dilluns, 31 març de 2008

Cultura de l'aigua o cultura política

Un cop més estem vivint una situació on, per la seva naturalesa, enfronta govern, oposició i govern espanyol. La qüestió de l'aigua ha tornat a l'agenda, en aquest cop de la mà d'una sequera relativament previsible, sobretot tenint en compte que el consum s'ha disparat a l'Àrea Metropolitana.

Resulta obvi dir-ho ara però la qüestió en els darrers anys s'ha orientat malament. La discussió sobre els transvasaments d'aigua es va plantejar des del cor, des de l'emoció de la territorialitat i des de bones intencions d'alguns ecologistes. Aquest darrer argument era l'únic que funcionava, l'únic que permetia abordar la qüestió sense possibles contradiccions futures.

Perquè ara, qualsevol consideració territorial anirà inexorablement cap a una vergonya de magnituds impressionants: demanar aigua a Almeria o prendre-la del Roina. I l'argument de la territorialitat tornaria d'allà cap aquí, amb part de raó.
Vet aquí que la solució era anticipar-se al problema. I aquí, a l'igual que amb les infraestructures, la divisió i el curt termini han passat molt per davant de la necessitat. Les plantes desaladores, el traspàs des del Roina, la cultura de l'aigua, totes tres alternatives s'havien d'haver executat molt abans per tal que ara fossin efectives.

En tot aquest rebombori, de moment, no hi ha resposta dels tècnics. Què hi diuen ells? Cultura de l'aigua, gastar menys, aquesta és la resposta d'alguns especialistes. Però aquí ja gastem menys litres per càpita que a la resta d'Espanya, ja anem per bon camí.
El problema de fons és, sota el meu punt de vista, doble:
Per un cantó els polítics no entenen de llarg termini, fan poc cas dels tècnics i quan en fan com el cas de CiU fa uns anys amb el Roina, no va acompanyat d'un consens dels tècnics en la matèria. Ve disfressat d'un paternalisme que activa la contrarèplica i el debat ideològic. Perquè no ens enganyem, els transvasament afavoreixen les grans empreses, que són a qui rendeixen comptes PP i CiU, partidaris de la cultura de la gran construcció.

Per la banda de l'esquerra el pas del discurs ideològic al pragmàtic és traumàtic, perquè no ha existit una reflexió fins que el problema ha estat aquí. I ara, lògicament, parlar del Roina no serveix.

El segon problema és molt més complexe i es tracta de la nostra societat. Ens mobilitzem per impedir actuacions que sense tenir una informació real i especialitzada ens poden afectar. Però no ho fem quan l'acció no ens afecta de ple. És el problema dels "mals públics". Una presó, un abocador, la tercera pista, la MAT (que si no es fa deixarà sense opció de progrés les comarques gironines) i ara l'aigua. Torna a ser la territorialitat un element fonamental, el localisme personalitzat. Però torna a ser, alhora, un problema de cultura política: esperem que els líders polítics arreglin els nostres problemes, però no tenim un Pla B quan no arriben a uns mínims de determinació. Som capaços de tenir una cultura democràtica alternativa a l'actual si els 5 líders més importants no són capaços de renunciar a la ideologia per escoltar experts independents? És de fiar una "cultura política" més participativa quan es tracta d'arreglar problemes més que no pas proposar noves polítiques?

dijous, 27 març de 2008

(castellano) Lectura no argentina de la Argentina que no desean los argentinos


Llegaba ayer al apartamento de mi amigos Nicolás y Mavi en Amsterdam y me sobrevino la información sobre las caceroladas en la calle. Me choca que, ante la brevedad del gobierno de Madame Kirschner, ya existan quejas en la calle.
¿Grave?, le pregunto a mi anfitrión. Está pendiente de Radio mitre, me enseña videos de las quejas y le insisto en que aquí también hay bastantes manifestaciones. Óbviamente todavía no entendí nada.

