dijous, 31 de desembre de 2009

Mitificar les vegueries

La configuració del mapa de vegueries, ens recollit a l'Estatut del 2006, porta de cap bona part del territori. Quantes vegueries calen? Sembla que la del Penedès és la que actualment té més problemàtica, però també existeixen problemes per la capitalitat d'algunes. En realitat, hi ha diversos problemes de base en el debat polític que fan que arribi a l'opinió pública com a relat força modificat respecte el debat tècnic. Anem a pams:


1. La vegueria substitueix les diputacions. És cert que les diputacions reconeixen que amb el temps s'han  de derivar en vegueries. De fet, les vegueries haurien de servir per reconfigurar la dimensió del personal tècnic i els recursos econòmics que actualment depenen de les diputacions, mai haurien de provocar duplicar o triplicar els recursos. Per tant, serà una tasca llarga i complexa, perquè ni es sap d'on sortiran els diners de les vegueries ni es sap si l'asimetria de capacitat de les diputacions portarà una asimetria de capacitat de les vegueries, debilitant el seu propòsit d'equilibri territorial. Parlant de reduir administració, sobta que no se'n parli gaire del que passarà amb els consells comarcals.

2. La vegueria no serà administració autonòmica. Un dels falsos mites que sovint es té és que les vegueries, com a delimitació catalana i no imposada, servirà per descentralitzar la Generalitat. Aquest fet és fals. La vegueria es configura com una administració de suport als municipis. És una institució local, i com a tal, ha de substituir a Diputacions i Consells Comarcals. Però això porta, necessàriament, a una negociació amb l'Estat per la negociació dels recursos que actualment provenen de l'Estat en el finançament de les diputacions. Estem disposats a fer-ho, ara que la crisi està afectant tant? Val la pena negociar per les vegueries quan l'Estatut encara no està desplegat? És fàcil separar les dues negociacions? Tanmateix, té sentit modificar les regles del joc simplement perquè no és una administració espanyola? Sota el meu punt de vista, la pregunta clau és... què es pot fer per a que els municipis puguin fer millor  el que se'ls obliga a fer per llei?. I potser en aquesta pregunta la resposta ens porta a les vegueries, tot i que em dóna la sensació que abans d'això potser caldria millorar el finançament local i eliminar l'incentiu que s'ha tingut a jugar amb el sòl públic. En tot cas, en l'opinió pública catalanista està estesa la idea que cal acabar amb les administracions derivades d'Espanya. Opinió que comparteixo, però crec que avui dia hi ha altres prioritats.

3. La vegueria acabarà amb desequilibris territorials. Això dependrà de quants recursos tingui, de com es configuri (i com es relacionin)  i de quines polítiques faci. No és el mateix gestionar tres xarxes de carreteres de 500 kms que una de 1.500 kms. Els costos per km. poden arribar a ser molt superiors en una xarxa més petita. Es pot arribar a donar el cas que a la llarga alguns serveis es prestin de forma mancomunada entre dos o més vegueries, arribant a la conclusió que les diputacions, per a determinats serveis, és més eficient i eficaç. El mateix podria passar en altres serveis on una visió encara més propera pot ser més beneficiós. Per tant,abans de destinar molts recursos per desfer el que avui existeix caldrà molta planificació per veure si el nou encaix institucional millora o genera més desequilibris.


4. Els municipis sortiran beneficiats. Un cop més, si realment les vegueries neixen per donar suport tècnic i econòmic als municipis, potser sí seran els més beneficiats. Però dóna la sensació que tot el procés s'està desenvolupant des d'una visió meso més que no pas micro. Els municipis estan tenint poc a dir, i així es demostren en algunes discussions. I tot i que la visió és meso el debat no acabarà amb l'etern problema de l'entitat meso més necessària, l'Àrea Metropolitana, que inclou un 70% de la població.

5. Les vegueries seran una font de creació de feus partidistes . En això no canvia res la situació actual. Possiblement ara hi haurà un pastís a repartir entre més, però les dinàmiques partidistes seran similars.

En resum, calen vegueries? Segurament sí. Per a tot? Potser no. Calen noves administracions locals o una reforma de les administracions locals? Vet aquí el tema. Cal una nova configuració del que es pot fer des del món local, dels recursos disponibles i de la planificació del territori. I sense aquesta reforma, crearem noves formes amb els mateixos dèficits i duplicant estructures.

dimarts, 22 de desembre de 2009

AirComet

Air Comet seguirà les passes de Air Madrid i altres companyies gestionades des d'Espanya i aviat desapareixerà.
Com a companyia la meva única experiència va ser terrible, un vol de 10 hores que va tenir 12 d'endarreriment, un avió vell, mal conservat. Era la companyia que emprava Marsans per als seus vols transoceànics i tot i  la compra (o leasing) de 7 nous Airbus A330.

Aquesta no és la única mala notícia per al seu president, Gerardo Díaz Ferrán qui, recentment, es va veure obligat per un jutge a cuplir amb un compromís salarial a Trapsa, una empresa del sector del transport terrestre.
En pocs dies aquesta empresa s'ha posat a la venda.

Recordo als lectors que el senyor Díaz Ferrán és el representat d'un determinat empresariat espanyol, el que està adherit a la patronal CEOE. Per tant, és el senyor que ha estat durant tota la crisi donant lliçons sobre com sortir de la crisi a tot un estat (el mateix que els sindicats majoritaris, uns dels més subvencionats i poc representatius d'Europa). Poca cosa més es pot afegir.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Setmana blanca


El nou calendari escolar provocarà alguns canvis poc consensuats amb el sector. L'inici anticipat al mes de setembre garantirà unes vacances més curtes i uns menors problemes per les llars que actualment no saben què fer amb les criatures.

Diverses veus semblen contràries a l'aturada tècnica durant l'hivern:
- La discontinuïtat en un trimestre difícil per la mobilitat de la setmana santa.
- La dificultat de garantir que tothom pot permetre's les activitats que s'insinuen que s'haurien de fer aquella setmana. Especialment sensible ha resultat la proposta del conseller Maragall, vinculant-ho al "turisme escolar d'esquí", que ha generat dubtes per totes aquelles famílies que difícilment es poden permetre ni tant sols un cap de setmana de vacances. Amb l'actual situació econòmica, la perplexitat d'algunes llars pot créixer d'igual forma que augmenten els dubtes del professorat. I en aquests casos, els pals se'ns endú sempre els interessats del sector.

Amb qui s'està consensuant aquesta proposta? Si no s'ha consensuat, per què es comunica? És una opinió del conseller o un plantejament?

I per acabar comentar que algunes escoles, de fet, ja porten molts anys fent una aturada de 2-3 dies a finals de gener. Però en aquest cas l'escola no tanca i el professorat es dedica a d'altres activitats culturals, esportives i lúdiques (incloent-hi un viatge a la neu).

dijous, 10 de desembre de 2009

Els reptes de futur dels politòlegs


Estem en situació de crisi econòmica, crisi dels partits (de política tothom en parla), però curiosament els mitjans de comunicació i les persones que busquen respostes o fan propostes no tenen com  a referent la ciència política ni els politòlegs catalans. Lògicament, els referents intel·lectuals i propositius a casa nostra són les persones que sovint escriuen articles d'opinió en diaris. Alguns tenen formació politològica, molts altres analitzen la realitat d'una forma diferent a la que tindria un politòleg.

Aquesta situació és especialment rellevant a la blogosfera, on fins fa relativament poc temps la visibilitat dels politòlegs era mínima. Si algú volia aproximar-se al món de la política, havia de llegir blogs de polítics. Però, és aquesta l'única o millor forma de comprendre la realitat?

En aquest entorn té sentit que es promocionin espais de debat entre aquests col·lectius. Un col·lectiu dispers, present a molts sectors de la societat (no només en l'àmbit públic), jove i poc institucionalitzat, ja que el seu col·legi professional no té prestigi entre els graduats.

Avui es celebra un senzill acte (18:45 al Campus Ciutadella) que ha de servir per impulsar aquest espai de trobada. Ho coordina l'Associació d'Antics Alumnes i hi seran present alguns amics, dos d'ells amb bloc amic: els de Pati Descobert i Aubachs.

L'altre és una nova iniciativa empresarial, sorgida des de la voluntat de crear instruments de comunicació política, tant per la societat com pels partits i organitzacions públiques. E-Politicae tindrà un espai en aquest acte.

De ben segur, les properes iniciatives tindran com objectiu proporcionar anàlisi politològic a les persones i entitats amb voluntat d'analitzar els fenòmens polítics i socials als quals s'enfronta el país.

dijous, 3 de desembre de 2009

Hipocresia d'apostes


La UEFA i l'ATP porten un temps perseguint les apostes il·legals en partits: acordar un resultat per treure'n benefici econòmic personal. Aquesta pràctica, il·legal i poc ètica, no és fàcil de provar, ja que sempre és possible donar diners a un tercer que aposti els diners per un mateix.

