Neteja... però no tant?

El Barça ha tornat a fracassar. L'eliminatòria contra el Man U ha donat el resultat previst però amb una imatge correcta:he parlat amb amics del Manchester que han quedat satisfets amb la imatge donada. El problema és que s'han complert en bona mesura algunes de les expectatives que tots preveiem: manca d'alternatives de joc, problemes físics dels jugadors importants, falta de gol fruit del joc horitzontal i els detalls, principalment dos detalls que podien haver costat 2 gols i no 1.

No ens hem de quedar amb els detalls, aquestes dues temporades són massa càrrega contrària a l'equip. Ara cal fer neteja i traspassar tots els pocs compromesos, inclós l'entrenador, en el seu cas per incapacitat per revertir els defectes percebuts per TOTHOM (inclós algun jugador com Eto'o, Edmilson i Giuly un cop va marxar).

Molt em temo que la via serà Guardiola o Laudrup. De Laudrup tinc els meus dubtes, però Guardiola no crec que estigui preparat per canviar el conjunt d'elements que volem implantar al Barça. Compte, aquí es confonen diferents temes: el model de club, el sistema de joc, el sistema tàctic, el disseny de plantilla, el model d'entrenaments.

L'estil ho és tot i normalment ho reduïm al sistema de joc i tàctic. Precisament el sistema de joc i la tàctica és el que es pot mantenir. Molts equips forts juguen amb 3 davanters molt sovint: Liverpool (Kuyt, Torres,Babel); Chelsea; Manchester, Madrid.

El model de club: fitxa el secretari tècnic i l'entrenador gestiona. S'ha de mantenir.

El disseny de plantilla. Aquest és un dels majors problemes. Jugar amb 6 messi i 5 deco no et permet guanyar. Necessites especialistes, jugadors tècnicament dolents com Robocop Van Bommel, jugadors físics, jugadors de banda més defensius que ofensius, varietat. El Manchester mateix ha posat Park enlloc de Giggs, té varietat. A Can Barça es confon que un jugador sigui"nivell Barça" amb tècnica de nivell Barça.

El model d'entrenaments. Fonamental canviar-ho, especialment si hi ha neteja. No pot ser que un club estigui obert de 10 a 12. Sobretot quan tàcticament hi ha coses millorables. Molts periodistes, en privat, reconeixen que no han vist més de 10 entrenaments físics en la temporada. És evident que molts jugadors que van venir molt forts han anat perdent resistència i potència, dubto que tot sigui culpa seva.

Per tant, compte que portar segons qui no garanteix tocar gaires més coses. Volem un entrenador que ens faci jugar com un equip anglès? d'acord, però fem que funcionin com els equips anglesos, del contrari no servirà de res.

Habitatge i crisi econòmica, qui causa què

Avui s'ha sabut que la venda de pisos ha caigut un 24,4% i el d'hipoteques, un 35%.

Des d'un punt de vista d'avaluar els possibles efectes d'aquesta caiguda no acaba de convèncer els raonaments que trobem en bona part dels diaris, vinculant-los a la crisi econòmica.

Efectivament hi ha correlació estadística, però poden haver efectes positius en altres parts de l'economia que desvirtuïn aquesta explicació:

- Per exemple, aquells que volien entrar en una hipoteca i ajornen la decisió podrien destinar una part d'aquests diners a altres béns, inclosos els pisos de lloguer (que beneficien propietaris de perfil menys especulador). Actualització dia 29: Això explicaria que la demanda de pisos segueixi més o menys estable. De fet el lloguer ha augmentat força, així com l'estalvi (no noteu que els bancs darrerament ofereixen productes força interessants?)

És ben conegut també l'augment de viatges a USA i d'altres destinacions d'oferta.

Hi ha un altre element científic que caldria considerar. Si la crisi econòmica afecta el descens de la venda de pisos implica que la bonança econòmica també guardava certa relació. I tots sabem que el cas espanyol era molt diferent a la resta. Hi havia altres factors com l'ús que en feien els Ajuntaments, el diner negre herència de la Pesseta, etc . elements propis del sector, al cap i a la fi. Aquests altres elements adjacents al context econòmic subratllats anteriorment són o no presents ara?

