dijous, 30 octubre de 2008

Déja vu romà a Tarragona

Quan es fa una obra a Tarragona tothom sap que hi ha riscos de trobar algun tipus de vestigi arquitectònic romà que pot paralitzar l'obra. El problema és quan la utilitat històrico-cultural és, com a mínim, discutible.
Els romans van deixar 1.500 grans pedres originàries del Mèdol que sembla ser que els resultaven inservibles per les seves obres. Ho van fer ben a prop de l'antiga Via Augusta, on ara passa la N340, que necessita un desdoblament des de fa anys. Aquest fet ha paralitzat l'esperada inauguració del desdoblament de la N340, la carretera de la costa, que sovint téproblemes de trànsit entre Torredembarra i Tarragona. La indignació creix entre la ciutadania, que no sap si culpar el govern local, la mala sort o la normativa poc àgil,que obliga a dibuixar detingudament totes les peces abans de procedir a la seva extracció, per tal de garantir que no hi ha res de valor a sota.
El fet és que la normativa referent al patrimoni cultural (Llei 9/1993), i més concretament el decret de patrimoni arqueològic de 2002 ,sembla no adreçar una possible interpretació a la següent qüestió de debat:
* S'han de seguir procediments ordinaris (entenent que la urgència implicaria ràìda extraccció) quelcom que els mateixos romans no apreciaven?
* Tot el que sigui dels romans ha de ser tractat com patrimoni?

dimarts, 28 octubre de 2008

Street View, disponible per Barcelona

Es comentava fa mig any a Nautília i sembla que han treballat ràpid, ja està disponible l'aplicació Street View en la seva versió barcelonina, disponible des de Google Maps. Sorprenen tres coses: el detall de tots els carrers i carrerons, superior al d'algunes ciutats americanes on s'han ignorat campus universitaris i determinats carrers, la quantitat de persones que es veuen en imatge (tot i que tenen la cara difuminada) i, sobretot, que la ciutat està molt neta...gràcies Maria per fer-me adonar d'aquest detall.

dilluns, 27 octubre de 2008

Pugen els preus dels taxis... bon negoci?


Entenc que el col·lectiu de taxistes està espantat. Fan força hores, tot i que molts quan guanyen molts diners no redueixen hores, i ara amb la crisi econòmica sembla que no agafen tanta gent. És lògic, la gent segurament surt menys.

La resposta defensiva és pujar els preus, fins un 6%. Caldrà veure si és bona estratègia. En època de crisi molts productes baixen per fer-se atractius, però els taxis pugen per poder ajustar. Ves per on, potser enlloc de pensar-se el seu ús unes quantes persones ens ho pensem gairebé tots. En el moment que el taxi sigui més car que l'aparcament vigilat potser ens costarà menys anir al cinema o a sopar en vehicle privat.

Disminució de coloms


Dijous passat, baixant Gran de Gràcia, em vaig trobar amb una bona sorpresa. Un parell d'operaris estaven atrapant ben bé 30-40 coloms a la Plaça Trilla. Ha estat una operació relativament senzilla en un espai prou interessant que quedava gairebé inutilitzat pels veïns.
Aquesta operació s'ha tornat a repetit aquest matí a Còrsega-Diagonal, tot just a l'alçada de la font que ningú fa servir al costat de l'entrada lateral al Palau Robert. Aquell espai està sempre molt brut i no era sorprenent arribar a la feina amb algun regal d'aquestes aus. Tampoc contribueixen gaire algunes veïnes que els alimenten.

Aquesta operació de reducció es repeteix cada any i pot suposar problemes importants en interiors d'illa i per tot aquell qui té aires condicionats. Quan vivia a Sagrada Família, durant una temporada, es va notar una disminució produïda per falcons, però aquest continua sent un problema greu.