En el cas del futbol espanyol, ha aparegut un primer escàndol. O millor dit, hi ha indicis que alguns futbolistes han apostat algunes quantitats en partits propis que, finalment, han acabat amb premi. Aquest fet ja ha estat jutjat pels mitjans de comuicació.

La qüestió aquí és ben complexa:
- Si bé les apostes per internet són al·legals i només tributen a partir dels 3.000 euros de benefici, l'ètica sembla indicar que els esportistes no haurien d'apostar en esdeveniments que els afecti.

- Ara bé, hi ha un determinat tipus d'aposta que mai s'ha investigat, que sempre s'ha fet, és legal i nodreix l'estat i els equips de futbol: es tracta de les famoses travesses, comunment conegudes com QUINIELAS.
Aquestes apostes (pertany a "Loterías y apuestas del Estado", i és evident que no és una loteria) fa molts anys que es realitza, concretament des del 1946. Tota la vida els equips han fet quinielas i alguns futbolistes han reconegut que en feien. De fet recordo que fa uns anys, concretament la temporada 96-97, un jugador del Sporting de Gijón va reconèixer que una part important de la plantilla havia estat a punt d'aconseguir un ple al 15. El fet és que el Sporting jugava un dilluns al vespre, tancava la jornada en un partit televisat per Antena 3 (quan es feia un partit endarrerit).
Tot i que l'equip va ser professional i va perdre, tot i apostar per un empat, ningú va obrir cap investigació.

Ara en canvi, mentre hi ha equips que porten publicitat a la samarreta d'apostes esportives (Milan, R. Madrid, Sevilla, per esmentar-ne 3 d'importants) la UEFA no accepta que algú aposti 10 euros i en guanyi 2.000. Si més no, una certa hipocresia existeix.

dilluns, 30 de novembre de 2009

La Diagonal pren forma


La passada setmana va publicar-se una informació sobre la Reforma de la Diagonal al Periódico. Tot sembla indicar que, de moment, la idea que pren més força és la de canviar el mínim possible. És a dir, ampliar els voreres i incorporar el tramvia seran les prioritats en detriment dels carrils de circulació per cotxe o la millora de l'autobús. Una idea que dies enrere ja deixava entreveure CCOO.
La reforma té i tindrà conflicte. Des d'un punt de vista de governança, és la gestió d'un conflicte. Molestarà els que viuen o treballen per la zona, molestarà els que han de passar sovint, molestarà els comerciants i hotels. Serà llarga i pesada, com han estat obres de durada semblant.

Tot això tindria un sentit si els objectius tècnics, siguin aquests millorar la connectabilitat de la Diagonal o bé la millora de la seguretat i comoditat del vianant, o fins i tot diversificar el trànsit rodat per la ciutat, es poden complir.
Però el principal problema és la gestió del projecte, l'involucrament dels interessos en joc. Ho és perquè l'evolució del tema està derivant en un joc de suma zero on els automobilistes perden molt i la resta d'usuaris de la via guanyarien força a llarg termini. Aquesta estratègia semblaria tot un error des d'un punt de vista de govern relacional (el govern de molts interessos que interactuen). I ho és no només per la dificultat tècnica, molèsties i dispendi econòmic d'una reforma polèmica. Ho és perquè, de base, considera que una part de la població, que es creu defensora del tramvia, la bicicleta i el vianant, està confrontada a una altra que va en cotxe o moto i contamina. Una visió poc progressista i realista de la complexitat social, que cada cop més deriva en una ciutadania que empra més d'un mitjà de transport al dia, i més de 2 o fins i tot tres al llarg de la setmana, incloent-hi el cotxe. Per tant, busquin una solució que perjudiqui, el mínim possible, tots els usuaris de la Diagonal. Que beneficiï molt algú, si volen, però minimitzant les debilitats. Perquè potser la Diagonal acaba sent molest, en major o menor mesura, a molta més gent del que es creu.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Reformar el mercat de treball

El mercat de trebal espanyol és un dels més poc flexibles d'Europa, però alhora és un dels que té major temporalitat.

Aquesta paradoxa sempre ha tingut una doble visió. La dels sindicats, que han seguit signant acords a les empreses per uns salaris que després criticaven quan es coneixien les estadístiques. La de l'empresariat, que considera que es paga poc perquè es produeix poc i sense productivitat és difícil apostar pel contractes indefinits. Durant un temps, tanmateix, les empreses (majoritàriament d'alguns sectors) donaven resultats molt positius i repartien grans primes als seus directius, fet també criticat per l'esquerra.

En aquest entorn, les paraules de la ministra Salgado avui, apostant per la reducció dels salaris i de la jornada laboral, pot tenir el seu sentit.

I té el seu sentit perquè hi ha dos aspectes que són poc opinables:

a) Hi ha un 10% del PIB, el de la construcció, que és difícil d'inserir actualment.
b) En època de crisi la seguretat dels llocs de treball es valoren més que determinats salaris, ja que el consum de les llars es relaxa o, millor dit, s'adapta al present més que no pas al futur.

Això no vol dir que el futur impliqui fer 35 hores per llei. Possiblement a mig termini algunes empreses només necessiten pagar per 30 hores per treballador, o dividir les 40 hores entre 2 persones amb garantia d'una major productivitat (solucions més imaginatives com les setmanes de 4 dies crec que no estaran sobre la taula encara)

Aquestes mesures no solucionaran altres grans càncers de l'economia espanyola, com per exemple "com generar nova riquesa" i com impulsar una nova economia. I aquí no es tracta d'un problema de desprotegir al treballador, sinó de donar finançament i confiança pública i privada a la gent que tingui idees i motivar els que tinguin idees de valor.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Parlón


Jove, amb experiència i amb perfil tècnic. Té la confiança de Manuela de Madre, ja va entrar a les llistes per les europees, la població no l'ha triat. La nova alcadessa de Santa Coloma, Núria Parlón, de 35 anys, genera dualitats.

El sistema és el que és. I a no ser que la fiscalia consideri que el cas de corrupció arriba a tot l'Ajuntament, no hi ha motiu legal per la dissolució. L'elecció d'una candidata no prevista inicialment és potser no molt legítim, però plenament legal com ho són les mocions de censura o els pactes de minories contra una llista més votada. Com oficialment el càrrec d'alcalde/essa no és uninominal, només es vota cada 4 anys. Per tant, la LOREG no preveu eleccions ni es poden avançar comicis.

Presentats els elements propis del sistema, la candidata té tres elements per ser optimista:
1) És d'una generació que de moment no té prou visibilitat pública, la generació dels que han nascut totalment en democràcia. Això, que sembla quelcom obvi, té importància en termes de valors.

2) No té ancedents familiars o personals al món local.
3) Està formada en Ciències Polítiques i de l'Administració. Òbviament, tothom té dret a ser polític, faltaria més, i precisament jo com a politòleg crec que som més útils com a col·lectiu quan no som polítics. Però d'igual forma que els directors d'empresa tendeixen a ser graduats en ADE o màster en empreses, el perfil formatiu dels polítics d'aquest país rarament conté algun àmbit vinculat amb la gestió pública o les ciències polítiques, fet que pot explicar alguns errors conceptuals.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Publicitat de Madrid


Des de fa uns dies podem trobar aquesta publicitat de Madrid a la part superior de l'edifici Deutsche Bank de Diagonal-Passeig de Gràcia. És breu, directe i bilingüe, i segurament vulnera els drets lingüístics dels castellanoparlants, que tant defensa la presidenta de la Comunitat... sort que l'anunci ve de l'Ajuntament de Madrid.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Rodalies i Tramvia


Girona té un pla. Tot i que l'actual Pla d'infraestructures presenta projectes ambiciosos per tot el territori, en el cas de les comarques gironines ens trobem amb 5 prioritats en l'àmbit de les infraestructures des d'una perspectiva territorial.

1. L'arribada de l'alta velocitat i la connexió amb França.
2. La garantia de subministrament energètic i d'infraestructures de telecomunicacions (que en molts casos són de baixa qualitat).
3. La manca de connexió ferroviària en rodalies: l'eix Figueres-Girona-Maçanet.
4. Les connexions del pirineu gironí amb la resta del país.
5.  Les connexions del baix empordà (no hi ha tren).

En molts casos Girona ha emprat la seva capacitat com a capital. La seva situació geogràfica és magnífica i permet direccionar bona part del transport sense ser acusat de centralisme. Les alternatives, per motius geogràfics o per proximitat amb Barcelona les farien ineficaces. En aquest entorn, les propostes de creació de dues línies de rodalies s'ha vist com una bona notícia en permetre un creixement, que caldrà que sigui ben dimensionat, del tradicional eix ferroviari. Òbviament, serà un risc per les poblacions no incloses en aquest propecte.

