Idiomes, superem Madrid

Un estudi de Funcas demostra que el coneixement d'idiomes estrangers dels catalans és força superior al dels madrilenys. Sort que el nivell d'anglès dels estudiants de 4tr d'ESO és baixíssim.

Recordo que un cop, en un cercle d'amistats no catalanes, un català podia estar-s'hi dues setmanes viatjant per Itàlia i potser ja podria tenir una conversa amb molta base en italià. Una part dels participants en la conversa em deia que no hi havia res científic en aquesta afirmació.Vaig callar i des de llavors espero alguna resposta que em dóni pes.

L'estudi de FUNCAS no és gaire científic si tenim en compte el que destaquen els diaris. Hi ha relació entre PIB de les CCAA i nivell de coneixement d'idiomes. I en segon lloc hi ha relació, entenc que causal, entre tenir una llengua pròpia i coneixement de terceres llengües. Entenc que si això no passés a altres comunitats lingüístiques minoritàries a Europa el símptoma seria molt preocupant per Madrid.
El periodista de El País diu això (falta que m'arribi l'estudi) i es queda tant ample. Compleix un dels problemes bàsics de la recerca social, la fal·làcia ecològica.

Els idiomes no els coneixen els territoris sinó les persones. I lògicament el grau de coneixement a Barcelona no és el mateix que a Lleida. Caldria analitzar les característiques socials d'una mostra representativa. I ves per on, segurament els catalans sabem més idiomes per dues hipòtesis alternatives:
1. Sentim més necessitat (a Madrid miren molt llatinoamèrica)... caldria comparar treballadors de sectors internacionalitzats aquí i allà.
2. Tenim menys mandra perquè sabem que els idiomes no són un mur insuperable... en aquest cas caldria observar els anys als quals s'hi arriba a un bon nivell d'idiomes considerant situació econòmica, estabilitat laboral i formació.

En definitiva, si l'estudi plantegés alguna de les dues opcions que introdueixo, és possible que Catalunya pugui vendre's bé a l'exterior. Bé si el nostre rival és Madrid i no Milà...

La febre americana

Hem passat de no viatjar a no trobar gairebé ningú que no tingui pensat anar als EUA.
No en sóc l'excepció i abans d'acabar l'any podré complir aquests plans. Em sorprèn especialment la quantitat de gent que va a Nova York. El dòlar està barat, però d'aquí a tractar NY com una destinació Low-cost hi ha una una distància.
De fet, fa dos anys i viatge de 5-6 nits, amb avió, hotel i esmorzar podia sortir per uns 1.200-1.400 euros. Ara, en les mateixes condicions pot sortir per 1.800. No serà que al final no compensi tant en comparació amb anys anteriors? Algú ha fet una prova per verificar això?

Festa del Renaixement a Tortosa

Pels que no teniu pensat fer grans viatges a l'estiu, aquest cap de setmana teniu una opció anant a les Terres de l'Ebre. Es celebra una nova edició de la Festa del Renaixement. El cartell d'enguany és especialment maco.

Els meus consells coincideixen amb els de l'any passat.

Dos anys de vida per la indústria de la música

Un tema recurrent, la pirateria i el futur del sector. Dades lògiques en una societat "lliure" com és internet: baixen clarament la venda i pugen les demandes de concerts. Dos exemples propers: m'he aficionat al Jazz gràcies a les emissores temàtiques de la xarxa; he anat a concerts de bandes que mai hagués descobert.

Una realitat, les discogràfiques tradicionals se'n van en orris. Una altra realitat palpable: la música com a producte no morirà. Al contrari, va camí d'organitzar-se d'una altra manera, com passa amb els diaris. Les formes, ja ho veurem. Internet, de fet, està promovent la creativitat, les influències i els contactes entre artistes. Hi ha grups semi-professionals que troben oportunitats fora de locals petits de casa nostra. On abans tocaven a un local del Gòtic ara poden anar-hi a tocar una setmana a Milà, Lisboa o París. Això era gairebé impossible abans. Allà on els intermediaris (les discogràfiques no deixen de ser-ho) no hi són, les opcions augmenten i el rendiment net de cada actuació queda per qui ha de quedar. Aquesta és la vessant del sector que crec que mereix més espai als mitjans.