Des d'un punt de vista socioeconòmic el context en el qual un fenomen social succeeix té una relació relativa amb l'efecte observat. Hi ha elements relacionats de manera molt més directa amb l'esdeveniment observat: qui té diners té ara incentiu per estalviar (alts tipus d'interès), els bancs no volen arriscar, els sous no creixen prou, el mercat està saturat.

Jo m'inclino a pensar que en molts àmbits periodístics s'ha confós la direcció de la causalitat del fenomen. En el fons el problema és que, tal com deia Economing recentment, el mercat d'habitatge és també un agent causal. El mercat de l'habitatge arrossega l'economia espanyola, però està sent una de les causes i no tant conseqüència de l'evolució de l'economia.

superar el bilateralisme

L'anunci d'un suport de la Comunitat Valenciana a les reivindicacions catalanes sobre finançament autonòmic planteja un escenari relativament nou i únic en aquesta matèria.
Fins al dia d'avui el sistema de finançament funcionava de la següent manera: Catalunya demanava ajustaments, l'opinió pública tractava Pujol d'insolidari, l'opinió pública tractava els catalans d'insolidaris, l'Estat reaccionava i acceptava solucions sub-òptimes i després totes les comunitats se'n beneficiaven.
Aquest escenari ha provocat que després d'una LOFCA, d'un pacte PP-PSOE al 92, d'un pacte CiU-PP sobre finançament al 2001 i d'un Estatut d'Autonomia parlem de simetrització en el model de finançament. Simètrics tots excepte Navarra i Euskadi, òbviament, que quan es tracta de donar suport a Catalunya en alguna qüestió autonòmica sol tenir el silenci com resposta.

El suport de la Comunitat Valenciana i Balears és fonamental. He trobat diverses lectures, des de diversos punts de vista, a favor o en contra d'anar junts a exigir millores sobre aquest tema. No hi estic d'acord amb cap de les dues:
1."El País Valencià se n'ha adonat que Catalunya els interessa i la gent del País Valencià estarà contenta de fer front comú". Que ningú s'enganyi, Camps no té cap interès en Catalunya. Té interès en seguir promocionant la seva comunitat de la manera que ho sap fer, a base de posar tots els diners del món. No pot dependre d'un govern socialista.
2. L'element contrari: Catalunya no pot demanar mai un model similar al que demani el PP de cap comunitat. Jo nés que un problema el trobo una oportunitat. És com anar perseguint uns escapats en una cursa ciclista. Pots fer servir l'ídol local perquè tira molt fort, ningú et criticaria si l'ajudes. El major problema dels processos de simetrització és que de les 17 Comunitats Autònomes, sempre ha iniciat les hostilitats una, que ha perdut prestigi intern i s'ha desgastat molt. Anar de la mà del PP redueix l'aspiració nacional dels que creuen que Catalunya no es pot rebaixar una més, però augmenta les probabilitats de trobar, per fi, un sistema que sigui solidari però no deixi en l'Estat bona part de la discricionalitat.

Més informació a Aubachs

St Jordi i la literatura en català

Les dades de venda de St Jordi normalment no es publiquen, a excepció dels més venuts. El primer que xoca és el predomini del castellà sobre el català.

Em sembla clar que l'hàbit de lectura s'ha de respectar des de les institucions polítiques. El mercat és rendible. El llibre sobreviu a l'era digital. Ningú llegeix e-books. Escanejar un llibre segueix sent car i les impressions solen ser incòmodes pel lector.

En aquest entorn St Jordi ha tornat a triomfar, triomfa sempre que fa bon temps i no cau en cap de setmana.

Però s'aproxima la tradicional polèmica sobre les quotes de compradors de llibres en català, un tema complicat. Alguns llibreters ja diuen que a d'altres països on l'anglès és fort com a segona llengua (on la gent no compra llibres traduïts) s'opta per subvencionar per la possible pèrdua de venda a canvi d'espai en les llibreries.