Un altre projecte, aquest en visió de transport urbà, modificarà també la mobilitat a Girona. Per les seves característiques el transport en cotxe i autobús no és del tot ràpid. Així, anar des la Devesa al Campus de Montilivi no sempre és una tasca fàcil anant-hi pel centre de la ciutat. Es vol aprofitar l'espai i part de l'estructura del viaducte, que en principi ha de desaparèixer amb la nova estació de TGV.
Segons el Periódico en l'edició d'ahir, el projecte connectaria la part nord, propera a l'hospital Trueta, amb l'Eixample (la zona de l'estació) per després anar-hi a la ribera sud de l'Onyar. La proposta neix, com a mínim, de l'any 2007, i suposa en tot cas un risc com en altres casos similars. Hi ha casos positius, com Sevilla o Barcelona. D'altres, com Palma, estan sent molt conflictius. Els resultats del tramvia són doncs, no tant evidents.

divendres, 6 de novembre de 2009

Del Bio-compromès al Bio-estressat


Fa uns anys que des de les administracions, amics, veïns, televisió i empreses (via màrqueting), s'ha destacat la necessitat de modificar els microcomportaments per aconseguir ciutats més netes i reduir els efectes contaminants dels productes que emprem o llencem a les escombraries.

Aquesta matèria avui dia de gran actualitat en l'àmbit governamental (la Conferència de Barcelona, que havia de garantir l'èxit de la Conferència de Copenhaguen contra el canvi climàtic, ha estat un fracàs), ens ha de permetre reflexionar en l'àmbit local.

Perquè si bé els comportaments en general són cada cop més respectuosos amb el medi ambient, també és cert que hi ha la sensació que les actituds o valors verds són encara no prioritaris per bona part de la ciutadania.

D'aquest canvi d'actituds, des de que un dia el Capità Enciam ens deia allò dels "Petits canvis són poderosos" fins avui, hi ha una evolució, però també un risc. La repúdia social per llençar un paper al cubell que no toca, o la sensació d'autoflagel·lació que tenim quan no separem la brossa, o fins i tot quan la llencem al matí i no al vespre com es recomana. Són totes elles situacions que poden arribar a generar una curiosa paradoxa, l'aparició d'un ciutadà "Bio-estressat", que el definiria com aquell que té valors propers a la defensa del medi ambient, però que es veu desbordat per la necessitat de modificar bona part dels seus comportaments (qui no dubta entre productes en funció de l'envàs?).
L'exemple més clar seria la gent major de 60 anys, que veuen la necessitat de tenir cura del medi ambient com quelcom nou, però també pot passar entre la població més jove on la punitat del seu entorn social sol ser més forta.
Qui sap, potser d'aquí 5 anys el bio-estressat serà majoritari, s'haurà aconseguit generar valors i actituds, però tindrem una ciutadania esgotada i permanentment dubtant sobre si les seves accions són bones o dolentes.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Font de la Granota


Cada matí passo per davant de la Font de la Granota, a Còrsega amb Diagonal. Sovint es troba envoltada de coloms, de molts coloms,que s'acosten a les seves aigües per refrescar-se.
Això, des de fa unes setmanes, no és possible. Un error d'una grua va trencar-la en dos i hores d'ara l'Ajuntament encara no l'ha arreglada. Segurament esperen que l'assegurança del rodatge se'n faci càrrec, però seria una pena que la reparació trigui molts dies.

Però de ben segur hi ha gent que troba a faltar la font, ja sigui aquells que prenen cafè cada dia a una insigne terrassa propera des de fa anys, o els que simplement hi passem. La font és la font i és part del mobiliari urbà.

No és comparable, però quan hi ha una avaria al metro, o a un avió, o fins i tot es fa un forat al terra, algú ho repara ràpidament. Quant trigaran en reparar la font?

La moda a Barcelona


L'any 2005 es va acabar amb 20 anys de Barcelona Fashion Week (o Passarel·la Gaudí), un model que va ser sustentat durant tota l'època Pujol. En aquell moment, la reestructuració era molt clara: s'havia generat un model consolidat per la indústria tradicional, que no era competitiva (s'arribava al 80% de finançament públic) i acabava generant negoci en visió estatal. Dit sense el micro a la mà, els responsables del Departament d'Indústria reconeixien que "s'estava pagant la publicitat a dissenyadors que fa negoci només a Espanya... per tant, que ho pagui Espanya". No hi ha dubte que si aquesta era la visió del conseller d'Esquerra, era conseqüent amb la seva perspectiva.

Al 2005, Paco Flaqué, que era director de Moda Barcelona, dimiteix i l'event de gener del 2006 ja no es celebra per falta d'organitzador.

El departament es pren un temps i acaba impulsant Passarel·la Barcelona, que temporalment dirigeix Josep Maria Donat, de TCN.

El nou model fou discutit de bon començament, no només pel nou enfocament, sinó també per les facilitats que oferia Bread and Butter, certamen de moda urbana que va tenir seu a Barcelona durant 2 anys. Algunes firmes abandonen el projecte PB.

A dia d'avui la gent que no és del sector desconeix quin o quins són els hereus del model anterior, quin o quins es fan amb el suport públic i quin o quins són els que donen visió de marca "Catalunya". Tal com denunciava CiU en seu parlamentària, la desconfiança del sector va néixer de bon començament i ara es té un model atomitzat i molt poc visualitzat per la població. I encara que sembli anecdòtic, es tendeix a prendre noms anglesos, fet que tampoc ajuda a considerar-los events amb marca Catalunya, que és l'únic que cal preservar (per exemple, el Bridal Week).

El darrer mal símptoma, després de la dimissió del reagrupantista Valdero, en part també per una mala relació amb el sector, es coneix avui. S'ha sabut que ha dimitit el nou responsable al sector. Una mala gestió de persones o una mala planificació? Què n'esperaven des de la Conselleria d'un sector que es sentia fort i referent?

dijous, 29 d’octubre de 2009

La reforma sanitària als EUA (per Publius, de Washington DC)



Una visió no Obamista del tema:


United States newspapers are not going the country any favors with their coverage of the healthcare debate.  What sells newspapers is describing every catfight, walkout, procedural vote, and committee chairman throat clear as being the defining moment in the healthcare debate.  A bit of perspective is in order.
 
First, there is no question that the stakes in this issue are simply enormous, both in quantity and in kind.  Despite reassuring and soothing descriptions like, "a healthcare overhaul" and "a healthcare reform," what is actually being proposed is a "healthcare reconceptualization," or --as various conservative pundits have accurately called it-- a redefinition of the American middle class' relationship with its government.  This is not change on the margin.
 
Right now, most Americans that are not enrolled in Medicare (the joint federal-state healthcare program for the elderly) get their medical care through some kind of insurance program.  Most people that are employed pay into an insurance pool of some kind which, in turn, pays for most of their care, including routine, predictable primary care (annual check-ups, pediatrician visits, care of chronic illnesses, etc.).  Others (though far fewer) have traditional "catastrophic care" insurance policies that only cover "one-off" events such as a broken leg or appendicitis.
 
Although the details President Obama's and the Congress' plan are still being nailed down, there is little question that Congressional leaders and Mr. Obama want as much government control of and involvement in healthcare as possible.  The dream --the passion!!-- of the American hard left is to have government-run and -financed healthcare modeled on the UK or France.  When the government gets into the business of providing something as essential and basic as healthcare, the American middle class will have ceded an enormous amount of its income (through taxes) and its autonomy (through allowing government boards and the like to make decisions about what care is available, who gets it, and when), making beggars and supplicants of the heart of the American body politic.
 
Readers of this blog are surely familiar with the arguments for and against welfare states (and, if I wasn't clear above, an Obama victory would be the final step in the United States' journey down that road) so let me make another observation that may be less familiar. 
 
In The Road to Serfdom, F. A. Hayek made the the trenchant observation that, as the power and scope of the state grows, so, too, does the amount that people and interest groups stand to win and lose by winning elections.  Healthcare legislation will pick winners and losers.  Who gets cancer treatment?  People with breast cancer or people with prostate cancer?  Who gets organ transplants?  More to the point, what will the decision making criteria be and who gets to choose them?  When the decider is the government (a single actor, rather than a variety of actors such as many hospitals and physicians) the opportunities for corruption increase and the intensity of partisanship increases, as well.  Higher stakes and a broader scope of authority worsen tendencies that are already innate to government and steadily corrode civil society.
 
Which brings me back to why the media coverage is so misleading.  The stakes are huge...but do not imagine that any one angry outburst, "no" vote, "yes" vote, or promise means much of anything just yet.  Start paying attention after reconciliation, the series of meetings during which the bills passed by the upper and lower houses of Congress are combined into one (a process that makes sausage making look good).  After that one bill is created, there will be a series of procedural votes and then a handful of "yes / no" votes which will determine the American people's relationship with its government. 
 
It's fun to watch the fur fly but what counts is watching the votes.
 
