dijous, 29 gener de 2009

Ajuntaments

Es comenta avui als mitjans que molts Ajuntaments de Catalunya estan emprenyats per l'actuació durant la crisi de la ventada. És fàcil culpar el govern de tot quan molt possiblement les culpes estan repartides entre Ajuntaments, Generalitat i societat en general:

- Els Ajuntaments majors de 20.000 habitants tenen la competència de protecció civil. Són ells els responsables de la integritat.
- Dissabte a la tarda vaig escoltar l'especial de RAC 1 i un dels problemes detectats per l'audiència era la total manca de referents als Ajuntaments.
- Deixant de banda el desgraciat accident de Sant Boi, la immensa majoria de problemes s'originaren per caiguda d'arbres. Per cert, molts d'ells en zones boscoses on aquests Ajuntaments han permès construir urbanitzacions sense gaire control.

La Generalitat podia fer dues coses possiblement millor: prohibir esdeveniments esportius a l'aire lliure (a l'estil Euskadi) i enviar faxos, e-mails i trucades als Ajuntaments per advertir-los de la probabilitat d'activar protocols de protecció civil. És evident que caldrà revisar i modernitzar els sistemes d'informació tot i que molts municipis no van actuar com calia perquè, off the record, reconeixen que els faxos i mails van arribar quan ells ja havien marxat (divendres a les 3 o 4 de la tarda ja no quedava gaire gent a molts ajuntaments.

Quant la ciutadania, jo em vaig passar tot divendres viatjant i dissabte, veient el vent que feia, no em vaig moure de casa. No estem parlant d'una ventada progressiva, de poc a molt, on potser tindríem excusa, sinó a la inversa. Per tant, no calia ser Tomàs Molina per saber si sortir al carrer era perillós. D'igual forma que la Generalitat no pot arribar als més de 800 municipis de Catalunya i es descentralitza la protecció civil, protecció civil no pot anar per totes les llars una a una.

dimarts, 27 gener de 2009

Pàrquing de motos

Fa un any BSM es va obrir un pàrquing per ús exclusiu de motos i bicicletes a Gran de Gràcia (veure també la crònica a Recordant el Present). Fa poc temps l'ocupació era la que veieu. A un cost aproximat d'un euro/dia, semblava excessiu per usuaris acostumats a ocupar la via pública amb les motos. Però qui sap si això no canviarà. Dissabte i diumenge em diuen que només a Barcelona moltes motos van patir greus desperfectes per la caiguda de mobiliari urbà i arbres o simplement pels efectes directes del vent. el cert és que avui, des del carrer, es veuen motos dins, una novetat que fa pensar en que a vegades allò car pot resultar barat.

dilluns, 26 gener de 2009

Junqueras

Avui ha estat ERC qui ha sorprès amb un altre perfil "acadèmic" per les properes eleccions europees. L'historiador, Oriol Junqueras, de l'UAB. El vaig descobrir al programa "El favorit", on ho feia bé en la seva versió divulgativa. En altres àmbits, com a tertulià radiofònic, em va semblar més aviat poc dialogant, curt de mires, reduccionista, (en més d'una ocasió va mostrar greus llacunes en el coneixement real de les institucions polítiques i l'estat de dret) i amb escassa capacitat d'anàlisi crític amb el que ja es detectaven com els seus.


Estic sorprès pel bagatge dels candidats dels partits que decideixen les llistes per les europees a Catalunya. Una cosa és provar d'obrir els partits a perfils més novedosos, una altra cosa actuar cridant pràcticament a l'abstenció d'uns votants en unes eleccions que ja de per sí són de baixa participació.

dimecres, 21 gener de 2009

Discurs d'Obama


La cerimònia d'ahir, televisiva al màxim, deixa un discurs que alguns esperaven que passés a la història. No era el moment segurament. Els nervis i, per què no dir-ho, guanyat el públic, millor deixar els discursos per espais menys protocolaris.

