dijous, 26 febrer de 2009

Pacte d'alcaldes/esses


Dies després de la signatura del Pacte d'alcaldes/esses per la lluita contra el canvi climàtic, arriba a les meves mans un document de planificació de la Diputació, on es marquen els objectius marc pels reptes derivats al canvi climàtic, pensats per donar suport als Ajuntaments que han signat aquest compromís europeu. És lògic aquest suport, tenint en compte el tamany d'alguns dels municipis amb predisposició per mitigar les causes des de competències municipals i promoure activitat econòmica "sostenible".

El principal problema rau quan l'Ajuntament de Barcelona no apareix a la llista. El principal generador de Co2 no es compromet. La ciutat que es projecta al món com exemple en moltes coses no es compromet amb el món? La capital de la Mediterrània no es compromet en aquests objectius? Es tracta d'una qüestió que ha passat gairebé desapercebuda. Des de l'oposició s'oferia mà estesa a finals del 2008. S'instava el govern a fer un Pla d'Acció d'Energia Sostenible, com tenen previst fer els gairebé 400 municipis europeus signants.

Però ha arribat la data de la signatura i Barcelona no hi és. I la tinent d'alcalde responsable de que no hi sigui decideix anar per lliure. Sembla com a mínim contradictori propugnar de paraula un discurs de valors mediambientals universalista i no donar-li prioritat a l'escenificació d'un compromís a llarg termini (si se li donés prioritat hi hauria dimissions) . Imagineu una empresa que parla de millorar la seva facturació però no té un pla o un full de ruta per fer-ho?

dilluns, 23 febrer de 2009

Eleccions gallegues

No opinaré sobre la campanya, perquè darrerament m'avorreixen totes i perquè una cosa sabem segur: essent el BNG un partit debilitat per l'aritmètica de pactes, tot queda entre PSOE i PP.
El que sí resulta interessant és el poc que es parla sobre l'abstenció en aquestes eleccions als mitjans de comunicació. L'abstenció gallega és semblant a la catalana, tot i que tradicionalment no té un comportament tant diferencial d'unes eleccions a unes altres. Un article d'Ignacio Lago (UPF) demostrava que, equiparant el percentatge de població absent, o desplaçada, amb altres comunitats, els gallecs no són especialment abstencionistes. L'explicació és senzilla, només Buenos Aires representa un gruix importantíssim d'electors. La clau no està en el missatge, està en mobilitzar, encara que sigui poc, la població més abstencionista. Les eleccions es poden guanyar sobre un electorat important que no ha trepitjat en molts casos Galícia des de fa molts anys i en molts altres, ni tant sols ha pensat en tornar-hi. Es pot discutir la legitimitat del concepte governança en aquest cas?

Nacionalitzar Citigroup


Avui s'ha conegut que el gegant nord-americà Citigroup demana que l'administració americana sigui més activa en el seu rol dins el grup. Una nova mostra del nou proteccionisme que neix des dels despatxos dels dirigents d'algunes empreses. Un empresari jubilat del sector alimentari i amb càrrec a Foment del Treball em deia sempre en la meva anterior etapa a l'Ajuntament de Barcelona que l'administració no ha de dir a l'empresari en què gastar els seus diners i l'empresari tampoc ho ha de fer. Però com aporta una part important en forma d'impostos pot orientar l'administració per dir com, invertint els diners de tothom, es pot beneficiar tothom: recomanacions per més infraestructures, potenciar un Pla R+D+i amb capital público-privat, etc.

El meu comentari no pot allunyar-se d'aquesta visió: els bancs no han fet els deures i no poden exigir que els estats (que tampoc els han fet) els arreglin la destrossa. És moment d'adreçar la situació i confiar en institucions i empreses més responsables. I això no vol dir que siguin empreses que regalin els calers o ONG. Però sembla que la seqüència d'events no canviarà i primer es corregiran els problemes del sector financer per després, quan potser no queda gaire cosa, escoltar la resta.