Jo no crec en el sistema de subvencions als venedors.

No crec que s'hagi de compensar sinó de despertar interès. Es publica molt en català, però tendim a no valorar els nostres productes. El llibre en català es ven quan es promociona. Cas de l'escriptora d'origen magrebí o del propi Charly Rexach, que ha estat triomfador arrel d'una important presència en mitjans de comunicació.

En el tema de les traduccions la complexitat és encara major. Com a norma general les versions catalanes tenen menys qualitat. Desconec el motiu. Fa poc vaig llegir la triologia de Nova York de l'Auster. La versió catalana era lamentable. Motiu suficient per avisar-ho a l'editorial,que sembla que no ho modifica quan l'edició és de 2004. Hi havia greus errors i força barbarismes.

Per altra banda no hem de cometre l'error de minusvalorar la literatura en llengua castellana. Si la gent compra en aquesta llengua és perquè vol llegir en versió original. Es tracta d'una literatura amb exponents internacionals claríssims. Seria com demanar-li a un suec que llegís Shakespeare en suec, dominant l'anglès. No ho fan i no en fan un drama nacional. Nosaltres tampoc ho hem de fer i de fet si alguna cosa hem d'aconseguir és fomentar la lectura en llengües originals, tant en català pels que l'entenen però no el llegeixen com la lectura en anglès.

Ambigüitat

Tenim uns polítics que els agrada parlar molt, però a més tenen la capacitat de ser tant ambigus que confonen la ciutadania menys informada, però també els que seguim la política.

Els dos exemples més recents han estat Esperanza Aguirre i la cúpula d'ERC. Els segons són reicindidents, demostrant que tenen una manca d'unitat terrible. Una cosa és que estiguin a prop dels seus afiliats de l'Ebre, una altra que donin suport implícit al transvasament temporal d'aigua cap a Barcelona i diguin no a l'Ebre. La tercera via: explicar els seus afiliats que es fa servir aigua que s'envia ja regularment a Tarragona però que Tarragona no fa servir sembla no entrar en els plans. Tot sigui pel tacticisme.

El més desconcertant és Esperanza Aguirre. És capaç de donar tres missatges: " de este agua no beberé", "no tengo pensado presentarme", "quiero que Mariano me diga si quiere que me vaya".
Està clar que la seva estratègia és no contradir-se. Jo crec que ella no té motivació per estar 4 anys de bicefàlia. No és parlamentària i no pot ocupar cap càrrec d'oposició a ZP. Aprofitant que el PP té congrés cada 3 anys el calendari l'afavoreix per fer l'assalt l'any 2011, tenint un any per postular-se com candidata i adaptant-se a l'estratègia que hagi fet servir el PP aquests anys. Si el PP no li va bé a les properes eleccions, incloses europees, Rajoy marxarà. Si el PP funciona amb una estratègia moderada, Esperanza no tindrà més remei que endurir el discurs.

Motius per preveure perdre contra Manchester

Sóc molt pesimista, i em sembla no ser original, si dic que em sembla que el Barça té remotes opcions de passar a la final de la Champions. Hi ha molts motius obvis, però m'agradaria destacar-ne uns quants no tant relacionats amb l'estat de forma:

1. Poques alternatives de joc. El Barça només sap jugar d'una manera. Si el rival paralitza el joc dels dos interiors (minINIESTA i el funcionari Xavi) no hi ha capacitat de variar la forma de jugar perquè la sortida per banda s'ha fet darrerament amb dos davanters centre: Henry i Bojan o Eto'o. Considerant això, crec que opcions alternatives com posar a Iniesta i/o Messi en una línia per davant dels interiors i no tant enganxats a banda tindria sentit, però llavors l'equip li falta profunditat. Falten migcampistes per fer la batalla tàctica al mig i deixar més lliures Iniesta i Xavi.

El Manchester, en canvi, pot jugar amb 4 migcampistes (Carrick, Hargreaves, Scholes i Anderson amb Ronaldo i Rooney a davant) o bé amb tres posant Giggs a l'extrem.