-Publius

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Publicitat i TVE

Fa un temps que es va anunciar que s'acabaria la publicitat a TVE. Des d'aquell moment, comunicat pel govern directament al director del canal públic sense prèvia consulta, el sector ha viscut amb recel aquesta mesura. I la cosa no queda aquí. Sembla que el director està pensant com afrontar el model sense ser un desastre en termes econòmiques. I la solució fàcil és pensar en dimitir.

Alternatives? Amb poc temps, possiblement no hi hagi gaires. Tenir una programació de qualitat (si mai l'han tingut) sense talls d'anuncis és complex. No només perquè la programació pròpia és cara, sinó també perquè les productores tenen uns productes que només es poden amortir amb anuncis.  I sembla una quimera que siguin les privades les que, mitjançant concessions, paguin el beure a la pública.

Un model de programació, doncs, que encara avui sembla encallat, s'ha fet amb poca previsió i d'esquenes al sector i al mateix director. Potser en general sortiran guanyant, però està clar que no és un exemple de com guanyar-se el sector.

Informes i externalitzacions


El cas dels informes d'escàs valor. Evidentment sempre s'han fet. Posar un límit per l'assignació lliure (12.000 euros) serveix sovint per demanar una única feina i presentar-los com a moltes diverses. Per aquest motiu pot sobtar que en alguns casos es presentin 2 pàgines per una factura de 4.000 euros.
En aquest tema es plantegen 3 elements de crítica a l'administració, que no són nous. L'única diferència és que ara es publiciten:
a) Poc control intern i extern.

b) Una determinada capacitat de fer favors als professionals externs a l'administració afins, així com compromisos de partit.  
c) Algunes empreses i professionals free-lance tenen una tarifa per l'administració molt superior al que li cobrarien en altres circumstàncies.

Però sota el meu punt de vista, que està basat en experiències breus però profitoses des del món de la recerca, la consultoria i des de fa 3 des de dins, el principal problema de l'administració pública en aquesta matèria ésla seva desconeixença de la capacitat dels seus treballadors/es. Així, grans geògrafs, periodistes, enginyers o economistes, amb formació molt per sobre de la mitjana del sector privat i amb coneixement de l'organització per la qual treballen, es troben amb incapacitat per incidir en els estudis que encarreguen els seus superiors, siguin gerents o polítics.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Cop al sector del cinema?

El debat sobre la nova llei del cinema de Catalunya està barrejant, sobre el meu punt de vista, objectius, mesures i valoració de futur. Possiblement és normal, ja que el cinema és un producte d'oci universal on sembla que el debat pot derivar en arguments poc tecnificats que tenen un pes fonamental.
Anem a pams, doncs.
La llei del cinema no té com a objectius principals el suport al sector privat. Té un objectiu clar i evident, regular el sector, incorporant mesures per reduir la distància entre el català i els altres idiomes dels exhibidors. Dit en altres paraules, incentivar des del món públic que el sector reprodueixi la demanda social de cinema en català.

Donant per fet aquests objectius, el tema deriva en dos debats en paral·lel en relació a mesures i posteriors resultats, un debat que en tot cas és molt més opinable que l'objectiu principal:


1) Com s'ha d'incentivar el català? La llei preveu dues formes. La primera és la incorporació de quotes mínimes d'obligat compliment i la segona és l'impuls al subtitulat en català (en aquest sentit, el cost no hauria de ser un problema).

2) Quins mecanismes té el sector públic en cas que la llei no compleixi els seus objectius? I aquí ens hem de plantejar els escenaris amb els quals ens podem trobar, perquè es evident que una llei que involucra un sector en la seva execució ha de prevere'l en posteriors avaluacions. Per valorar aquests escenaris hem de veure si el sector privat té incentius negatius per no complir la llei, si aquests incentius perjudiquen els exhibidors; però també hem de tenir en compte si realment l'idioma és un factor decisiu pel consumidor. És a dir, hem de preveure mecanismes de correcció per reduir el risc que la llei esdevingui paper mullat.

Difícilment podrem saber si una llei és bona o dolenta si no preveiem les estratègies i l'abordatge davant entrebancs que puguin succeir. Sota el meu punt de vista, el debat sobre objectius és interessant, subjectivable, però poc útil pel futur.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Freixenet

Freixenet i el Nadal, tothom espera notícies, una demostració cinematogràfica per un missatge consolidat en el consumidor. Freixenet no necessita gaire per recordar que, un cop hagis de comprar cava per festes, els compris a ells. En aquest sentit, els anuncis de Freixenet no entenen de crisi i no crisi. Ells gastaran menys en l'anunci però tenen el mateix objectiu. I si pot ser, compra la varietat més cara.
Per tant, tot i que a primera vista sorprèn que un 80% de l'anunci sigui el mateix del 2008, el que realment queda és que Freixenet no vol gastar gaire. Màrqueting o crisi? No en dubteu, una gran estratègia d'imatge corporativa, a l'alçada de la Responsabilitat Social Corporativa, tant de moda en època de bonança econòmica. Adaptant el concepte a la crisi, tenim la mesura de Freixenet.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Nebrera deixa el PP


Fa temps que molta gent considerava Montserrat Nebrera com una espècie estranya en la política. Tenia un passat als mitjans de comunicació i donava classes a la universitat. No tenia experiència en les organitzacions de partits, entrava ja formada com a professional i persona. Per una persona que sempre s'ha considerat "liberal" en un sentit ideològic i molt poc partidista del terme (és a dir, liberal per a tot i no només quan al partit l'interessa), no ens ha de sobtar la seva sortida. Un partit és una organització força complexa, on els objectius merament ideològics (desenvolupar polítiques en funció d'un programa) es barregen amb d'altres com maximitzar els vots o mantenir-se al poder (això ho desenvolupà un clàssic de la Ciència Polític, Kaare Ström). I ella havia abandonat alguns d'aquests objectius des de la sortida del seu principal valedor, Josep Piqué.

Per tant, la Nebrera liberal només podia tenir cabuda en un partit on tothom anés en una sola direcció, la seva, del contrari poc o gens podia aportar la seva visió personalista de com han de funcionar les coses. La societat guanyarà una bona tertuliana i una excel·lent (em consta) professora de Dret. I el PPC, doncs no sé si guanya molt o poc, però haurà de recapacitar.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Corrupció o problema de lideratge?


El cas Gürtel és una qüestió de caler i favors, és evident. I de ben segur que tots els càrrecs i assessors que en surtin esquitxats ho faran amb la certesa que han actuat, personalment, malament.
Però no hem d'oblidar què són els partits polítics. Pel bo i pel dolent, són estructures jeràrquiques, professionalitzades però teixides en base de fortes vinculacion i confrontacions entre aparell (secretaries d'organització) i grup parlamentari (lideratge polític). I en aquest cas, en un partit regionalitzat, fortament controlat des del centre.
Per entendre el cas Gürtel no en tenim prou identificant les vinculacions entre Orange Market i el partit. Els personatges que han rebut obsequis, regals o diners a canvi de favors i enriquiment personal són fonamentals en el dibuix dels ossos de l'esquelet Gürtel.
Però com també passa en un cos humà, un mal de queixal pot provocar un problema muscular. Amb aquest símil no tracto de defensar que l'aparell i el lideratge polític estiguin vinculats, això és cosa dels jutges.
El que sí tracto de dir és que el problema muscular pot detectar-se i trigar un temps en fer-se una diagnosi clara. I quant més triga en afrontar la qüestió, més sensació dóna que les actuacions individuals i el partit tenen vinculació.
El risc que té el PP, i principalment Mariano Rajoy, és que hi hagi persones dins el seu partit que, amb el convenciment que el temps portarà els dos mals a trobar-se, estiguin jugant amb la seqüència dels fets. Negar-se a dimitir, no posar els càrrecs a disposició de l'organització o amenaçar internament amb destapar-ne altres qüestions és una mostra del problema de lideratge de l'aparell del partit.
 Cada setmana, cada mes, apareixen més mals musculars i cada cop hi ha més persones al PP que consideren que possiblement no en tindrem prou amb una mica de Reflex i repòs a les zones afectades, sinó que possiblementserà necessari un tractament d'odontologia.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Guia de Barcelona, o com empitjorar un servei


Qui més qui menys haurà fet servir la "Guia de Barcelona" mitjançant l'accés directe a la web municipal.

Amb l'aparició del Google Maps segurament el nombre de consultes ha disminuït. I potser algú haurà pensat en modernitzar el web, fent-lo més modern i amb una cartografia més completa. Potser fins i tot a llarg termini podria esdevenir un bon visor amb Informació Geogràfica.

Si accediu ara mateix us trobareu que us pregunten si voleu accedir a la nova versió beta de l'aplicatiu. Doncs bé, no sé si sóc l'únic, però de moment l'aplicatiu em sembla més lent i més complexe que el vell. I evidentment, menys complet que el google maps+street view.

Esperarem la versió definitiva però, pagava la pena duplicar informació o caldria haver apostat per un bon Sistema d'Informació Geogràfica que faci menys de "callejero" i més dades espacials per consulta tècnica?

