dijous, 31 gener de 2008

Es pot ser liberal econòmic i pro autonomies?

Aquest és el dubte que es planteja després de la xerrada del segon en la llista del PP per Madrid, convidat per PIMEC. Una bona iniciativa, vist el rebombori originat arran la seva elecció.
Des d'un punt de vista econòmic, Pizarro fa servir la lògica i semblar convèncer en totes les matèries que interessen els catalans: "Si Catalunya és forta, tindrà millors infraestructures", " la gestió, pública o privada, ha de ser decentralitzada si així millora l'eficiència". Alhora, argumenta que l'Estatut és una bona eina per ser encara més autònoms i, tot i definir dificultats per calcular les balances fiscals, no n'està en contra.
Responent la pregunta inicial. El senyor Pizarro té part de raó, però no té en compte la racionalitat política que ha imperat a Espanya en els darrers 30 anys. Per exemple, es pot dir que Catalunya té instruments per ser econòmicament més forta: l'AVE, un repartiment de diners com cap altre autonomia d'un país no federal (i algun federal), una societat preparada, un empresariat tradicionalment fort i un país vertebrat. La qüestió no és si Catalunya rep IVA per productes consumits a la resta d'Espanya (com sembla argumentar Pizarro en la necessitat d'incorporar també la vessant "comercial" i de consum a les balances fiscals). La qüestió és, dels impostos, quants es fan servir des d'una lògica purament econòmica, com sembla voler fer el senyor Pizarro? I que consti que d'aquesta racionalitat econòmica incorporo una quota de solidaritat que sempre és positiva.
La qüestió és si la racionalitat política de Madrid permet distingir allò que es fa per millorar la competitivitat de les persones i empreses de la Comunitat de Madrid respecte allò que es fa pensant en tota Espanya. I en aquest sentit, racionalitat política i racionalitat econòmica, juntes, demostren que l'argument pro-autonomies i el liberalisme que propugna Pizarro no són compatibles. Quan es fa una línia d'AVE (totes passen per Madrid) no es fa tenint en compte la racionalitat econòmica de Madrid, sinó que es dissenya sota un prisma centralista.
El quid de la qüestió és bàsic: el senyor Pizarro pot repetir tots els arguments que ha donat, fent servir un argument autonomista a les 16 comunitats autònomes excepte a una...Madrid. És aquell el problema per fer que racionalitat econòmica i racionalitat política es trobin.

dimecres, 30 gener de 2008

Passa alguna cosa a la medicina privada?

Espero que algú expliqui, raonadament, per quin motiu en poques setmanes tres persones han mort després d'una operació de reducció estomacal, totes elles a la medicina privada. De ben segur la medicina privada dirà que és una relació espúria (poder sí), també dirà que operen molta més gent que la pública i, per tant, és una qüestió més aviat estadística. Sigui com sigui, requereix d'una investigació i, s'hi escau, caldria anul·lar aquest tipus d'operacions fins que es demostrin els motius.

Sempre s'ha dit que, per una operació traumatològica, ves a la privada que estaràs 2 dies com a un hotel. Aquest fet i totes les experiències que coneixem sobre reducció de costos en determinades proves (vaig estar amb uns lligaments creuats trencats 6 mesos sense saber-ho) determinen que no tot or rellueix.

dimarts, 29 gener de 2008

Els 400 euros i el model de benestar

En un aclamat article de finals dels 90, Walter Korpi i Joakim Palme (fill del polític) van demostrar empíricament que existeix una paradoxa redistributiva: bàsicament, que una política de redistribució de la renda basada només en les rendes més baixes és la política de redistribució que menys aconsegueix reduir les diferències socials.
El fet és que un dels pilars dels anomenats sistemes universals és, al contrari dels arguments més paternalistes, que els estats del benestar exitosos són els que beneficien sobretot les classes mitges. Com? A partir d'una confiança en els serveis que reben per part de l'estat. Per tant, tal com diuen Korpi i Palme, "focalitzar l'atenció de la redistribució en les rendes més baixes pot permetre guanyar una batalla, però és l'inici de la pèrdua de la guerra". És a dir, que l'equitat es pot aconseguir bé redistribuïnt renda (sembla ser que no és efectiu) o bé tenint serveis universals de qualitat que redueixen l'impacte negatiu de les rendes baixes.
Per aquest motiu, la promesa de Zapatero de retornar 400 euros als treballadors (no autònoms) compromet la confiança en l'Estat pels que entenem que l'Estat ha d'oferir serveis socials, educació, atenció als nostres familiars en situació de dependència i infraestructures gratuïtes i de qualitat(fixeu-vos que no parlo de subsidis relacionats al mercat de treball). Compromet perquè en molts d'aquests aspectes estem anys llum d'altres països europeus. 400 euros és una broma els qui esperen millores en aquesta línia.
Una paradoxa en un partit que basa actualment el seu vot en una classe mitjana que paga religiosament, dóna motius als que diuen que l'Estat ha de baixar encara més els impostos i emprenya a l'esquerra roji-verda que reclama (aquests sí) serveis fonamentalment per les persones en situació d'exclusió.

