AMB i Serveis socials

Alguna cosa s'està movent amb la configuració de l'Àrea Metropolitana.
Estic participant, amb molt de gust, en la diagnosi dels reptes en matèria de cohesió social de l'Àrea Metropolitana. Com sabeu porto uns anys pensant i treballant d'alguna forma o altra, els efectes de la dispersió de la població al llarg i ample de l'AMB.
Doncs bé, ara toca plantejar solucions reals. Com bé sabeu cada cop més els ajuntaments es fan càrrec de diversos serveis socials, alguns d'ells complementant la Generalitat.

La gran trampa municipal és que competeixen pels impostos: vine aquí que pagaràs menys impostos que a Barcelona. Sota el meu punt de vista la competència és clarament deslleial perquè,entre d'altres temes, l'empadronament no garanteix que la persona estigui fent servir els serveis pels quals paga.

Però hi ha una situació molt problemàtica quant a prospectiva. Tal com demostren les dades de l'Enquesta d'hàbits de la població metropolitana de 2006, una proporció molt important de gent d'entre 25 i 40 anys ha accedit a l'habitatge canviant de municipi i normalment per anar amb la parella. És d'esperar que aquesta població vulgui tenir fills. Però a l'hora la tendència diu que cada cop es treballa més a municipis diferents al que es viu. Per tant, la demanda de Llars d'infants qui l'ha d'assumir, el municipi d'origen o allà on es treballa?
Les xarxes informals també es trenquen, quin municipi ha d'assumir la gestió d'habitatges tutelats i residències per la gent gran (no la d'ara sinó quan els pares dels que ara tenen 30-35 anys tinguin edat per necessitar cura)?
Tot plegat fa necessari un plantejat en uns termes que fugen de les fronteres municipals. Clar que en política pensar a 5-10 anys vista és una quimera. El mateix passa quan es tracta de legislar, entre informar de constitucionalitat i dictàmens necessitarem reaccionar i serà tard. I els municipis perjudicats es lamentaran...

Reflexions de la moció de censura

Sembla ser que el soci Oriol Giralt triomfarà. Obligarà a posar en marxa el vot de censura, just al pas d'equador de la legislatura. Un acte democràtic, sí, però un acte que pot generar un gran prejudici per al club. El soci Giralt segurament vol una mic ade publicitat. Com advocat que és en Giralt em costa creure que algú perdi el temps per quelcom autista. Però li donem el benefici del dubte. En tot cas tinc diverses reflexions a fer, des de la meva posició crítica sobre Laporta:

1. Qui hi ha darrera de Giralt? Tota aquesta estructura val calers. Intenteu llogar una sala d'hotel durant 15 dies, el pressupost pot tenir cinc xifres, properes a les sis. Em costa creure que, per molt bé de pasta que vagi, se'ls gasti a canvi de res.

2. Una moció de censura, per definició, hauria de ser constructiva. És fàcil criticar algú, el difícil és proposar solucions i projectes palpables.

3. Tenim garantia que, en cas de cessar la junta, es voldrà presentar algú amb un projecte esportiu decent? En ple mes de Juliol els fitxatges estaran fets i no és qüestió de canviar-ho tot.

4. En cas de cessar passaríem l'estiu amb una Junta gestora que segurament hauria de vendre molts jugadors. Ha d'acceptar una Junta gestora ofertes per jugadors?

Reunió bloguera

Interessantíssima reunió de 10 blocaires el passat dissabte a l'Ateneu Barcelonès. Teniu cròniques a gairebé tots els blocs participants, així com les adreces enllaçades properament en aquest bloc.
He après molt sobre com millorar el bloc, així com adonar-me de que tot i estar connectat amb les TiC, no accedeixo a molta informació per desconeixement dels mecanismes pels quals "adherir-se".

Balmes, més ample?

Hi ha rumors sobre una possible reforma del carrer Balmes, un dels més maltractats de Barcelona per culpa de les obres d'intercanviador i FGC a Provença.

Sembla que, seguint les intencions proposades al Districte de Ciutat Vella, s'apunta la possibilitat d'ampliar les voreres de Balmes, molt estretes i poc preparades per caminar.

El projecte de la Via Laietana, a diferència dels veïns m'agrada pel seu risc. És un carrer poc agradable per caminar, però que serveix com a cardus maximus romà, connectant centre i mar i interessant per connectar les seves estacions de metro amb tot el barri gòtic. Reconec que seria un veritable problema per la circulació, però no ho és ja? Les Rambles, des de que es limita l'ús pel vehicle privat trobo que ha millorat força. A la Via Laietana cal arriscar, apostant pel carril bus o per una sola direcció de circulació.