Cap de setmana de Bàsquet

La Copa del Rei de Bàsquet és possiblement una de les manifestacions esportives més sanes, intenses i ben organitzades d'Europa. El seu format (vuit equips es concentren en un cap de setmana a una sola ciutat) només és possible en esports on els estadis són petits.
No he pogut seguir tots els partits, però tots tres televisats en obert (Madrid-Barça; Tau-Barça i Tau-Unicaja) han tingut un altíssim nivell. Per moments no trobes a faltar els jugadors que han marxat a la NBA. Què seria d'aquesta lliga amb només dos o tres jugadors ex-ACB de tornada a la lliga?

El guanyador, el TAU, un grandíssim equip, amb un equilibri increïble entre joc interior i exterior, amb jugadors estrangers que marquen les diferències i un entrenador que sembla que només encaixa allà. Com ja deia en ocasió del final de la passada lliga, es tracta d'un equip amb molts recursos, que difícilment falla tres atacs seguits i que disposa d'una afició fidel i molt activa.

divendres, 20 febrer de 2009

Bermejo

No pot ser que aquest senyor no dimiteixi. És tant greu equivocar-se com ser blanc dels dubtes. I el ministre de justícia està sent greument discutit per tres temes: el fet de trobar-se amb Garzón a una cacera; la vaga de jutges i que es descobrís que tenia permís per caçar a Castella-la Manxa, però no a Andalusia, on van entrar durant un temps el dia d'autos.

Es pot equivocar, crec que són temes que no entren en la seva gestió directa (excepte el fet de no tenir cap pla en relació a la modernització de la justícia). El problema és la desconfiança que genera, indirectament, vers el govern. Perquè el ministre de justícia no pot dir que "em treuré el permís de caça d'Andalusia per a que no em torni a passar". I la multa? I la norma? I la possible inhabilitació?

És com si el ministre de salut anunciés que té mal de peu i demà l'operen a una clínica pública. Insinuaria que es saltarà les llistes d'espera?

dimecres, 18 febrer de 2009

Vaga de jutges

Sense entrar en el debat sobre si poden fer vaga uns treballadors públics d'aquestes característiques, es demostra un cop més els problemes de comunicació entre jutges i societat. Hom pot entendre els problemes de funcionament, el bloqueig del sistema, fins i tot podríem estar d'acord en augmentar el nombre de jutges. Ara bé, com sovint passa, a l'opinió pública li acaba arribant que la demanda principal és: més jutges, més sous... però, i l'argument de "més modernització"?? Em comentava una funcionària de l'àmbit judicial que hi ha terror en el col·lectiu de jutges per aplicar tecnologies per alleugerir el pes del paper imprès, a diferència d'altres sectors tinc el dubte de si per desconfiança/descontrol o incapacitat.

dilluns, 16 febrer de 2009

Àrea verda


L'Àrea verda ha estat una de les grans batalles en matèria de mobilitat a la ciutat. En els seus inicis va ser considerada una font de finançament en multes i un problema pels comerciants i professionals que necessiten el cotxe per dins la ciutat. Posteriorment, caldria fer una avaluació més concreta, que em consta que es va fer després del primer aniversari, però es constata un descens en l'ús del cotxe en trajectes interns però no s'ha aconseguit protegir prou el resident, en part perquè el desincentiu a agafar el cotxe possibilita menor rotació durant la setmana. Així es manifesta en barris com, per exemple, Gràcia.