dilluns, 28 gener de 2008

El mercat electoral

Deia un corrent de l'elitisme polític que les eleccions eren com un mercat d'oportunitats, venint a explicar que sense diverses opcions no era possible que els polítics que valien poguessin demostrar la seva vàlua.
Una aplicació més pràctica demostra que la varietat és complexa, donat que és difícil que una campanya vagi més enllà del protagonisme dels dos partits majoritaris. El fet és que el pluralisme polític no garanteix diverses maneres de fer. En la pre-campanya electoral (parlaré sobre la seva durada) està deixant forts punts dèbils en la imatge dels polítics. El PSOE sembla que viu dels estalvis de l'Estat. Promet, entre d'altres coses imaginatives, 400 euros a tots els contribuents i seguir amb la política de xecs-nedó,xecs-lloguerjove, etc. Alhora, fitxa desinteressadament a cracs com Pettit, Stiglitz, Rifkin o Lakoff (tots ells magnífics) per acabar entrant en la mediocritat de la butxaca menys innovadora.
El PP, en canvi, admet que no vol parlar d'unitat d'Espanya, d'ETA i de temes que no interessin a la població. En definitiva, que prometen 2,2 milions de llocs de treball i baixar els impostos. Alhora, el seu número 2 admet que l'economia no l'ha de retocar el govern sinó el mercat... cara'm, doncs o entenc malament o mercat de treball, hisenda i economia es retroalimenten. O què passaria si les empreses van malament per culpa del mercat i no es creen els 2,2 milions de llocs de treball??? Seria una promesa no complerta del PP o posem al banc d'acusats al mercat???

divendres, 25 gener de 2008

La Plaça Catalunya


Treballar amb vistes a aquesta plaça té avantatges, però et fa pensar massa. Avui estic disposat a debatre fins l'extenuació sobre la (in)utilitat d'aquesta plaça. D'acord, no sóc barceloní de tota la vida, porto 10 anys aquí, però anar de viatge i veure places d'ús urbanístic similar em fa replantejar molt la seva actual configuració, sense ser expert en urbanisme (de fet espero que algun expert entri i m'il·lumini rebant o em confirmi la meva visió).
- La Plaça Catalunya no és un lloc de trobada. Algú queda als bancs de l'anell exterior de la plaça? Aquells bancs, per desgràcia, són un lloc fred tot i tenir arbres al voltant, però no tenen ni espai proper per a nens ni és una zona on la gent porti els gossos a passejar.
-La Plaça Catalunya és una plaça de comunicacions, on la gent surt o entra en un transport i d'allà es distribueix a carrers collindants o als dos centres comercials del voltant. I segurament aquest element condiciona que no sigui una plaça de trobada.
- El centre de la Plaça és massa gran i està envaït per coloms.
- El trànsit trenca per tots quatre cantons de la plaça, potser tancant una part donaria major sensació de plaça. No té gaire lògica que per anar a les Rambles des de Passeig de Gràcia s'hagin de creuar tres passos, o per anar a Portal de l'Àngel s'hagin de fer dos, amb la conseqüent sensació d'illa.
-No hi ha cap equipament de ciutat, ni església, ni museu, ni restaurant de referència, ni espai administratiu, amb la qual cosa qualsevol semblança amb la Plaça del Duomo de Milà, de la Signoria de Florència, la Stortorget de Stockholm o Trafalgar Square (una plaça lletja però amb un equipament importantíssim), la de la ciutat antiga de Praga o la Plaça Roja la deixa en desavantatge.

Per tant, no sé si la solució passa per posar un equipament cultural al centre de la Plaça, o un monument, o directament crear un continu amb la banda Triangle o la banda Corte Inglés, per plantejar una solució. Sóc "raro" o aquesta mala percepció és general?

dimecres, 23 gener de 2008

Restaurant Shunka


Dinar exprès al Restaurant japonès Shunka, carrer Sagristans. Passa per ser considerat un dels millors japonesos de Barcelona, juntament amb Shibui i Ken. Ben situat, resulta força complicat reservar per sopar. Ara bé, per dinar es pot trobar algun espai si hi vas a les 3 de la tarda, tot i que anant-hi sol et pot tocar a la barra. No havia anat mai i volia aprofitar, ara que estic a dieta tova durant uns dies.
Sorprèn la quantitat de gent que hi ha treballant, la sensació de control de tots els empleats. El cambrer entra a la zona de cuina (al davant meu el responsable de fer makis) i canta el que vol, i no ho ha de repetir, tot funciona a la perfecció.
Local sorollós, potser no a la nit però sí per dinar. No té menú diari però sí una carta on el peix mana claríssimament respecte altres japonesos, moltes recomanacions del dia i aliments de bona qualitat. La tipologia del menjar, així com el tacte dels seus aliments, em recorda al Mashiroku (proper i menys pretensiós, en vaig parlar al blog fa uns mesos).
Possiblement vaig menjar els millors maki i el millor yakisoba que mai hagi tastat. El preu, pels amants als japonesos, al llindar de ser considerat car. Un àpat pot oscil·lar entre 25 i 40 euros en funció de què es demana. Així que de moment segueixo posant per en el meu rànking de relació qualitat-preu el propi Mashiroku i el Koyuki.
Recomanat per:
fanàtics del menjar japonès disposats a menjar coses autèntiques, menys convencionals que altres japonesos.