És realment controlable? Es podria arribar a multar a les persones que alimenten aquests animals?

dijous, 23 octubre de 2008

Publicitat versus gestió "empresarial"


Les administracions públiques, o millor dit, els governs, tracten de fer servir molt sovint eines empresarials allà on interessa. És a dir, allà on poden quedar bé. En aquest entorn es va posar de moda als 80 i 90 les campanyes institucionals, orientades a apropar l'administració a la ciutadania. En el cas de la Generalitat el "6 milions", que podia semblar buït de contingut en realitat buscava enganxar tota la població, coneguda l'alta desafecció amb les institucions catalanes d'un 30% de població que s'abstenia a les eleccions catalanes però no a les espanyoles.

La situació d'ara és diferent. La campanya no aporta res, de fet no aporta ni tant sols ciutadania, que és allà on va orientat. No ens diu ni què esperen ni què ofereixen. És patrocini buït i costa 1 milió d'euros. Dit això, en general hi ha dues coses que sota el meu punt de vista s'han de reduir dràsticament a les administracions: la dotació de protocol i la dotació en publicitat. Emprenya força, la veritat, perquè l'interès per relacionar-se amb la ciutadania mai es vincula mitjançant transparència, rendició de comptes o avaluació de les línies mestres del govern. Sempre és més fàcil publicitar.

dimecres, 22 octubre de 2008

Curiositats de campanya


Family Guy, traduït com a Padre de Familia, és una sèrie força divertida i àcida sobre la família típica americana. Si bé els Simpson es fixen en la part més, aquesta sèrie agrada especialment per la seva relació directa amb l'actualitat i personatges d'ara i sempre.

Primer va ser en un vídeo en el qual el pare de família se'n fot del passat al Vietnam del candidat republicà:


Recentment, en un especial en el qual Brian, el gos, Stewie, el bebé que odia la seva mare i un veí jueu es transporten a l'Alemanya nazi... i apareix això (veure foto i segon vídeo)... Evidentment el debat als EUA és força estrident, tot i que el món de les arts i el cinema és clarament pro Obama i no sorprèn en un programa d'aquest estil.


Per cert, hi ha un capítol especial, magnífica paròdia de Star Wars, anomenada "Blue Harvest".

dimarts, 21 octubre de 2008

Oliver, els antecedents i el Barça


Joan Oliver, periodista, ex-director de TV3 i actualment director general del Barça.
Només un parell de comentaris sobre la seva etapa a TV3. El primer és que, tot i que ara sembla estar de moda embrutar la imatge de TV3 per ser considerada "nicaragüista", resulta que no cal tirar gaire enrere, només en l'època anterior, per trobar grans dubtes entre els treballadors de TV3 durant el seu nomenament, però també pagaments no desmentits pel propi interessat quan es va destituir la cúpula. Sí senyor, Oliver era un servidor públic exemplar.

Ara fa cosa d'un mes Oliver, que es dedicava a la consultoria de comunicació, a cavall entre Catalunya i EUA, substituia Anna Xicoy com a director general del club. Sorpresa, perquè amb durant la feina d'aquesta senyora el Barça tenia una gran projecció internacional, estava batent rècords en venda de merchandising i li arribaven ofertes d'indrets potents on el Barça estava entre els 4 clubs més seguits per jugar partits amistosos (Orient Mitjà, Àsia i Mèxic).

Ara arriba un senyor i comenta que no, que l'expansió ha d'anar als EUA, on curiosament ell ha fet contactes i força negoci en els darrers anys. I ens diu que allà el futbol pot ajudar a expandir la imatge Barça, i si de pas els diem Miami Catalans potser fins i tot farem país. El tema em genera alguns dubtes vistos els antecedents, com a mínim poc clars:
1. Per què el senyor Laporta ha viatjat tant sovint a Miami en els darrers mesos? Abans d'estiu recordo haver sentit que estava allà per "motius personals".
2. Per què el senyor Oliver està donant tanta importància al projecte quan no es veu que pugui donar beneficis econòmics a mig termini?. De fet no pot donar beneficis perquè fins 2010 no es preveu que es pugui començar a jugar a la Major League. Any on, per cert, hi haurà canvi de junta.
3. Per què cap club europeu i, especialment, anglès, no ha donat aquest salt abans i en canvi el Barça vol ser pioner? En un mes tenen noves dades que abans no teníem?
4. Quines connexions té el senyor Oliver amb aquests suposats inversors que no li demanen res al club?
5. Quines clàusules d'exclusivitat té el senyor Oliver amb el seu contracte amb el club?
6. El club aportaria entrenadors i estructura. Sortirà de l'actual existent o es contractarà ad-hoc?
7. Quina relació hi ha entre aquest cas i l'acomiadament d'Anna Xicoy? Què en pensava ella d'un projecte que de ben segur no s'ha negociat en 1 mes?