I entre els grans artistes, la pirateria fomenta la competència i la millora constant... no hi ha res dolent al respecte. De fet alguns artistes juguen amb internet, penjant les cançons voluntàriament uns dies abans de la venda del CD, com a estratègia per arribar a encara més gent.

ESOF 2008- Un matí

Tot i la reduïda repercursió mediàtica ESOF està sent un gran èxit en els seus objectius bàsics.

Divendres al vespre vaig presenciar que, efectivament, els meus presagis es complien. Els enviats per TV3 no havien entés res sobre la importància d'ESOF. Es fixaven en la part lúdica, allà on els nens interactuen amb algunes invencions, un reportatge irrellevant que es podria haver fet al Museu de la Ciència i res hauria canviat. Tot plegat clarament insuficient sense una anàlisi de les implicacions de totes les taules rodones, on participen el 95% d'assistents professionals.

En el meu cas i gràcies a una gestió il·legal (sense diners pel mig) vaig poder accedir al pavelló 5,que és on hi ha les sessions de treball. Es tractava d'una taula rodona de 3 hores i mitja sobre relació entre científics i polítics.
Els polítics es queixaven de la premsa, la premsa dels polítics. Els científics una mica de tothom. En definitiva, sembla que tot passa per una cultura d'aprenentatge mutu, tot i que a mí em sembla que a casa nostra: a) els polítics tenen poc temps i poca formació científica; b) els mitjans de comunicació no sempre poden anar allà on tindrien ganes, per formació, sinó allà on hi ha notícia.

El millor de la sessió, la dinàmica. Molt allunyada de les habituals jornades on els ponents seuen a una taula davant de l'audiència. En aquest cas, la sala es dividí en 10 taules rodones. A cadascuna d'elles un ponent. El ponent participa 1 minut de la xerrada col·lectiva, quan els presentadors/moderadors els donen la paraula. Entre ponent i ponent, intervenció oberta per tota l'audiència. Finalment 10 minuts de discussió a les taules i després, conclusions en conjunt . Un detall, dels més de 15 periodistes que hi havien entre les 100 persones que vam assistir-hi, no vaig sentir cap d'aquí.

Margot i la boda

Feia temps que no feia crítica de cinema.M'agrada fer-ho quan miro alguna cosa menys comercial.
Diumenge passat vaig anar a veure Margot at the wedding (Margot i la Boda). O la darrera de Nicole Kidman.
L'actriu australiana és una especialista en rols desconcertants. Fent de Virginia Wolff a Las Horas feia un paparàs, canviant lleugerament el seu nas. A Dogville clavava un paper lent, reflexiu, de teatre. Com a Margot, Kidman té l'habilitat de ser la protagonista sense semblar-ho. No xupa càmera, així que ningú esperi gran cosa, participa d'una celebració, la boda de la seva germana (una estupenda Jennifer Jason Leigh, recordeu "Mujer Blanca soltera busca...").
El guió té una doble habilitat. Sense ser ben rodó, aconsegueix dos objectius: perfilar personatges desequilibrats, els quatre principals, teixir relacions d'amor-necessitat entre tots ells i tornar a la mateixa situació inicial després de . Hi ha persones que només tenen equilibri amb una determinada persona al costat. Odien trobar-se en qualsevol altre entorn. Margot, una peli lenta, que ofereix una estona entretinguda.
Defectes? Hi ha algunes situacions que no són creïbles. Una cosa és que els personatges tinguin desequilibris i l'altre que canviïn en qüestió de segons.
Recomanada: per la gent que li agradi veure històries de personatges estranys. Per apassionats de Kidman.
No recomanada: per qui busqui un guió sofisticat. És una peli independent però de guió no literari. Per qui odiï Jack Black (recentment a la comèdia i original "Rebobine por favor").
Puntuació: 5/10
Vista en VOS Català

Com volen que no hi hagi desafecció?

En plena crisi econòmica la setmana parlamentària destaca per dues situacions que no ajuden en absolut a que la ciutadania s'apropi a la política.

