clau però és una arma a tenir en compte perquè si ets perillós l'equip rival vigila amb les entrades a prop de l'àrea.

Per tant, aquest Barça de Guardiola, que pot tenir el seu clímax potser abans de l'esperat, es basa en l'ambició, el coneixement de les virtuts del planter i el control del vestidor. Esperem que es mantingui l'any vinent, aquest any, es guanyi 1, 2 o 3 títols ja ha estat tot un èxit.