dilluns, 20 octubre de 2008

Emprenedors

El maig de 2007 vaig conèixer el periodista Lluís Caelles. Amb motiu de l'organització d'una Jornada sobre la relació entre Universitat, Empresa i Societat un amic d'una amiga, periodista de TV3, ens va parlar d'aquest periodista i d'un projecte televisiu sobre emprenedors (sent políticament correctes caldria dir emprenedoria), fet que va ajudar a que acceptés moderar una taula rodona molt interessant. Ha plogut molt i sorprèn com triguen en sortir aquests projectes, però si aquest temps ha servit per dissenyar-ho bé, ara, quan està a punt d'estrenar-se, em pica encara més la curiositat. Esperem fer una crítica positiva.

Sociovergència?


És un tema tabú, però que qui més qui menys valora seriosament la sociovergència (excepte els simpatitzants del PP, ERC i ICV). El fet és que primer va ser la inestabilitat del tripartit Ir i la negociació bilateral amb Espanya, ara és la crisi econòmica. És un secret a veus que el stablishment econòmic català (el gran empresariat) no creu en una estratègia de trencadissa amb Espanya, argument compartit pel PSC, Unió i una part de Convergència. Per posar-hi més llenya als defensors d'aquest escenari pragmàtic el PNB combina el Pla Ibarretxe amb el suport als pressupostos... incongruents o simplement dominadors del terreny? Juguen amb avantatge, certament, però estan despistant els qui fa 1 mes ploraven la il·legalització del referèndum basc. Ara tocaria mà dura contra Espanya, però no.
La qüestió és que mentre els darrers escenaris post-electorals l'argument reiterat per ERC i CiU, amb raó, era que mai Madrid pot dirigir les coalicions a Catalunya, en clara referència a l'autonomia del PSC, ara el joc és confús. Dit d'una altra manera, Madrid condiciona tota la política catalana i voler-la allunyar uns dies durant les eleccions catalanes només serveix per desacreditar el PSC i alimentar els votants.
El cert és que, ens agradi o no, l'escenari post-electoral ja s'està construint mirant a Madrid. I no passa res. Qualsevol combinació es farà per a o per b, però pensant en una relació Espanya-Catalunya de tarannà multinivell. Sociovergència! propugna Duran sabent que aquest escenari el faria ser ministre. Front catalanista ERC-CiU per trencar amb Madrid... però els que ostenten posicions de poder ara o abans saben que trencar no és fàcil, amb quin model de finançament es pot fer catalanisme que tingui contingut real? amb el que hauran pactat amb Madrid prèviament amb un front comú amb el PSC? O amb un no acord? Interessa l'acord sobre finançament als defensors d'un pacte ERC-CiU? Es pot negociar ja un pacte post-electoral CiU-PSC a canvi d'un pacte de mínims? Com deia avui Felip Puig, no... de moment.

dimecres, 15 octubre de 2008

Ifema perd el Simo


Feia 48 anys, incloses dues crisis econòmiques, que el SIMO, la fira internacional de la informàtica, el multimèdia i les telecomunicacions es feia. I es celebrava, com a mínim darrerament, a Madrid. El fet és que la fira no es farà enguany, suspenent-se poques setmanes abans perquè els PROFESSIONALS no hi van. De ben segur que aquesta notícia, donant-se el cas d'una fira barcelonina donaria fruït a notícies, crítiques als governs municipal i català i una gran quantitat d'interpretacions apocalíptiques pròpies del nostre estat de perplexitat/depressió nacional.