Des d'aquest punt de vista, resulta comprensible la demanda del Poblenou d'aconseguir l'ús d'àrea verda encara que sigui només per residents.
Succeeix que el carrer Marina esdevé una frontera entre zona de pagament i zona gratuïta. Això provoca que els veïns que volen aparcar al seu barri tinguin dificultats. Des d'aquest punt de vista, la demanda és lògica. Però caldria tenir en compte efectes a mig termini:

- Pot passar que hi hagi menys cotxes d'altres barris collindants, però els cotxes del barri es moguin menys per evitar perdre el seu lloc (l'espai és limitat).
- Pot succeir que s'expulsi de les zones verdes cotxes d'altres barris collindants i que, fruït de la disponibilitat de lloc al carrer, algunes persones deixin de pagar pàrquings tancats i decideixen pagar l'euro setmanal. Aquesta tendència ja s'ha detectat en altres barris com a resultat de la crisi.

Per tant, els veïns de Poblenou, que pensin bé si la solució serà la fi dels seus problemes d'aparcament..

dimecres, 11 febrer de 2009

Kayak Water Polo


Una de les curiositats del darrer cap de setmana a Sevilla fou descobrir aquest esport, anomenat indistintament Kayak Water Polo, Canoe polo o Kayak Polo. Com sabeu, provinc d'un indret amb tradició en rem. Però allà encara no ha arribat aquest esport. Molt intens, amb regles aparentment senzilles i clarament d'equip per motius obvis (no conec ningú que pugui transportar la pilota i moure's a gran velocitat).

dimarts, 10 febrer de 2009

Igualtat d'oportunitats a l'esport


La llei de l'esport espanyola, promoguda pel CSD i el seu responsable, Javier Gómez Navarro l'any 1990, determina que als clubs professionals que no siguin SA les directives hauran d'avalar un 15% del pressupost.
Plantejat en un moment on es buscava controlar els clubs esportius que tenien pocs recursos i deutes, ara es parla d'una renovació de la llei. Doncs bé, el debat pot ser llarg i complicat. Sembla mentida que un tema esportiu tingui també elements polítics però els té.
Sobre la taula, tres polèmiques per una possible reforma de la llei:
- Les SAD no han ressolt el problema dels clubs esportius. De fet, tal com s'explica des de diversos estudis, el deute és enorme i existeixen casos amb l'agravant de tenir inversions pel camí, com són el cas del València o l'Espanyol.
- Alguns partits polítics es lamenten del suport institucional que es dóna a alguns clubs esportius, donant subvencions encobertes (i II) i comprant deute a canvi de promeses futures incertes. Això deixa en condicions d'inferioritat clubs de categoria no professional o altres ciutats on les institucions no entren en aquest tipus de política.
- Per altra banda, el tercer debat, lligat al tema de l'aval del 15%. No tothom pot formar part de la directiva del Barça, perquè actualment s'han d'avalar més de 40 milions d'euros. Això, a la pràctica, dificulta que es compleixi aquell principi de que qualsevol soci pot ser president i no s'ha demostrat vàlid per evitar males gestions recentment. La normativa permet fer exercicis contables dubtosos per evitar fer front al deute generat. Una normativa absurda, que no va al nucli del problema i limita un principi romàntic dels clubs que no són SAD.

dilluns, 9 febrer de 2009

Precaució amb la Wii

Sóc dels que disfruta des de fa cosa d'un mes de la Wii, especialment els partits de futbol americà. El següent vídeo és només un exemple del que pot passar si no es prenen dues consideracions bàsiques: jugar a més d'un metre de distància del televisor i no cordar-se el comendament a distància.

dijous, 5 febrer de 2009

Vacances a l'escola


Sembla que la primera proposta d'avançar l'inici escolar té bona repercusió pública, per les formes, malauradament, sembla un globus onda per veure com rebria la societat una possible modificació.
En tot cas, tothom té clar que hi ha una evidència. Les famílies tenen problemes durant moltes setmanes l'any per tenir cura dels fills i filles. Els professors entenen que juliol, agost i setembre són necessaris i que ells treballen una part important del temps de cara al següent curs.
El problema resulta quan l'aturada és perllongada, fent que molts nens tornin al setembre una mica rovellats. Considerar l'estiu com un temps de vacances o bé com un espai d'aprenentatge actiu no escolar, vet aquí el debat de fons.