El cas de Balmes em sembla diferent. Precisament té tres carrers properes molt agradables per caminar o anar en bici com són Rambla Catalunya, PAsseig de Gràcia i Enric Granados, almenys per sota de la Diagonal. I crec que tornar a maltractar aquest carrer amb més obres seria una molt mala idea, hi ha altres prioritats latents a la ciutat, sobretot acabar amb les obres que mai s'acaben i que sembla que no s'aportin els recursos suficients per acabar ràpid. A mí m'agrada el risc urbanístic, però orientat no tant a la comoditat sinó a l'ús social. I crec que el projecte de Balmes no és arriscat i no el faria ser un carrer més atractiu pels ciutadans/es que volen passejar.

Modes en el llenguatge

Escoltant l'alcalde de Barcelona a Rac 1 estic comprovant la demostració d'un canvi que ja havia detectat en documents oficials i cartells de l'Ajuntament.

Es tracta del canvi en l'ús del concepte societat multicultural vs. intercultural.

A mí no em convencia l'ús i abús del concepte multiculturalisme. Contraposat a l'assimilacionisme, era el concepte progre de principis d'aquesta dècada. Totes les cultures a les nostres societats es veien respectades a l'esfera pública i totes responien a aquest respecte amb lleialtat (això deia la teoria).

Ara s'ha canviat a parlar d'interculturalisme. A mí em convenç més aquesta. L'interculturalisme assumeix la presència IMPORTANT de cultures, fins i tot abogant pel diàleg. La fonamental diferència és que l'estat no es mostra tant neutral, almenys no necessàriament.

S'ha demostrat en molts casos que la concentració d'altres cultures requereix la capacitat d'absorció de la societat, més que no pas dels poders públics. I en aquest sentit, és innegable que cultura i formes d'organitzar-nos socialment i políticament van lligades de la mà, amb la qual cosa un diàleg multicultural topa amb la necessitat de definir una cultura de referència per l'organització social i política.

Al loro... els mitjans no sempre diuen la veritat

Ahir al vespre vaig sentir un titular que em va sorprendre: la majoria de catalans votarien a favor d'un referèndum d'independència. Em va sobtar, especialment perquè totes les consultes sobre el tema donaven resultats positius d'entre 25 i 35%. No podia entendre el que deia el periodista, vinculant-ho a un tall de veu on podeu escoltar l'investigador de la UOC dient "votaria un 59%"... i un altre titular de l'Avui adjudicant-li un 52%

Com diria Laporta, no us deixeu embaucar. Un cop més hi ha algú que no ha fet bé la seva feina o bé l'ha fet directament malament. De majoria res i de vot favorable del 59% res.

Efectivament votaria un 59%... però no el sí. Simplement votaria.

Quant al vot positiu el SÍ rotund superaria el no (36% vs. 22%). Però hem de tenir en compte que entre el vot en blanc, l'abstenció i el que diu no ho sap sumen un 40%.

L'estudi planteja escenaris, però la variació es basa únicament en la proporció dels que no ho saben, més que no pas els abstencionistes. I des d'un punt de vista de teoria del vot, és tant possible que el que no ho sap es mobilitzi com que una part important dels abstencionistes votin en funció de la conjuntura. El tema és que en aquest tipus de qüestions l'experiència d'altres casos diu que una part dels abstencionistes acaben sent vots que s'alinien molt sovint amb la por al canvi, majoritàriament.

En tot cas, allò interessant no és plantejar escenaris pel sí i el no sinó treballar els motius pels quals hi ha un 40% que N/s o bé s'abstén. És com si en un estudi de mercat un 40% de la gent no sap si comprarà o no un producte que avui costa 1 milió d'euros si hipotetitzem que baixa a 10.000 euros. Poc seriós,oi? Doncs fins no es demostri el contrari treballem amb la proporció 36% sí, 22% No, 40% no vol dir-ho, no aniria a votar...

Per tant, l'estudi, que té el seu valor en qüestions lingüístiques (l'objectiu bàsic), no diu res de nou en relació al tema de la independència. Faríem bé de no plantejar escenaris hipotètics si els resultats de l'enquesta donen un marge tant gran de "dubte" en el votant: un 40% és molt. Una cosa és donar la informació ràpida i l'altre no contrastar els talls de veu amb les dades presentades. Al final pensaré que hi ha periodistes malintencionats.

