dijous, 27 novembre de 2008

Natalitat


Les darreres dades de natalitat de la població catalana tenen ja les primeres lectures demogràfiques, gairebé totes positives en termes de piràmide poblacions, però curiosament pocs mitjans van més enllà.
Aquestes dades, sota el meu punt de vista, són una gran advertència per les administracions en plena època de crisi:
1. En quina mesura, amb l'oferta de llars d'infants actual, podem cobrir un màxim històric de naixements? Si la resposta és no, quin pla de xoc es pot fer en l'actual època de crisi? Les famílies tenen problemes per pagar hipoteques, imaginem pagar
2. Qui ha de gestionar aquesta situació, els municipis o una Entitat Metropolitana? Pensem on pot estar la demanda de llars d'infants, als municipis on es viu o allà on es treballa? L'expulsió de població jove de Barcelona per la bombolla del sector immobiliari té algunes conseqüències, no sempre es pot planificar a llarg termini, però quan hi ha dades d'aquest tipus un té dubtes sobre si estem preparats per fer-ho a curt termini.

dimecres, 26 novembre de 2008

Obres: Lesseps

La Plaça Lesseps comença a prendre forma. En les darreres setmanes ja s'han situat diversos elements arquitectònics (el de la foto trenca la completa visió de l'edifici de la biblioteca des de l'altre cantó, edifici que no forma part del projecte) i les voreres ja comencen a agafar forma, especialment als laterals de la plaça. La sensació generalitzada d'aquells que vivim a la zona és que hi ha molt soroll per no res. La mobilitat continuarà fent-se a dos nivells i el major problema, la separació real entre els extrems de les places.
La plaça comença a tenir a la seva vessant sud una forma de plaça-jardí, tot i que predomina el formigó. És aquest un mal símptoma, quan una plaça feta per la ciutat evoluciona vers una plaça d'autor. Està bé que un bon arquitecte es faci càrrec del projecte, però calia tenir clar que els majors esforços havien d'anar destinats a una bona connectabilitat (element sobre el que és difícil debatre avui) i la creació d'espais públics de trobada, places, jardí, etc. A hores d'ara, la Biblioteca i la seva terrassa exterior fan aquesta funció amb escreix
Els veïns, tot i haver participat en un procés llarg i combuls amb l'Ajuntament, no estan contents. O millor dit, es dóna la paradoxa d'alguns processos de participació: quan una associació de veïns participa el projecte final el defensen els qui van anar representant al col·lectiu, però aquells que no hi eren discuteixen del paper real dels representants.

ACTUALITZACIÓ: Gràcies al Barcelona Times Bloc, on es fa referència al bloc d'en Christopher, on s'ha fet seguiment del projecte, especialment les darreres aportacions fan un recull exhaustiu d'aportacions dels veïns.

dilluns, 24 novembre de 2008

Alumnat exigent


Si els universitaris no protesten la societat està adormida. Aquesta és una realitat, sobretot pels qui pensen en les reivindicacions dels 60 i 70. Però aquest argument, sota el meu punt de vista s'ha perdut. Afortunadament gairebé tothom amb capacitat pot estudiar a la universitat i si hi ha alguna cosa criticable és que algunes aules són més una fàbrica de títols més que no pas de persones amb esperit crític.

El Pla de Bolonya, del qual ja he parlat en altres ocasions, no és més que una adaptació sense recursos d'algunes mesures que funcionen arreu. L'equiparació de títols a estàndards europeus, la convalidació i el sistema docent amb una càrrega no presencial important són aspectes que no han de ser necessariament dolents. Se l'acusa de privatitzar, però si una cosa és criticable des de fora és que està fent encara més llarga l'educació subvencionada, arribant als màsters. Seguim fent una educació no gratuïta, però gairebé. Qualsevol argument sobre la privatització del sistema queda reduïda per la inversió social, que cada cop és més gran. Cada curs de Màster oficial està més del 50% subvencionat, però bona part dels alumnes que s'hi matriculen ho fan per emulació o intuició més que no pas per seguretat de ser útil. L'estudiant que treballa, sent abundant en algunes universitats, ha de ser conscient del que costa la seva matriculació reiterada, anul·lant convocatòries o aprofitant normatives de permanència no gaire exigents. Però no pot exigir tractes de favor, cosa que es fa sovint aprofitant que alguns professors no volen tenir fama de durs. En realitat a casa nostra la UOC ja té prou estructura i oferta formativa com per atreure bona part d'aquest alumnat.