De tota manera, hi ha tres comentaris a fer:
* Una defensa afarrissada dels valors tradicionals, però a diferència del discurs republicà, reconeixent que s'han forjat fruït de la barreja i de reptes al llarg de la història.
* Plantejar contingut populista quant a l'anomenat "xoc de civilitzacions" però amb caràcter constructiu. La interpretació que en faig és que les reflexions a societats que no comparteixen els valors americans (clara referència a, per exemple, Iran) no s'han de confondre amb la idea de supremacia. S'allunya a Huntington clarament, el xoc de civilitzacions és evitable o com a mínim gestionable. Però és evitable perquè tant dolent és voler destruir el sistema de valors i costums americanes com voler-los imposar sota la premisa de la supremacia. Superar la por al desconegut, idea bàsica aqui.

* Un sistema d'aliances multilateral. En aquest punt es pot donar un interès joc de lideratges entre Sarkozy i Obama. Per cert, quin paper jugarà Gordon Brown en tot plegat? No es pot liderar Europa des d'un país no entusiasta amb la UE, sembla que apropar-se molt a Obama pot beneficiar el seu futur polític.

dimarts, 20 gener de 2009

Tremosa (ii) Col·laboració especial

Avui tenim una nova aportació, en concret sobre el debat de l'assignació d'en Tremosa. La signatura, un persona que coneix bé com funcionen els partits a Europa, no obstant s'hi ha passat una temporada a Brusel·les coneixent a fons les estructures partidistes a la UE. Mil gràcies a Joan Pere Plaza, Doctorand en Ciència Política a la UAB per la redacció d'aquesta aportació.

Una bicefàlia amb caps de rostres ben diferenciats, un de tècnic i un de polític, com a pauta per a analitzar l'elecció de Tremosa com a nou cap de llista de CiU per a les Eleccions al Parlament Europeu és suggerent. La qüestió de fons, però, és si aquest nou ésser del monstruari politològic seria capaç de sobreviure en el seu entorn.

Certament, Brusel·les és una arena política molt distinta de les nacionals, sobretot per la quantitat d'actors polítics que es mouen pel quartier européen sense ser, ni necessitat de ser, representants de cap de les 27 sobiranies nacionals. Sota aquesta premisa, crear una nova bèstia de dos caps podria ser una bona idea. Mentre que un cap, el de perfil polític, es dedicaria a moure's entre despatxos i a mantenir relacions amb els altres polítics, i els lobbies i grups d'interès, la segona podria tancar-se al seu propi despatx i dissenyar les propostes de CiU per a la UE, sempre en el marc de les seves possibilitats.

Ara bé, treballs com els de Hix, Noury i Roland (2007) demostren que la tendencia és que els europarlamentaris mostrin cada vegada més una major disciplina de vot dins del seu grup, i que les votacions en clau nacional tan habituals en altres periodes de la historia del projecte europeu, tendeixen a disminuir. En aquest sentit, poder el lloc del cap tècnic d'aquesta bèstia bicèfala no seria tant un escó a Brusel·les (i Estrasbourg!), com sí les reunions dels bureaus dels partits partits d'àmbit europeu en què predomina encara el pes dels Secreatris de Relacions Exteriors de cada partit nacional o figures similars.
Ara bé, en el cas de CiU, on els dos partits membres de la coalició electoral formen part de dos partits d'àmbit europeu diferents (Convergència a l'ELDR, i Unió al PPE), poder sí que aquest cap tècnic no li toca més remei que estar a les reunions del bureau del grup parlamentari de l'ALDE (més si tenim en compte que aquest cap pensant ve de la mà de Convergència, i que el partit d'àmbit europeu del que Convergència forma part no té grup parlamentari propi a Brusel·les).

Ara bé, l'entorn d'aquesta bèstia bicèfala no seria només Brusel·les, sinó també Catalunya. I no es pot oblidar que les eleccions, i per tant la capacitat d'estar present en els bureaus on es presenten les idees i on es prenen les decisions, se segueixen guanyant a Catalunya. Un perfil acadèmic com el que representa Tremosa encara pot allunyar més a l'electorat de les eleccions europees. Si en l'imaginari col·lectiu, Brusel·les ja de per sí representa un lloc inòspit i llunyà en què es prenen decisions que no sabem massa bé ni com ni fins a quina mesura ens afecten, es podria especular que la possibilitat que aquestes mateixes decisions siguin preses pel cap menys polític i més acadèmic de la nostra bèstia pot tenir resultats inesperats en el comportament de l'electorat.

dilluns, 19 gener de 2009

Tarragona 2017


En una recent visita a Tarragona vaig poder comprovar de primera mà com d'important resulta pel govern municipal el projecte per fer que la ciutat sigui seu dels jocs del Mediterrani l'any 2017. Pensat per ciutats de tamany mitjà de la ribera del mediterrani, els Jocs esdevenen una oportunitat per plantejar l'impuls d'un territori que requereix d'empenta i compromís des dels elements públics, però que no es pot fer sense que sigui una oportunitat pel sector privat.