2. Poca confiança en el resultat. Portem tota la segona volta perdent avantatges al marcador i recentment tenim poc poder rematador. Això poc provocar que encara que marquem demà els primers, no tanquem el partit i que de tant respecte al rival el partit avanci amb un perillós 0-0.

3. Físic. Les lesions de jugadors clau, Messi, Ronnie, Deco i Márquez, en els darrers dos mesos no ha deixat opció de fer rotacions. Així, el mai prou valorat Touré ha tingut que aguantar. El mateix amb el lamentable Henry i fins i tot Bojan ha tingut que jugar més del que el seu encara dèbil cos pot suportar. A més, Messi acaba de sortir d'una lesió i dubto que aguanti 90 minuts al ritme necessari.

4. Rijkaard no gestiona bé els partits d'anada a casa. En 5 anys com entrenador del Barça, l'holandès ha perdut més del doble d'eliminatòries que no pas guanyades quan s'ha jugat primer al Camp Nou. El Barça gestiona bé eliminatòries on guanya o empata fora el primer partit, però no sap treure un avantatge correcte de bon inici (trenca l'exemple el Barça-Getafe de l'any passat).

5. El Barça no guanya contra rivals forts. Portem dues temporades on perdem molt contra els rivals directes. La darrera demostració de jerarquia ve del Barça-Milan de fa dues temporades.

---------------

I ara 3 motius per creure en la victòria:

1. En futbol els detalls poden condicionar. I si marquem d'hora un o dos gols? I si marquem i expulsen un jugador del Manchester? I si es lesiona Cristiano Ronaldo? Són escenaris que poden anivellar la balança i si el Liverpool ho va fer contra l'Inter, per què el Barça no?

2.El Manchester deixa jugar. En tota la temporada cap equip ens ha jugat descaradament a l'atac. El Manchester, tot i que jo no ho crec, podria triar aquesta opció. I en l'intercanvi de cops la definició és fonamental... aquest argument el poso aquí perquè toca, en el fons el posaria a l'altre cantó.

3. El Manchester no és invencible. Ha perdut punts d'avantatge respecte el Chelsea, que és l'equip amb millors resultats a Anglaterra. A les altres comepticions de copa està eliminat. En el fons ells també estan pressionats per la competició i es juguen la lliga dissabte contra el Chelsea.

Setmana medieval a Montblanc

Interessant visita a Montblanc (la tercera en tres anys), aprofitant la celebració de la seva XXI SEtmana Medieval, acompanyant a 3 amics, un d'ells de la zona i, per tant, cicerone.

En apariència no té res de diferent respecte la Fira Medieval de Besalú o la Festa del renaixement de Tortosa, potser la més rica quant activitats teatrals i lúdiques.

Però sempre és un alicient tastar gastronomia local i passejar envoltat de la majestuositat de les seves muralles.

Una recomanació

M'he fet molta gràcia trobar aquest bloc. Es diu "Stuff White People Like" (coses que agraden els blancs) i l'he trobat a partir de "tardor a l'euromed", un bloc de vilaweb que gestiona un col·lega pompeuà ara a Yale . En el cas de Stuff White People Like veu la llum una sèrie d'estereotips culturals i antropològics sobre els blancs. Però hi penses uns minuts i fa gràcia.

Confirma en bona mesura aquella màxima del marketing sobre els productes adaptats a grups de gent, sense ser un bloc sobre marketing. En aquest cas, la reflexió va més enllà: ni tant sols té sentit comparar occidentals i orientals, nordamericans vs. europeus. La divisió cultural-consumista és blancs i homes vs. la resta de la humanitat. I veient alguns posts te n'adones de la gran quantitat de productes que per un motiu o per un altre tenen accés fàcil una determinada part de la humanitat i d'altres no tenen accés.

Feu una ullada i ja em comentareu què us sembla.