Observo Bolonya des del punt de vista de qui va deixar de donar classes just el primer any d'aplicació. I la sensació que tinc és que qualsevol gest que feia com a professor en favor d'oferir l'alumnat un espai de llibertat, responsabilitat i dedicació a les classes (aprendre dels companys), era respost amb molta fredor: dossiers de lectures, els justos, treballs creatius (on no tot estigui ja escrit) els justos, debats amb participació obligatòria, els mínims. La cultura del mínim esforç i el Wikipedia. Lògic, quan t'instal·les en una butaca on creus que no has de tornar res a ningú la reacció davant de qui espera més és tenir sensació d'acossament o persecució.

Bolonya s'està aplicant malament, amb pocs recursos, però s'està aplicant tard. Perquè mentre el cost per alumne segueix augmentant, la societat no rep els resultats esperats de tanta inversió.

dimecres, 19 novembre de 2008

Impacte d'un bloc als mitjans

No sé si per denúncia directa o per l'èxit del bloc, el cert és que un testimoni directe d'un bloc amic apareix pràcticament exacte a una notícia de la versió web de la Vanguardia.
El cert és que una part del futur del periodisme en informació local, sota el meu punt de vista, es basa en l'equilibri entre les informacions oficialistes i els testimonis. Abusar dels testimonis pot donar com a resultat un producte sensacionalista, abusar de les fonts oficials d'informació (estadístiques, declaracions de polítics) dóna com a resultat un periodisme al que estem acostumats a casa nostra però que aviat pot ser considerat marca blanca (sense perdre valor a les notícies d'agència que, lògicament, intenten no entrar gaire en percepcions subjectives).

dimarts, 18 novembre de 2008

Johns Hopkins Fall Institute

Aquests dies ocupo el meu temps assistint al John Hopkins Fall Institute, concretament un curs sobre Fundaments d'Avaluació en Salut Pública. Aquesta Universitat, una de les millors del món en el camp de la salut, visita des de fa 5 anys la ciutat. La millor notícia és la proporció d'estudiants estrangers (bàsicament nordamericans), que arriba al 50%. S'agraeix tenir disponibilitat d'aquestes iniciatives, tot i que molts de vosaltres (els que heu estudiat a la UPF o l'IDEC) ja coneixeu el personatge que fa possible que aquesta noble institució posi el segell i professorat d'aquests cursos.

divendres, 14 novembre de 2008

Jugadors "bascos" per Euskal Herria

Es va saber ahir, més de 100 jugadors bascos de primera i segona divisió han signat un document conforme al qual no jugaran el tradicional partit de nadal si l'equip no es denomina Euskal Herria.

Motivats o no, algunes veus creuen que els jugadors d'aquí haurien de fer el mateix. Sóc dels que opina que no podem obligar els jugadors professionals a fer quelcom que els pugui perjudicar en la seva professió, tot i que és lògic que alguns sentin enveja sana d'aquella situació. De tota manera, no són jugadors que deixin de jugar amb Espanya (de fet Iraola està sent convocat regularment i Llorente ha estat avui convocat).