Primer en el temps, i potser més anecdòtic, les crítiques sense tenir res a veure sobre el nivell de català del President. Puig, que ja vaig dir que era un dels elements perillosos dels partits, un destraler de la política, s'equivoca. El president ha de millorar encara més, però no és menys cert que el comentari és desafortunat. És poc pragmàtic, no deixa de ser una provocació en pura regla perquè d'un temps ençà Montilla ha millorar. I a sobre, tal com diu Carod, no dóna un missatge correcte als que intenten parlar en català. Els polítics han de ser conscients d'on arriben aquests comentaris.

El segon, el lamentable incident d'ahir amb Joan Ferran, que està molt nerviós, dient xenòfob (diuen que de cognom "de merda") a Oriol Pujol després de criticar fortament la política lingüística de la Generalitat.

Inoportunistes, destralers i/o xenòfobs, el que pensa la ciutadania és que els polítics no són de fiar, i sentint això molts polítics han de veure picats en l'orgull.

ESOF 2008

Es parla molt del Summer Case, els concerts de Tom Waits de començaments de setmana, el doble concert de Bruce Springsteen. Aquesta setmana Barcelona està en primera línia. Però aquest cap de setmana es celebra un esdeveniment interessant que no està tenint gaire resó mediàtic: el Euroscience Open Forum (ESOF). Es tracta d'una barreja entre congrés, fira i relacions entre centres de recerca i polítics. És un esdeveniment que és referència entre les unitats d'innovació de les empreses, especialment en la indústria biomèdica. Tothom està d'acord en assenyalar la importància de la relació entre Universitat i Empresa per ser capdavanters en alguns sectors de l'economia del coneixement. En aquest sentit ESOF de ben segur tindrà la presència de gent amb ganes d'invertir o interessar-se per Barcelona. òBviament el 22@ i el PRBB seran dos casos que es voldran fer servir com a ganxo.

Però a mí m'agrada la visió de carreres professionals que volen implementar. Es tracta de demostrar que fent recerca s'obre un ampli ventall d'opcions de futur professional. Molta gent acaba carreres tècniques i marxa a l'empresa, on massa sovint té una feina on no es tecnifica suficientment. Tenir un sou i feina redueix les opcions de començar doctorats o formar-se tècnicament. Doncs bé, sense que tothom hagi de seguir aquest pas, ESOF demostra que tenint formació en recerca aplicada es pot treballar anar més enllà d'un laboratori o taller universitari.

A mí em fa por que l'event s'interpreti malament als nostres mitjans. Els diaris tenen especialistes en Ciència i economia. Però a les teles molt em temo que ens mostraran les anècdotes, els invents i la part més firal de l'event. I segons qui hi vagi donaran massa espai a la gent de casa nostra i als responsables de la fira. Seria una llàstima que això passés. tot i que a casa nostra no podem treure pit de grans projectes de renovació productiva.

Final de cicle

La venda de Ronaldinho exemplifica el final d'un cicle. És clar que en l'apartat esportiu ja teníem evidències des de l'estiu, amb el canvi d'entrenador i d'un model de plantilla. S'ha fet tard i potser perdent-hi diners, però s'està fent el que l'entrenador desitja.

La venda de Ronaldinho exemplifica el final d'un projecte per esgotament i per decisions poc fermes. Les mateixes que van portar al president a perdre una moció. S'obre un nou cicle en el qual tot sembla menys consolidat, però Laporta no ha permès que el lideri algú que aporti nova imatge. Ha preferit la marxa de vuit directius. Reconeix que als nous cicles només la seva figura (no gaire fina) és imprescindible.

Les balances fiscals: és bo que es publiquin?

Tothom sabia, des dels estudis de Castells i Tremosa, que els impostos dels catalans no tornaven en forma d'inversions i serveis de l'Estat. El volum concret del dèficit no deixa de ser una informació per experts.
La presentació de les balances fiscals és una bona notícia en termes pedagògics. El problema principal és, cal fer pedagogia a la defensiva? els catalans tenim arguments per protegir-nos, amb xifres, davant les acusacions interessades. Però no és suficient, i aquí ve la mala notícia: Madrid i Balears surten més perjudicades i no es queixen de la seva solidaritat. Aquest serà el nou argument. Sense entrar en els condicionants del cas de Madrid (l'efecte seu empresarial i els impostos de societats), amb els números a la mà és cert.