Dades, no paraules

Des de fa uns dies m'he endinsat de ple en la dura tasca d'analitzar les administracions per tal que siguin una mica més conscients sobre la importància de fer servir indicadors que avaluïn l'èxit o fracàs d'una política.
Ara bé, per poder fer una avaluació posterior cal tenir clar què es mesurarà.
En aquells casos on la política té una valoració econòmica clara, els anàlisis cost-benefici o cost-eficàcia són emprats. Malauradament en molts altres casos els objectius no són econòmics ni de gestió i cal combinar criteris socials i estratègics amb costos d'obra, que sí es faria amb un anàlisi cost-benefici. Posem el cas de l'aigua: l'objectiu primer no és reduir despeses sinó garantir el consum a un cost baix.

En el cas de la Generalitat i la problemàtica de l'aigua és evident que hi ha una doble denúncia que els ciutadans haurien de saber:

El primer és la manca de planificació o de previsió de tots els governs. Cal saber si existien escenaris que anunciaven una possible situació de sequera. I en tot cas, quin tipus d'informe va circular per descartar les opcions que han estat sempre sobre la taula.

I el segon problema el tenim ara: CiU no assumeix el curt termini, la necessitat (de qui és igualment responsable que el tripartit per la manca de previsió). El tripartit ha remenat tant la troca que ha confós moltíssim la societat. Ara em sembla que és moment d'abordar la situació amb transparència i amb un debat no ideològic amb les dues opcions de futur sobre la taula, del contrari només sembla que vulguin adjudicar-se idees. Em sembla que la gent està cansada de sentir paraules i posicions enrocades. No és bo que l'opinió pública es divideixi entre els pro-Roina i els pro-dessalinitzadores en funció de simpaties partidistes. Per tant, siguin capaços de contrastar els 4 punts que poden interessar a la societat:

1. Quina diferència de cost hi ha entre portar el Roina o dependre de les dessalinitzadores .
2. Quina sensibilitat de preu de l'aigua hi ha entre el Roina i les dessalinitzadores ? (ens garanteixen un preu a llarg termini, els francesos, o ens poden fer xantatge?).
3. Quina diferència hi ha en termes de qualitat d'aigua? Quin risc real hi ha de contaminació del Roina i que, per tant, no sigui del tot bona?
4. Hi ha garanties de subministrament amb totes dues opcions si la situació fos encara pitjor?

Reflexió fiscal

Qui més qui menys intenta accedir al mercat de l'habitatge com pot, fonamentalment pensant en acumular uns estalvis per poder fer una entrada que redueixi la hipoteca. Aquest és el procediment normal.
El "compte habitatge" permet que una part important dels nostres estalvis tinguin una rendibilitat i quedin exemptes d'IRPF (el límit és d'uns 9.000 euros).
La meva reflexió és si un compte vivenda ha de tenir un termini de 4 anys des de que es contracta. És evident que en 4 anys no podem aspirar a pagar la meitat de l'habitatge, és evident que cada cop menys el compte habitatge suposa un proporció menor. Per quin motiu al País Basc i Navarra poden disposar de 6 i 8 anys respectivament, enlloc dels 4 que tenen a la resta d'Espanya?

Si el límit de 4 anys es fa per evitar que persones amb alts ingressos acumulin diners exempts d'IRPF està fàcil, posem un límit d'estalvi exempt en funció dels ingressos familiars o reduïm el temps a partir d'un llindar d'ingressos, però és evident que cal incentivar que la gent accedeixi al mercat quan tingui accés a una hipoteca assequible, i un Compte Habitatge no deixa de ser un instrument per reduir la quota final a pagar.

Algú dirà que el mercat no es pot paralitzar, però a falta d'estadística oficials que algú em podrà oferir, diria que Espanya és un dels mercats més actius d'Europa.

Una bona notícia

Per fi bones notícies en la relació administració-ciutadà. Parlo de la renovació de DNI i, en aquest cas, de la renovació del DNI per fer-lo DNI electrònic.

És ràpid: et saltes la cua si demanes cita prèvia a internet. En 5 minuts et digitalitzen la foto, la signatura i et fan el carnet a l'instant. Res de tornar-hi un altre dia. I a sobre et parlen en català.