Per tant, la situació no és comparable sota el meu punt de vista amb la que es pogués tenir aquí:
- El tema és que alguns jugadors navarresos estan jugant amb aquesta selecció, sembla lògic, regularitzar aquesta situació.
- Cap jugador valencià o balear juga amb Catalunya, per tant, no estaríem parlant de fer cap cosa similar sobre "els Països Catalans".
- La tradició dels clubs, especialment Eibar i Athletic de Bilbao, de jugar només amb pedrera d'Euskal Herria, normalitza part del tema davant la caverna mediàtica.
- Aquesta signatura no implica donar cap pas contra la Federació Espanyola, en tot cas la negativa de la Federació d'Euskadi neix d'un potencial problema amb la Federació Navarresa que dificulta els jugadors: si el mateix dia hi ha un Navarra-Namibia els jugadors navarresos hauran de triar, fet que els incomoda.

dimecres, 12 novembre de 2008

Criticar-ho tot, esport nacional

Ens movem en uns dies on criticar de forma poc constructiva és fàcil. I en ocasions fa ràbia, no pas perquè siguin crítiques sense raó, sinó perquè fa servir una subjectivitat que, en cas de ser contestada, donaria pas a un debat impossible d'acabar.

Concretament, aquesta setmana destaco dos fets:
- El rebuig complet d'alguns col·lectius a la llei d'educació. Aquí no entro en valorar el contingut, que és millorable en molts aspectes, ni tampoc la manca d'unitat política. Un dels arguments que es senten al carrer (alguns professors) és el rebuig a ser un col·lectiu avaluat. Sense entrar en el tema, m'agradaria saber què opinaria aquest col·lectiu si s'avalués la feina de l'administració que els atén a ells quan han de fer gestions. Segurament els problemes que veuen en el seu col·lectiu no existirien. Lògicament l'argumentació de l'estil "cal autonomia de centres", que tant es sent, xoca amb l'argument que sigui algú de fora qui avaluï. És evident que si l'avaluació no es fa amb coneixement del centre els resultats no tenen cap sentit. Compte, no es parla de perdre la plaça de funcionari, es parla de canviar de zona. El que es busca és que el professorat i les direccions del centre treballin en conjunt, amb una mateixa filosofia. Ara bé, caldria corregir potencials problemes de segmentacio d'escoles bones-professors bons respecte escoles dolents-professors dolents fruit de l'avaluació.

- Per altra banda, l'article del "The Economist", on s'acusa de dèria catalana amb l'idioma i acusacions de caciquisme al President Pujol . Deixant de banda la preocupació pel fet que donem aquesta sensació fora, és absolutament al·lucinant que es barregi un article sobre economia, amb alguns continguts de reflexió ben explicats, amb consideracions personals i polítiques. Si d'economia parlem i de bases per la competitivitat, no crec que l'element lingüístic i geogràfic sigui significatiu en termes negatius, més aviat caldria dir-li al periodista que els adults catalans (tenint nivells insuficients) tenen un nivell de coneixement d'idiomes superior a la mitjana espanyola. Quant a l'element geogràfic, posats a parlar de política, sembla que tindria lògica pensar en un potenciament econòmic de Barcelona, Bilbao i València, per la proximitat als mars i el transport per carretera. Aquests dos arguments no apareixen i esbiaixen la lectura.

- Per últim una crítica que ja comença a cansar a les pàgines de la Vanguardia. Massa sovint apareixen fotos de lectors emprenyats/ de pell fina en relació a les bicis, especialment al bicing. Una bici mal aparcada, algú envaint una vorera, el camió del bicing destorbant algú. El problema és que les bicis molesten els cotxes i els vianants? La solució sembla que és criminalitzar tot el col·lectiu, però la civilitzada seria oferir solucions valentes per evitar que hi hagi conflictes: bons carrils bicis, separació total respecte els cotxes i, a partir d'aquí, mesures valentes per garantir l'acompliment de la normativa. Actualment les motos de Barcelona, vehicle contaminant, sorollós i que ocupa també voreres, estan relativament ben vistes a la ciutat, costa veure algú que s'encari amb elles o algú que es queixi perquè un metre de la seva vorera està literalment ocupat.

dilluns, 10 novembre de 2008

Slow food vs servei lent


Darrerament, revisant la memòria d'activitats d'una àrea de la casa on treballo he trobat una sorprenent visita de la comitiva a Itàlia per informar-se sobre el "slow-food".