BTV Notícies


El nou portal de notícies, BTV Notícies, té un enfocament modern. Començant per la possibilitat de donar-se d'alta per subscripció RSS a les seccions que es desitgin, fins un detall que a mi, personalment m'ha sorprès positivament.

Arrel de la notícia sobre la possibilitat que els turistes paguin per entrar al Park Güell vaig deixar-ne un comentari.
Pocs minuts més tard, el director, en Rafel Luján, es va posar en contacte amb mi per comentar-me que seguirien treballant el tema per complementar la informació. El dubte sobre si es pot cobrar al turista per l'accés i deixar-ho gratis pel públic local donava per molt. I han seguit el fil, comunicant-se amb mi un cop més.

Realment desconec si aquesta forma de fer periodisme podrà tenir continuïtat quan aquest mitja esdevingui de masses (si algun dia ho fos). Però és evident que resulta una forma molt 2.0 de fer periodisme i d'engrescar als lectors.

Per cert, el meu comentari neix com a conseqüència d'un debat que es va tenir pel cas dels vaporetti venecians al bloc de Nautilia (mireu els comentaris).

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Rio apropa Tarragona 2017


L'assignació de Rio pels Jocs del 2016 pot tenir una repercussio aparentment no prevista, el favoritisme de Tarragona pels Jocs del Mediterrani del 2017.  En teoria són dos esdeveniments poc lligats. Un té 10.000 milions d'euros de pressupost, l'altre no arriba als 900. Un mou més de 10.000 esportistes, l'altre difícilment passarà dels 1.500 i té una ressó mediàtic molt inferior (algu ha vist res de Pescara 2009?).

La candidatura de Madrid va afavorir la modificació de la llei antidopatge, que és tradicionalment un retret per qualsevol esdeveniment d'alt nivell celebrat a l'Estat Espanyol. I finalment, el fet de no ser triada, garanteix que una part important de les inversions previstes es podran garantir des de l'Estat. Aquest punt és, segons fonts properes a la candidatura catalana, un punt a tenir en compte donada la poca capacitat d'una ciutat petita en generar grans recursos per sí mateixa.

Per altra banda, el Consell Superior d'Esports haurà de posar-se algunes medalles i tenen dos objectius clars: el Mundial de Futbol del 2018 i els Jocs del Mediterrani 2017. Els primers són un gran esdeveniment internacional, la garantia del futbol professional, el segon és un gran aparador per l'esportista amateur, i un gran banc de proves pel 2020.Per cert, quan es conegui la seu dels Jocs del Mediterrani 2017, encara no es sabrà la del 2020... un altre punt a favor?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

1984


Una lectura als 17 anys i un retorn 12 anys més tard a l'Orwell . 1984 s'ha adaptat al teatre i ha arribat a Barcelona de la mà de Tim Robbins i la seva companyia "Actors' Gang".
Teatre poliorama ple, barreja entre públic de 30 pocs i de gent que passa els 50 sobradament. Una barreja que només s'explica per l'alt preu de les entrades.
Pels qui esperen una obra amb molts escenaris tindrà una petita decepció. L'obra es situa en una habitació d'interrogatori del Gran Germà. Winston Smith és interrogat i qui no hagi llegit el llibre no sap ben bé per quin motiu. Durant ben bé una hora es van coneixent fets de la seva vida recent, representada per 4 esplèndids actors que es posen a la pell de diversos personatges. De fet, gairebé no en fan de comissaris. En Winston té una vida normal des del nostre punt de vista actual: parla sobre el govern, treballa, dorm, de tant en tant veu una dona.
Però tot plegat és impossible en un món on el dubte no està ben vist. El món de 1984 vist des del 1948, o tal com explica Robbins potser no queda tant lluny?

dimarts, 29 de setembre de 2009

Personalisme i Barça

Durant molts anys el Barça ha estat més que un club, representava moltes coses i tenia presidents que eren populars, amb significació política però mai fent-ne ostentació, segurament perquè aquesta era mal vista.

El president Laporta pot significar-se políticament, només faltaria. Si algú li molesta la seva opinió, només pot reclamar-li directament a ell, perquè mai ha emprat el club amb aquestes finalitats (només faltaria!).

El problema de personalisme d'aquest president és quelcom exagerat. No seré jo qui en parli, no el conec personalment, però la sensació que aquest senyor fa el que li dóna la gana és evident. Primer fou Rosell, després la inclusió d'Alejandro Etxebarria a la directiva, posteriorment l'afer de la sortida de 8 directius i el seu cap de comunicació. En tots tres casos, en les tres crisis, mantenir-se ha estat prioritari.

En paral·lel, Laporta i els seus col·laboradors han tingut alguns capítols de "negocis privats" que de retruc han afectat al club. Primer fou el patrocini de Beijing, després els suposats negocis de Laporta a Uzbekistan que va portar a un partit amistós a porta tancada a les instal·lacions del club.
Recentment dues operacions que amaguen oficialment interessos de club.
1) El primer és l'assumpte Major League Soccer. Es va anunciar que el club volia comprar una franquícia de Miami a la lliga nord-americana. Poques setmanes més tard es va anunciar el fitxatge de Joan Oliver com a director general del club, substituïnt, no sense polèmica, l'anterior directora. Oliver havia participat com a intermediari en les consultes prèvies. Finalment es va desestimar desembarcar a mig termini.
2) El segon tema és l'assumpte Traffic. El Barça ha fitxat recentment dos jugadors brasilers (Henrique i Keirrison) per un cost aproximat de 25 milions d'Euros. Aquests jugadors havien estat oferts un any enrera a diversos clubs de nivell inferior per poc més que 6 milions el pack de 2 per l'empresa propietària dels seus drets. No discutirem la qualitat dels jugadors, però xoca que no es negociés una quantitat de negoci molt més baixa amb uns variables elevats en cas de triomfar al club. És a dir, sorprèn que no hagin seguit la fórmula de negociació més habitual.

El darrer assumpte és de faldilles. No el valoraré, però demostra que aquest president tampoc ha estat una persona de fiar per la gent del seu entorn més proper.

Em queda el dubte de saber què en pensa el senyor Laporta de la política. No què en pensa sobre Catalunya, que ja ho sabem. Què pensa que implica ser polític? Quina vida ha de tenir un polític? A què hi renunciaria? Perdó, però no me'l crec.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Pujada d'impostos


Poc diferent es pot dir del tema de la pujada d'impostos, molts comentaristes en parlen (per exemple al Radar de Sarrià i Economing) i tots els que els paguem ens sentim un xic o molt desencantats per la mala gestió dels recursos per una posterior (el problema no és que vulguin millorar els serveis públics, sinó els antecedents d'haver gastat i promès ajudes i xecs nedó).
En el meu cas em sembla interessant fixar-me en algunes argumentacions oficials del govern espanyol per discutir-los. Em resulta especialment perillosa la comparació amb els països del nord.  
Possiblement des d'un punt de vista econòmic hi ha una correlació entre desenvolupament, benestar (el que sovint es confon amb ser progressista) i nivell d'impostos.
Però el cert és que l'estabilitat d'aquest model es fonamenta en l'alta qualitat dels serveis públics universals i una redistribució molt enfocada a determinats sectors vulnerables. Aquesta combinació ha permès una mena d'equilibri social que permet mantenir alts impostos a un baix cost polític i social.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Karpov-Kasparov

Molta gent de la meva generació va créixer aprenent a jugar escacs a l'escola. Condicionats per l'expansió d'aquest joc i motivats per familiars, l'activitat extraescolar permetia compatibilitzar joc, exercici mental i competició. En aquella època podies competir un dissabte jugant 2 o 3 partides en una sala amb 500 nens i nenes i et permetia tenir temps per fer altres esports més físics com atletisme, bàsquet o futbol.
Però els escacs no eren només un joc de masses en nombre de practicants. L'enfrontament Karpov-Kasparov no tenia per mí cap connotació política com amb el temps he anat descobrint. Simbolitzava dos estils de jugador, de personalitat i, per què no dir-ho, un aire a mite comparable als Carl Lewis, Michael Jordan i altres estrelles de l'època.

Recordo especialment una tarda a la Rambla de Tarragona, quan encara hi vivia allà. Tenia 10 anys i Karpov havia esat convidat a jugar unes simultànies. La Rambla estava atapeïda de gent i, de fet, recordo que era gairebé impossible fer-se un espai. Un company de club del meu germà va aconseguir un empat, convertint-se en heroi per un dia. Aquella visita es manté en la meva memòria, i segurament aquella visita es pot considerar com un abans i després d'aquell efrontament Karpov-Kasparov.