Lo primero que me choca es que ante la previsión de perjudicar fiscalmente al campo el que se manifieste no sea el campo. Ahí llega una primera contradicción, la propiedad de las tierras no es del campesino sino de determinados propietarios que viven cómodamente en la ciudad.

Hasta ahí bien puede tratarse de una cuestión de ver las cosas de otro modo, de un choque clásico de la izquierda contra la derecha, del capital contra el gobierno que quiere apoyar a las clases populares. Seguro que esa lectura la hemos encontrado hoy en muchos rotativos europeos y en algunos opinadores. Y quizá en una lógica europea no iríamos desencaminados. Veamos entonces por qué Argentina es diferente.
Uno de los problemas de fondo es que el Gobierno, indirectamente, le está pidiendo al propietario (ya no me meto si pequeño, mediano o grande) que sea competitivo con una Europa que la oprime con barreras comerciales y un gobierno argentino que le sube los impuestos.

El elemento grave y que merece respuesta por parte de Europa es laexistencia de Piqueteros oficialistas. Cuando me hablan de esa figura me viena a la cabeza los piquetes sindicales. Es parecido. Ahora bien, lo que uno no espera es que sean tipos enviados por el peronismo más radical. Como dicen allá, son enviados para "liarse a trompadas" contra los manifestantes. Y lo consiguen porque, para más inri, la policía se va. Busquen en google a un tal d'Elia y se darán cuenta de que realmente es como topar con un muro.

Dicen que previenen comportamientos golpistas de los propietarios. Lo dicen los que cargan contra otros, los que no aceptan que haya un espacio público dividido. Lo dicen los que gobiernan. Ahí existe un choque frontal entre la misma concepción del orden que la sociedad argentina y cualquiera europea: el orden se ejerce de manera legítima por la policía, ¿cómo legitiman la preservación del Status Quo con la autoridad piquetera?. ¿Se imaginan que los progresistas españoles envían a atletas de lucha canaria de 220 kgs. contra los manifestantes a favor de la familia tradicional?

A corto plazo ya se pueden atisbar consecuencias: faltará harina, faltará leche (pese a tener vacas para dar de comer a toda Europa), faltará maíz. Y Cristina apelará al orgullo nacional, a la paciencia de la sociedad para salir adelante, al orden del Estado de Derecho. ¿De qué estado de derecho nos hablan?

dilluns, 24 març de 2008

dissabte, 22 març de 2008

Setmana Santa a Holanda... no a Amsterdam

Ahir vaig arribar a Schiphol. Vol molt còmode amb Vueling. Em van perdre la maleta, no és notícia... tenint una assegurança de vol suposo que els 250 euros que cobreix passades 24 hores em permet comprar força coses... maleta per tornar també???? Vidal, necessito "your experience".

De moment no he anat a Amsterdam, estem de visita a Leiden fins dimarts. Això ens permet veure l'Holanda quotidiana. Passeig pel mercat a l'aire lliure de Lieden, ruta en cotxe fins Volendam (sort del Tom-Tom que porta el Javi al seu cotxe), barca fins l'illa de Marken. Tornada amb aturada a Edam, el lloc dels formatges que no fa olor a formatge.

La ruta de tornada m'ha permès veure que això no és Escandinàvia a efectes de velocitat. Allà poca gent passa del límit de velocitat, aquí hi ha alguns (pocs). El segon és que les autopistes són gratuïtes i connecten totes les ciutats més o menys grans. El tercer és que al voltant d'Amsterdam existeix el límit de 80 per hora, reforçat per radars cada 200 metres. Considerant el respecte per la natura que es té a Holanda començo a creure que les queixes que tenim allà deuen ser en part injustes.