El model firal de Madrid és lleugerament diferent al de Barcelona. Aquí s'ha apostat darrerament per unes fires de perfil professional, amb una alta inscripció i restriccions al públic no professional. El nostre SIMO és el GSMA World Mobile Congress (antic 3GSM), que a la seva manera és inestable perquè no està arrelat a cap territori i si ara la fira de Milà o Frankfurt posen diners se l'endurien a partir de 2010. Però les diferències són notòries en tots els sentits.
El model possibilita, per una banda, una despesa relativament bàsica dels expositors (l'espai i els materials bàsics, res de regals en massa) però també el desembarcament d'alts directius comercials i relacions institucionals, en una proporció major que en les fires "populars", element que afavoreix restaurants i hotels de gamma alta.

A Madrid IFEMA ha buscat darrerament els grans events, la visibilitat pública i el perfil de visitant "aquí qué dan". La sensació generalitzada és que nosaltres tenim poques fires importants, i segurament és cert, però la tendència és positiva perquè estem atreient un determinat nombre de fires que tothom vol i que, a la llarga, et permet fer un coixí de clients interessats en la ciutat. En tenim de consolidats (Turisme, saló de l'automòbil, alimentació) però el segell de qualitat els tenim en els itinerants.

dimarts, 14 octubre de 2008

Escòcia i la independència

Llegeixo a la Vanguàrdia, pàgina 7, un article titulat Adiós Independencia, dedicat al cas escocès. El corresponsal dóna arguments, fonamentalment econòmics, sobre el que considera un fre de l'autogovern escocès basant-se en la poca substància de les iniciatives parlamentàries (produïdes per governar en minoria) i la gran dependència econòmica respecte Londres, sustentada en els greus problemes del sistema financer escocès. Com a dada que demostraria la destrempada generalitzada, les darreres dades de baròmetre sobre independència, que donaria avantatge als contraris per un 42% vs. 30%.

L'article resulta, si més no, reduccionista i el que comenta, podent tenir raó, pot no ser just plantejar-ho ara, principalment la comparació amb Irlanda i Islàndia. Primer perquè encara és d'hora per veure els efectes de la crisi. Segon perquè precisament per la dependència respecte Londres i la no entrada del Regne Unit a l'Eurozona, Escòcia es veu menys dependent de Brusel·les del que segurament desitjaria.
En tercer lloc, tal com vaig poder comprovar a una conferència acadèmica celebrada a Edimburg, el suport per la independència és avui molt "curt terminista". El ciutadà es deixa anar pels esdeveniments més recents. Hi ha una proporció de gent que, sentint-se molt escocesa, no veu clar el pas. Caldrà un temps, el temps que espera SNP, per fer-lo una opció sòlida i en els seus plans aquesta confiança s'ha de guanyar governant, a ser possible en solitari. Sense que aquest escenari no arribi no podrem valorar clarament l'estabilitat del suport.
El que sí sembla correcte és determinar l'actual situació de crisi com una oportunitat pels contraris a la independència, sigui amb arguments com els del periodista o amb d'altres.
ACTUALITZACIÓ: Aubachs ha fet un interessant comentari pocs minuts després de mí. Us recomano la seva reflexió, més ampliada i adreçant la qüestió comunicativa de l'article.

Proclama en favor de la cultura gratuïta

La meva visita al Museu de la Ciència de Londres va ser una prova de l'admiració vers el tractament de la cultura al nord d'Europa (pel que conec Escandinàvia i Regne Unit). El primer que agrada és veure famílies amb nens (sobretot pares, potser separats) esperant que obrissin les portes a les 10 del matí. Un cop dins, l'staff del museu t'ofereix un calendari d'activitats lúdiques i culturals vinculades a la ciència, inclosos descomptes del 20% per qualsevol sessió de cinema Imax, instal·lacions que es troben a l'interior del museu mateix.