Kárpov i Kaspárov s'enfronten ara de nou, i és igual qui guanyi. Segurament ells no són tant bons com ho eren abans. Els escacs ha canviat moltíssim, potser no tàcticament però sí en dedicació i frescor del jugador. El que segur que no canvia és la tensió latent quan dos peons d'aquests dos mites xoquen.

dilluns, 21 de setembre de 2009

La reforma de la diagonal (setembre 09)


Interessant entrevista la que es publica avui a la Vanguàrdia a un ciutadà que fa de portamveu d'una plataforma en defensa d'una diagonal per tothom.
L'entrevista deixa entreveure un desig comú per tothom: que no sigui una avinguda només per cotxes. Efectivament, aquesta opinió és la que té el 99,99% dels habitants de Barcelona, dels que passegen, els que hi treballen o els que van de compres per la Diagonal. La qüestió és que resulta difícil que algú de nosaltres no vulgui una Diagonal fluïda quan ens convertim en conductors.
Des dels seus inicis al projecte he fet diverses intervencions a aquest blog(feu recerca al blog amb el mot "Diagonal") tot destacant la complicada solució del projecte de reforma.
El principal problema és que el projecte va néixer viciat des d'un punt de vista de disseny. El projecte havia de sortir endavant fos com fos i el dubte era el com. Segurament un referèndum sobre el sí o no de la seva realització donaria un resultat força dividit. Ara, un cop hem de decidir sobre el disseny, esdevé un cas de governança complexa, on al final sembla que el govern no vol arriscar-se. Lidera, però no vol esquitxar-se. En aquest cas el resultat, es faci el que es faci, serà pervers. Serà impossible que tothom guanyi i el govern municipal no podrà defensar una posició per la qual no ha mostrat convicció... Per tant, I si preguntem si val la pena donar aquest pas?

dimecres, 16 de setembre de 2009

Critics


Avui el País publica una dura editorial contra la gestió de la crisi de Zapatero. No hi ha dubte, les dades macroeconòmiques i microeconòmiques (davant d'una crisi tot està més connectat que mai) són negatives, les solucions són poc innovadores i basades en gastar molt per, un cop no queda res, pujar els impostos.
ZP sembla aïllat i desorientat, només confia en De la Vega, Chacón i Salgado. Chaves menja a una altra taula i la resta de ministres podrien tenir rang de Secretari d'Estat. Gairebé ningú ho notaria. Les mesures econòmiques en crisi afecten principalment el Departament d'economia. El ministeri de Treball queda, doncs, molt supeditat. També queda supeditat per la nul·la visibilitat que ha tingut en la negociació amb sindicats i patronal. En aquest tema, tot està controlat des de dalt.
Per la seva banda, el ministeri d'Habitatge sembla més prescindible que mai i el ministeri de Polítiques socials, fusionat amb Salut, s'ha trobat que és un 80% del temps ministra de salut per la grip A i molt poc ministra d'assumptes socials.

Quant a Universitats, l'elecció d'una persona amb perfil acadèmic feia pensar en la voluntat de tenir dins el govern algú que pogués controlar el desgavell organitzatiu de Bolonya. Les universitats no confiaven en l'anterior equip i, com a mínim ara, les relacions són directes. Però, on queda la pota I+D? Qui farà la funció reactiva que es va tenir als 90 a Finlàndia?

En definitiva, es tracta d'un govern molt cohesionat (tot ho mouen entre 3-4 persones) però incapaç de controlar tot el camp d'acció. Contrasta amb altres governs de configuració més complexa pels diversos colors polítics però que fan actuacions més coordinades i abastint tots els "fronta de batalla" (per exemple Alemanya).

dilluns, 14 de setembre de 2009

Primer referèndum

El referèndum demostra elements importants des del punt de vista sociològic:
- La capacitat de mobilització de l'independentisme.
- La poca capacitat de mobilització dels moviments feixistes.
- El poc nerviosisme dels catalans que no donen suport a la independència.
- El nerviosisme dels dirigents espanyols davant la possibilitat que acabi sent una qüestió on es debati. El debat incrementalista sobre l'autonomia és un debat còmode.

Des del punt de vista polític:

- Sobta enormement el cofoïsme (no vull ofendre ni ser negatiu) de les joventuts dels partits: JERC i JNC. Si això s'ha fet és malgrat els partits que ells diuen representar.
- ERC i CiU s'han vist superats per la societat civil. Donen suport mig obligats. Tampoc ajuda que el suport institucional es centri en personatges com Àngel Colom (per mí un personatge desacreditat vista la seva capacitat de crear problemàtiques internes).
- Hi ha diferències entre el PP espanyol i el català. El català s'ha mantingut molt al marge de la qüestió. Un cop més, sembla que Alícia S-C. vol tenir, com a mínim, una forma de fer diferent.
- Hi ha diferències entre el PSC i el PSOE. Lògicament, que ningú esperi que el PSC demani el vot favorable. Però el que no es pot fer és treure la constitució a les primeres de canvi, sobretot perquè això de jutjar una actuació privada (una associació) hauria de quedar en mans dels jutges.

Els resultats:

-Són clarament secundaris, no extrapolables. No és una situació límit (caixa o faixa) fet que permet votar valorant (potser massa) tots els pros i contres. Per altra banda, el 60% no van anar a votar i no es va fer campanya electoral. Amb això no estic dient que no calgui tenir en compte els resultats.
- La participació tampoc és comparable a cap altre estatut ni consulta similar. Aquesta neix en un clímax "hormonal" (perdoneu l'expressió). Altres consultes o eleccions anteriors es faren en contexts d'esgotament i desconfiança i amb pocs incentius emocionals.Té mèrit que un 40% de persones hi vagin, en un municipi amb 6.000 votants, en ple pont de la Diada no seria fàcil mobilitzar tanta gent per cap altre tema.

ACTUALITZACIÓ: Poques hores després d'aquest post, la ministra Chacón ha mostrat que vol mantenir la visió oficial del govern central. Tenia una bona oportunitat d'evaïr-se del tema i apropar la seva declaració al ministre Caamaño i no pas a la Vicepresidenta de la Vega.

Barracons

Fa 15 anys començava BUP. A primer curs vaig "gaudir" d'un barracó. Eren temps de promeses. Actualment aquella escola-institut segueix tenint uns barracons, més moderns, però igualment incòmodes.
Em costa comprendre com és possible que en lloc de disminuir els barracons augmenten. El curs comença amb bones notícies, l'ús d'ordinadors portàtils ens posarà al nivell de països amb poca fractura tecnològica.
Semblen dues tendències difícils de frenar, la de millorar l'accés al coneixement i la de tenir instal·lacions impròpies de la UE.

dimarts, 8 de setembre de 2009

El quart cinturó

El Pacte Nacional per les Infraestructures, aprovat pel govern avui però amb el no de la resta de grups, es basa en diversos esborranys. La qualitat d'aquests documenta era força elevada tècnicament parlant. Ara bé, com passa en qualsevol organització (pública o privada), falten les mans dels gestors. I si aquests gestors són polítics, més varien els objectius bàsics.

El PNI tenia grans reptes de futur en tots els esborranys (aquí el primer). El resum de tots els documents es resumeixen així:

- Descongestionar la xarxa de rodalies,que serà transferida properament i garantir un servei de qualitat (demanda dels usuaris de transport públic).
- Garantir la connectabilitat ferroviària de línies d'escassa demanda per la vertebració del país.
- Millorar la xarxa de carreteres de la Generalitat, especialment en la connexió entre capitals de comarca, que tenen una accidentalitat superior (no reconeguda oficialment) a carreteres amb trànsit similar en altres demarcacions.
- Posar al dia les demandes dels municipis de l'AMB, especialment els de la segona corona, que són els que han crescut més en termes poblacional.
- Ampliar la Xarxa de Metro.
- Connectar el Port a Europa amb un ample de via europeu.
- Millorar la gestió aeroportuària.

El PDI és un bon document de base per tots els objectius plantejats. Lògicament caldran calers i molt possiblement moltes de les obres previstes seran inaugurades per un altre govern i un altre color o combinació de color polític.
Per aquest motiu sembla imprudent, jo diria que fins i tot temerari, que el Quart Cinturó sigui un projecte tant aturat. És imprudent perquè les demandes de transport no es poden anticipar clarament. És a dir, el resident a Sitges no sempre es desplaça a Barcelona. Els darrers anys ha demostrat que alguns municipis, com per exemple Martorell, han crescut. I ho han fet en persones que es desplacen a Barcelona per feina, però també a Terrassa, sant Boi o Manresa. Deixar tot el futur dels residents metropolitans a una línia de tren, que et deixarà al nucli urbà i no al barri on vius, significa que algú no està veient la realitat. La gent, quan es tracta d'anar a treballar, vol desplaçar-se perdent poc temps.