Volendam és una ciutat molt turística, dóna a la costa. Té allò que pot tenir qualsevol poblet de la costa brava però amb una arquitectura tradicional i molt poca oferta hotelera. Avui feia fred, uns 2 graus amb forts vents a la costa, i plovia a estones. Això no ha evitat agafar un vaixell cap a l'illa de Marken. Si Volendam és exemple del poble de costa Marken és l'exemple de poble de pescadors amb un aire folklòric. El més malpensat pot creure que és una mica com el Poble Espanyol. I potser és cert si considerem que avui en dia hi ha cafeteries i botigues que viuen del turista.
Però la veritat és que mires al voltant i te n'adones que no fa gaire allà vivien de l'entorn, del mar del nord, de la pesca i de la cura d'animals per viure de manera força autàrtica. L'encant de les seves cases et fa pensar que a l'estiu s'hi ha d'estar molt i molt bé. Tot i que em sembla que ara déu ser el típic lloc d'estiueg de la gent d'Amsterdam que un cop tenen carretera que connecta a l'illa permet arribar en 30 minuts.

Crec que fins la tornada no podré posar fotos. Mentrestant, seguiré parlant de l'Holanda menys amsterdaniana, fins dimarts que serà quan pugui disfrutar-hi dia i mig.

dimarts, 18 març de 2008

Curiositats aèries

Buscant vols per visitar un amic un cap de setmana a Londres m'he adonat d'una curiositat i és que la web de BA ofereix vols també amb codi compartit amb Iberia (això sí, diuen de qui és l'avió).
El curiós és que miro el preu del vol anada i tornada i, voilà, el vol anada i tornada amb Iberia és 2 euros trajecte més barat a la web de B.A. més que no pas a la pròpia propietària de l'avió.
Per quin motiu Iberia és 2 euros més car a la seva web respecte a B.A? El lògic seria que fos més car, per allò de voler incentivar que agafis l'operat per B.A. S'admeten hipòtesis.

Bèlgica ja té govern


Després de nou mesos d'inestabilitat una coalició multipartida governarà la Federació.
El cas belga és la d'un federalisme particularment interessant, una mina pels politòlegs. Fins els 80 l'estat era relativament poc decentralitzat i formalment era regional ( a l'estil italià). La fòrmula era tenir un estat protector que evités els conflictes entre Valònia i Flandes i trobar una protecció per la minoria alemanya que habita en territori flamenc.
Amb el temps es van adonar que la única solució era caminar cap a una direcció contrària, la de protegir l'estat a partir d'un estat federal amb tendència a buidar-lo de competències.
En aquest entorn, l'actual, els partits tradicionals (liberals, socialistes) es van trencar i actualment els socialistes de flandes i els de Valònia no coincideixen. Segurament l'explicació és senzilla, el conflicte centre-perifèria no es configura al nivell de l'estat com una relació entre majoria i minoria, sinó entre dues regions iguals. A falta d'un referent comú fort les diferències internes s'han agreujat i Flandes ha desenvolupat exitosament reivindicacions per conduir a una futura separació del país. La diferència fonamental amb altres casos com Escòcia, Québec o Catalunya és que els flamencs són majoritaris però rebutgen principalment la simbologia de l'Estat. Serveixi com a exemple el desconeixement de l'himne de Bèlgica per part de l'antic Primer Ministre.
En tot cas, Bèlgica ha de modificar encara més el paper neutral de l'Estat. Possiblement una solució a la Suïssa serà l'única forma de mantenir l'Estat: allà el govern és rotatori entre 7 membres on participen 4 partits i representants francòfons, alemanys i italians.

dilluns, 17 març de 2008

Acaba el procés participatiu del PAM


Fa uns mesos vam parlar dels possibles problemes que se'n podrien derivar de destinar recursos i personal públic per al procés d'un Programa d'Acció Municipal que no és prioritari i que ja estava plantejat a priori en el seu esquelet de prioritats.

Ara m'ha arribat un USB, acabo de veure que també podeu trobar-ho en web, amb tota una sèrie de documents que incorporen les aportacions ciutadanes (més de 10.000 pàgines en PDF) així com aportacions de les entitats de la ciutat. La meva sorpresa és no trobar cap mena de document on es digui quines propostes s'han considerat i incorporat al PAM i quines s'han rebutjat. Quin valor té un procés participatiu on el que hi participa no sap si val la pena fer-ho? Se li reconeix el que ha escrit, vol dir que una persona l'ha llegit i ha fet "copy-paste" per fer un PDF, però res més. Una llàstima que demostra que el model participatiu actual de la ciutat valora la quantitat i no la qualitat de les propostes.

