dimarts, 30 setembre de 2008

Consulta popular sobre la Diagonal

Sembla ser que a proposta d'ERC, però molt ben vist pel Comissionat de Participació de l'Ajuntament de Barcelona, finalment es celebrarà una consulta popular pel projecte de canvi de pas per la Diagonal. El projecte, segons com es miri topa amb diverses visions: la dels urbanistes i arquitectes, la dels veïns, la dels ecologistes, la dels conductors, la dels defensors de la bici, del transport públic, les Universitats, etc.

El fet és que el tema sembla tenir moltes connotacions en funció dels objectius de cada grup: estètica, mobilitat dels vianants, respecte pels arbres, rapidesa temps, seguretat dels ciclistes, ús exclusiu del carril bus. Tots busquen optimitzar la seva preferència amb un projecte que s'haurà de saber explicar en conjunt. Per aquest motiu, sigui quin sigui el sistema de consulta, em sembla que no hauríem de dedicar gaire temps ni recursos en aquesta consulta. Si el procés de PAM ja va ser llarg, feixuc i fet des de dalt (amb una explotació posterior per part dels tècnics de la casa de totes les aportacions ciutadanes), en aquest cas no tindria gaire sentit fer que tota la població opini sobre un projecte amb molts matisos tècnics.
Intuitivament tots podem dir com volem qeu sigui la Diagonal, però n'estic convençut que no tot és plausible tècnicament parlant, ni en termes de mobilitat ni en termes de connectabilitat Diagonal-carrers collindants, ni tampoc prudencial amb un calendari d'obres. És per aquest motiu que qualsevol procés participatiu que no sigui portat al més alt nivell: parlo d'experts de debó en totes aquestes sensibilitats, em semblaria una cortina de fum.

La ciutadania ha d'opinar? Sí. Partim d'un consens polític, la legitimitat ja hi és. Podem dir alguna cosa més? No crec que més del que ja diran aquests experts. Amb la participació volem solucions democràtiques o excuses per si el resultat no és del tot perfecte?

dilluns, 29 setembre de 2008

Manifestació


Ahir es van manifestar uns milers de persones contra el model d'immersió lingüística. Un model amb èxits però que el clima polític i la nova immigració obliga a replantejar, tenint cura de la llengua més vulnerable.

Però allunyant-nos del tema, no deixa de ser curiós que es demani bilingüisme en un idioma. D'acord, cadascú pot parlar en l'idioma que vulgui, però com a mínim si es queixen de les rotulacions que rotulin de la forma que sol·liciten.

diumenge, 28 setembre de 2008

Bretolades


Ja fa temps que no es poden entrar bengales als estadis de futbol. Ahir es va produir un lamentable episodi, quan una colla de Boixos Nois van llençar-ne a la zona d'aficionats pericos.
La qüestió no és dedicar unes línies a aquestes persones, que no les mereixen, sinó més aviat a tots els dubtes que tinc com a culé:
1. En primer lloc, el Barça no ha venut entrades per aquest partit. Per tant, com han aconseguit entrades unes persones que el Barça no deixa entrar al seu camp?
2. Per què els situen a dalt de l'estadi i no darrera una porteria, al costat de la pista d'atletisme?
3. Per què no assumeixen que el control correspon a l'equip de casa? Jo no puc colar ni una ampolla d'aigua sense tap però a alguns estadis entren de tot, incloses banderes inconstitucional a la corba de les Brigades blanquiazules.
4. Ningú va dir als jugadors del Barça durant l'aturada que, com diria en Gaspart, "baix cap concepte" anés cap jugador a celebrar res amb aquella part de la grada?
5. Quan s'aturarà l'escalfament del partit per part d'alguns mandataris espanyolistes i quan farà el Barça un gest d'humiltat i cavallerositat vers l'Espanyol? Anomenar el Barça com "l'altre equip de la ciutat" o fent veure que és un rival esportiu real no ajuda a que la gent vagi al camp amb ganes d'animar al seu equip.
6. He anat amb invitacions 3 cops al Lluís Companys, mai jugant el Barça. En diverses fases dels partits es canta "Puta Barça", gairebé amb la mateixa proporció que càntics d'ànims vers el seu club. Aquests càntics ahir, per televisió, eren reiterats. Amb tot, no vull justificar el llançament de cap bengala, però sí denunciar que hi ha gent que li agrada provocar i si tenim gent amb ganes de bronca a prop la situació és senzilla.