I és temerari també des d'un posicionament nacional. Hi ha temes que, sincerament, jo obligaria a aprovar per 3/5 parts del Parlament: educació; llengua; relacions institucionals (reglaments de les institucions, relacions externes i institucions depenents del parlament); infraestructures de país.
No pot ser que en 4 anys el Pacte quedi a un calaix. De ben segur que el 80% del document es comparteix al detall, però sense un vist i plau del 100% per part dels partits més votats (els que tenen més opció de governar), el document quedarà legitimitat per ser substituït.

dilluns, 7 de setembre de 2009

La Florida i Miramar

Fa pocs dies coneixíem els problemes dels hotels de gran Luxe "La Florida" i "Miramar", avui coneixem més detalls. Dos grans hotels amb dos grans hàndicaps: estan pensats per un públic, el viatge de luxe, que és fonamentalment urbà. La gent no ve a Barcelona a descansar, ve a fer moltes altres coses, però no relaxar-se. I si depèn de taxis o transport privat, s'estima més anar a qualsevol dels hotels de luxe de la ciutat.  El segon hàndicap ha estat la dificultat per enganxar el viatger de negocis, un viatger que no té gaire temps per gaudir de les comoditats de l'hotel, tot i que sovint hi va.
Si finalment es confirma i tots dos tanquen, perdrem com un múinim un hotel preciós. La Florida tenia unes grans instal·lacions, gairebé pròpies d'un SPA de luxe, un bon restaurant i un entorn tranquil.  La combinació el feia un dels hotels favorits d'Europa.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Qüestió de mancances

La meva tornada de vacances em porta alguns debats interessants, i d'altres absurds si no fos que es tracta amb Espanya.
Les mancances espanyoles en matèria de referèndums (la constitució deixa poc espai per aquestes consultes) han possibilitat que determinades iniciatives puguin sortir de la societat civil.
La societat civil es regeix per principis privats, i al no ser vinculants amb la resta d'ordenament jurídic, qualsevol esplai, associació o club esportiu pot preguntar sobre el tema que vulgui. És més, si algú vol limitar la societat civil, no és suficient amb remetre's a la constitució. A Catalunya tenim la llei d'associacions, on no es penalitza cap mena d'activitat com aquesta.

Des d'aquest punt de vista, l'escenari plantejat a Arenys de Munt no és més que un primer pas pel lliure exercici de la societat civil. Un exercici car en temps i recursos humans (portar un control del cens municipal, preparar l'operatiu, etc) però plenament raonable.

Una altra cosa és si la proliferació d'iniciatives locals com aquestes és positiva. Han d'estar impulsades des dels Ajuntaments? En l'àmbit de les relacions intergovernamentals hi ha un principi d'or que és el de l'autonomia local. Hom protegeix els Ajuntaments, però els Ajuntaments han de fer quelcom que no els pertoca?

I en darrer lloc, un dubte que s'ha plantejat en altres situacions similars. En realitat, té sentit dividir la població als municipis per quelcom no vinculant?

dilluns, 24 d’agost de 2009

Els Ajuntaments també són Catalunya

L'acord de finançament de Catalunya hauria de garantir les necessitats de la Generalitat. Durant la negociació es van incorporar diversos criteris socials (demogràfics, econòmics) per demanar un finançament més just. L'argumentari polític ha estat sempre proteccionista: demanar caler per allò que interessa a l'administració catalana, però oblidar el finançament dels serveis més propers a la ciutadania, els serveis locals.
No hi ha dubte que els Ajuntaments (fonamentalment els petits) tenen un greu problema de finançament molt anterior, que no ha sortit a la llum fins que la bombolla immobiliària ha esclatat.
Actualment qualsevol negociació passarà necessàriament per un pacte amb Govern i Generalitat de Catalunya. Especialment amb la Generalitat serà necessari reconèixer els serveis que els Ajuntaments presten, tant aquells regulats per la llei de Bases de Règim Local com per aquells serveis (fonamentalment socials i econòmics) que presten de forma alternativa als serveis oferts per la Generalitat.
Hom podria pensar que el debat només hauria de ser econòmic. Els municipis tenen un doble suport als nivells intermedis: Diputacions i Consells Comarcals (administració derivada de l'estat i administració derivada de la Generalitat). Aquests dos governs intermedis actuen amb èxit diversa arreu del territori català i es busca un nou impuls amb el nou mapa de governs intermedis resultant de la creació de Vegueries i el projecte d'AMB.
Si bé les diputacions tenen una legitimitat discutible a Catalunya, estan ben vistes pels municipis. L'explicació és senzilla, reben finançament directe de l'Estat i tenen més capacitat per obtenir suport tècnic i econòmic, a més d'una atenció propera i continuada, que supera el suport específic per les obres i serveis que es negocien amb la Generalitat en el seu Programa estrella.

La reflexió final és clara: complim 30 anys de municipalisme. Si el temps dóna la raó al finançament de Catalunya és bo, la Generalitat faria bé de reconèixer els Ajuntaments com administració catalana amb autonomia (autonomia local blindada per llei). Per tant, el procés de renovació del finançament va en paral·lel a la creació d'un nou ens intermedi que substitueixi les diputacions. Sol·lucionar el problema ara limitaria els potencials riscos futurs d'eliminar l'administració provincial per crear-ne unes vegueries febles que no puguin donar servei a les necessitats dels municipis i que només serveixi per generar nous focus de poder polític.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Livestrong i l'oportunitat

Fa uns mesos, l'assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí, publicà un interessant article sobre el fenòmen Brawn GP i les lliçons empresarials que se'n podien extreure.
La creativitat entesa de forma eficaç: amb pocs recursos, joventut, però també experiència i molt coneixement tècnic del món de la F1.
El recent Tour de França ha tornat a mostrar una altra cara de la creativitat empresarial a l'esport. Es tracta de Livestrong.
La Fundació de Lance Armstrong per la lluita del càncer s'ha donat a conèixer definitivament arrel de la tornada a la competició del campió de 7 Tours. Hom podria dir que aquest corredor sempre ha lluitat contra el càncer mitjançant la venda de pulseres i missatges de conscienciació. Però durant 2009 es troben moltes diferències en la forma d'expandir-se i donar a conèixer la seva idea, especialment si ho comparem amb altres iniciatives:

a) Livestrong és un fenòmen modern, impulsat i donat a conèixer de forma exponencial a partir de les xarxes socials. Armstrong actualitza diàriament el seu twitter, seguit per 1,6 milions de persones, on comenta aspectes personals i esportius i on Livestrong ocupa un espai central.
b) Es vincula a una pràctica esportiva, fet que dóna força al producte. No t'ho està venent des del seu retir a Texas, t'ho està dient mentre puja els alps o des d'un hotel a Barcelona després de 5 hores de pluja a la carretera. Això el fa diferent a actors o altres "celebrities".
c) Aprofita les escletxes organitzatives d'un equip líder. Astana va permetre la seva tornada l'any passat. Un sou de campió per un equip que ja disposava d'antics companys, inclós el director de l'equip. El resultat és que l'equip ha perdut durant aquest any el control kazac i ha esdevingut un equip molt internacional que viu de cara a un ciclista de present.
d) Joc amb el doble sponsor. Armstrong aprofita els privilegis a Astana per poder compatibilitzar dues marques a les curses. Apareix amb el maillot d'Astana a les competicions però el deixa en entrenaments, entrevistes i passejades, on vesteix amb Livestrong.Fins i tot fa servir una bici groga a les contrarrellotge, quan més l'enfoquen.
e) Té suport popular professional. Les carreteres de França han acabat plenes de frases de suport a Livestrong, escrites amb guix amb una curiosa bona caligrafia, poc habitual en els ànims als esportistes.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Millet i la FAES

L'Orfeó Català. Als que coneixem d'oïdes aquesta noble institució ens ha sobtat la recent investigació per la no justificació de 2 milions d'euros. Hom diria que aquesta institució s'alinea amb Òmnium i l'Institut d'Estudis Catalans en la defensa de les tradicions i cultura catalanes.

Segurament és així, però el senyor Millet forma part de la fundació FAES (secció catalana) i arran d'aquella vinculació es van aconseguir 3 milions d'Euros de subvenció extra del govern Aznar. El que està clar és que, o la seva ideologia no és del tot catalanista, o bé es sap moure per aconseguir calers.

Els estudiants de medicina aprendran anglès

Parteixo d'un fet, d'anglès tots n'haurem de saber i en algunes professions, malauradament, ens hem hagut de pagar cursos i viatges pel nostre compte. Una iniciativa privada permetrà que els estudiants de medicina de la nova facultat de Girona puguin fer estades fora de l'espai Erasmus.

Des d'un punt de vista d'aprenentatge de l'anglès, que sembla el principal motiu, no hi ha res a objectar. El problema és quan intentem relacionar aquesta mesura amb problemàtiques de la salut pública catalana.
El primer és si convé, com a país, que els estudiants coneguin l'anglès o també caldria dedicar uns esforços per l'aprenentatge de l'àrab, el tagalo o l'urdu. Possiblement totes dues alternatives són factibles.

El segon element és si una estada en països d'un nivell socioeconòmic i sanitari similar al nostre ajuda realment a la millora de les aptituds en la professió. Sovint s'insisteix en la qualitat dels metges cubans o argentins. Desenvolupen la seva feina en unes condicions difícils i treuen el màxim partit a l'instrumental i medicines de les quals disposen.