I per acabar algunes propostes de la gent de la ciutat (afegeixo el dia 16... val a dir que són exemples amb gràcia, ja que el 90% són propostes ben definides).
"No pongais tantos radares y trampas y tantas multas.Que el AVe pase por delante de la casa del alcalde."
"Estació de bicng a prop del carrer Biscaia-Murcia. Augment de la freqüència de pas de l'autobus nº71" D'això se'n diu voler l'administració a casa teva
"El principal problema de la nostra societat és la seba influencia de la caixa totnta es a dir la TV a TV3 encara de tant en tant algun programa cultural pero es vergonyos (Basura)"
"Seguir el modelo nórdico de organización y civismo en fiestas grandes" Vaja, canviarem la societat des de dalt?
"Més control del libertinatge d'algunes persones."
"Més creus rojas per si algu li dona un chungazo. Menys mossos!!! i fora els secretas"
"Los Viernes y Sábados noche tendria que existir unas patrullas para repirmir las borracheras y actos vandálicos de esta MIERDA de jóvenes sin cultura ni moral que son parasitos de la Sociedad igual que esta MIERDA de OKUPAS otra lacra social que hay que erradicar con trabajos y no consentir que roben agua del pueblo."

divendres, 14 març de 2008

Ho confeso, sóc alonsista però...


Molta gent s'ha anat sumant al carro de la F1 a mesura que Alonso ha tingut resultats dignes. Jo era dels que ja mirava la F1 quan Schumacher va guanyar el doblet amb Benetton, els que es va menjar els anys de domini dels Williams amb Hill i Villeneuve. Els dels anys d'avorriment amb el gens carismàtic Hakkinen, el del domini brutal de Schumi durant 5 anys.
I després, amb el pas a Tele 5 el seguiment ha estat gran.

Advertint abans tot això, l'interès d'aquesta temporada per part meva és alt. Potser no per la victòria, però sí per veure l'evolució de la nova reglamentació en alguns pilots. No tenir tracció electrònica posa alguns pilots en clar avantatge: principalment Hamilton, Kovalainen, Alonso i Raikkonen. Massa, en canvi, crec que pot tenir problemes sovint, és un pilot ràpid però nerviós.

Per altra banda, sóc alonsista. Però no ho sóc en un sentit patrio, ni tant sols perquè em sembli un tio simpàtic (més aviat el contrari). Ho sóc perquè crec que ha fet 2 coses de molt de mèrit. El primer va ser agafar Renault quan circulaven entre el 10 i el 14 de la graella. El va deixar dos cops campió del món però tenint un 30% menor pressupost respecte Toyota, McLaren i Ferrari.
El segon mèrit va ser ajudar a construir un McLaren que durant els darrers anys cremava motors i no acabava curses. No va ser campió per una mala gestió interna.

No hi ha dubte que Raikkonen és el màxim favorit. Sembla, en tot cas, que no acaba de tenir un Ferrari gaire estable. Si McLaren aconsegueix un paquet més estable i no té els problemes interns de l'any passat pot obtar a tot. Renault lliutarà per qualificar entre els 8 primers i esperar pluja o abandonaments per fer posicions dignes. No dubto que a les primeres curses el doblaran els primeres espaes. No crec que l'anunci d'un aleró en forma de W serveixi de gaire, de fet no és tant revolucionari com es diu, ja s'ha fet servir en altres ocasions i cotxes i no sempre ha donat bons resultats en tots els circuits. Caldrà veure si un Alonso a 30 punts del líder no fa caure l'audiència de televisió. I jo seguiré dient, sóc dels que mirava la F1 als 90... clar que també mirava l'handbol, l'hockei i la lliga NFL.

dijous, 13 març de 2008

Marlango. Palau de la Música (7-03-08)

