Llei de consultes

Properament s'aprovarà una llei prioritària per ERC, la llei de consultes populars. Promoguda amb la intenció de normalitzar els referèndums a casa nostra i promoure la participació de la societat, la llei deriva ja actualment en tres debats en paral·lel de moment no tractats a la majoria de mitjans de comunicació:

1. La llei, intrínsicament, reconeix l'existència d'una demos jeràrquicament per sobre de l'altre, perquè qualsevol consulta convocada per la Generalitat necessitarà el vist i plau del parlament espanyol. El debat és evident, han d'acceptar els partits anomenats "d'obediència catalana" una llei que xoquen amb la tradició de tot nacionalisme, que es basa en la separació de demoi? Si aquesta premissa s'inclou per no vulnerar la llei, no seria més fàcil modificar la llei?

2. Una cosa és la teoria i l'altre la pràctica. En aquest sentit, quin tipus de consultes es podran fer i quina utilitat pot tenir? Un dels debats apassionats (per la riquesa) i alhora avorrit (perquè es reitera constantament) de la ciència política és l'aplicació dels referèndums i fins a quin punt compleixen el seu rol quan el govern, i no la majoria parlamentària, decideixen. En aquest sentit, els governs es tornarien "participatius" quan perceben que han de prendre una decisió que els incomoda i són més restrictius en àmbits on creuen tenir problemes per superar una consulta. En aquest sentit, el capítol de Tsebelis sobre Referendums és interessant però no toca el debat sobre la democràcia representativa.

3. En el terreny politic la llei no garanteix la recerca d'acords i l'opció de referèndum pot acabar sent part de l'estratègia de fugida d'estratègies de consens. Imaginem que el PSC, per exemple, estés en contra d'una norma a la que dona suport CiU i ERC. En quina mesura l'opció de convocar referèndum redueix la possibilitat d'una negociació que afavoreixi grans pactes?
Amb tot, la pràctica dirà quin ús se'n fa. Però compte, que de tants referendums, a Suïssa, per exemple, normalment ja no voten ni el 50% en alguns d'ells.

Compromisos institucionals

El proper 13 de maig es celebra una nova edició de la Copa del Rei de futbol (que també es podria anomenar, fent servir el símil britànic, JuanCarling Cup). En aquesta edició els aficionats d'Athletic Club i Fc Barcelona es desplaçaran massivament a València, tot i la seva preferència per Madrid per les millors comunicacions.

L'estadi de Mestalla té una capacitat aproximada de 50.000 espectadors, dels quals 37.000 han anat a parar als dos clubs i la resta es destina a la federació i al València CF, que han decidit no treure'n cap a la venda per compromisos institucionals.

Entre les 37.000 entrades pels clubs, entre Athletic Club i Barça també reparteixen unes 7.500 per compromisos institucionals, quedan-ne una mica menys de 15.000 de mitjana per cadascuna de les 2 aficions.

La lògica ens diu, doncs, que la mobilització més important per la Copa del Rei és la de l'aficionat "institucional". Gairebé 20.000 hi seran a l'estadi. Com arribaran a l'estadi? Quin operatiu de seguretat s'està preparant per controlar aquesta afició predominant? Quins seran els seus càntics de suport? A quin equip animaran?

El sector de la cultura

Arran de la publicació d'un article d'opinió a El País el 23 de març, emergei una pregunta de debat en matèria de polítiques públiques: ha de ser el sector de la cultura tractat com un sector més en època de crisi?

El debat és si un sector on la majoria d'activitats no són empresarialment rendibles s'ha de seguir apostant per les subvencions i ajuts públics. El debat és inherent a la crítica dels ajuts i subvencions públiques, per tota la foscor en l'atorgació d'aquestes subvencions i la dificultat de fixar criteris de qualitat que no perjudiquin els petits. En tot cas la crisi econòmica, que afectarà el sector de l'oci (excloent-hi la lectura) en general però també l'administració, pot permetre que el debat es direccioni de nou.
Els criteris per atorgar un ajut de forma transparent poden variar molt, en funció dels criteris de cada departament, però aqui apuntem alguns habituals:

1.la creacio de nous públics (immigració, jovent) 2.El manteniment de la cultura tradicional i popular clarament identificable a un territori. 3. La garantia d'uns estàndards de qualitat que dificulta que la gent de les Terres de l'Ebre, les comarques del Pirineu o del centre del país, per manca de negoci, puguin disfrutar d'espectacles d'èxit.
4. Fomentar la creativitat, ja sigui amb formació o bé amb suport a artistes novells.

Sembla, doncs, òptim plantejar el debat cap a una lògica diferent. Cal treure totes les subvencions en matèria cultural? Si la resposta és no, quin hauria de ser el rol predominant de l'administració?

a) L'administració com a contractadora i/o exhibidora i/o agent (festes populars; propietària de museus i teatres).
b) El sector públic per donar empenta els NOUS creadors però essent passiu en el mercat.
c) El sector públic com a regulador (un rol passiu).