La primera impressió és que de slow-food ja en tenim a casa nostra, amb restaurants on has d'anar a buscar la nota per pagar, on entre plat i plat dóna temps a 4 cigarros i un servei pèssim. I des de fa no gaire tenim fast-food amb una filosofia diferent quant la qualitat del menjar.

El moviment Slow és tota una filosofia de vida com a reacció a la forma americana i té la seva pròpia translació en el menjar. Nascut a Itàlia, d'aquí el viatge d'aquest grup de tècnics, vincula els àpats amb la cultura, el bon gust i, possiblement, la bona companyia per compartir aliments naturals.

El moviment té una branca espanyola, i alguns restaurants que es postulen com a tals (veure restaurant Patxoca a Barcelona). Ara només faltaria igualar el pseu-moviment del fast-food en la seva vessant educativa.

divendres, 7 novembre de 2008

T-Infant


Un dels aspectes que menys cuida el transport public de casa nostra és el tracte a l'infant, sobretot perquè el cobrament d'un bitllet desincentiva l'ús del transport públic per desplaçaments en família.
Per aquest motiu, i després de força insistència del grup municipal de CiU, s'ha impulsat el procés per fer realitat aquest títol de transport gratuït per tots els menors de 12 anys.

El rumor s'ha començat a conèixer avui: semblar ser que això provocarà o bé una pujada progressiva important dels preus del transport els dos propers anys o bé una pujada forta a partir de la posada en marxa.
Crec que aquest tema, que era clarament necessari, requereix d'una reflexió política:
- És fàcil difondre des de l'ajuntament un rumor interessat, aprofitant que els beneficis de la idea se l'endú l'oposició.
- Caldria treballar el tema amb calma, perquè aquest cost aporta, econòmicament parlant, efectes positius per TMB, especialment nous usuaris fruït de la gratuïtat (gent que deixarà el cotxe per desplaçar-se en transport públic).
En definitiva, els nens menors de 12 anys difícilment viatgen sols, amb la qual cosa no cal subestimar que a més del benefici social (per qüestions d'ètica i política de família es renuncien a uns ingressos) hi ha el foment del transport públic. Si augmenten el preu, redueixen la demanda de persones interessades en abandonar el cotxe per viatjar en bus, metro o tramvia. D'alguna manera s'hauria d'aparellar aquesta novetat amb el cost d'altres polítiques de foment del transport públic.

dimecres, 5 novembre de 2008

Chicago 2016


Chicago i Obama són un equip. De fet, tot i ser un lligam personal, la connexió entre la ciutat on el nou president s'ha fet gran i la seva empenta en el futur seria més que lògica. Aquesta ciutat vol ser olímpica. Estats Unitats no ha celebrat els jocs des d'Atlanta 96, uns jocs desastrosos, amb pèssima gestió i una ciutat sense personalitat. Chicago té una carta de presentació interessant: un llac impressionant, una ciutat gran i bones comunicacions amb tot el món... i Obama.
Chicago és a hores d'ara favorita per ser olímpica, Madrid potser haurà d'esperar, tot i que diuen les males llengües que hi ha un centenar de persones que estan desitjant que Madrid torni a quedar segona o tercera per fer durar la història fins el 2020 per allò de seguir "xupant del bote".

dimarts, 4 novembre de 2008

Obama 750-Mc Cain 250

No es tracta del resultat de les eleccions, es tracta de la diferència de calers gastats en campanya. Val, Obama va haver de lluitar molt per ser nominat candidat demòcrata mentre Mc Cain era clar favorit des del principi. El tema és que aquests calers han sortit d'algun lloc, segurament donants anònims i no tant anònims amb capacitat econòmica i que voldran rebre protecció. Estem segurs que Obama representa tant el canvi? És raonable pensar que d'aquí 4 anys Obama farà un país més just que el permeti tornar a ser president disminuint la pobresa, donant oportunitats als obrers i minories ètniques? Canviarà el país treient-los a les classes mitges-altes que ara també el recolzen?
Tant debó guanyi, de ben segur ho farà per una diferència brutal. Però sent justos, evidentment Obama millorarà Bush, el pitjor de la història recent, però canviarà tant com diuen?