El dubte, doncs, és si les escoles han de ser equipaments oberts a l'estiu o bé han d'existir d'altres. Algunes llars d'infants obren tot l'any, per què no les escoles? La idea del campus com un lloc d'esbarjo amb un temps educatiu sembla antiquada i cara, però és efectiva en la doble concepció de l'estiu com a temps per desconnectar sense deixar del tot l'estudi i sense perjudicar del tot les famílies.

Però de ben segur es poden buscar solucions imaginatives: potenciar la cultura, les noves tecnologies, el teixit associatiu. Ampliar, en definitiva, el vell concepte de comunitat educativa que recau en les escoles. Ajudar, també, a no centrar la crítica a professionals de bàsica i secundària a les seves llargues vacances per una qüestió d'utilitat temporal (on deixo les criatures).

De ben segur hi haurà experts i gent que s'hi dedica que em corregirà i ampliarà aquesta anàlisi.

dimecres, 4 febrer de 2009

Agenda pública


S'han de prioritzar per sobre de la resta de temes de l'agenda pública l'economia i el mercat de treball? Es tracta d'un debat que està sobre la taula. Ahir, Artur Mas, defensava al "Minoria Absoluta" aquesta posició, molt lògica per un partit en l'oposició en època de crisi. I ho va fer mullant-se, no entrant al fàcil discurs paternalista que Rajoy mostrava fa uns mesos "ajudem les famílies que no poden pagar l'hipoteca". Mas, en canvi, es mostra marcadament liberal, argumentant de moltes formes que la clau està en el teixit productiu i, més concretament, en tenir empreses fortes i que hi confiïn.
El govern espanyol també sembla interessat en centrar-se en l'economia, tot i que fent joc de mans: quan es tracta de finançament autonòmic la microeconomia és fonamental, quan es tracta d'altres temes, potser interessa per tenir la gent entretinguda.
El cert és que actualment parlar d'altres prioritats socials com pugui ser el debat sobre autogovern, nacionalisme, l'educació, les universitats, les grans obres previstes a la teva ciutat o el debat que s'obrirà amb motiu de les eleccions europees (què vol ser Europa quan sigui gran) poden ser temes que molta gent no percebi com a prioritaris ara mateix (de fet sovint les enquestes demostren que són temes que només ens interessen a uns quants). Parlar-ne massa pot ser contraproduent per qui n'abusi. Artur Mas és intel·ligent, coneix com funcionen molts electors, sap el component econòmic del votant en època de crisi o auge econòmic. Quan un 15% de la població no té feina, les prioritats d'un partit nacionalista canvien?

dilluns, 2 febrer de 2009

Un matí al tren

Testimoni directe d'O.G.C, amic i resident a Girona. Treballa a Barcelona i avui ha tingut un viatge mogudet, estrena de la nova situació que viu aquella línia amb motiu de les obres de l'AVE.

Un breu diari dels fets:

Per als viatgers de Renfe (tenfe per a iniciats) el que ha passat avui no era solament previsible, sinó usual. Sabem que l’important és arribar. Quan és sempre una característica secundària, prescindible fins i tot. En qualsevol cas, avui el trajecte Girona-Barcelona ha tingut uns agreujants que fan que pagui la pena parlar-ne. Era el dia de l’estrena d’un nou horari, menys amable i més llarg, tot just un mes després d’haver encarit el bitllet un 8%, sense comparança ni justificació possible en l’IPC. Paguem més per un servei de menys qualitat. Sense més prolegòmens, vaig a la crònica dels fets:

7.10 –Girona. Hora de sortida del tren (la setmana passada era les 7.25). Amb un quart d’hora més de son, prenc posicions a l’andana. A les 7.10 passa el Paris Austerlitz-Girona. Ni sabia que existia fins avui. El Catalunya exprés arriba a les 7.15, res de

l’altre món.