-Des d'aquest punt de vista el valor socio-cultural del museu londinenc és enorme, donat que planteja uns objectius educatius que van molt més enllà dels dominis de l'escola. En aquest sentit, no podem exigir des de la societat i els poders públics una funció educadora a les famílies sense dotar-la de mitjans de suport per fer-ho, considerant que no totes les famílies tenen experts en física o tecnologia però els museus sí els tenen. Per altra banda, no podem exigir el foment de les ciències naturals i tecnologia com a necessitats de futur i no tenir instruments públics potents i gratuïts com són els museus per fer-les atreients.

-Quant a la dimensió econòmica, a primer cop d'ull l'encaix de l'IMAX a l'interior del museu és, si més no, molt valorable. Considerant el cost nul de l'entrada, la temptació de tenir un plus d'entreteniment que trenqui la monotonia dels plafons i les indicadors, pagant 6 lliures, s'eleva, així com la possibilitat de comprar materials o llibres educatius/lúdics per les criatures.
També sembla atractiva la qualitat i varietat dels restaurants/cafeteries dels museus. Serveixi com a exemple l'excel·lent te que vaig beure a la National Gallery la tarda del dissabte, a un preu per sota de 3 euros, alternativa a l'impossibilitat de trobar un bar degut a la confluència del bon temps, el partit de futbol entre Anglaterra i Kazakhstan i la festivitat musulmana de l'Eid. Una bona relació qualitat preu, tranquilitat i opció de trobar taula fan que els museus siguin un punt de trobada per parlar amb tranquilitat i fer una revisita d'alguna sala concreta però també resulten bons negocis per la seva bona ubicació en els locals, a diferència dels museus més pensats a l'antiga com el Prado o el Louvre, on la cafeteria està a un extrem o a un soterrani. Això no és possible quan es paga una entrada.

Quant el contingut, el museu em sembla que les invencions predominen sobre la ciència en el sentit estricte de la paraula, tot i que no falten les típiques joguines hidràuliques, el pèndul de Foucault o espais dedicats al so i la llum que tenim al, tot sigui dit, magnífic CosmoCaixa. Recomanable per segones o terceres visites a Londres.

dilluns, 13 octubre de 2008

Una nit a l'opera...que no ho és

Fent ús de la meva excessiva preparació de viatges vaig decidir destinar el vespre de dissabte al poc reconegut turísticament parlant Shakespeare Globe, un teatre situat a la ribera del Tàmesis, al costat mateix del Millenium Bridge i el Tate Modern. Aquell espai, quan fa bona temperatura, esdevé un racó memorable per fugir dels carrers atapeïts de la ciutat. A més, tenint a l'altre cantó de la ciutat el districte "financer", la City, els caps de setmana es pot passejar tranquilament sense els apretats carrers del voltant de Leicester Square o el Covent Garden.

El primer que atreu del Globe és el seu ambient anglès. Un cop entres (amb entrada enviada a Barcelona setmanes abans) te n'adones que segurament seràs un dels pocs estrangers. Els minuts anteriors a la sessió entre 18.30 i 19.30 són perfectes per menjar algun entrepà, especialment popular les London Sausages, una mena de bratwurst amb espècies. Fins aquí, hom podria pensar que, efectivament, el Globe és un lloc pensat per ser un espai popular, allunyat dels ambients selectes, com el Royal Albert Hall que havia visitat al matí. El curiós ve després. Sóc un dels únics en demanar cervesa, pensant que allò era el que tocava a un indret popular. Ans al contrari, la gent acompanya les seves viandes amb Champagne francès!. El menjar costa 3 lliures, el champagne 5...
Un cop dins, els minuts previs tornen a demostrar un gran contrast. La meva localitat, a la primera graderia és prou còmoda tot i no tenir suport a l'esquena i es troba lleugerament tapada per una columna (però tampoc gaire). Al costat meu seuen des de gent refinada fins iaies solitàries. El major contrast esdevé quan mires a la planta baixa (mireu el vídeo, no l'he fet jo). Allà es situa, emulant els anys del dramaturg, les localitats de peu i sense coberta, veient-se directament afectats en cas de pluja. Tot i això, em sembla bona idea, considerant que per 5 lliures poden accedir a un espai preciós i un espectacle de dues hores.