Amb una setmana de retard arriba una breu crònica del concert de Marlango al Palau de la Música:

Molt sovint el jazz es considera un estil clàssic. Possiblement no té gaire sentit seguir parlant de jazz en sentit ampli. El fet és que manté aquella capacitat que el defineix: l'assimilació d'altres estils i la derivació d'altres.
Marlango pertany a aquesta nova fornada de bandes de jazz (?)que estan destinades a triomfar arreu La fórmula és senzilla: bons músics, capacitat de fer relaxar i una actitud humil que fuig de mitòmans. Si a tot això afegim la necessària aportació de Leonor Watling com a imatge coneguda i veu interminable el conjunt aconsegueix omplir el Palau amb públic d'entre els 30 i els 40 anys.

La qualitat musical fou elevadíssima. Ben bé sonava a estudi. Durant les 2 hores de concert van repassar bona part del seu Electrical Morning , però també els èxits més recorrent d'anteriors treballs (veieu vídeo del concert). Em va sobtar que obrissin un torn de petició de cançons al públic, no sé si percebent una fredor que volien tallar d'immediat. El Palau és un lloc reverencial per escoltar música, però lògicament té aquella solemnitat que transforma els concerts en recitals. I segurament els músics de Marlango agraeixen que siguin aquests els seus escenaris, allà on el concepte pop s'esvaeix i sorgeixen els clàssics de la lírica i la música de cambra. Tot plegat, segur que saben que vam anar al seu concert per ser autèntics, per sonar diferent a la resta de grups del panorama musical contemporani. El reconeixement el tenen i se'ls va fer arribar omplint una segona nit de març. No és fàcil omplir dos cops a un indret on sembla que toquin per tu sol, quan de fet hi ha milers de persones seguint cada nota amb la ment.

dimecres, 12 març de 2008

Caelum

Un dels locals que trobaré a faltar quan canviï de feina a l'abril és el Caelum. Avui he anat a fer la darrera visita, aprofitant 15 mins després de dinar.
Suposo que tothom el coneix. Es tracta d'un local entranyable, una part botiga altra degustació, on als cafès, xocolates i tes se'ls pot acompanyar d'una pasteta. Ara bé, n'hi ha moltes i totes elles provenen de convents de monges d'arreu de la península, possiblement les més famoses les Yemas de Santa Teresa.
S'hi està tranquil, amb música a poc volum, d'aquella que et permet parlar en veu baixa amb la teva companyia.
Adreça: De la Palla, 8 cantonada Banys Nous. Prop de la Plaça Catedral.
Preus: Cafè amb llet 1,60; Tes 2,5; Pastetes entre 0,80 i 1,5

dimarts, 11 març de 2008

Rajoy seguirà i zapatero a les teves sabates (ii)