Biblioteques (ii)

Una de les conseqüències de l'ús co-lateral de les biblioteques municipals per part dels usuaris (l'ús per motius no necessàriament culturals) és la implicació en la planificació de cultura i civisme. Tradicionalment són dos temes que no sempre van de la mà... però el paradigma no és clar:

- Es pot seguir una estratègia diferenciada, com s'ha fet a Gràcia amb l'Espai Jove, recentment inaugurat. La dispersió d'equipaments pot ser profitosa si es compta amb un teixit cívic i social molt diversificat, que busqui "privacitat" i no llocs comuns. En aquest cas es parteix de la premissa que una biblioteca ha de servir pel que ha de servir i un casal o un espai jove té altres usos incompatibles (de base).
- Els Ajuntaments poden decidir conjuntar cultura i altres equipaments cívics, separant-los formalment en la seva gestió d'espais, però apropar-los. Un model seria Fort Pienc i la proximitat entre biblioteca, centre cívic, mercat, residència per gent gran i residència per estudiants. En aquest cas es busca generar centralitat en un barri amb escassetat d'espais de trobada.
- En tercer lloc, pot existir una potencial temptació a no edificar equipaments específics per les edats, una relativa passivitat vist que una part important dels usuaris reconeix que pràcticament no fa ús dels llibres i revistes de la biblioteca però allà "s'hi està bé" i es pot accedir a internet gratis.

El debat està obert, i les solucions no són tant evidents, de què han de servir les biblioteques?

Reforma de la Diagonal (bis)

Ja s'ha obert a la ciutadania la plana web dedicada a la propera reforma de la Diagonal. A primera vista sobta el llenguatge paternalista del govern municipal en els "menús" de la web. Així, "Tot el que has de saber de la Diagonal" deixa entreveure un problema d'informació assimètrica, com si la ciutadania no en sabés prou del carrer més transitat del centre de la ciutat; el "Per què creem la nova Diagonal" ens mostra un lideratge municipal. No és fins la tercera opció quan trobem una referència al procés participatiu.

Sovint critiquem els polítics per no informar suficientment. En aquest cas, jo diria que la web pateix d'un problema fonamental: l'escassa adaptació dels continguts a la diversitat de lectors. La web és molt correcta per lectors que no coneguin el vocabulari de les polítiques involucrades en el projecte (urbanisme, mobilitat), però trobo a faltar un desenvolupament de continguts per aquells usuaris que s'autoconsiderin avançats. Si el projecte ha de contar amb el suport de tothom és necessari que el debat tècnic arribi d'igual forma que el debat del carrer, perquè el procés participatiu estarà contaminat per la informació que vulgui donar el consistori.

Per tant, de moment és una web per fer bonic.

Biblioteques (i)

La Xarxa de Biblioteques i Bibliobusos a la demarcació de Barcelona és la joia de la corona d'entre els equipaments municipals. Les biblioteques estan sempre ben valorades a la gran majoria de municipis i serveixen també com a equipament de trobada de persones de totes les generacions. En el cas de la ciutat de Barcelona, fins i tot algunes han obtingut premis d'arquitectura, com és el cas de la Biblioteca de la Plaça Lesseps.

En els darrers anys està disminuïnt la proporció de préstecs de llibres i revistes i es manté el de CD's i altres suports electrònics. Potser és fruit d'un canvi en els hàbits culturals de la població i, per què no dir-ho, d'una desitjada recerca del model de biblioteca com a equipament de barri/ciutat més que no pas com el lloc on llegir.
Però per avaluar i s'està complint el principal objectiu del "foment de la lectura" la interpretació no és tant senzilla:
- Per una banda, hi hi un element contaminant: l'increment dels usuaris. Els carnets segueixen creixent però no tothom és igual d'actiu i la mitjana se'n resenteix.
- Per una altra, els usos que li donen els usuaris habituals. En època universitària la biblioteca esdevé la segona casa dels estudiants i jubilats. Des d'aquest punt de vista les biblioteques de la Xarxa són substitutòries d'altres equipaments públics. Aquestes persones no sempre són uns usuaris amb tendència al préstec.
- En tercer lloc, quin és el paper dels "no usuaris"? entenent-los com aquells que no tenen carnet o bé que no l'han fet servir en un any?

(Continuarà).