L'obra, Burial at Thebes, una adaptació de la tragèdia grega Antígona, comença amb sorpresa. Cap vestit d'època, una posta en escena trencadora,gairebé inspirada en el Carib, i tres personatges principals de color. Es tracta d'una òpera, cantada i actuada, amb dos actors secundaris que reciten i que donen un contrapunt interessant. De fet és la primera òpera a aquell recinte, és història! La qualitat no iguala la del Liceu, ni molt menys, la música és bona i les veus també, però el guió adaptat és d'allò més pesat i la part actuada és clarament millorable. Tot i això al final de l'únic acte (2 hores de durada) el públic aplaudeix durant més de 5 minuts, sense emoció però amb el reconeixement de la professionalitat dels cantants i actors.

De tornada em trobo amb la Londres dels contrastos. La tranquilitat de la City contrasta amb els pubs oberts a Horborn, amb gent bebent cervesa al carrer. Era el moment perfecte per gaudir de la lògica d'una gran ciutat.

dijous, 9 octubre de 2008

Cap de setmana a Londres

Es planteja un cap de setmana a Londres, visita de cortesia aprofitant una oferta immillorable de la tant odiada Ibèria (espero que aquest cop no tingui retards).

Havent planificat bé el viatge i concertat les quedades personals, quedarà un espai lúdic per anar al teatre Shakespeare Globe, concretament l'obra "Burial at Thebes", i el museu de la Ciència, un dels que em queden pendent. I sembla que el temps acompanya, fet que ajudarà a passejar i llegir una mica a Hyde Park o al parc de davant del Tate Modern, un dels racons que més m'agraden en aquesta ciutat. Diumenge tinc pensat improvisar, tot i que dormint a Gower Street, just darrera el British Museum, la temptació d'entrar de nou a la seva biblioteca o quedar-me una estona a alguna de les seves sales potser em fa anar no gaire lluny.

dilluns, 6 octubre de 2008

Màrqueting electoral

Sovint els analistes polítics ens compliquem la vida amb extranyes formes d'explicar les victòries electorals. Recentment la revista Time va publicar un suggerent article que enllaço sobre el fenòmen de les dones blanques d'educació no superior. La idea bàsica és: si no les tens del teu costat, segurament no guanyaràs.
El cert és que han estat un segment de població clau per les victòries electorals, per exemple les "soccer moms" o les "hockey moms" que ara estan de moda per part de Palin a Alaska. Considerar-les com elements amb interès per la política, amb reonaments simples però molt vinculats a una part de les 4 P del màrqueting, el producte , el que entra per la vista i el cor, és un avenç que no hem aconseguit a casa nostra. El major defecte a casa nostra és relacionar la política amb la ciutadania com si fos molt propera a un partit i, per tant, fàcilment convencible en qualsevol tema, o bé considerar-los rucs. L'espai pel missatge fragmentat, per la política considerada propera queda mitigat. Ni tant sols la creació d'un candidat és suficient per complir aquest requisit. Els líders que es creen aquí són éssers perfectes, amb capacitat per arreglar-ho tot i per tothom, propi dels "catch-all parties". I clar, així acabes per no agradar a una petita proporció de molts segments de població que t'interessen. En aquest cas estem parlant de candidats capaços de tenir propostes segmentades, amb la intenció de ser creïbles en un volum prou important de població que et permeti treure avantatge definitiu.

Tenim doncs un espai addicional per treballar en segments de població? Podem parlar de mesures concretes per afavor el sector X sense oblidar-nos de l'Y?

Finalment, en destaco una frase que pronunciada per nosaltres sonaria d'alta política i que, en el fons, és una idea senzilla:

"Obama's mantra of change is not so appealing to a group that is already trying to come to grups with all the changes upending their lives"

"What exactly are those changes? (...) We need change... but Obama almost seems too good to be true"

Allò que les classes més educades i en teoria haurien de posar en dubte amb molts arguments ho veuen molt clar aquestes senyores? Paradoxa, si més no.