Dos avisos: el primer és que us assegureu que a la comissaria on aneu sempre us el faran electrònic. El segon és que jo m'ho he fet a Muntaner 200.

Ezquerro...

Hi ha jugadors que fan ràbia pel seu comportament, per la seva desídia, per la seva capacitat de fer coses difícils quan tot es pot fer més fàcil, per la seva irregularitat. I n'hi ha de pèssims. Un d'ells és Santi Ezquerro. Quan dissabte vaig saber que jugaria vaig saber que el Barça no podia guanyar.
Ezquerro és d'aquells casos de jugadors que haurien de pagar per jugar al Barça. S'ha trobat amb una lliga i una champions, participant en 2 partits. Ezquerro és oficialment extrem esquerre o mitja punta. Però el cert és que no té cap element que deixi entreveure que domina algun concepte del joc. No és especialment ràpid, ni tant sols es mou bé. Els controls se li'n van i a l'hora de xutar no sempre té sort. A vegades fa gols...
Però crec que el Barça ha de tenir jugadors del seu nivell. Sempre ha d'haver un jugador pel qual començar a fer la llista de No convocats, facilita la feina de l'entrenador. És com al bàsket, el jugador 12 sempre ha de ser aquell que no poses ni guanyant de 20 punts. Maxi López y Ezquerro en els darrers anys, però abans hem tingut a José Mari, Dani, etc.

Quins em deixo?

Picada d'ullet

Ni CiU, ni PNB, el PSOE sembla que no li convenç la idea de tenir la política estatal condicionada a pactes estables. Potser interessa més fer sentir còmode a un PP que clarament interessa en la situació actual, amb els durs amagats i els ullals a la vista. Si l'actual cúpula parlamentària passa el congrés de l'estiu pot ser una oportunitat per mantenir una estabilitat.

La cartera de nous ministres o el canvi d'alguns d'ells, és destacable. Maleni repeteix, sense dubte un clar missatge a tots els crítics: qui pensi que el PSOE ha interpretat els resultats en clau local s'equivoca. El PSC va ajudar a guanyar les eleccions, però la mobilització que ha fet guanyar l'ha aportat ZP i la por vers el PP. Així pensen a Madrid. I és indubtable que aquesta assignació demostra que el PSC depèn més del PSOE del que voldria i el PSOE és menys PSC del que desitjaríem. No costa gaire observar que a dia d'avui qui té més autonomia és el PSOE d'Andalusia, incorporant fins i tot una nova ministra en un tema tant important com la igualtat (segurament no només de gènere). Compte, l'autonomia no ve de manera gratuïta, com sovint sembla esperar CiU i ERC. Cal tenir una presència en l'executiva federal, fins i tot arribar a marginar altres líders. Chaves ho va fer, està a la coalició de barons predominant... i ara troba la recompensa de ser mà en el joc de cartes.

En clau catalana, doncs, l'assignació de dos ministres s'ha de prendre amb molt relativisme. Corbacho pot fer-ho bé, però difícilment pot fer una actuació en immigració que sigui visible. Pot tractar de crear ponts amb les Autonomies per fer una bona gestió de la immigració, seria ja un punt positiu. A Chacón difícilment la veurem en missió ministerial per Catalunya, el ministeri de Defenda... i atac... es mou en altres àmbits.

Una bona notícia, la creació d'un ministeri per la innovació. Prové de la iniciativa privada, és una investigadora emprenedora. Precisament el que cal, algú que animi al món privat a invertir en R+D+i posant les condicions públiques necessàries per reduir-ne el risc.