El més greu del cas és que des d'aquí no som capaços de veure que el model de finançament té dos guanyadors clars, que són Euskadi i Navarra. Algú dirà, m'oblido d'Extremadura, Andalusia i Astúries. Sí, surten beneficiats, però és una altra lliga.
De fet C.Valenciana surt molt més perjudicada amb una renda força inferior a aquestes autonomies. Fem una prova... què passaria si Euskadi i Navarra no tinguessin aquest model? Com afectaria en el dèficit fiscal de Catalunya? Hem de parlar clarament, amb el model actual no anem enlloc i Espanya perd competitivitat al beneficiar autonomies que no invertiran mai en nova economia. Però és que amb Euskadi estem cometent un error gravíssim al fer analogia del que allà és bo i positiu, aquí també ho és. No és el primer en el qual Euskadi només mira per ella.

És integrador un projecte que controla una part?

La convenció nacional de Convergència ha demostrat que el partit està més unit que mai, tot i que no deixa de sorprendre que el sobiranisme continuï sent tema de debat, possiblement per la influència indirecta d'Unió i la regeneració interna que, sota el meu punt de vista, s'ha fet en poc temps i amb prou èxit (falta que algun militant m'ho confirmi).

El fet és que avui es torna a parlar de la Casa Gran, de la qual ja vaig parlar en el seu moment. A mí no m'acaba de convèncer ja des dels inicis. El veig una estratègia de creació de producte, una marca blanca assimilable a quelcom més concret. Tinc motius per no canviar d'opinió:

1. És un projecte interessant si es supera les sigles, però neix auspiciada per una d'elles.
2. És plantejable una experiència al senat i al Parlament Europeu, on s'ha demostrat que les famílies de partits és ideològica més que no pas territorial? Si no és possible en cap dels dos àmbits, no hi ha institucionalització d'aquesta realitat i, per tant, moriria immediatament.
3. Quines diferències hi ha entre la Casa Gran i la ideologia predominant a CDC? Possiblement cap. Si es tracta d'un projecte integrador, qui ha de renunciar a alguna cosa per formar part i tenir una incidència real? S'hi pot sentir a gust un federalista del PSC, un independentista d'esquerres, un catalanista que no creu en un model de creixement no sostenible, un democristià?
I per mí, la fonamental:
4. Necessita el país un projecte polític o bé una regeneració social, basada en els lligams entre societat civil i empresariat per tirar dels polítics?

Sota el meu punt de vista el país té símptomes de no ser referent ni eficient en la seva vertebració econòmica i social des de molt abans del tripartit. La principal diferència amb els darrers anys del pujolisme és la manca d'il·lusió col·lectiva, té gaire sentit il·lusionar una part de la població i fer com si no existís una altra? Volem un model americà de societat, una part molt polititzada i una altra que sap el que vol però no troba referents ni motius per sentir-se proper als polítics?

Unió Mediterrània, amb (des)unió?

Sarkozy ha donat una nova empenta a la seva animada vida. Durant aquest cap de setmana s'han reunit a París els caps de govern de pràcticament la totalitat dels estats integrants de la Mediterrània. Hereva de la cimera de Barcelona de 2005, la preocupació per la Mediterrània pot ser una bona oportunitat pels que no miren directament a l'Amèrica del Sud.

La possible Unió Mediterrània neix amb símptomes de poc èxit, o com a mínim amb els mateixos símptomes que moltes altres iniciatives ben intencionades.
El principal problema és que les diferències entre els tres principals blocs (Europa, Àfrica i Orient Mitjà) són siderals en termes econòmics i culturals. Neix sota els auspicis de potències que esperen protecció a canvi de via directa. Una Unió d'aquestes característiques, que pretén superar les diferències entre Estats, no pot basar-se en una negociació entre Estats. En aquest sentit, de res serveix que Israel i Síria seguin a la mateixa taula quan sempre s'han vist com amenaces.
Sarkozy sap que com a president de torn de la UE no pot anar gaire enllà en les seves propostes. Acordar implica o bé els acords en bloc, molt complicat, o bé el multilateralisme que de fet no requereix de cap Unió Mediterrània.

IKEA... i si fessin cotxes?