Consulta popular sobre la Diagonal (ii)


El bloc "Barcelona al dia" presenta avui un conjunt d'opinions amb origen a l'Avui sobre la reforma de la Diagonal. La seva lectura demostra que els sectors interessats en el projecte tenen molt clara la seva posició. Com tota política pública, els objectius de la política poden ser plurals, però mai confrontats. Per altra banda, mal que ens pesi, no tothom pot guanyar. És una situació que requereix de lideratge, que no es pot confondre amb fer el procés plural. El lideratge requereix d'un pla establert, que ha de començar quan abans millor. Ningú entendria una evolució del projecte que elimini els actors involucrats en funció del grau de simpatia amb la reforma, però personalment tampoc entendria un projecte que comenci amb un full en blanc on tothom acaba dient la seva i el que perd és el ciutadà que va a peu.
També seria important institucionalitzar el projecte, involucrant el Col·legis d'Arquitectes, si es considera que allò estètic ha de primar, potser presentant les alternatives possibles en maquetes i fent que el debat públic permeti ser interpretat amb il·lusió més que no pas una obra fosca que no es sap com acabarà, com està succeïnt amb la plaça de Lesseps i les curioses formes arquitectòniques instal·lades davant la biblioteca Jaume Fuster.

dijous, 2 octubre de 2008

Un nou impuls per l'AMB?


Després de més de 20 anys de conflicte sobre l'enfortiment d'una veritable institució metropolitana, sembla que l'impuls polític comença a prendre força. El Pla Estratègic Metropolità ha fet treballs durant força temps que han permès detectar la necessitat de cooperar en favor d'algunes polítiques en matèria de desenvolupament econòmic, serveis socials i transport (fonamentalment... ja vaig parlar del tema aquí).

Recentment he col·laborat en un document executiu sobre els reptes de la col·laboració municipal en matèria de serveis socials. Lluny de pràctiques curt-terministes, el document pretén que aquesta col·laboració es vinculi en dues perspectives:
1. La demanda de serveis socials està connectada amb la quotidianitat. Per tant, si un municipi és receptor net de treballadors/es és lògic pensar que tindrà una demanda de llars d'infants i escoles per als seus fills. En aquest sentit, la llei d'educació hauria de plantejar la flexibilitat entre el lloc de residència i el lloc on es viu com a bàsic per l'elecció d'una escola, tot pensant que no serà sempre la dona o l'home qui portarà el seu fill a l'escola.
2. La demanda de serveis socials varia durant el cicle de vida. Una població amb molta població envellida i un fenòmen de dispersió urbana de la població d'edat emancipada pretén diagnosticar un brutal augment de la demanda de serveis per la gent gran quan els pares i mares d'aquests que avui han marxat de Barcelona es facin grans.

Per què Barcelona té un especial interès en que tot tiri endavant?
En primer lloc, perquè és receptora neta de treballadors però també concentra molta població major de 65 anys, en part per tenir moltes residències i bons hospitals.

Però, ara és un pèssim moment per crear noves estructures: 1) Hi ha incertesa institucional. Tot sembla indicar que dues transformacions alhora seran massa. La creació de vegueries, adoptant les Diputacions i Consells Comarcals, serà una tasca llarga i feixuga. Una alternativa seria crear una vegueria especial a partir del mapa de 36 municipis de l'AMB, però llavors l'encaix de la resta de municipis de la Regió metropolitana seria complexa.
2) Els municipis que més benefici han tret aquests anys (aquells que tenen pocs serveis pel fet de ser ciutat dormitori) ara es troben amb problemes de recaptació i un escenari complexe. És molt fàcil que la crida a la cooperació l'entenguin com a crida per compensar econòmicament els ajuntaments que tenen una demanda potencial de serveis socials més elevada, fet que coindeix amb els municipis que han apostat per tenir més llocs de treball.