El Barça jugarà la 10a semifinal

El Barça va passar ahir a semifinals de la Copa d'Europa per desè cop en la seva història. Una fita que no semblava tal en acabar el partit, quan la meitat de l'aforament ja no hi era i quan pràcticament ni es va celebrar. Recordo fa dos anys quan es va eliminar el Benfica a la mateixa ronda, la sensació era de triomfalisme.
Això demostra, un cop més, que som una afició que creu que el seu club és més del que és. Hem arribat a tantes semifinals com finals ha jugat el Real Madrid. Hem arribat en els darrers 15 anys a 5 semifinals (tres finals i una semifinal perduda contra el Madrid). Complir els pronòstics sense brillantor no és suficient per estar contents amb tota la prudència que volgueu. Hi ha qui pot veure el got mig buit, possiblement si ens fixem en el plànol esportiu tenim tota la raó, el Barça no funciona, no té un Pla B amb les baixes importants i acusa una falta de variants tàctiques quan falta algun jugador d'atac. Falten efectius per poder fer un mig del camp més físic. Però sigui com sigui, a dos partits és possible guanyar a qualsevol equip i la Champions és l'escenari perfecte per poder-ho fer. Perquè... i si marquem dos golets d'hora contra el Manchester?

Passi el que passi a semifinals es planteja un problema logístic greu: entre la semifinal i la final queden 17 dies, poc temps per gestionar 20.000 visats dels aficionats de cada equip, major problema si passés el Barça per allò de tenir un consolat més aviat petit. Una solució seria obligar que tots els semifinalistes donessin el llistat dels 20.000 aficionats, ara. El problema és, qui paga el visat? Això garanteix entrada? Garanteix un avió a preu raonable? I en tot cas, el problema seguiria existint perquè hi ha tres equips anglesos: 60.000 visats.

És criticable l'actitud de CiU a Madrid?

Resulta com a mínim curiós que CiU actuï intentant dividir el tripartit incorporant el PSOE en l'estratègia. És evident que qualsevol crítica feta des de Catalunya és no només lògica sinó, en l'actualitat en el tema de l'aigua, més que respectable.

El problema és que, un cop més, tracta amb el PSOE (i els 25 del PSC) per dividir el tripartit a Catalunya. Ho va fer amb l'Estatut i ara ho fan amb l'aigua. Incapaços d'arribar a un acord Montilla-Mas sembla clar que l'estratègia de CiU torna a ser la d'aprofitar-se dels 10 escons a Madrid per poder jugar a dos mans: no arribarà a cap acord amb el tripartit, ja ho podem garantir. És molt més fàcil fer veure que amb Zapatero s'entenen molt millor.

Hi ha dos escenaris imaginaris que són els que em semblen perillosos: per una banda SEMPRE ataquen el PSC per ser "d'obediència espanyola". Per una altra, reconeixen que el PSC déu ser alguna altra cosa quan van a papa ZP a que gestioni el tema amb mà de ferro. El segon és que no em puc imaginar què passaria si ERC, per exemple, fes una actitud similar amb CiU governant a Catalunya o quina referència faria dels diputats del PSC si un govern espanyol atentés clarament contra els interessos de Catalunya.

És el que passa quan una força política creu representar tot un país, que acaba pensant que el seu grup parlamentari a Madrid és el representant de tota una autonomia. Doncs bé, la paraula autonomia és precisament per exercir-la allà on hi és el poder... i si a Catalunya no pot arribar a pactes a Madrid no pot fer com si governés.

Vicky Cristina Barcelona, només en català?

Jaume Roures ha confirmat avui que la nova peli de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, produïda per MediaPro, es veurà només en català i anglès subtitulat als cinemes catalans.

Si la resposta al tema de la poca oferta de films en català als nostres cinemes sempre s'ha orientat a les distribuïdores i cinemes em costa creure que aquí el binomi es trencarà i només tingui alguna cosa a dir la productora: sembla que la productora vol però, qui distribueix la peli arreu de Catalunya? Serà la pròpia Mediapro? I tenen els cinemes la capacitat de buscar un distribuïdor de fora de Catalunya per garantir versions en castellà i, per tant, més opcions d'omplir més sessions?

Si algú ho sap, si us plau, informi'ns!