En aquest sentit, Tarragona avança correctament en tres direccions:
- Ha aprovat el que jurídicament és necessari, un Pla d'ordenació urbanística que permeti donar cabuda a tots els projectes que, aprofitant l'impuls, posin Tarragona on pertoca.
- Un Pla estratègic pel camp de Tarragona (zona metropolitana), amb el compromís público-privat. Preguntareu, com pot ser que no en tingués fins ara, quan actualment tothom té un Pla estratègic ( o més d'un), com a mínim per vendre's al món.
- Des d'un inici té plantejat que els Jocs arribin a tot el territori del Camp de Tarragona, amb una població que supera els 500.000 habitants. D'aquesta manera aconsegueix també implicar consistoris de tots colors i esdevé un projecte de país que afecta de manera directa un 8% de la població catalana.

La candidatura és una realitat i els competidors reals són escassos. Rijeka (Croàcia), que ha perdut ja quatre votacions, la darrera en mans de Vólos i Larissa (Grècia); Mersin a Turquia, no gaire ben vista pels països islàmics del nord i Trípoli (Libia) vista amb recel pels països mediterranis.

Tarragona té una excel·lent oportunitat per deixar de ser aquella ciutat a una hora de Barcelona que poca gent coneix i poca gent considera atractiva per treballar o viure. Però, principalment, Tarragona requerirà d'un suport públic que necessàriament obligarà a modificar el discurs Barcelona-centrista sobre infraestructures i inversions productives així com un nou impuls de l'empresariat que permeti atreure projectes de futur, com per exemple l'adquisició de centrals de cicle combinat i centres de recerca relacionats amb aquests àmbits.

divendres, 16 gener de 2009

Model de ciutat


L'alcalde Hereu es referma en la seva aposta per l'anomenat model Barcelona. Tots volem el model Barcelona. No volem la ciutat americana, ni en el seu urbanístic ni en el model social. Els que es mouen en transport privat tampoc volen un model de ciutat feta per la gent que hi viu, amb un centre tancat al trànsit i un sistema impositiu que repercuteixi en més recursos i, potser, millor qualitat de la xarxa de transport públic.

Aquests condicionants ens porten a un camí de dependència del passat, a plantejar el present molt condicionats per les decisions d'una època anterior. Mantenir el "model Barcelona" és, per tant, una obvietat pels que no plantegin revolucions.
El model Barcelona agrada més o menys tothom. Tots els barris tenen equipaments que enforteixen la quotidianitat, s'aposta per l'impuls urbanístic de barris amb ocasions especials i es connecten entre ells i amb el centre, a diferència d'altres models amb nodes de connexió basats en estacions centrals de transport.

Els models, en tot cas, canvien. Pel reptes que la mateixa ciutat planteja, la reinvenció. En aquest sentit no hi ha idees que no tinguin un gran risc en l'opinió pública i per aquest motiu ni govern ni oposició municipal poden anar més enllà de retocs (la reforma de la Diagonal n'és un exemple). Segon per motius econòmics o sociològics, els barris canvien i en 20 anys ho han fet molt.
Queda doncs, redefinir un model Barcelona que permeti generar nova confiança. L'antic model Barcelona es basava en la bondat de l'administració i en la personalitat dels barris. Permetia teixir un sistema de confiança mútua entre ciutadania i Ajuntament que tirava endavant els projectes impulsats des de dalt. Però els nostres barris no són com eren. Sarrià està canviant, Nou Barris ja no és només un barri d'immigració espanyola, Gràcia s'omple de classe mitja-alta i estudiants amb ganes de passar-s'ho bé i el Raval és una gran barreja. Aquests canvis socials tenen una necessària conseqüència política. Els equipaments i places esdevenen el punt de trobada entre desconeguts enlloc de coneguts, els mercats són un lloc on comprar deixant enrere la concepció d'espais de trobada. Els barris s'han privatitzat, en un sentit d'atomitzats o individualitzats. I com a tal, pensar que el sistema de confiança mútua funcionarà com sempre és el primer error si pensem en donar confiança a tota la ciutadania.