divendres, 26 setembre de 2008

Una experiencia de Circ du Soleil (contribució especial)


Fecha: 20 Septiembre de 2008
Cronista: Núria Guerrero

Cuando uno va a ver el Circ du Soleil ya se esperan varias cosas buenas sobre él: un show espectacular, vibrante, emocionante y sobretodo que “no es un circo”. Después de haber ido a verlo siento decir que efectivamente no es un circo, se trata de un CIRCO. Quizá no sea un circo como los de antes, como aquel de “Los payasos de la tele” o el de Ángel Cristo y sus animales, pero es un espectáculo lleno de acróbatas, malabaristas, payasos, gimnastas… (de todo menos animales), aderezado con música en directo, acrobacias asombrosas, números sobrecogedores, destreza, la carpa y sobretodo magia…Magia en su significado más simple: "Arte que pretende producir, valiéndose de ciertos actos con la intervención de seres imaginables, resultados contrarios a las leyes naturales”.
El espectáculo que está estos días en Barcelona, hasta el 19 de octubre, se llama “Quidam”, según nos dicen, es un tributo al transeúnte desconocido, a la persona que vive perdida en la multitud de una sociedad demasiado anónima. Un tributo a los extraños sin cara que somos para los demás.

Puede que no sea el mejor espectáculo del “Cirque du Soleil”, pero si es la primera experiencia a buen seguro os costará olvidaros de él.

Desde el pasado sábado, me estoy arrepintiendo de no haber ido cuando tuve la oportunidad en Las Vegas, allí el Circ du Soleil tiene un programa completísimo de varios espectáculos. Eso sí, espero que vuelven de nuevo coincidiendo con mi cumpleaños, porque como regalo es magnífico en esta época de crisis.

dimarts, 23 setembre de 2008

La unitat es trenca?

Ahir el Conseller Castells advertia de la manca d'acord definitiu del front català sobre finançament. La situació s'ha d'interpretar, un cop més, pel tacticisme de CiU i els equilibris del govern. Ningú vol tenir una iniciativa que el deixi en desaventatge en cas de fracàs. Es torna a repetir el joc de l'Estatut. La lògica es compleix si tenim en compte que en menys d'una setmana es celebra el debat de política general (altrament conegut com a debat sobre l'estat de la nació/comunitat autònoma/cosa en funció del mitjà).
L'actitud de CiU és lògica, però compte, no és suficient amb l'argument d'atacar el PSC amb el criteri de tenir "dependència" amb el PSOE. En primer lloc perquè la unió d'ERC i el PSC és total en aquesta qüestió, com a mínim amb el Conseller Castells. I en segon lloc perquè tothom té alguna cosa a perdre. Aquest va ser la el motiu de la unitat i serà el motiu que l'exemplificació d'un enfortiment de la mateixa d'aquí una setmana. La qüestió serà analitzar que no és que CiU segueixi dins pel "bé de Catalunya", com constantment transmeten, sinó que és pel seu propi bé. En definitiva, aquí no es valora qui defensa millor Catalunya sinó que s'assumeix que no hi ha cap matís possible.

dilluns, 22 setembre de 2008

Vicky Cristina Barcelona


Presencio el darrer film de W. Allen en versió original subtitulada.
Tothom n'ha sentit a parlar, en molts moments tòpics no cinematogràfics, anticipant-se a l'impacte que pot tenir sobre el turisme a Barcelona.

Anem per temes. La película és una més de Woody Allen. No té el nivell de Match Point i té un nivell de simplicitat com Scoop. És entretinguda, té un guió amb algunes llacunes quant a temes locals, exagerant la capacitat idiomàtica dels catalans/espanyols i fent servir recursos que només s'expliquen amb poc coneixement sobre Espanya. Per exemple, els protagonistes viatgen a Astúries en un petit avionet, creuant una gran tempesta (gairebé com una peli d'aventures a Sud-Amèrica) quan existeixen vols regulars.

Però tots aquests elements són secundaris quant a la història. És solvent per moments, centrant-se en una única acció principal: el triangle amorós entre una noia immadura, Scarlett, un bohemi que necessita sempre alguna companyia i una neuròtica amb tendència (autodestructiva), una fantàstica Penèlope.

