dimarts, 24 de març de 2009

El sector de la cultura


Arran de la publicació d'un article d'opinió a El País el 23 de març, emergei una pregunta de debat en matèria de polítiques públiques: ha de ser el sector de la cultura tractat com un sector més en època de crisi?

El debat és si un sector on la majoria d'activitats no són empresarialment rendibles s'ha de seguir apostant per les subvencions i ajuts públics. El debat és inherent a la crítica dels ajuts i subvencions públiques, per tota la foscor en l'atorgació d'aquestes subvencions i la dificultat de fixar criteris de qualitat que no perjudiquin els petits. En tot cas la crisi econòmica, que afectarà el sector de l'oci (excloent-hi la lectura) en general però també l'administració, pot permetre que el debat es direccioni de nou.
Els criteris per atorgar un ajut de forma transparent poden variar molt, en funció dels criteris de cada departament, però aqui apuntem alguns habituals:

1.la creacio de nous públics (immigració, jovent) 2.El manteniment de la cultura tradicional i popular clarament identificable a un territori. 3. La garantia d'uns estàndards de qualitat que dificulta que la gent de les Terres de l'Ebre, les comarques del Pirineu o del centre del país, per manca de negoci, puguin disfrutar d'espectacles d'èxit.
4. Fomentar la creativitat, ja sigui amb formació o bé amb suport a artistes novells.

Sembla, doncs, òptim plantejar el debat cap a una lògica diferent. Cal treure totes les subvencions en matèria cultural? Si la resposta és no, quin hauria de ser el rol predominant de l'administració?

a) L'administració com a contractadora i/o exhibidora i/o agent (festes populars; propietària de museus i teatres).
b) El sector públic per donar empenta els NOUS creadors però essent passiu en el mercat.
c) El sector públic com a regulador (un rol passiu).

2 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

La meva resposta és que en temps difícils com ara (i això tot just comença) seria sens dubte un excel·lent moment per suprimir del tot les subvencions que dius... i aprofitar l'ocasió per no caure en error de tornar a subvencionar els artistes quan les coses millorin. No acceptaré mai que, com expliquen avui els diaris, després d’estudiar-s’ho durant un any i mig es concedeixin des de l’administració pública ajudes d'un cèntim d'euro mensual per a gent impedida, i simultàniament s'aboquin milions en subvencionar la creació artística d’uns pocs privilegiats. Encara que aquest debat resulti incòmode s'han de tenir clares les prioritats socials, encara que això vulgui dir posar-se alguns intel·lectuals i artistes en contra. La cobertura social de la gent desvalguda està tan mancada de recursos que trobo insultant que les prioritats dels polítics vagin per una altra banda que no sigui aquesta.

by Daniel Vidal ha dit...

No m'agradria en aquest tema maximitzar postures.
Cal un replantejament, sens dubte. I si es demana a l'Administració "sensibilitat" en aquesta época i no preocupar-se tant de "Passejos e Gràcia i Diagonals", és lògic que es tingui la mateixa postura enfront de certs aspectes culturals. Estic d'acord.

Ara bé... el que potser ara cal "re-pensar", per exemple, és si cal que hi hagi ajusts a Quim Monzó per traduïr la seva obra al... xinés (és un exemple semi-verídic) o per altres aspectes similars.

Prioritat és fer una cosa abans que una altra, però no en lloc de l'altra. La inversió en cultura (que no en empreses "culturals") és important.