Congelar sous

Sort que les paraules del president Montilla es van fer en un fòrum empresarial, no sé què hagués passat si ho hagués fet en seu parlamentària.
Com molts de vosaltres sabeu sóc funcionari interí. Això vol dir que he aprovat un procés selectiu davant gent que no ens coneixen. Per mí el sector públic no és una forma de vida i no ha estat una elecció. Però em sento privilegiat en molts sentits i un és el de tenir feina quan altres àmbits relacionats indirectament amb el sector públic retallen. Per aquest motiu, si la congelació salarial implica donar exemple en època de crisi i permet que l'administració disposi de calers per fer altres projectes (contractacions temporals per obra pública i principalment projectes de modernització administrativa, urgents).

Però dit això, hi ha dos debats que s'entrellacen en la proposta del president:
- La portamveu d'ICV, i antiga companya de classe, argumenta que s'haurien de congelar els sous dels directius privats, que són els que més han guanyat. Efectivament, són els que més guanyen, però guanyen amb els seus diners (o amb els diners que hi posem voluntàriament, en el cas dels bancs). Els partits poden posar les regles del joc, però no poden administrar quelcom que no és seu. Greu error, Laia Ortiz, greu demagògia.
- Les dietes i privilegis dels partits. Pocs en parlen d'això, ni el PP ni ICV, critics amb el president en aquest cas que sí demanen congelació de sous dels alts càrrecs de la Generalitat. No és només això. Tots els partits es beneficien dels sistemes de dietes, del cobrar extres per reunió, de les entrades gratis a espectacles, dels mòbils que no paguen els partits sinó l'administració i dels restaurants on van a dinar gratis. Les partides que no estan al sou d'aquests càrrecs són enormes, només en àpats i cotxes oficials el forat ha de ser enorme... que no cobren prou en època de crisi com per pagar-se les despeses?

Un nou repte per l'Estat del Benestar

El debat sobre la crisi de l'Estat del Benestar va ser especialment intens als anys 90, quan una crisi estructural ressolta parcialment des de la política monetària va permetre l'emergència dels principis de "reducció de prestacions". Passat uns anys, i en època d'expansió econòmica, l'argument més emprat al nostre entorn més immediat era el de proposar més i millors polítiques socials per tota la societat, fent valer el que els estudiosos del sistema suec demostraren: els principals beneficiaris era la classe mitjana. Això sí, el discurs universalista no era congruent amb un model de provisió clara, combinant xecs-regal amb l'ampliació dels drets a la dependència.

La crisi econòmica posa sobre la taula una doble paradoxa:

1. Ja no es tracta de demostrar que l'Estat del Benestar és bo també per la classe mitjana. Abans calia convèncer les classes mitjanes, ara caldrà convèncer les classes més humils.
La societat amb alts nivells d'atur estructural (pensem en més d'un 15%) i poca ocupabilitat és una societat que tard o d'hora discutirà el paradigma ideològic sobre el qual es sustenta l'Estat benefactor. Fins ara es basava en un estat suplantador del mercat, que garanteix les ineficiències en àmbits com el mercat de treball, la provisió de serveis socials i les interrupcions voluntàries d'activitat. En l'actualitat la percepció és que els estats tard o d'hora deixaran de poder donar suport a tothom.

2. Quan aquesta situació arribi (i en bona mesura això ja està passant), la societat prioritzarà que l'Estat incentivi el sector privat. És l'altra cara de la moneda, una mena de "proteccionisme de mercat", l'única solució compatible amb els principis liberals i els socialdemòcrates. L'única solució que permetria tornar al treball, la situació sense la qual no hi ha Estat del Benestar que pugui mantenir-se.

Corea del Nord

Eleccions legislatives a Corea del Nord. Encara hi ha gent que defensa la permanència de règims no liberals-democràtics, tot discutint els problemes dels nostres sistemes polítics per garantir el pluralisme. Bé, una alternativa ideològica possiblement sigui, a la pràctica, la foscor. Cuba representa la foscor en un país ple de llum i alegria, transparent per al viatger, amb una societat oberta. Però no es sap qui governa. A Corea del Nord, queda clar qui governa, però no podem saber res de la seva gent, ni tant sols els coreans del sud, separats per un meridià. Només sabem que voten el 100% a favor del seu líder.

He pogut conèixer...

I em sorprèn profundament que avui encara no es conegui el moviment en cercle parlamentari en relació a la llei d'urbanitzacions, de la qual es va començar a tenir notícies abans d'estiu.
Des d'ahir ja és realitat.

La llei ha de fer front als serveis bàsics de les urbanitzacions aïllades, donant un tractament especial respecte de zones poblades vinculades a un nucli de població de mitja o alta densitat construïdes fa uns anys.
El risc d'eliminar algunes d'aquestes urbanitzacions així com el pagament per part dels parcel·listes d'una quantitat dels serveis públics obre de nou un debat que encara no ha arribat a l'opinió pública tot i que afecta més gent del que sembla.