La segona trama tracta sobre la inseguretat de les evidències, i més concretament de la protagonista. És curiós com Allen treballa i perfila el personatge de Rebecca Hall. És el que rep major atenció biogràfica, coneixent a què es dedica, amb qui es relaciona i com viu els dubtes previs i posteriors a la seva boda. El personatge, en tot cas, no tira de la película i és per aquest motiu que queda com el vincle entre el triangle amorós i Barcelona. Sense Barcelona aquesta segona trama Barcelona seria només el motiu del viatge de les dues americanes, però seria prescindible per la inexistència de personatges locals o una proximitat a la quotidianitat de la ciutat que Allen defuig.

En resum, una película entretinguda, amb algunes escenes interessants i que dóna bona imatge de Barcelona com a postal. Que ningú esperi una ruta turística, tampoc tòpics ni abusos de la platja, el turisme low-cost o de ciutat de país tercermundista. La Barcelona d'Allen és educada, amable, bohèmia, rica i activa culturalment parlant en contrast amb un punt de liberalisme (tant pels personatges com per la imatge de prostitutes a peu de carrer al Raval).

diumenge, 21 setembre de 2008

Cursa de la Mercè (resultat)



Cursa ben organitzada i bona participació en la 30a Cursa de la Mercè, que coincideix amb la meva segona cursa de 10 kms. En la primera, com recordeu, vaig fer un temps de 57.57 reals (des de creuar la línia de sortida.
Avui he sortit seguint l'estratègia d'Himajina, aquella que diu que seguint els del teu voltant pots fer un bon temps. Efectivament, he seguit gent dels que van a 4.45 el km i al pas pel km 6 anava ja molt justet. Tot i així, milloro marca per 5 minuts amb la intenció de mantenir-la a partir d'ara.

Temps real 52:26 . Pas pel Km 5: 25m 12. Parcial segona meitat: 27:15; Posició 2890 sobre 7042 finalitzats.





dijous, 18 setembre de 2008

L'educació a Catalunya


Interessant informe (tot i que incórre en conclusions ja repetides) sobre el sistema educatiu a Catalunya. Sembla que cap govern se n'ensurt i estem a la cua d'Espanya i d'Europa en molts àmbits. Si bé una part de la crisi ve explicada per un llegat convergent, el govern actual no ha sabut modificar la situació de greuge de l'escola pública. És obvi que sense un professorat motivat, amb la necessitat de pacificar més que no pas ensenyar, és difícil que el sistema funcioni. Però també és cert que l'educació és una experiència on interactuen el component escolar i el component de la llar. Aquest últim, esperant una nova reforma governamental en educació, és el que menys es tracta. És fàcil criticar les escoles i els professors dels problemes de les llars. El sistema ha de preveure que el percentatge de divorcis i, per tant, suport extraescolar als infants, és major que fa 10 o 15 anys? El sistema preveu que els pares estiguin sovint més pendents de tornar a casa des de la feina perquè els desplaçaments cada cop són més llargs fruit de canvis de domicili? És creïble que actualment pares i mares no vulguin sacrificar part del seu oci pels seus fills? Potser és poc, però hi ha molts exemples de famílies que no viatgen amb els seus fills a l'estiu en el moment en que un viatge cultura implica aprendre. I el que és més preocupant, hi ha pares i mares que durant els primers mesos de vida dels fills contracten persones per poder dormir tranquilament (tenir la criatura quan més creuen que la disfrutaran i no quan els treu hores de son).

dilluns, 15 setembre de 2008

Partida entre Newbies

Interessant estrena en societat de la nova adquisició "Ticket to Ride: Märklin Edition", un joc de taula amb semblances amb el Risk però amb un punt d'estratègia que el fa interessant però alhora accessible per totes les edats.
Ens trobem a Alemanya (el joc original, amb menys regles tracta sobre EUA). L'objectiu és connectar les ciutats amb línies de tren.
El joc és relativament senzill d'entendre: cada jugador rep unes cartes d'objectius que ha de complir si no vol restar punts (per exemple Berlín-Munic). Cada ciutat connectada entre les dues destinacions suma també punts. Hi ha trajectes més llargs i complexes que altres, amb la conseqüent possibilitat de limitar el pas d'altres rivals (fixeu-vos a la foto d'abaix que Berlin té moltes formes d'arribar-hi, algunes més llargues i complexes que les altres).