Actualització: pas per cada quart de cursa

Km 2,5. 15:02

Km 5. 30:15 (15:13)

Km 7.5. 44: 39 (14:25)

Km 10: 57:57 (13:28)

Ja és oficial el temps de la cursa. El temps net és el que marca el moment que he començat a córrer (fins arribar la sortida he trigat força temps). Intentarem posicionar-me millor l'any vinent a la sortida per no tenir problemes de mantenir el ritme, fins ben bé el km 2,5 era complicat superar posicions encara que s'anés més ràpid. Felicito a Himajina per la seva marca (inferior als 50 minuts de temps net) i l'emplaço a que m'expliqui com es prepara amb el poc temps que té.

Cursa... ara descans!

Entretingut "passeig" matinal per l'Eixample i litoral de Barcelona per la Cursa dels Bombers. 10 kilòmetres des de la sortida fins l'arribada, passant per Passeig Colom, Paral·lel, GRan via (fins cantonada Sardenya), Ronda Sant Pere i Via Laietana.

El meu temps real ha estat de 57:56 (temps provisional). Estic
satisfet. M'ha costat sortir gairebé 5 minuts per la prioritat dels que tenen marca per sota dels 53 minuts, d'aquí que hi hagi temps oficial i temps real per cada atleta.
El meu ritme de pas ha estat d'uns 6 minuts km fins passada mitja cursa, on he pogut baixar de l'estimació d'1 hora que presagiava a meitat cursa. Estic molt satisfet per no haver tingut cap molèstia física important ni un cansament general. Repetirem sense prometre baixar de marca. Per fer-ho hauré d'entrenar més. Queda molt lluny emular en F.S. i la seva proesa a la mitja marató i marató.
Chapeau per l'organització i pels 15.000 valents i valentes que han pres part.

Lideratge i comunicació

Torno a abordar un parell de reflexions entorn a la problemàtica de l'aigua i el lideratge. Si bé el país demana un lideratge ferm en qüestions d'interès general i d'un possible conflicte de moment les coses s'han fet centrades en el conseller.

I precisament les actuacions del conseller Baltasar han generat sota el meu punt de vista una paradoxa comunicativa de greu malaptesa política:

El tema és que en política s'ha de comunicar quan es té certesa que allò que dius no genera alarma social. És a dir, si no tens alguna cosa lligada s'ha de recórrer a "estem parlant", "estem plantejant-nos". El que no es pot fer és presentar informació súperdetallada, fent una roda de premsa diària i reconèixer que x mesos enrere es va parlar amb el govern espanyol que ha donat llargues fins ara. I a sobre reconèixer que aquella política no es pot fer sense el consentiment implícit d'aquest govern. A quin tacticisme es déu que ara, quan es presenta una batalla multinivell (terres del Segre, Generalitat i Govern Central) passen a ser els més transparents?

Vet aquí el greu error polític: crear confusió, crear frustració o alarma social i crear desconfiança. Quan s'és Goliat es pot actuar d'una determinada manera, quan s'és David s'ha d'anar amb peus de plom i fent molt joc soterrani (si al final tens quelcom que soluciona problemes).

Seguint amb les paradoxes comunicatives, ara una crítica als mitjans. Cimera de l'OTAN i els mitjans d'aquí pendents dels diàlegs Zapatero-Bush. Dos temes: 1) per què valorem com important aquesta hipotètica trobada? A mí no m'ho sembla considerant que tant McCain com Obama canviarien la diplomàcia. A efectes pràctics és irrelevant que es trobin o que facin jogging. 2) Amb tot plegat oblidem que l'OTAN aviat acabarà sent com Eurovisió, una entitat on de tants socis al final acabarà sent contradictori amb l'alta despesa militar de cada país. Ens estem armant per un nombre d'enemics potencials cada cop més baix.

Vídeo

És divertit fins el final.

Nova etapa

Ahir vaig començar una nova etapa professional. Després de gairebé dos anys a l'Ajuntament començo una nova etapa tècnica a la Diputació de Barcelona. El tema és apassionant, requerirà de força temps d'aprenentatge degut a la seva novetat i dificultat, però valdrà ben bé la pena.
Deixo enrere una institució que m'ha ensenyat moltes coses i un grup humà que és inigualable. Però de vegades hi ha decisions que s'han de prendre pel que et dicta el cap en pro de valorar on pots ajudar més