Cinema en català

L'anunci, per sorpresa, fet pel conseller Tresserras posa en relleu els dubtes al sector. No és una situació fàcil i buscar el consens des d'una fulla en blanc semblava una quimera. L'objectiu en aquest cas és diferent: llençar la notícia, fixant els màxims, i
La mesura, en definitiva, vincula diversos anàlisis que poden o no convergir:
a) Dret a elecció de la llengua de cultura: No es pot emetre un valor sobre el dret a l'elecció sense les següents preguntes. Hi ha un veritable dret d'elecció? Hi ha oferta suficient? L'oferta que existeix competeix en igualtat de condicions?
b) Sobre qui ha de pagar-ho: Ho ha de pagar l'usuari final? La Generalitat mitjançant subvencions? Això què implicaria?
c) Per què el mercat no presenta xifres superiors? La manca d'oferta de pelis en català s'explica per la mancade risc de distribuïdores i exhibidors o bé per un prejudici de la ciutadania vers el cinema en català perquè "sona estrany"?
d) L'aposta de la VOSC. Què necessitem veritablement, una oferta equitativa de doblatge de pel·lícules o bé potenciar la VOSC per, de retruc, normalitzar l'accés a les llengües estrangeres? Aquesta segona opció seria òptima, però ha d'anar de la mà d'una resposta similar des del castellà: més VOSE i menys doblatge. I si les VOSC i VOSE fossin més barates.

Balmes, de nou

Fa cosa d'un any anunciava la intenció de remodelar el carrer Balmes, especialment en el seu tram per sota la Diagonal. És cert, és un carrer poc amable al vianant i el ciclista, voreres estretes i molt trànsit. Molt soroll i, per tant, poques botigues. La combinació perfecta per ser millorat.

Però seria difícil entendre que després de 4 anys de desastre d'obres a la zona Rosselló entre Passeig de Gràcia i Balmes ara tornessi'n. Les obres han generat una estranya sensació en la parròquia: per una banda millora en la qualitat del servei del metro. Ara l'intercanviador farà més fàcil els transbordaments, s'ha ampliat l'accés als FGC i tot plegat serà més ampli. Però què s'ha deixat de fer amb aquests calers i quines molèsties ha generat? Val la pena aquesta inversió pel que obtindrem a canvi?

S'aproximen unes obres que, per la seva magnitud, tocaran molt els nassos al personal. I caldrà que pensem bé si val la pena complicar Balmes quan, durant ben bé 4 anys, la Diagonal no estarà operativa i caldrà desviar el trànsit per l'Eixample. Balmes tindria tots els números per ser emprada amb més freqüència pel vehicle privat, no es pot esperar a fer-ho després del macro-projecte de Diagonal?

Tot plegat són reflexions en veu alta que, possiblement, tard o d'hora molta gent es podria fer. Hauran d'explicar-ho bé, molt bé, perquè els veïns de la zona van camí d'una marató d'obres que s'iniciaren al 2006 i acabarien el 2015.

TED

Els sopars amb gent que està a l'última en tecnologia, a banda de demostrar que jo estic per darrera, serveix per aprendre de les potencialitats dels mòbils/iphones/ipods de darrera generació en termes d'informació.

Vaig descobrir TED, una mena de conferència convertida en plataforma divulgativa sobre temes d'actualitat. Jo m'atreveria a dir que té la pretenció de posar sobre la taula els temes que la gent que remena les cireres al món, perdó, els EUA, vol que estiguin de moda. TED té alguns punts forts: el petit format de moltes xerrades, primordial en una societat que ha d'anar més vers un principi d'aprenentatge que no pas d'informació (que en sobra) , la qualitat dels seus ponents i la varietat de mitjans per mantenir-te al dia (blog, canal de Youtube i Twitter).

En definitiva, avui el presento i no sé si algú em pot recomanar alguns xerrada que hagi sentit. M'agradaria saber si sóc una mena d'estrany personatge que no està a la moda. No sé si m'acabarà agradant o no, però per si de cas no us sorprengui que esdevingui una font per detectar tendències.

Eleccions

La promesa d'un canvi de formes i contingut amb la marxa de Fraga no ha funcionat. Han estat 4 anys on el pes de Galícia a la política espanyola ha baixat. Centrat en les reformes d'estatuts de major controvèrsia i en una política de "café para todos", a Galícia ha arribat la sensació que no era prioritària per ningú. La Galícia de Fraga era més carca, però va ser molt efectiva en la seva relació amb l'estat. Els gallecs no són tontos.

A Euskadi s'obren diverses alternatives. Dimecres passat em van arribar veus autoritzades i expertes que plantegen un pacte PSE-PNB, però amb la condició que no fos Ibarretxe el Lehendakari. Aquesta opció agrada el PSOE a Madrid, demostraria la integració de les relacions multinivell entre tots dos partits i permetria oferir una alternativa a la profunda divisió a la societat.