dijous, 15 gener de 2009

Tremosa


Decisió arriscada, interna, en clau catalana, interessant pel vessant acadèmic i tècnic. Molts qualificatius per la designació d'un candidat amb el rerafons sobre el seu antecesor, una persona que coneix Europa, el que implica moure's entre lobbies, el que implica formar part de famílies polítiques, unes arts que van més enllà del coneixement jurídic (que desconec si el té el nou candidat) i dels estàndards de politic-gestor que es demanen a la política més propera.

Per tant, sense consideracions internes de cada partit, la decisió és, si més no, arriscada i personalista. Primer perquè sembla que a la Casa Gran l'entrada de nous "habitants" es fa sense reunir a tots els inquilins, ves que alguns no s'enfadin.
I segon, perquè Europa és un perfecte escenari per innovar. Ha estat caldo de cultiu en negociacions multilaterals (de bloquejos en saben molt), en relacions intrapartidistes, un exemple de com una estructura de funcionariat i lobby altament preparat mou la informació de dins cap a fora i viceversa. Era, doncs, una gran oportunitat per buscar formes d'organització de partits innovadores, que permetessin barrejar un capità de vaixell de perfil acadèmic amb un cap visible i conegut de perfil polític. Aquesta solució seria menys conflictiva internament i tampoc taparia el fitxatge d'una persona d'aquest prestigi i tendència ideològica.

dilluns, 12 gener de 2009

Lesseps, novetats


Continuia el serial, i lamento ser reiteratiu amb el tema. Com a veí de la zona, només he patit el darrer any d'obres, abans vivia a un altre barri. Recentment vaig rebre una notificació a la meva bústia, informant-me de la constitució d'una associació de veïns i comerciants de la Plaça Lesseps. Just abans de nadal aquesta associació ja ha començat a moure fils, posicionant-se sobre qüestions considerades bàsiques.

Primer de tot, i sobta que no sigui per iniciativa pròpia, fer que el regidor de districte doni la cara i expliqui què ha passat i què passarà.

Les demandes, ara bé, són força ambicioses:
- Treure ornaments considerats innecessaris, especialment alguns de gran tamany
-En el cas de carrers propers (Pérez Galdós), que s'havien habilitat per als vianants i s'han transformat en una zona de pas per obres i aparcament de cotxes, es demana que es tanqui, finalment, al trànsit.
- Es demana més zones verdes i una definició clara de com quedarà, i quin serà l'ús d'una mena de teatret que s'està construïnt.

Per cert, la plaça ja està gairebé acabada, les voreres fetes i el verd plantat. Continua sent una plaça dura, amb poca vegetació però amb més passos de vianants que abans. Em queda el dubte de qui defensa el projecte entre els veïns i quina és la legitimitat que prima sobre el projecte, la dels veïns que van participar fa un temps o la dels veïns que demanen afectar ara? I una reflexió, anem en compte que en el cas de la Diagonal "vienen curvas", ens juguem molt com a ciutat i no es podrà tornar enrere.

ACTUALITZACIÓ: tot just fa uns minuts he vist que Avui.cat fa referència al mateix tema.

Responsabilitat política

Els aeroports poden tancar per motius de mal temps. N'hi ha molts exemples buscant a simple vista al google: Exemple 1; Exemple 2; Exemple 3 i no segueixo.

Les inclemències meteorològiques poden afectar tothom. El que no és gaire habitual és que davant una possibilitat, per petita que fos, de nevada severa, no s'activi un pla de prevenció que, de ben segur existeix, bàsicament perquè avui en dia qui no té un Pla d'alguna cosa queda com a pèssim gestor.