Un altre tema és si la UOC ha de fer estudis propis, encarregats a una empresa privada, per unes qüestions que ja es treballen bé des de CIS i altres àmbits, com demostra que els resultats siguin semblants als que tenen de primera mà els partits polítics.

Coherència...

A mi la coherència m'agrada. M'agrada pels que acusen el nacionalisme de tots tipus seguint lògica liberal, m'agraden els neoliberals que ho són sempre, els comunistes que viuen la cultura del shawarma. La gent que no paga per entrar a un local que no tingui música en directe encara que t'ho demani Scarlett o Brad. I evidentment m'agrada veure polítics coherents i que són capaços de reconèixer errors, o són coherents amb una opinió perquè se la creuen.

En les darreres hores, dues mostres de coherència, incoherència i quelcom que no té res a veure amb això, com és estar equivocat:

Una mostra de coherència però no és ben bé el mateix: La plataforma per la defensa de l'Ebre. Jo vaig ser dels que vaig protestar pel PHN. Era difícil però es va aturar. Ara són coherents. Són els mateixos líders (Manolo Tomàs continua) però ara l'argument no és catalanista sinó territorial. Raó no li falta a la Plataforma, però és un error aprofitar ara el suport d'alguns partits. Ves per on, els que abans estaven disposats a enviar aigua ara estan a favor però ho diuen amb la boca petita, mentre que els que abans estaven en contra ara estan a favor (PSC) i els que abans estaven en contra ara estan en contra allà però no a Barcelona. Resultat, la Plataforma quedarà molt desgastada si accepta el suport polític. Anar ara amb ICV i ERc de les Terres de l'Ebre és mal negoci. S'equivoca d'aliats perquè és coherent. D'altres s'equivoquen sent incoherents, com el conseller Baltasar, que a sobre està fent el ridícul.

Què preferiu, ser coherents amb el risc d'equivocar-vos o no equivocar-vos rectificant???

Fast Good... bona idea

Els qui seguiu Quotidianitats segur que no us diré res de nou. Els que vau venir amb mí, tampoc. La resta, accepteu que recomani per primer cop un lloc de menjar ràpid.

El Fast Good és una idea de Ferran Adrià i NH Hoteles. Un local modern, decorat en tonalitats verdes i blanques. Massa modern, pel meu gust, però un cop hi ets l'espai és ampli i profund.

A l'entrar et trobes ja amb els primers plats freds, els postres i les begudes. Sorprèn que hi hagi amanides de pràcticament tots gustos (la meva amb fruits secs i parmesà..crec recordar) i aigues d'aquelles que superen els 2 euros a qualsevol botiga especialitzada, pròpia de glaciar.

Els segons plats van des del pollastre, passant per entrepans calents de barra a les hamburgueses. Són aquestes, per la seva contundència, les protagonistes. N'hi ha de dos tamanys. La carn, excepcional, el pà està bé. Tot i venir amb safata les patates no estan incloses. El dia que vam anar eren més aviat normaletes. Les postres sense complicacions, un got amb fruita a trossets, pastissos, gelats... res que ens sorprengui.

En definitiva, si voleu menjar en 30 minuts, ràpid i amb una bona qualitat, és un lloc interessant i alternativa real a qualsevol altre local americà. Si sou d'aquells/es que sopar 2 plats us suposa un problema, també perfecte. No hi ha gaire gent, segurament hi ha gent que pensi que sopar hamburguesa, amanida, postre i beguda per 15 euros és massa. Jo dic que segons com, demanar el mateix i pagar 6,5 a un McDonald's pot ser car.

No mirin el partit!

El President Montilla abandonarà l'Executiva Federal del PSOE. Gens sorprenent, tenint en compte que fa gaire temps que no hi va gaire sovint.

Ràpidament els mitjans de comunicació van voler vincular aquest fet amb el recent tira i arronsa entre PSC i PSOE pel tema del finançament. El problema és que algun partit de l'oposició ràpidament es va congratular, dient que era un bon síntoma d'allunyament de ZP i que ara calia fer front comú a Madrid.

Jo sóc una mica més escèptic sobre aquest tema. Crec que tinc motius per ser-ho:
En primer lloc, la representació de l'Executiva, on només hi ha un altre president autonòmic: Chaves, com a President del partit.
En segon lloc, el càrrec de Montilla a l'Executiva Federal, sense vincular-se a cap àrea concreta.
En tercer lloc, per les quotes de representació territorial.