Arribat el punt de familiaritat amb les cartes i el mapa el joc és ràpid (aproximadament 50 minuts amb 3 jugadors i una hora i quart per 4) i s'obre el ventall tàctic per poder guanyar, impedint avançades dels rivals, sumant punts extra amb passatgers que transiten per totes les nostres ciutats, etc.

Un joc altament recomanable pels que encara penseu que hi ha alternatives als jocs de consola i, qui sap, potser vista la gran oferta de jocs de taula d'aquest estil (alguns molt més complexes) en època de crisi proliferaran els sopars amb sobretaula lúdica.

Sobrequalificació

Torna un any més l'estudi típic en sobrequalificació laboral. L'anomenat "mismatch" afecta ja el 22% dels espanyols. No em sorprèn i d'aquí poc temps afectarà persones amb màster. Només cal veure el catàleg de màsters públics publicat per la Generalitat la setmana passada. En dos anys ja arriben als 150 màsters, una demostració del mareig que tenen els estudiants amb Bolonya i de l'interès de les universitats en fer allargar les estades. I a nivell espanyol només hem de donar una volta per Castella-Lleó, la Manxa, Lleida, Tarragona, algunes zones d'Andalusia. Estudiar Econòmiques, quelcom útil a Madrid o Barcelona, esdevé poca garantia allà on el mercat de treball qualificat és escàs i es limita a bancs, caixes i fer de contable a algunes empreses i indústria local. Excés d'universitats, superem països del nostre entorn en % de llicenciats/des però falten en enginyeries. El sistema és un altre exemple del Café para todos, però tot i així les universitats formen bé, però formen molta mediocritat. Contradictori? No si tenim en compte la quantitat de talent repartit per tot el món.

El cert és que possiblement l'origen ve en els instituts, que esdevenen un lloc per gestionar la informació, no pas un lloc on aprendre a treballar. Una part del mismatch ve definit pel fet que l'empresariat no creu en el coneixement tècnic, sinó en les aptituds per la feina. Tots coneixem aquell company de promoció que treu matrícules i que després no té sort . Això no vol dir privatitzar l'educació, vol dir adaptar-la a un món on fer una carrera no és exclusiu d'una etapa d'entre els 18-24 anys. Partint d'aquesta premissa ensenyar aspectes de la vida professional ens porta a potenciar la FP. Sortida molt lògica per tantíssima gent que acabaria fent una feina administrativa de nivell mig, però el professorat d'institut no prové d'ella, té una cultura de percepció d'inferioritat respecte la universitat i no la recomana als alumnes amb notes normals.

Quant la joventut, tot adolescent sap treballar amb ordinadors, té informació però el sistema continua funcionant com si tota la veritat es trobés als llibres i els professors. L'efecte és el passotisme i la generació de diferències entre els que saben gestionar l'excés d'informació i els que s'espanten.
Per altra banda, no és culpa del professorat, però és evident que avui en dia l'educació secundària no s'endú el milloret de les aules, ni tant sols hi ha en molts centres una garantia de qualitat docent. Hi ha gent que sap molt però no sap transmetre. Mentre donar classes sigui la tercera o quarta opció de tanta gent, no anirem bé.
Donar classes a primer de qualsevol grau universitari és el testimoni d'aquest canvi en el jovent: abans entraves a la universitat amb un grau de cagalera important, no només per la grandiositat de la universitat, sinó pel repte de trobar-te davant de noves preguntes que no sabies si podries respondre. El sentiment de ser "elit" intel·lectual venia transmesa per generacions anteriors. Avui l'alumne entra pensant-se que tots els problemes estan al google, coneixen ja gent que la universitat no els treu de feines mal pagades i esperen quelcom diferent del professorat. Actualment el professor universitari esdevé un intermediari. Si no sorprens avorreixes i en tot cas el mínim esforç serà suficient per aprovar.
Es tracta, doncs, d'un problema de solucions poc populars: augmentar els incentius per estudiar FP (potser incorporar beques-salari per aquesta via i no per la universitat, com alguns reclamen), reduir les places de graus amb poca sortida laboral, o bé buscar continguts afins i confiar en especialitzacions de màster; revaloritzar el paper del professorat d'institut.

dijous, 11 setembre de 2008

Mc Cain i el seu ganxo, crònica de Paxton des de DC

November 4 --we can call it E-Day for short as the impact and financial outlay are likely to be as large as its predecessor "D"-- is less than two months away so where do we stand?