Primers moviments també en clau espanyola .
Els resultats ja han suposat una situació que tendeix cap al bipartidisme i com a tendència al bipartidisme és normal que tots dos partits pugin. Per tant, no entenc el cofoisme d'uns i d'altres per una situació lògica, fruit d'una tendència alimentada en 4 anys.
Dues situacions evidencien una diferència evident entre els dos partits: el PSOE millora resultats allà on la identitat no espanyola és més forta, segurament més per la por al PP més que no pas per l'actuació socialista. A la vegada obté resultats interessants a ciutats de mida mitjana i gran.
Per part del PP ha sabut mantenir els seus feus més importants, però té el problema de dependre d'àmbits tradicionalment conservadors i de comunitats on ha fet una política de confrontació territorial, amb la qual cosa caldria veure si no els està hipotecant en cas d'un gir al centre.
Pensant en lògica parlamentària, PSOE podrà fer tant com vulgui amb una combinació de suport cada cop més àmplia: PP per temes importants, PNV o CiU (no necessàriament els dos) i CC per temes de calers i IU, BNG i ERC per si queden projectes de reforma social. A manca de reformes socials importants previstes aquests 4 anys es plantegen millores en infraestructures i reformes del mercat de treball, àmbits on sincerament crec que el PSOE creu més en CiU i el PP més que no pas en IU.
Òbviament la millor notícia per Catalunya era una victòria per un marge menor, potser no arribant als 165 escons, obligant així a l'entrada més o menys obligatòria del PNV i CiU en la major part de votacions. Tanmateix, en l'actual escenari el PSC no sempre podrà demostrar veu pròpia des del Parlament, la feina s'haurà de fer des del tripartit (bipartit i mig) o des dels ministeris. Poden ser quatre anys de paper important del PSC en les relacions intergovernamentals, amb previsibles conflictes, però no pas en matèria legislativa.
A la banda del PP es preveien pocs canvis a excepció d'una majoria absoluta del PSOE. Possiblement veurem alguna nova cara, Pío García Escudero Soraya Sáez de Santamaría, molt més moderats que Acebes i Zaplana. Sense dubte la decisió de Rajoy segurament està pensada a quatre anys vista, ja que pràcticament tots els possibles successors no seran parlamentaris. Realment respectaran Rajoy a l'estructura de partit? No és fàcil separar el partit del grup parlamentari. El PSOE als 80 ho va arribar a aconseguir amb el duo González-Guerra, pero no és una tasca fàcil quan el líder del grup parlamentari és un cadàver polític que es pot deixar viure fins pocs mesos abans de les properes eleccions

Puigcercós i el "America's got talent"

Puigcercós prepararà segurament un Congrés Nacional magnífic, té gairebé 4 mesos. Amb tant temps podria assemblar-se a una convenció de partit americà, amb "performances", concerts, confetti i una gran gala de llum i color.
Aquests mesos servirà per a que Puigcercós faci el seu propi casting per aplegar-se de suport.Ho tindrien fàcil els del Polònia, en una època de programes de tele sobre frikies que es postulen com artistes. No en dubtem que del seu èxit o fracàs dependrà el futur de la Generalitat. I un cop més els catalans haurem vist que una divisió interna (o lloable democràcia interna) haurà trencat un govern que, aquest cop sí, sembla que començava a funcionar en temes com política social (educació òbviament no), economia i política territorial.
Però la vida a vegades no deixa propines i quan un partit no acaba d'acceptar el seu rol al sistema de partits li pot suceeir que es busquin solucions en pro de l'estabilitat del país.

dilluns, 10 març de 2008

Puigcercós abandona

Primera dimissió a ERC. Puigcercós marxa del Govern i permet avançar el Congrés nacional del partit per abans l'estiu. Sense dubte la seva dimissió s'ha d'interpretar en aquest horitzó: per una banda controlar el partit aquests mesos li permetrà saber l'equilibri de poder. Per un altre, es pot postular com a cap visible d'una futura cúpula del partit. I no resulta gens sorprenent, vist que els caps visibles de l'oposició carodiana són Uriel Beltran, Carretero i Portabella (...) tres tipus amb força mala reputació en diversos sectors del partit que de ben segur necessiten un líder amb més capacitat de ser ben vist pels que entren i pels que surten.

Zapatero a les teves sabates (i)

