dilluns, 5 de gener de 2009

Reformar els sistemes electorals


La desafecció, vet aquí un dels problemes més grans dels sistemes representatius. Solucions a casa nostra? moltes, i de ben segur no hi ha una de sola que funcioni. Hem de separar, en tot cas, entre desafecció i interès per la política. La desafecció afecta aquelles persones que, allunyades o no de la política, no creuen poder solucionar gaire cosa amb el seu vot i/o consideren que els polítics puguin solucionar els problemes que els amoïnen.
En aquest entorn apareix un nou estudi de la Fundació Catalunya Oberta enfocada en els sistemes electorals.
Entre les seves propostes, potser la més mediàtica seria la de proposar llistes obertes. Personalment, creient que és una bona opció, no soluciona cap dels mecanismes de mediació entre partit i societat. Les llistes obertes no redueix el control partidista dels candidats, tampoc sol·luciona la disciplina del partit. Podria ser una solució útil, tant útil i democràtica com les primàries, pero podria tenir un outcome no desitjat: organitzacions més tancades en sí mateixes. Quina va ser la resposta dels partits a les primàries? Fer-les servir quan hi ha crisi de legitimitat interna, quan les faccions disputen (Panebianco n'és un referent en aquestes qüestions), però no quan tot va bé.

Recau també en l'altre direcció, la d'apropar la societat a la política, la responsabilitat per reduir la perpetuïtat de la desafecció: internet, formes de participació efectives (que no vol dir universals) i el reconeixement públic de que no totes les idees es fabriquen a la Campalans, la Trias o l'Irla. En definitiva, ajudaria que els partits reconeguessin que han de ser organitzacions obertes. Fent servir un símil, no és suficient fer que la casa sigui més sòlida amb solucions arquictòniques imaginatives, cal que el jardí creixi i els que habiten la casa no ho vegin com un espai on passar estones mortes.

6 comentaris:

by Daniel Vidal ha dit...

Mentres la política sigui quelcom "professional" i un lloc on treballar no durant 'x' temps (com semblaria lògic) sinò per sempre... malament rai.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Jo crec que les llistes obertes combinades amb una estricta limitació de mandats potser no resoldran el problema però el que és segur és que no l’agreujaran. Si de veritat es vol fer alguna cosa positiva per intentar atacar la desafecció potser s’hauria de començar per aquí. El problema és que els que haurien de posar en marxa aquestes modificacions legals (la classe política) no tenen cap interès en fer-ho. Dit en altres paraules, no tenen cap interès de tirar-se pedres al seu propi terrat i ja els va bé mantenir aquest sistema que converteix la dedicació a la política en un monopoli per gaudi d’uns pocs als que l’única cosa que se’ls demana és una obediència cega a la cúpula de la seva colla política.
Dit això, qui es pot permetre el luxe de dedicar-se a la política? Només ho pot fer algú que tingui la garantia que si no li surt bé pugui tornar al seu lloc de treball anterior en les mateixes condicions. I això només passa amb els funcionaris, uns treballadors molt privilegiats si els comparem amb la resta. Això de tenir el lloc de treball assegurat de per vida segurament els dóna molta tranquil•litat però a la vegada fomenta la vagància i les actituds irresponsables d’uns pocs que sovint contaminen la resta.
Qui es dedica a la política en aquest país? Els funcionaris. El 68 per cent dels diputats del Parlament són funcionaris públics mentre que la taxa de funcionaris públics a la societat és del vuit per cent. La taxa de funcionaris públics al Parlament és vuit vegades més alta que la taxa de funcionaris públics a la societat que diuen representar. El percentatge de funcionaris al parlament de l’estat és encara una mica més alt. En aquest aspecte, els parlaments no representen a la societat real sinó que bàsicament representen als seus funcionaris.
La meva conclusió (i em consta que la meva no és una opinió minoritària) és que com que els diputats no representen a la societat real mai faran una llei que els pugui perjudicar. Humanament molt comprensible, sí, però políticament això només genera més desafecció. El peix que es mossega la cua.

A.Orte ha dit...

