dijous, 22 d’octubre de 2009

Cop al sector del cinema?

El debat sobre la nova llei del cinema de Catalunya està barrejant, sobre el meu punt de vista, objectius, mesures i valoració de futur. Possiblement és normal, ja que el cinema és un producte d'oci universal on sembla que el debat pot derivar en arguments poc tecnificats que tenen un pes fonamental.
Anem a pams, doncs.
La llei del cinema no té com a objectius principals el suport al sector privat. Té un objectiu clar i evident, regular el sector, incorporant mesures per reduir la distància entre el català i els altres idiomes dels exhibidors. Dit en altres paraules, incentivar des del món públic que el sector reprodueixi la demanda social de cinema en català.

Donant per fet aquests objectius, el tema deriva en dos debats en paral·lel en relació a mesures i posteriors resultats, un debat que en tot cas és molt més opinable que l'objectiu principal:


1) Com s'ha d'incentivar el català? La llei preveu dues formes. La primera és la incorporació de quotes mínimes d'obligat compliment i la segona és l'impuls al subtitulat en català (en aquest sentit, el cost no hauria de ser un problema).

2) Quins mecanismes té el sector públic en cas que la llei no compleixi els seus objectius? I aquí ens hem de plantejar els escenaris amb els quals ens podem trobar, perquè es evident que una llei que involucra un sector en la seva execució ha de prevere'l en posteriors avaluacions. Per valorar aquests escenaris hem de veure si el sector privat té incentius negatius per no complir la llei, si aquests incentius perjudiquen els exhibidors; però també hem de tenir en compte si realment l'idioma és un factor decisiu pel consumidor. És a dir, hem de preveure mecanismes de correcció per reduir el risc que la llei esdevingui paper mullat.

Difícilment podrem saber si una llei és bona o dolenta si no preveiem les estratègies i l'abordatge davant entrebancs que puguin succeir. Sota el meu punt de vista, el debat sobre objectius és interessant, subjectivable, però poc útil pel futur.

1 comentari:

Miquel Saumell ha dit...

Sóc totalment contrari al caríssim doblatge de les pel·lícules, i fermament partidari de la seva subtitulació, una tasca econòmicament força assequible.
Però no només sóc contrari dels doblatges pel seu alt cost sinó pel què significa de manipulació artística. Una pel·lícula és una combinació d’imatge i so i si la traduïm estem manipulant un 50% del l‘obra. És com si agaféssim un quadre de pintura abstracta i el repintéssim una mica per tal que l’espectador l’entengués més.
A més a més et donaré un altra argument: jo veig que als països on no es tradueixen les pel·lícules la gent parla més anglès que a casa nostra.