És a dir, Montilla hi era però no havia de ser-hi. El motiu és que la seva presència tenia una lògica quan era ministre, ara té altres òrgans per mostrar el seu desacord i opinió, inclosa la relació directa de President a President. Tanmateix serà qüestió de temps que sigui substituit per un membre del PSC. I en tot cas, ja hi és CarMachacón (superCarme), curiosament a l'àrea de cultura...

Però cal prendre aquest tema amb gran escepticisme per un motiu addicional. Quan un partit governa hi ha una dualitat d'estructura executiva. La del Partit i la del Govern i Grup Parlamentari. Durant el període González la dualitat era manifesta: González controlava el govern i Guerra el partit(Méndez & Orte 2005: p.74). Allà la presència dels barons era fonamental ja que segons com es tractessin les aliances podien tenir una influència directa en el govern. Actualment el partit està molt més unit i la sintonia entre Blanco i ZP és evident. Així és molt fàcil controlar l'agenda i els assumptes que s'hi discuteixen. I d'aquí que el Consell Territorial s'hagi potenciat com a òrgan de debat. Queda en mans dels diputats del PSC que el tira i arronsa pel finançament s'escenifiqui a la Carrera de San Jerónimo, votant diferent o als passadissos. És al Grup Parlamentari on es juguen els temes importants, la resta no ha de ser ni tant sols primera plana.

Recomanació literària

Alland & Alland (2006). Catalunya, One Nation, Two State: An Ethnographic Study of NonViolent Resistance to Assimilation.

Fa cosa de 2 mesos la persona responsable d'editar Regional and Federal Studies, una bona revista sobre temes de regionalisme, em va demanar si podia fer una referència d'aquest llibre per l'edició trimestre que es publicarà el proper octubre en format paper.

Es tracta d'un llibre amb una triple curiositat que el fa interessant.

a)Es tracta d'un llibre pensa per qualsevol lector sense un coneixement previ sobre cultura catalana, fet per persones sense una catalanofília antiga, catedràtics emèrits de Columbia University. Aquest element dóna una interessant sortida al món acadèmic que de cap manera la tindria si l'autoria fos local.

b)El plantejament és verificar si el fet de compartir una cultura petita, com la catalana, ha servit per apropar municipis geogràficament propers. Van triar Portbou i Cerbère, dos pobles amb característiques similars quant a tamany, passat econòmic i relació amb els centres econòmic i socials propers (Perpinyà i Girona-Figueres).

c) En lloc de fer servir una aproximació sociològica, basant-se en dades estadístiques més o menys objectives, han considerat que calia aconseguir un contingut etnogràfic a partir de l'antropologia.
D'aquesta manera els autors s'han capbussat en la vida quotidiana del municipi, fugint d'apriorismes, aprenent fins i tot el català. L'antropologia té aquesta gran potencialitat, et permet adaptar-te ràpidament a la realitat explicada i et permet trobar a temps allò necessari per aconseguir material útil. Però a la vegada té el risc d'acabar repercutint en "l'objectivitat" de l'investigador, quelcom que els autors reconeixen que succeeix sempre. Certament, els autors manifesten simpaties i reconeixement de la cultura catalana, especialment com a minoritària a França, però també pel manteniment d'uns símbols i passat on la resistència no violenta a l'assimilació cultural és el tret fonamental.

Connectar els trams

Sembla que el vell projecte de connectar les dues branques de tram (trambaix i trambesós) per fi es concreta. S'estan treballant les alternatives.
Reduir el trànsit de cotxes és una necessitat. A Londres he pogut veure que solucions valentes poden tenir un bon efecte. En el fons hem de començar a pensar en mesures compensatòries per reduir encara més la circulació del centre de la ciutat i és evident que el tram pot ser interessant com a solució, tot i que no seria l'única.

Pot ser interessant perquè anar de Francesc Macià fins determinades zones del Besós és exclusiva d'un parell de línies de bus que no sempre funcionen bé. També permet constituir la Diagonal com a veritable eix del transport públic de la ciutat i més concretament l'estació de Diagonal, que s'està modificant potser sense considerar aquest projecte. Hem de preveure que Glòries serà a mig termini una concentració de transports metropolitans. Per aquelles persones que treballin a la Diagonal l'estalvi en temps pot ser molt interessant, però també pot estar molt bé per universitaris que viuen al Maresme i Vallès i que molt sovint agafen el cotxe.