Jo no destituiria la ministra Maleni per la gestió de la situació, on potser podem fer cas a les seves crítiques encobertes a AENA (si no li agrada que la privatitzi) o a Iberia, o a la mala sort. Mereix ser destituïda simplement per no dedicar els recursos necessaris a les infraestructures que potser ho necessiten. Perquè tenir una màquina llevaneu a Barajas és ridícul considerant que té 4 pistes (Madrid està a més de 600 metres d'alçada). No es pot defensar la qualitat de l'aeroport i la implicació del ministeri quan no hi ha les mesures adïents per situacions d'emergència. Perquè... els polítics no només estan per planificar, sinó per gestionar crisis, i aquesta senyora no ha gestionat bé cap crisi.

dilluns, 5 gener de 2009

Reformar els sistemes electorals


La desafecció, vet aquí un dels problemes més grans dels sistemes representatius. Solucions a casa nostra? moltes, i de ben segur no hi ha una de sola que funcioni. Hem de separar, en tot cas, entre desafecció i interès per la política. La desafecció afecta aquelles persones que, allunyades o no de la política, no creuen poder solucionar gaire cosa amb el seu vot i/o consideren que els polítics puguin solucionar els problemes que els amoïnen.
En aquest entorn apareix un nou estudi de la Fundació Catalunya Oberta enfocada en els sistemes electorals.
Entre les seves propostes, potser la més mediàtica seria la de proposar llistes obertes. Personalment, creient que és una bona opció, no soluciona cap dels mecanismes de mediació entre partit i societat. Les llistes obertes no redueix el control partidista dels candidats, tampoc sol·luciona la disciplina del partit. Podria ser una solució útil, tant útil i democràtica com les primàries, pero podria tenir un outcome no desitjat: organitzacions més tancades en sí mateixes. Quina va ser la resposta dels partits a les primàries? Fer-les servir quan hi ha crisi de legitimitat interna, quan les faccions disputen (Panebianco n'és un referent en aquestes qüestions), però no quan tot va bé.

Recau també en l'altre direcció, la d'apropar la societat a la política, la responsabilitat per reduir la perpetuïtat de la desafecció: internet, formes de participació efectives (que no vol dir universals) i el reconeixement públic de que no totes les idees es fabriquen a la Campalans, la Trias o l'Irla. En definitiva, ajudaria que els partits reconeguessin que han de ser organitzacions obertes. Fent servir un símil, no és suficient fer que la casa sigui més sòlida amb solucions arquictòniques imaginatives, cal que el jardí creixi i els que habiten la casa no ho vegin com un espai on passar estones mortes.

divendres, 2 gener de 2009

Mostrar dades no és avaluar


He sentit aquest matí, i així ho corroboren els mitjans, que el nombre de víctimes mortals es va reduir un 13,8% durant 2008 a Catalunya (comparant-ho amb 2007).
La dada ve acompanyada d'una tendència positiva així com dades que demostren que joves d'entre 20 i 29 anys i motoristes són els que més disminueixen. El Departament d'Interior ho atribueix a les campanyes que es van fer durant 2007 orientades a aquests col·lectius.

Observem aquí el típic cas de dades que, voluntàriament, es transformen en avaluació. Entenem per avaluació la valoració sobre l'èxit o fracàs d'una política o programa en funció a evidències. L'avaluació, en tot cas, busca la relació causal entre la intervenció i els resultats.

La crítica, per aquest cas, és que si bé les dades són molt positives no resulta tant fàcil atribuir-ne les causes directes. Aquest 2008 ha plogut força, i ho ha fet fonamentalment els caps de setmana, període en el qual els joves i els motoristes surten més a la carretera. La pluja afectaria de dues formes: fent la carretera més perillosa o bé fent que els conductors arrisquin menys, ja sigui perquè es queden a casa (o al municipi) o bé perquè corren menys. Aquesta hipòtesi seria molt interessant de contrastar, comparant primer el trànsit rodat durant els caps de setmana que plou respecte caps de setmana sense pluja d'anys anteriors (sense haver-ne fet cap campanya) i durant el mateix any. En la primera comparació controlaríem parcialment l'efecte de les campanyes de prevenció. En el segon controlem causes contemporànies (el temps, la inclusió de nous radars recentment, etc).

Un segon dubte emergeix en comparar la demarcació de Barcelona amb la resta. La sinistralitat disminueix molt menys a Barcelona. Si seguim l'argumentació d'Interior ens preguntem... la gent de la província de Barcelona està menys exposada a les campanyes de conscienciació? Una altra hipòtesi alternatives: l'ample i qualitat de les carreteres redueix l'efecte de les campanyes perquè el conductor de Barcelona no percep perill.