The most interesting thing for me is that John McCain repositioned himself in a fascinating and complex way during his convention speech. In a deeply moving passage towards the end of his speech he described how being broken under torture taught him humility and how he now brings that humility to his often fractious relationship with the Republican party. His seriousness, sincerity, and utter honesty earned the respect of every honest observer.

Was it a great speech? It was not a great speech in three ways that convention speeches are usually great: 1) soaring broad-themed rhetoric (Ronald Reagan, Jesse Jackson, and --if we're honest-- even Pat Buchanan), 2) Hilarious zingers and one-liners that cheerfully beat up on the opposition (i.e., Sarah Palin or Anne Richards in 1988), 3) "Red meat" applause lines tossed to the party base to gin up the crowd and allow a moment of believing that your policy fantasies may actually come true.

But what it was --a grounded, earnest, and almost self-effacing speech-- was the right kind of speech for McCain to give. Even at his best he cannot compete with Palin or Obama (or even Biden). He simply doesn't have the credibility with the conservatives to pull off a red-meat speech and he doesn't have the rhetorical skills to out-orate Obama. He can do attack-dog but why would he want to invite comparisons to Palin?

So he made a virtue out of necessity and it worked extremely well.

The downsides of the speech? His forced smile during applause lines was absolutely ghastly and probably scared small children (thus alienating their mothers, a key voting bloc). The speech was oddly structured, jumping from theme to theme and circling back on itself --I found myself confused and my attention regularly wandered. He also over-played his POW hand --a little bit of POW goes a long way, especially four years after John Kerry played up his pseudo-heroism in the same war.

All in all, though, John McCain is back in this thing. Off we go!

-Paxton

dimecres, 10 setembre de 2008

Connexió de tramvies, millora de la connectabilitat o de la mobilitat?


Fa un temps vaig fer resó del debat intern sobre el millor traçat possible pel tramvia a Barcelona. L'opció Urgell-Passeig Colom era una opció interessant, que no s'hauria de descartar tampoc ara.
Per la Diagonal la batalla l'han guanyada els defensors del tram, un vehicle net, poc sorollós i ràpid. Ara les alternatives sobre la taula plantegen un canvi en els laterals (voreres més amples, carril bici integrat a la vorera i un lateral restringit, emulant l'ús que se'n fa al carril central de Passeig Colom).
Hi ha opinions molt interessants a favor d'aquest projecte, jo en destaco la de Vida Quotidiana.

És una aposta arriscada, efectivament, perquè tot i connectar zones mal comunicades el problema segueix sent què fem amb el vehicle privat. I mentre hi hagi pas lliure a vehicles privats la mobilitat seguirà sent un problema. Una decisió realment valenta seria tancar el trànsit rodat en alguns espais de l'eixample, especialitzant-ne el seu ús als autobusos o bé reduir els preus de les àrees blaves i verdes a canvi de la solució londinenca de pagar per entrar al centre. Però el meu principal dubte és si realment tothom està valorant d'objectius diferents. Jo entenc que el projecte que hi ha sobre la taula millora la CONNECTABILITAT més que no pas la mobilitat.

És evident que la zona de l'Illa, Camp Nou està desconnectada amb la ciutat, però en quina mesura s'han considerat alternatives realistes com l'ús exclusiu del lateral per autobusos llençadora? Hi ha formes més barates, innovadores i arriscades per millorar aquesta connectabilitat sense perjudicar la mobilitat? Perquè certament, si a la Diagonal li treiem espai al cotxe tindrem problemes similars amb respostes diferents. Però una obra com aquesta no es pot canviar als dos dies.

dimarts, 9 setembre de 2008

Cursa de la Mercè

El proper 21 de setembre es celebra la Cursa de la Mercè. Havent fet la inscripció, el meu objectiu és, si el clima no és massa calorós, baixar dels 55 minuts, considerant que la meva forma és millor que a l'abril. Espero que l'organització estigui al nivell de la Cursa de Bombers, no em queda dubte que l'experiència és un grau.