La segona alternativa que s'està treballant va una mica impulsada pel districte de ciutat vellla. Si no recordo malament, estava ja en ment l'allargament fins el Parc de la Ciutadella al PAM de districte. La connexió Colom-Vila-Olímpica és molt deficient en metro (trigues 25 minuts per culpa del transbord de Passeig de Gràcia) i en bus es tracta d'una línia que ve de la Bonanova, acumulant així força retard en hora punta. Aquesta solució esdevé, en termes socials, potser no tant eficaç com l'altre. Hagués estat molt important si s'hagués fet un ramal de rodalies pel litoral, fent una estació al World Trade Center (com algun cop he comentat) o el propi AVE a l'estació de França.
Però s'ha de tenir en compte que aquesta segona opció connecta districtes molt diferents: Les Corts, Eixample, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí. Seria una aposta de vertebració territorial. Permetria redefinir moltes més línies d'autobús, destinar-los a reforçar-ne d'altres i afectaria menys el trànsit diari. Notaríem menys la seva construcció.

I jo ara apunto una tercera opció: què seria més interessant, connectar la diagonal amb tram o destinar un carrer sencer de l'Eixample al pas d'autobusos??

Obra pública vs. conversió econòmica

El nou ministre de treball, Celestino Corbacho, ha comentat avui que el problema de l'autor creixent a tot l'estat requereix d'un esforç de les administracions públiques per fomentar l'obra pública.

Em sorprèn aquesta afirmació, sobretot perquè sembla pròpia d'una conversa d'AVE entre un empresari del totxo i un gestor municipal.
Crec que és exigible una anàlisi més acurada del problema i de les oportunitats que es presenta.
Durant molts anys s'ha escoltat un discurs sovint buit de contingut sobre la necessitat de no basar l'economia en turisme (diria turisme de sol i platja) i el sector immobiliari.
L'alternativa era una millora del sector del turisme i una reconversió general de l'economia en sectors de valor afegit.
Havíem quedat que aquest era el futur, així ho va comentar en una trobada de Consells econòmics i Socials en David Vegara, secretari d'estat d'economia al 2007.
I ara la demostració que aquesta reconversió no se la creu ningú, ni tant sols el responsable de tenir bones relacions amb els sindicats. Mentre alguns reclamen inversió pública en R+D+i per generar un entorn atractiu per l'inversió privada en R+D uns altres segueixen creient que tot ha de seguir igual i el més greu, qeu els recursos públics són infinits.

Crònica esportiva... campió!

Aquest cap de setmana es pot resumir, esportivament parlant, per les victòries esperades del CSKA de Moscou a l'Eurolliga i l'esperadíssim títol de lliga del Bayern de Munic a la lliga alemanya. felicitats a aquests campions.

Sistema de finançament...

Estratègia intel·ligent del PSOE, en plena ebullició del debat sobre l'obligada negociació del sistema de finançament català, convoca un Consell de Territorial, l'organ consultiu de participació dels barons, presidents autonòmics i secretaria generals de les CCAA.

Aquestes reunions solen servir per escenificar unitat però també divergència d'opinions. L'actitud de ZP en totes les reunions des de 2003, quan ha revitalitzat l'òrgan, és més aviat passiva. No ha exercit de president del govern, avisant de les seves intencions, sinó més aviat com espectador com ho demostra que des de 2003 Ibarra i Chaves han estat els protagonistes de les cròniques (veure www.aecpa.es/congreso_07/archivos/area6/GT-25/MENDEZ-Monica(UM)yORTE.Andreu(UPF).pdf).

Això propocia que en l'opinió pública comenci a circular la idea que Montilla és massa nacionalista. El fet és que, com anticipàvem la setmana passada, Catalunya ha trobat un aliat en la Comunitat Valenciana. El problema és que el PSOE de València està missing.

Comença doncs un llarg període d'estratègia contraposada. Dèiem l'altre dia, i es lamentava en Mas, sobre el final del bilateralisme. Comentàvem que aquesta fi tenia punts positius. Ara veiem que el bilateralisme no acaba de perdre's del tot, disfressat amb una altra pell... perquè encara que s'hi incorporin Balears i Comunitat Valenciana a la demanda d'un millor sistema de finançament, a efectes polítics serà Catalunya la que rebrà els cops.