7.45- Sant Celoni. 40 minuts parats a l’andana. Després m’assabento pels diaris que és a causa d’un “motí” dels viatgers del primer vagó, que es neguen a ensenyar el bitllet. Motí d’altra banda anunciat a El Punt des de divendres. Els retrovisors, perdó, revisors, se senten ferits en el seu orgull i impedeixen que el tren continuï mentre els passatgers no ensenyin el bitllet. No se m’acut una feina més grisa i insofriblement prescindible que la seva. Cal que esperem als Mossos d’Esquadra per a què no facin res. Reiniciem la marxa a pas lent, suposo que a causa del retard ara anem darrer un rodalies.

8.40- Mollet- Sant Fost. Parem una mitja hora ben bona. Per les megafonies avisen d’alguna cosa que no reeixim a entendre. Finalment, el conductor, ens diu en el seu polit català “Estamos parados en esta..., por problemas técnicos. No podemos reanudar la marcha”. Un veí, d’edat avançada, renega “És que només saben tocar-nos la Pasqua”. Em fa gràcia l’expressió, molt polida.

Hora indeterminada – La Llagosta. Mai havia parat aquí, a la ciutat dels immigrants de la primera onada. Hi passem pel cap baix un quart més. El conductor, ja posat en el seu paper d’informador (informació si us plau!), ens deixa anar un parell d’speeches fulgurants. Pel que ens explica, el problema és a Sants.

9.45- Sant Andreu Comtal. El conductor ens informa que, de forma excepcional, el tren acaba trajecte a Sant Andreu, i que agafem el tren de rodalies a la via.... A l’últim moment ens la diu. És la 2!. Pugem, i baixem, a poc a poc, som molts i l’escala estreta. N’hi ha uns quants que tiren pel dret i creuen la via. De megafonia se sent. “Señores clientes, les recordamos que está prohibido cruzar por las vías”. És que mira com es preocupen per nosaltres! Entre els viatgers venien periodistes. En compto tres, armats amb aparells fotogràfics de primera línia.

10.00- Passa el tren de rodalies que ens ha de dur al destí: Passeig de Gràcia. Ens hi encabim com bonament podem, car ve ple.

10.10- Fi. Ja som a Passeig de Gràcia. Baixo al metro, i no funciona de Diagonal a Vall d’Hebron. Sortosament, vaig cap a l’altre cantó.

Conclusió: Avui he tardat 3 hores a fer un trajecte de hora i quart, cent quilòmetres. Em començo a plantejar si no faré més via baixant amb ruc cada dia. 33 km/h bé els deu agafar.


Administració


Espanya és l'estat de l'OCDE on més dies es triga en obrir una societat, 47 dies de mitjana. Símptoma, sense dubte, d'una clara necessitat de modernitzar els procediments administratius, no només a nivell tècnològic. Us diré que encara avui hi ha situacions que xoquen com, per exemple que cada dia, un cop tancats els registres de totes les seus de la institució on treballo, es transporten en cotxe bosses amb tot allò registrat. Això centralitza les operacions, però no deixa de ser un sistema amb un intermediari pel mig que, tot i anar bé, només fa que començar la cadena. El dia següent es passarà a ordinador i posteriorment es remetrà al departament responsable.

En tot cas, les administracions més properes tenen una moda basada en la desconfiança interna. Al país de la gent simpàtica i oberta l'administració és clarament desconfiada, amb la ciutadania i amb l'estructura interna. Es desconfia de les tecnologies (només així s'entén la dependència del paper), dels rols polítics (amb la creació de càrrecs de gestió, gerents, a gairebé tots els ens locals, per a totes les àrees de responsabilitat) i els filtres d'informació es bloquegen pel control d'aquesta, fent que sigui més fàcil conèixer què fan els anglesos respecte al que fan els veïns del costat.
No sobta, doncs, que qui pren la decisió (el polític) no la prengui amb total coneixement. És només la cúspide del model de la desconfiança.