De ben segur alguns de nosaltres emprendríem el repte, sobretot els que tenen experiència recent. Compte si deixem alguna peça sense posar, que totes tenen funcions concretes.

Saint Lucia- Col·laboració especial

Saint Lucia és una illa volcànica situada al Mar Carib i té una extensió una mica més petita que Menorca) i uns 160.000 habitants.

Des de 1979 és independent, però manté la Reina Elisabeth com a cap d’estat. El llegat al país hi ha l’anglès, que és la llengua oficial i que tothom domina (tot i que la llengua autòctona és el kweyol). El 90% de la població és de color, fruit de la immigració.

No es necessita cap visat per poder entrar el país. Es pot arribar a l’illa amb un vol directe des de Londres amb Virgin Atlantic (7:30 min de trajecte). Les principals activitats econòmiques de l’illa són el turisme i l’exportació de plàtans. El nord de la ciutat és el que aglutina més benestar, on hi ha Castries, la capital financera, però no pas la més popular pels turistes, que prefereixen els ressorts situats en zones més tranquil·les.

Una de les característiques de l’illa és la seva topografia, molt variant. Les dues muntanyes anomenades Pitons són els símbols de l’illa i com a tals estan representades a la bandera del país (Piton també és el nom de la cervesa local). Hi ha una carretera principal que dóna la volta a l’illa, i circular-hi és un plaer als ulls per la verdor que envolta les carreteres, amb grans plantacions de plàtans i l’abundància de palmeres d’alçada considerable. Entrant en carreteres secundàries la vegetació encara és més diversa i es barreja amb rius i alguna que altra cascada, que finalment acaben en badies i platges força maques d'aigües càlides i tranquil·les.

Tot i que Saint Lucia no té tants visitants com Martinica (illa que pertany encara a França i funciona amb l'Euro) és un destí força triat també pels honey mooners britànics i nord-americans. Tot i les seves platges caribenyes, si alguna cosa destaquem és la riquesa d'oferta d'activitat: aquàtiques, excursions a peu i esports de muntanya, en helicòpter. Com a tot el carib, des del maig és època de pluges i de perill d'huracans i l’oferta d’oci es veu reduïda (per exemple, no funciona el vaixell que va i torna a Martinica en un dia).

Algun company em deia que l’estil arquitectònic dels pobles, amb cases de colors diversos i fetes amb fustes i elements no massa sòlids, i de poca alçada, és similar al de Cuba. No puc comparar-lo amb cap altra illa caribenya perquè és la primera que visito, però si que puc recomanar-ne una visita a aquells que en tingueu l’oportunitat!

Ferran S. ha viatjat recentment a aquesta destinació per motius professionals. Les empreses catalanes s'expandeixen!

Ingrid Betancourt

Acostumats a sentir historietes sobre els efectes psicològics d'una manca de llibertat de llarga durada, sobta una mica la fortalesa i activitat frenètica d'Ingrid Betancourt.
És evident que no és comparable a un segrest en un lloc tancat, sense llum natural, amb poc menjar (només cal veure el seu estat físic) o el segrest amb violència constant.
Els meus dubtes són tres:
1. Per què als dos dies de ser alliberada va marxar a França, tot considerant que els seus fills havien anat a Colòmbia un dia abans?. I en cas de venir a França, no ha marxat precisament a descansar. Sembla una agenda pròpia d'algú que ha de donar les gràcies a moltíssima gent.
2. Per què dóna tant agraïment a França quan oficialment tota la iniciativa ha estat Colòmbia? Sense dubte algú li haurà dit que Uribe no ha estat el principal valedor de l'operació.
3. Quan trigarà en desaparèixer de la vida pública per una temporada? Estem d'acord que ara tot són elogis però ràpidament la sensació pot ser de desconfiança i valor de l'oportunitat. I tot això sense oblidar que seria bo per la seva salut.

Escenaris al Barça

12 del migdia. Em passen a buscar per anar a exercir el meu dret a vot com a soci (amb número alt). A l'alçada de Maria Cristina ens trobem a un embús, més de 20 minuts fins accedir a la Masia. Un cop entro a l'estadi i m'apropo a la meva mesa me n'adono que de cada 10 persones segurament només 1 votava. La resta eren persones que tenien ganes de venir a passar un matí amb temps poc clar per anar a la platja. Me n'alegro que el club sigui quelcom viu, obert i amb capacitat d'atraccio popular. L'activitat estrella, donar una volta per la gespa i poder xutar a gol.