La publicitat de la llista d'inscrits permet comprovar que alguns companys de fatigues ja hi són mentre d'altres espero que s'apuntin aviat.

ACTUALITZACIÓ: Per un error meu no m'havia percatat que l'ídol i referència en curses de 10 km, Himajina, ja estava apuntat. 

Ara senyalo a F.S., finisher d'una marató, ni més ni menys, com el proper en confirmar la seva assistència.

dilluns, 8 setembre de 2008

Debat sobre turisme i ciutat vella

Apareix avui en un article a Adn sobre la problemàtica de la compra d'edificis històrics per part de cadenes hoteleres. La construcció d'hotels de 4 i 5 estrelles suposa un canvi en l'orientació de l'empresariat, tant acostumat a invertir en bons hotels en zones relativament tranquiles a la ciutat.

L'article confronta dues visions, la del Gremi d'hotelers, que considera positiu per l'atracció d'un turisme considerat " de qualitat" a una zona tradicionalment coneguda pels albergs, hostals i apartaments turístics.
Per altra banda, la federació d'associacions de veïns (FAVB) argumenta que tants hotels són "insostenibles" per al model turístics i, fent una declaració altament demagògica, es lamenta de no haver expropiat aquells edificis per fer habitatge social.

Deixant la qüestió de la massificació al marge, és evident que aquest fet té uns efectes i negatius sobre el sector turístic. Contradiu l'estratègia de descentralitzar el turisme, però lògicament no es poden fer atractius a la inversió privada barris allunyats del centre sense atractius.
Però, a simple vista, pot tenir efectes positius en la qualitat del turisme a ciutat vella. Per una banda molts empresaris poden tenir incentius per obrir botigues, restaurants i serveis de luxe a Ciutat Vella, reduïnt la massificació de turisme low-cost. És a dir, en turisme 2+2 no fan quatre i possiblement més que una nova oferta pot haver una substitució d'oferta o una adaptació d'oferta que pot convenir al barri.
I en segon lloc pot existir un efecte positiu en la neteja a la ciutat. Encara que sigui per efecte indirecte els hotels de la zona poden exigir la potenciació de brigades de neteja a la zona, sense oblidar l'aportació d'impostos per activitat. Reduïríem així un efecte a priori negatiu de l'augment de places hoteleres. Tot sigui aprofitar l'oportunitat que es planteja.
Per cert, en el meu viatge a USA, previst pel desembre, em cobren aprox. 1 dòlar diari com a taxa turística de Califòrnia, que entenc que va en benefici de la qualitat dels serveis públics i, per tant, no em desincentiva en absolut.

dimecres, 3 setembre de 2008

The republican Ticket- A view from Washington DC


Des d'avui tindrem un seguiment regular de les eleccions nordamericanes amb un corresponsal de luxe, un amic, nordamericà i resident a Washington DC. Crec que les seves aportacions poden ser molt interessants com a contrapunt a l'allau d'informació clarament pro Obama. L'autor prefereix signar simplement amb un pseudònim. Per qualsevol traducció no dubteu en posar-vos en contacte amb mí a andreuorte@gmail.com

My friend and former PhD classmate Andreu Orte recently asked me to offer a few thoughts on GOP vice president nominee Sarah Palin and the election in general.  I welcome the opportunity and look forward to your comments in English, Spanish, or Catalan.

For Republicans, John McCain is a source of deeply mixed feelings.  On the one hand, he is a true hero who endured and triumphed over unimaginable hardship during his years as a POW in Viet Nam and then stuck to deeply held principles during his years in the Senate.  On the other hand, he is prickly, arrogant, hot-tempered, and apparently determined to stick it to conservatives when it really counts.  Just one example is McCain's participation in the bi-partisan "Gang of 14" group that blocked some judicial nominations but allowed others to go through (in the US federal judges are nominated by the president but must be approved by the Senate; in the past 20-30 years the process has gotten very nasty with members of the Senate not even allowing votes on nominees with whom they disagree).  

To McCain it was bipartisan leadership but to conservatives it was a ideological concession of the worst possible kind and confirmed their deepest skepticism about McCain's not sharing their values.    With this in mind, it is understandable that many conservatives (and Republicans, for that matter) were utterly unexcited about McCain's presidency.  When Barack Obama chose "Slow Joe" Biden as his running mate and the smart money was on Mitt Romney as McCain's running mate it looked like a relatively boring run to the finish with most folks figuring Obama would pull it out.

