divendres, 6 novembre de 2009

Del Bio-compromès al Bio-estressat


Fa uns anys que des de les administracions, amics, veïns, televisió i empreses (via màrqueting), s'ha destacat la necessitat de modificar els microcomportaments per aconseguir ciutats més netes i reduir els efectes contaminants dels productes que emprem o llencem a les escombraries.

Aquesta matèria avui dia de gran actualitat en l'àmbit governamental (la Conferència de Barcelona, que havia de garantir l'èxit de la Conferència de Copenhaguen contra el canvi climàtic, ha estat un fracàs), ens ha de permetre reflexionar en l'àmbit local.

Perquè si bé els comportaments en general són cada cop més respectuosos amb el medi ambient, també és cert que hi ha la sensació que les actituds o valors verds són encara no prioritaris per bona part de la ciutadania.

D'aquest canvi d'actituds, des de que un dia el Capità Enciam ens deia allò dels "Petits canvis són poderosos" fins avui, hi ha una evolució, però també un risc. La repúdia social per llençar un paper al cubell que no toca, o la sensació d'autoflagel·lació que tenim quan no separem la brossa, o fins i tot quan la llencem al matí i no al vespre com es recomana. Són totes elles situacions que poden arribar a generar una curiosa paradoxa, l'aparició d'un ciutadà "Bio-estressat", que el definiria com aquell que té valors propers a la defensa del medi ambient, però que es veu desbordat per la necessitat de modificar bona part dels seus comportaments (qui no dubta entre productes en funció de l'envàs?).
L'exemple més clar seria la gent major de 60 anys, que veuen la necessitat de tenir cura del medi ambient com quelcom nou, però també pot passar entre la població més jove on la punitat del seu entorn social sol ser més forta.
Qui sap, potser d'aquí 5 anys el bio-estressat serà majoritari, s'haurà aconseguit generar valors i actituds, però tindrem una ciutadania esgotada i permanentment dubtant sobre si les seves accions són bones o dolentes.

3 comentaris:

Daniel Vidal ha dit...

El problema és sempre que l'Administraci pública trasllada al ciutadà la responsabilitat de tot:
* dels accidents a la carretera (cert, però i les carreteres en mal estat o mal dissenyades?)
* dels envasos (cert, però i les empreses i els cartons dels quioscos per cada col·leccionable?)
* del consum d'aigua (cert, però quanta aigua es perd per canonades?)
* d'anar en cotxe i emetre fums (cert, però i les indústries?)
* de menjar malament, de no fer exercici, de beure, de ....

No s'està bio-estressant a la gent... se l'està 'dirigint' (cosa fins a cert punt...) mentres es deixa de responsabilitzar a altres molt més culpables de tot..

No fa tant del "¿Hacienda somos todos?" (tres quarts del mateix)

greips ha dit...

de què serveix separar residus si la població mundial creix sense parar? De què serveix que jo estalvïi en aigua si als països desenvolupats les necessitats energètique són cada cop més grans? Si els països del 3er món cada cop contaminen més?

Perquè he de trencar uns envasos ja fets per tal que els tornin a fer? Perquè he de pagar per una bosseta de plàstic, que després reutilitzo, i en canvi cada cop tot està més plastificat?

Els microcomportaments són estètics. El problema de fons és un altre. Hem de deixar d'adaptar l'entorn i adaptar-nos nosaltres.

Joan ha dit...

En contra també hi juguen totes les teories de la conspiració.

L'altre dia un conegut em deia que ell no separava les deixalles perquè sabia que després anava a parar tot al mateix lloc. Segurament això ha passat, però no crec que sigui pràctica habitual.

Al final sents coses com: "Jo he de fer la feina de l'ajuntament? Jo ja pago prous impostos com per fer-lis la feina ..."

Segurament és el que dius al final. Falta cultura ecològica.

Joan.