Victòria a la catalana, Zapatero hauria de passar a dir-se Sabater a partir d'ara. El més repetit a casa nostra és que sense la diferència de 18 escons entre PPC i PSC el PP hauria guanyat. Temps hi haurà per fer càlculs sobre mobilització d'uns i d'altres, sobre altres claus electorals i sobre aliances. Quedi aquí constància sobre les tendències de cara partit, primer en clau catalana i demà en clau espanyola:
PSC: Guanyador absolut a Catalunya. Grans resultats. El discurs anti-PP (o de la por) va aconseguir mobilitzar el seu electorat més ideològic, però també va atreure força votants d'ERC i ICV.
ICV: Assolida la gran reivindicació de IU i ICV en els darrers 20 anys, l'enfortiment de drets i serveis, el discurs relativament innovador d'en Joan Herrera queda encara un pas per davant del que tocava en aquesta ocasió. Vincular medi ambient i creixement econòmic (inclós un canvi en el model productiu) és quelcom que comença a circular entre els acadèmics i opinadors internacionals però caldria preguntar-se si en època electoral es pot vertebrar un discurs amb total serenitat i complexitat. De fet parts dels seus votants vinculats a sindicats no hi estan acostumats a aquest discurs. Especialment CCOO encara prioritzen el manteniment de la indústria tradicional.
ERC: Gran debacle electoral. Un candidat gris tot i que clarament preparat i de sòlid discurs catalanista i unes referències irreals de 2004 han fet reduir molt aquesta distància. La destinació dels vots: abstenció i PSC. Aquest fet penso que desactiva en bona part allò que es diu que "els votants d'ERC no perdonen el pacte amb Montilla". Segurament hi ha part d'això, però em sembla que el problema ve per la manca d'un missatge propi d'ERC. Clar que pels que donen suport al pacte CiU-ERC els interessa més repetir l'argument contrari a "l'espanyolisme" abans que el de la pèrdua de missatge, donat que aquest risc seguiria sent important per Esquerra en un govern CiU-ERC.
PP: Era previsible que es recuperessin de la seva caiguda l'any 2004 però, calia tant soroll aquests 4 anys, eliminant el seu millor líder Josep Piqué, per un escó més?
CiU: Molt bons resultats per un partit que porta 5 anys a l'oposició catalana. Una campanya tova, moderada. Al debat de TV3 van deixar clar que no volien confrontació ni tampoc ensenyar totes les cartes. Tenien por a perdre i el marge de millora era reduit vista la confrontació tant clara entre els dos grans. La seva batalla era una altra.

dijous, 6 març de 2008

A falta d'emoció...

Quan tothom pensava que el 3-0 dels debats tornava la confiança de l'electorat en el PSOE s'ha pogut comprovar que a darrera hora el PP és un rival duríssim per qualsevol comtesa electoral. El sondeig que publica el Periódico Andorra (gran estratègia del grup Zeta) sembla alertar que el votant socialista, quan ho veu guanyat, s'adorm o canta victòria abans de temps. Només així s'explica que la projecció de vot doni un repartiment d'escons tant igualat. No crec que l'efecte de la victòria en el debat de dilluns hagi significat cap traspàs de vots. Més aviat crec que s'ha de llegir com a senyal sobre els electors socialistes. I pot voler dir dues coses: o bé que són votants anti-PP que quan veuen anul·lat el perill s'ho repensen, o bé que el projecte ZP no els engresca prou

Un altre dubte que tinc és si el grup Zeta hagués publicat l'enquesta si el resultat hagués donat una diferència de 7 punts... incentivant en aquest cas a que el votant socialista no s'adormi.

dimarts, 4 març de 2008

Un exemple de superació

El que es pot fer amb un braç... sense posar ningú al costat podríem dir molts casos de jugadors que, sent professionals, tenir dos braços i fer 2,10 m. no saben tirar.

Trampes de ratolí (ii)


El debat d'ahir entre Rajoy i ZP va ser el guió anterior. Segurament ZP va fer més propostes de futur, especialment en R+D+i, gestió de la dependència i el compromís de diàleg social (normal en un govern socialista).
Rajoy, en canvi, va insistir en intentar anul·lar el candidat socialista en atacs, sota el meu punt de vista, febles comparant-lo amb l'acció del propi PP en relació a l'economia, terrorisme i immigració.
Dos detalls negatius dels dos candidats: Rajoy deixant carpetes de documentació usada al terra. ZP pel fet d'interrompre sovint el seu oponent, tot i que en molts casos cal dir que coincideix en els moments de més agressivitat pepera.
La diferència va estar en tres temes concrets que poden decantar la balança:
- ZP es mostra un home d'estat en matèria terrorista quan tracta el futur, afirma que recolzarà el PP en cas de perdre les eleccions.
- La discussió sobre Iraq, on el PP no només té les de perdre parlant de política exterior sinó també quan es qualifiquen les accions d'uns i d'altres.
-L'agresivitat en política autonòmica, especialment respecte Catalunya, per part de Rajoy. És cert que ZP té culpa de molts dels problemes de les autonomies, però fer-lo responsable de la política lingüística, de l'educació o de la gestió de la dependència demostra que vol atreure vots d'aquells que creuen que les CCAA són apèndixs de l'Estat. Val a dir que ZP tampoc es va mostrar un defensor de l'Espanya plurinacional que sí recolzava durant 2004.
En definitiva, Rajoy va tornar a atacar amb l'arma inadequada, sent molt agressiu. Seria correcte si ho hagués fet en aquells temes on el PP pot treure pit. Malauradament per ell, se li va girar en contra i ha caigut en la seva pròpia arma.