Then came Sarah Palin.  It was a choice that was so bold it is impossible to predict how it will play out between now and election day and it has already shown the true colors of left-leaning major media players.

Here are some thoughts:

- For Americans living in any state that isn't Alaska, Alaska is frontier country.  There simply isn't any comparable in Spain (it is as exotic as the Canarias but the islands do not have the rugged reputation).  Frontier country implies a kind of self-reliance, physical toughness, and exoticness that go far beyond anything in "The Lower 48."  The combination of Sarah Palin's "sexy librarian" good looks and Alaska qualifications (she eats mooseburgers, for heaven's sake!) is fascinating and deeply appealing.

- Despite the media's heavy emphasis on her being a small-town mayor, Palin is now (and has been for nearly two years) the governor of Alaska.  This is major, meaningful executive experience that surpasses anything that either Obama or Biden brings to the table.  Her life experience (five kids, one getting ready to go to Iraq and one new-born with Down's syndrome; her husband is a snowmobiler, union member, and blue collar worker; she worked her way up from city council member to governor; she has taken on corruption and won time and again) is also fare more interesting and representative than the resentful entitled whining of Michelle Obama.

- The mainstream media's piling on to the story of Bristol Palin (the hard-left New York Times had THREE front-page articles on it) is among the most despicable cases of journalistic malpractice that I can remember.  Their inability to get the facts straight on the vetting process and other elements of her story is disgraceful.  Their prediction that the Evangelical Christian wing of the Republican party would condemn Bristol Palin was deeply wrongheaded and shows how little they understand the Evangelical community.

- The response from the Republican base has been extraordinary.  Massively energized by the boldness and chutzpah of the choice and thrilled by the pluck, smarts, and values of the nominee, conservative blogs (National Review, Hugh Hewitt, etc.) reporting a firestorm of new and passionate support for the McCain ticket.  Money is flowing in, too, as previously uninterested voters express their excitement with their wallets.

- This nomination is a game-changer that introduces huge risks and huge opportunities for the Dems.  Obama's risk is that he becomes the elitist who promises change but hasn't really done anything (one columnist joked that, "of course Obama is excited about the future: that's where all of his accomplishments are) compared with Palin.  Palin has done change and her vigor and blue collar background viciously undercut his rhetoric and ability to stand apart from a grey and boring field of three boring white guys (which would have happened had McCain chosen Romney).  Biden's opportunity is to be a voice of guiding experience that contrasts with what he could position as Palin's shallow exuberance; the risk is that he will come across as pedantic (which he is) and condescending, especially in the VP debate.

- Finally, Palin is, in many ways, the classic "Reagan Democrat" --union family, blue collar, from a "flyover" part of the country.  She could split the Democratic party coalition (taking blue collar and union workers with her) and that may explain the nastiness of the left's response.  (There are two main parties in the United States, for various reasons.  Consequently, whereas parties usually form governing coalitions in Spain and many other parliamentary systems the two U.S. parties are de facto coalitions.  The component parts of the coalitions can and do leave a party to join the other --particularly during presidential elections-- and some coalitions don't support either party at all.  This means that major party candidates have the challenge of appealing to as broad a section of the electorate as possible --not an easy task!!).

There is much to be written and the trajectory or her and McCain's candidacy will, in large measure, be set by her speech tonight and the media's response to it.

Check back soon for more!

-Paxton


Pla director de mobilitat de la regió metropolitana (i)


Curiosa publicitat la que en fa la Generalitat de l'aprovació del PDM. Busco el document a la secció "acords de govern" i ens enllaça a dos documents de suport anomenats Pla d'infraestructures del transport de Catalunya i el Pla de transports de viatgers de Catalunya. El primer és del 2006 i el segon és actual, entenc que el que és el que vol potenciar el Govern quan diu que potenciarà eminentment el transport públic.