Segurament ningú em farà cas, però tinc la sensació que, un cop més, cada universitat i cada facultat no pensa en voluntat de servei públic sinó més aviat en termes de competència entre universitats.Per tant, chapeau per la mesura, però amb el temps tant debó es pogués fer més completa.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Canvis generacionals

Saura marxa, i amb ell ben poc quedarà del primer tripartit. Tot i algunes lectures negatives, a mí m'agrada ser optimista. En 6 anys s'ha canviat la primera línia dels partits de govern que, amb problemes, males gestions i males decisions, també ha tingut la difícil tasca de treure el màxim possible en un clima de negociació multilateral de les autonomies amb l'Estat, amb tot el que comporta ser un més.
Als partits del govern se'ls pot criticar molt, però no pas el de perpetuar-se en els seus càrrecs de govern i de partit. L'oposició, en els seus barrets a Catalunya, Barcelona i Madrid, segueix amb els mateixos que ja hi eren al final del cicle Pujol. I l'executiva segueix sent una part important de l'equip de govern del 1999-2003. El discurs de la regeneració, del canvi polític, de les noves idees, és també un debat de canvi generacional. Ara bé, també seria possible que a partir d'ara no es parli de canvi sinó de tornar a l'experiència. Seria legítim el canvi de missatge.

El canvi a Iniciativa arriba en plena situació de debat intern, amb mala imatge de l'antiga parella Mayol-Saura per una part de la militància. Però lluny de perpetuar-se, com passa sovint a IU, Saura marxa a temps.
Dos candidats possibilistes: Herrera i Romeva. Herrera és un parlamentari ben considerat a Madrid, pausat i amb una estètica alternativa que connecta amb el militant jove. En Romeva és una barreja de tecnòcrata europeu i jove que es mou en ambients alternatius, amb una estètica prototip del que ara es diu "biopijo".
Qualsevol alternativa serà una veritable sorpresa.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Focs i associacionisme

Estem en temporada de focs, que vol dir que tenim males notícies. En els darrers mesos he pogut comprovar tots els elements organitzatius necessaris per afrontar una campanya d'estiu. Normalment es parla molt de prevenció (de riscos laborals, de salut, de violència) però hom reconeix que se'n fa en pocs àmbits. En l'àmbit dels incendis se'n fa, i molta, i no només per reduir riscos específics produïts per la ventada del gener.
N'hi ha d'específiques per urbanitzacions, però evidentment la gran majoria de municipis fan els seus propis plans.

En tot cas, hem de tenir en compte que actualment un 80% de la superfície forestal és privada i, amb el temps, esdevé cada cop més atomitzada. La prevenció esdevé necessàriament un treball col·lectiu per la reducció de riscos. En aquest entorn té molt sentit la figura de l'Agrupació de defensa forestal (ADF), agrupacions de propietaris i ajuntaments, que cada cop es dota de personal propi.
En un altre nivell es constitueixen altres associacions similars, en aquest cas, de gestió privada, les Associacions de propietaris privats amb finalitats no únicament preventives i d'extinció, sinó també de recuperació dels boscos cremats. Aquestes realitats posen sobre la taula l'intensa protecció privada dels boscos. Enrera queda la sensació que alguns propietaris no tenen cura dels seus boscos per l'escàs rendiment econòmic que en treuen i l'alt cost del seu manteniment.

divendres, 17 de juliol de 2009

Mala gestió

Passa arreu, hi ha canvis municipal i apareixen exemples de mala gestió. El problema és quan això passa en municipis que paguen bona part de les seves obres públiques amb deute públic (el deute públic de Madrid arriba al 70%)

La construcció d'un Pàrquing a la part alta de Tarragona era necessària. L'any 2002 s'arriba a un acord amb una empresa que realitza, mitjançant UTE, les obres del pàrquing. L'empresa pública d'aparcaments, degut a les dificultats ja detectades en l'inici d'obra, assumeix bona part del finançament mitjançant deute. Tanmateix l'empresa que ha de fer el pàrquing intel·ligent, sembla no aportar prou suficiència tècnica ni econòmica a un projecte d'aquest nivell

L'anterior equip de govern va anunciar al 2006 l'obertura del Pàrquing. 4 anys d'obres semblava un temps raonable per una obra complicada, tot i que estava pensat obrir-se al 2003. L'obra es complica i el govern municipal (CiU+PP) decideixen ampliar el nombre de places per poder recuperar més fàcilment la inversió feta. L'empresa constructora no ho comparteix i serà aquest un factor clau per la manca d'atribució de responsabilitats econòmiques a Sistemes Alem. Durant aquella època l'empresa fa suspensió de pagaments.

En aquell moment l'obra ja havia costat més d'un 100% més respecte del pressupost inicial de 4 MEUR. Tot i les queixes, han passat tres anys i la situació s'ha agreujat, especialment en el plànol econòmic.

L'any 2008 el cas va donar un tomb. Un cop canviat l'equip de govern es va decidir aturar l'obra com a párquing intel·ligent arran d'una auditoria encarregada pel nou equip de govern. 26 milions milions a fons perduts per un Ajuntament amb pressupost anual de 143 MEUR... i el que és pitjor, molèsties i queixes de la ciutadania.

Aquests dies el tema ha acabat de petar. Al maig torna a l'agenda pública per veure com acabar l'obra i aquesta setmana s'ha viscut una veritable tempesta política amb rodes de premsa i retrets constants entre govern i oposició actual (en rols oposats als viscuts abans del 2007).

dijous, 16 de juliol de 2009

Editorials dirigides

No deixa de ser curiós que avui, com a editorial de la Vanguardia, aparegui una referencia a Port Aventura i les inversions fetes per La Caixa Criteria Corp.

Per poder entendre el perquè d'aquesta ubicació de la notícia en aquesta secció privilegiada, m'han recordat el recent nomenament del Conde de Godó al consell d'administració de la Caixa.

Com diria aquell... "no hace falta desir nada más".

Requalificació del Mini Estadi

Fa dos anys el Barça va anunciar el seu projecte de reforma de l'Estadi, un projecte pel qual l'arquitecte Foster en va formar part. Poc temps més tard vam saber que, econòmicament, suposava un sobrecost tant gran com la construcció d'un nou estadi.
Sufragar els més de 300 MEUR pressupostats inicialment implicarà perdre una part de patrimoni però compromet futures directives. Tard o d'hora el club es despendrà d'aquest patrimoni infrautilitzat des de la posada en marxa de la Ciutat Esportiva.
La presència del Barça a les Corts genera greus problemes al barri, però també aporta beneficis en termes econòmics (comerços, hotels) institucionalitzats que ja els voldrien altres.

Anteriors propostes de reforma d'aquella zona s'han trobat amb l'oposició d'una part de veïns, com a mínim la institucionalitzada. Però, per altra banda, el barri ha de tenir l'oportunitat de tenir un nou impuls. No és un barri especialment envellit i té ben solucionats àmbits com el transport públic, la proximitat d'eixos comercials (C/Sants i els centres comercials). Per tant, caldrà veure la radiografia en termes d'equipaments públics, i en aquest cas mereix que siguin equipaments pensats per les necessitats actuals. Un Pla d'equipaments a l'estil del que s'està redactant en altres districtes hauria de ser l'instrument tècnic bàsic per qualsevol acord polític. Els Plans d'equipaments tenen 3 avantatges: es basen en projeccions demogràfiques serioses; han d'anar acompanyats de les demandes ciutadanes, que no coincideix necessàriament amb la percepció de l'Ajuntament i, per últim, es fa a més d'una legislatura vista. Aquest darrer factor és el que hauria d'obligar a un acord que englobi, necessàriament, als dos partits majoritaris. Només així es podrà garantir que el projecte tingui força més enllà de les eleccions municipals del 2011 quan una altra directiva del Barça i un altre equip de govern l'hauran d'impulsar.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Els museus en canvi


Interessant entrevista publicada el passat divendres a El País. Thomas Krens, de la Fundació Guggenheim, adverteix del risc de futur pels museus. Sembla que l'actual atomització genera riscos de viabilitat que generen la necessitat d'un canvi tant pels grans com pels petits. Ho diu l'empresa que representaria la "Cocacola" del sector, no pas el refresc de cola produit de forma artesanal.
El seu missatge s'ha de llegir en el marc de la sana competència entre museus públics i museus privats, entre el negoci pur i l'ús dels museus com a atracció local (i en un model mixte el suport públic per negocis privats i els consorcis público-privats).

I el model a seguir seria, curiosament, el museu Guggenheim d'Abu Dhabi.

En aquest entorn resultaria d'un temps passat plantejar projectes de museu exhibidor d'arts plàstiques, com ha plantejat el publicista jubilat, Lluis Bassat, en relació a un museu català d'art contemporani.

Exageració o simplement tenir visió de futur?