Daniel, les limitacions dels mandats per càrrecs de representació són mesures interessants que es poden topar amb la resistència d'haver-se de fer des de dins.
Quant el comentari del Miquel, entenc que és un debat paral·lel que va més enllà del post. De gent que prové de l'administració n'hi ha de bona i de no tant bona. Jo entenc que el problema no és que els polítics provinguin de l'administració, si ho fessin bé no seria un tema important. Durant el govern Pujol això ja passava i el país no anava malament. Conèixer on s'ha de treballar no és dolent, el que és perillós és rendir comptes amb el partit i no amb la societat. I reitero, sent una persona que treballa a l'administració no pas com a opció de carrera a llarg termini,s ent crític en moltes coses, a l'administració hi ha gent molt bona.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
A l'administració hi ha gent molt bona, no he dit pas el contrari. Jo personalment conec veritables cracs que treballen de funcionaris. Però no és bo per la qualitat de la democràcia que els polítics provinguin quasi tots d’un sol segment de la societat, en aquest cas de l'administració, encara que ho facin molt be. Com tampoc seria bo que la majoria dels parlamentaris fossin metges, o pagesos, o notaris. El parlament hauria d'estar format per una representació molt més semblant a la societat que pretén representar, i la nostra societat -afortunadament- no està formada per més de dos terços de funcionaris. La diferencia és abismal i clama al cel, almenys així ho veu un que s'ho mira des de fora (de l'administració i de la política). I vist així s’entén molt be la creixent desafecció de la ciutadania, un problema que dissortadament preocupar molt poc a la classe política, encara que en públic diguin el contrari.

Marc Guinjoan ha dit...

Personalment no estic massa d'acord amb el que diu en Miquel: els polítics estan a l'administració perquè la seva opció de vid personal els ha portat cap allà, la qual cosa no vol dir que VINGUESSIN d'allà. Un copet poses en política la probabilitat de treballar en la funció púbica augmenta, és evident. I justament crec que són els que treballen a l'adminstració els que coneixen més al dia a dia els problemes de la població (més que en una empresa, on el propòsit exclusiu és l'enriquiment personal del/s propietari/s).
Jo crec -i parafrasejant a Ferran Requejo- que els polítics que tenim són els que ens mereixem com a poble; són un simple reflex de la societat. I a qui no li agradi: que entri en política i ho faci millor. Queixar-nos però no involucrar-nos no ens farà millorar.

I pel que fa a les llistes obertes, estic totalment d'acord amb l'Andreu que no serein una solució. Per dos motius:
1. al ser llistes obertes s'hauria de fer que una part del parlament fos escollid en districtes uninominals (el que s'anomena upper tiers), de manera que es reduiria la proporcionalitat del sistema. Hi estem d'acord en fomentar un sistema bipartidista a Catalunya? jo personalment no.
2. mirem l'exemple del Senat: per tenir llistes obertes la gent vota més? i canvia el seu vot? els polítics són més pròxims? la resposta és no.

Miquel Saumell ha dit...

Per al·lusions i abusant de l‘hospitalitat de l’amic Andreu, em permeto respondre els comentaris del Marc Guinjoan amb els que avui lamento estar més aviat en desacord. Jo em queixo (i hi estic d’acord, a banda de denunciar-ho no faig quasi res per posar-hi remei) de que els legisladors, la majoria (68%), vinguin de l’administració. I tant que em queixo! Ho considero una perversitat del sistema, amb totes les benediccions legals, això sí. Perquè el resultat és que tenim un parlament que bàsicament representa els funcionaris d’aquest país. A la pràctica, el legislatiu, l’executiu i el funcionariat funcionen com una mena de coto tancat al marge de la societat. Uns funcionaris que s’han guanyat el lloc amb unes oposicions, sí, però que tenen uns interessos particulars que tenen poca relació amb els interessos d’un treballador de Cabrabo o del Banc Sabadell, als que poden fotre al carrer demà mateix.
L’empresa privada ja sabem que avui en dia no està massa ben vista però ningú negarà que sense economia productiva (i això és l’empresa privada) el país no es pot sostenir. I una cosa són els amos de l’empresa privada –que poden ser uns cabronassos o unes excel·lents persones- i una altra són els seus treballadors.
Per altra banda, si Ferran Requejo diu que els polítics son un simple reflex de la societat potser s’ho hauria de fer mirar perquè és evident que cada dia més els polítics van per un a banda i la societat per la banda oposada. I d’aquí ve la desafecció que tothom lamenta però ningú fa res per resoldre. I si aquests polítics són els que ens mereixem com a poble potser sí, però llavors és que ens conformem amb molt poqueta cosa (amb totes les excepcions que hi vulguem posar). Jo, almenys, aspiro a tenir polítics de més qualitat i, per posar-te un exemple, m’agradaria més que els batxillers fessin d’ascensoristes i els economistes de presidents (de la Generalitat i del Parlament). Ara passa exactament al revés.
I sobre els avantatges de les llistes obertes potser convindrem que precisament l’exemple del Senat no és pas el més indicat. Perquè a veure, parlem clar, a part de ser un cementiri d’elefants (polítics), el Senat serveix per alguna cosa pràctica?
Rellegeixo tot això i me n’adono que potser m’ha sortit una mica dur. Si us plau, considereu suavitzades les formes però el fons és el que és. Bon cap de setmana!