El que emprenya és que no hi ha cap enllaç al document que va preparar l'ATM, un document anomenat precisament Pla director de mobilitat de la regió metropolitana, presentat l'any 2007 i que ve a ser el document que es va encarregar. Clar que allà apareixen infraestructures pel vehicle privat. En definitiva, una comunicació que despista a qui vulgui aprofundir en la matèria. I si, en cas que realment el mític document d'ATM sigui el correcte, per què no es direcciona a ell?

dimarts, 2 setembre de 2008

Sous públics i crisi econòmica

Tot just ahir es parlava de la congelació de sous dels alts càrrecs públics. A mí em sembla una mesura que pot donar exemple, però crec que aquí no està l'arrel del problema ni tampoc l'exemple que millor es pot donar.
Jo no tinc ticket restaurant però els alts càrrecs tenen cotxe oficial i dietes que els permet anar al Casa Darío, al Windsor o al Drolma sense necessitat de treure la cartera.
Jo treballo les hores que posa al meu contracte, no dic que siguin moltes ni poques, però les dedico a la meva feina i no un percentatge al partit.
Jo no puc donar classes a una universitat presencial però un professor universitari pot fer treballs de consultoria sense aparent incompatibilitat.
Jo tinc dret a un ticket autobús per anar a entrevistar una persona per motius de feina però un alt càrrec hi va en taxi o cotxe oficial i convida a l'altre persona.
Jo tinc dret a comprar determinades entrades a un 5% de descompte però els alts càrrecs van gratis i en tribuna... a canvi de què?
Si vaig a Madrid aniré amb Vueling (content de la vida) al primer vol i tornaré al darrer o amb l'AVE més barat en turista, però l'alt càrrec anirà en Pont Aeri o Ave Preferent. Compte, per anar a Nova York entenc que la situació pot ser diferent, però parlo d'anar a Madrid.
Si vaig a Manresa a treballar em comten com hores treballades. Si un alt càrrec forma part d'una comissió

Per això crec que els sous dins del que cap són més o menys els normals per la responsabilitat, pensant en l'equivalent empresarial. Hi ha contradiccions, com el fet que molts alcaldes cobrin tant com ZP, o que es pugui cobrar més a una administració on es dediquen poques hores respecte d'aquella on es té la feina de més implicació.

El que trobo sagnant és que no s'insisteixi en reduir, i treure molts altres, privilegis de tots. Perquè curiosament l'oposició a tot arreu les gaudeix d'igual forma.

Ciència i política (back to ESOF)


En el seu moment vaig fer una crònica sobre la meva participació, amb entrada un xic al·legal, a ESOF (European Science Forum).
Doncs bé, els organitzadors del grup de treball sobre relació entre científics i polítics, una entitat de promoció de la recerca a Suècia, m'han fet arribar el resum de la sessió. Pels que creieu que es pot relacionar el coneixement científic amb la política, revisant el que deia Weber en el seu el polític i el científic, una aportació clàssica que recomano.

cliqueu aquí per baixar els continguts de l'acte del mes de juliol.

dilluns, 1 setembre de 2008

Finançament (ii)

En matèria de finançament hi ha poques estratègies que garanteixin l'èxit, vagin els catalans junts o separats. L'opció més estimada actualment és votar no als pressupostos. L'opció, sent coherent amb l'actual situació, no aporta cap garantia a l'estratègia negociadora. Volem unir jocs separats i volem exigir que aquell que pot no separar els jocs, el govern socialista, els junti.

Sóc dels que creia en la pedagogia, ara més aviat el contrari. Però encara crec en el missatge, en l'estratègia del dir i no dir, en jugar al mus polític que tant agrada a Madrid. Els partits catalans han estat sempre clars, tant clars que sempre resulta fàcil jugar-hi contra ells.

I si ara desconcertem l'opinió pública? han pensat els partits catalanistes oferir una visió de cara als mitjans espanyols que desconcerti el govern? S'imaginen si els partits catalans ofereixen un missatge de defensa de l'autonomia d'Andalusia, una oda a l'Espanya solidària? Quina alternativa queda als que no esperen un missatge contradictori? Segurament només una, la defensa del centralisme. És la defensa de l'Estat un punt en comú entre els presidents de totes les Comunitats Autònomes? Tal com demostra Camps a la Comunitat Valenciana, a la llarga, els presidents autonòmics, volen defensar el seu terreny.
Siguem, doncs, falsos... diem coses diferents a les reunions i a les rodes de premsa, serà com a mínim divertit. I de pas potser hi ha algun aliat en aconseguir buidar l'Estat.