Després de mirar les paperetes que mancaven a les cabines teníem clar que el Sí guanyaria. Molts condicionants previs donaven aquesta sensació, inclosa una sospitosa homogeneïtat a la premsa en els darrers dies.

Pensant en l'immegiat, jo em quedo amb un escenari potser poc treballat però encara plausible. Tenint en compte l'aspiració del vicepresident Soriano, la Junta obligarà a Laporta a dimitir. Ho farà per evitar que els personalismes passin per sobre de l'interès del club. De ben segur aquest serà l'argument emprat pels defensors d'aquesta opció: un projecte comú no pot passar per la continuitat del major causant de la situació actual. En aquest cas Laporta sortiria de bona manera, sense que sembli que el fan fora per imperatiu legal. I a la vegada una part de la Junta podrà començar un nou projecte esportiu de 2 anys. La sensació és que la moció anava en contra del president i el seu comportament, més que per la gestió econòmica. Una dada: el 71% dels votants està d'acord amb l'elecció de Guardiola i estan d'acord amb la venda de Ronaldinho i Eto'o.


Us recomano una crònica més analítica a Vida Quotidiana.

Q-Qualitat turística

Des de mitjans dels 90, quan es van detectar les dificultats futures del model turístic de sol i platja, els responsables ministerials van pensar en algun tipus de certificat de qualitat de l'estil ISO aplicat al turisme d'Espanya. Fins ara, tots els esforços del final de l'era González i tot el període Aznar no havien aconseguit el compromis de tots els sectors. A partir d'ara, la Q serà habitual en molts establiments.
La Q té una raó de ser en establiments on la categoria (forquilles i estrelles) té poca importància. El motiu és obvi: en els hotels hi ha elements que s'han valorat amb un llindar tant baix que gariebé tothom ho supera (un mínim de 15 graus de temperatura de l'aigua). Pensem doncs on pot ser interessant: en cases rurals, en activitats turístiques d'especial rellevància, en restaurants familiars. És aquí on Q-Calidad turística ha de superar l'ISO. S'ha de promocionar, s'ha de publicar, s'ha de donar un incentiu per aquells que regularment cuiden el producte, la neteja. Al cap i a la fi, serà un tret distintiu del turisme de sol i platja i urbà, quelcom que farà superar una part dels motius pels quals va nèixer aquest interès.

Avaluació en seguretat

La meva recent entrada a una unitat d'avaluació de polítiques públiques pot fer que passi a difondre sovint les implicacions i possibilitats de fer avaluacions (serioses) a les institucions públiques, quelcom que a casa nostra no es fa gaire.
La preparació d'un sistema de seguiment de les polítiques et porta a buscar referents. I ves per on, en matèria de seguretat no tot és tant improvisat com algú pot creure:

L'alcalde Giuliani va posar en marxa un sistema de seguiment dels delictes molt interessant, anomenat Compstat, que permet identificar la tipologia de delictes per zona. No es tracta d'un sistema pensat per la motivació (que també) sinó que serveix per determinar la naturalesa dels delictes a cada districte i, per tant, en quina mesura els recursos humans i les capacitats dels equips estan preparats per reduir uns delictes. D'aquesta manera, potser un equip és molt bo per tema de robatoris però no és gens efectiu detectant infraccions més greus, com poden ser violacions, podent incidir directament sobre el territori.

El sistema requereix de responsabilitat mútua i d'una complementarietat entre dades estadístiques i raonaments més qualitatius. Però sense dubte, és una eïna a tenir en compte i que, curiosament, s'està començant a posar en marxa a moltes altres ciutats.


Bibliografia:

The COMPSTAT Paradigm: Management Accountability in Policing, Business, and the Public Sector
VE Henry - 2002

Compstat: An Analysis of an Emerging Police Managerial Paradigm -WF Walsh - Policing: Int'l J. Police Strat. & Mgmt., 2001

Managing Police Operations: Implementing the NYPD Crime Control Model Using Compstat
PP McDonald… - 2001 - Wadsworth Publishing Company