dilluns, 3 març de 2008

Més dades sobre immigració

Recentment vaig opinar sobre la idea d'alguns líders populars respecte la manca de qualificació professional de la immigració. Jo em basava en dades de la província de Barcelona i un experiment fet a Madrid on semblava que d'estudis en tenien, molts.
Avui he pogut trobar un informe de dades OCDE (ja no és de dubtós origen) que indiquen que Espanya, després de Grècia, és el segon estat on un percentatge de població immigrada té més estudis. Alhora, estan en feines infraqualificades. Es confirma, doncs, la sensació que tenia en l'anterior discussió.
Reitero que la immigració aporta problemes que estic disposat a debatre. No sóc dels del discurs multicultural ni tampoc dels que pensa que s'ha de netejar de festes pròpies als nouvinguts. Però sí tinc clar que la immigració treballadora té els mateixos problemes que molta població d'aquí, llocs de treball inferiors als seus estudis (i més problemes si considerem el que significa immigrar amb tot el drama familiar i personal).

Notes del debat català

Divendres passat es va celebrar el debat entre primers a la llista de cada partit. Un debat, aquest cop sí, força intens, amb un moderador que va fer el paper que s'espera, atorgant la paraula de manera ordenada però obrint el debat. Seré breu:
Chacón: Nerviosa. Al començament estava tranquila, donat que tothom anava clarament contra el PP. No responia cap atac d'ERC i ICV, com si respongués en clau PSC i no amb la samarreta PSOE. De fet, aquest paper crec que no sempre el va interpretar bé. No va defensar prou l'Estatut. Major defecte: mirar el moderador quan responia a Dolors Nadal.

Duran i Lleida: Tou. El vaig veure bastant desorientat. Els seus arguments eren correctes, però li mancava força. Em dóna la sensació que no vol fer enfadar el PSOE, pel que li pugui caure, però en el fons en molts temes clau en aquests debats està d'acord amb el PP (economia, model social). Òbviament volia passar de puntetes en aquests temes propers al PP per evitar crítiques del tripartit. Situació difícil la de CiU, que crec que fa bé en fer una campanya tova i de mans obertes.

Ridao: Tots coneixíem el seu control de la terminologia política i dels temes importants. No va entrar en l'habitual populisme d'ERC en moltes matèries. Va parlar més en clau estatal del que seria d'esperar. Va ser suficientment crític amb els temes importants sense semblar un hooligan i va respondre a algunes crítiques de forma molt educada i molt bona argumentació.

Nadal: Lamentable. Interrompint a tothom, una cosa que és evident que demostra un gran nerviosisme i inseguretat. Res a destacar en els continguts, reproduint els temes de sempre. Em sembla una candidata fluixa que es limitarà a seure com a parlamentària i com a molt li donaran representació a alguna comissió parlamentària per a que surti al circuit intern de TV del Canal Parlamento.

Herrera: Molt bé. És difícil destacar alguna cosa, perquè mostra certa normalitat i pau interior que dóna bon rotllo. Per mí és l'aire fresc de ICV, però no sé si és destacable la seva participació perquè en tot cas el seu discurs es mou en un discurs alternatiu, verd, molt lloable però d'encaix complicat en l'actual debat a curt termini i centrat en la microeconomia.