Unió per la Mediterrània


Ja fa un temps que Catalunya mira al mediterrani, on té la seva història i on té grans oportunitats d'esdevenir quelcom referent. Considerant l'heterogeneïtat cultural i ètnica de la zona Barcelona esdevé un espai de trobada on combinar economia, tradició i particularismes, un element que era políticament no necessari però sí èticament exigible per la nova Unió per la Mediterrània: donar-li a la Marsella combulsa (i que París no vol regalar res), a una Roma desinteressada, Nàpols feta un desastre i Atenes sense cap pes en el nord d'Àfrica (amb Turquia contrària) serien opcions poc possibles. Així, la lluita ha estat amb Tunis.
Fa uns dies em van comentar que la situació estava coll avall. La diplomàcia espanyola buscava una solució de consens amb la renúncia de Tunis a canvi de donar suport a que la secretaria fos d'aquesta nacionalitat. Ara s'ha confirmat, com a mínim, que Barcelona en serà seu.
Fins aquí tot sembla que sigui una gran oportunitat per la nostra ciutat. Ho pot ser, però hi tres aspectes, entre d'altres apuntats, que em sembla que reiteren vicis de les relacions intergovernmantals contemporànies:
1) Els status d'organismes supranacionals com la Lliga Àrab i la Unió Europea, per molt que suguin observadors tindran un paper d'influència.
2) Al permanent conflicte econòmic nord-sud afegirem que els membres són Estats i, per tant, qualsevol problema diplomàtic entre Estats afectarà tota la zona encara que sigui un problema París-Istanbul.
3) Tot plegat obligaria a pensar si no hauria estat millor potenciar unions entre Ciutats de la Mediterrània, potser sense crear estructures organitzatives molt estables, seguint una lògica totalment diferent de les Relacions Internacionals. En aquest escenari, complexe d'igual forma pel control estatal, seria possible plantejar una estratègia consensuada en matèries tant diverses com Ports (economia en general), educació i cultura. No oblidem que l'economia internacional actual té per una banda el debat sobre les varietats del capitalisme i el rol de l'Estat, però per una altra banda, hi ha qui defensa que l'economia internacional es decideix en el que alguns anomenen mega-regions,entenent que és una gran ciutat la que tira del carro i la que necessita atreure.

dilluns, 3 novembre de 2008

L'emperador Adrià


Producte del cap de setmana a Londres vaig aprofitar les darreres hores d'ús personal per visitar, aprofitant la proximitat amb l'hotel, l'exposició sobre l'emperador Adrià. Aquest cap de setmana em va arribar el llibre oficial de l'exposició, gràcies a l'eficient servei de la llibreria del Museu.

Es tractava d'una exposició temporal que aprofitava l'espai de la Sala de Lectura del Museu Britànic. Tractant-se d'un emperador romà i de les bones crítiques rebudes per part dels meus amics londinencs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig visitar l'exposició.
Es tracta d'un recull d'obres reunides, on predomina l'esculptura, paper i orfabreria, que fan seguiment de la vida de l'emperador. La qualitat de les obres és magnífica, quedant-hi molt pocs aspectes sense connectar-se entre el material de suport i l'obra original: d'aquesta manera ens ensenyen com era, amb qui vivia,on vivia, amb qui es relacionava i gràcies a qui va esdevenir emperador, Trajà). Emperador enigmàtic, fosc en les relacions privades i molt exitós militarment, va completar una edat daurada a Roma, fixant uns límits geogràfics força invariables quant a expansió.
Adrià, a més a més, té un interès pels britànics, ja que va ser l'encarregat de fer construir el Mur que els separava dels habitants del nord i que encara avui es manté una bona part.
Reitero la meva opinió sobre el model cultural i la viabilitat del suport privat: si un museu té entrada gratuïta, l'atractiu per visitar-lo i aprofitar per veure alguna exposició de pagament creix.