No recomanat per: portar gent que no sigui gaire iniciada en el tema, segurament en aquest cas un ambient familiar com el del Mashiroku és més interessant. Tampoc ho recomano pels que no volen gastar més de 25 euros/cap per un àpat.

dilluns, 21 gener de 2008

Educació i reducció d'hores en idiomes


Sembla que el conseller Maragall s'ha cregut l'argument sobre la necessitat de "tecnificar" els itineraris de batxillerat: reduiran les hores de català, castellà i filosofia. En la meva època, entràvem a la universitat sense coneixements d'economia ni d'informàtica aplicada i es parla de la generació del 70-80 com la de gran èxit professional. Es pot dir que sabíem llegir, escriure i pensar, a banda de tenir nocions de mates. Ja en aquest moment es deia que el nivell de comprensió lectora estava baixant cada cop més.
El conseller demostra no conèixer la realitat de l'aprenentatge dels idiomes. No n'hi ha prou amb tenir un nivell de gramàtica excel·lent, o de saber escriure amb poques faltes. El problema és que els estudiants d'ara s'espanten al veure un llibre. A sobre, els estem enviant el missatge que és més important saber què és l'elasticitat de la demanda en lloc d'intensificar en aptituds lectores.
Equivoquem les mesures per millorar PISA, de res serveixen les visites a Finlàndia. Aquell model es basa en les aptituds i no en el coneixement, per coneixement tenim la universitat i el món del treball. Posant un exemple, a l'institut es pot aprendre economia llegint la premsa o bé aprenent lleis de mercat. Aquí triem per lo segon i potser després els alumnes seran incapaços d'entendre les notícies i entendre que es relaciona amb allò que van aprendre.

Los crímenes de Oxford

Nit de Verdi Park dissabte, amb la projecció de la darrera pel·lícula d'Alex de la Iglesia, los Crimenes de Oxford.
Es tracta d'una història senzilla revestida de certa complexitat en el guió al voltant del món de la lògica matemàtica. Certament, es tracta de l'adaptació d'una novel·la, d'èxit relatiu.
Existeix la veritat? sobre aquest tema s'inicia la peli, a partir de la xerrada d'un professor d'Oxford protagonitzat per John Hurt. L'arribada d'un doctorand nordamericà, Elijah Wood (Frodo), amb la intenció de ser supervisat per aquest professor, coincideix amb una sèrie d'assassinats.
Tots els assassinats semblen tenir una explicació des de la lògica. La película es sustenta en aquest fet, tot i que no arriba mai a connectar amb la complexitat del suposat assassí. I sense desvetllar el final, només comentar que es contesta la pregunta de l'inici. No hi ha una veritat certa.
Li posaré un 5, perquè entreté i perquè el guió no deixa de ser adaptat.
El millor: Els actors, l'estètica i la música de la peli. Hurt i Wood fan un bon paper quan interactuen, tot i que no els veig gaire convincents en el seu rol acadèmic. Per altra banda, la imatge, la música de fons i el rodatge són tècnicament molt bons.
El pitjor: que el guió és excessivament redundant. Tot sembla molt complexe però una infermera (Watling, en un paper de poc lluïment) pot ajudar a ressoldre el cas simplement per haver llegit novel·la negra (no havíem quedat que era tot lògica matemàtica i no tant l'assassí clàssic?).


divendres, 18 gener de 2008

Contribution about Obama's image (English)


Contribució d'Alex Wilson, doctorand a l'European University Institute, Florència, a qui agraeixo el seu comentari i link, en el qual connecta la imatge que es té a Europa del candidat Obama amb una aparent mancança de discurs realista. Us prego que en cas de fer comentaris, els feu en anglès o castellà, idiomes que el company Wilson coneix.
---------------------------
Below is the link to an interesting article about Barack Obama's much-discussed political style. The writer argues quite convincingly that Obama's rhetorical appeal is based on his ability to mimick the political discourse of black liberation theology preachers. Obama successfuly adapts this controversial discourse to reflect a moderate, pan-american, multi-cultural audience. The familiar features of both discourses are highlighted: The injustices of the Present, the glorious Future which depends on Belief alone. This is one of the more interesting and analytical articles about Obama on the European press, and encourages us all to re-consider our very normative ideas about what constitutes democratic 'populism'.

Link to full text: http://www.guardian.co.uk/saturday/story/0,,2235707,00.html

dijous, 17 gener de 2008

Conciliació: una política social?

Darrerament està molt de moda parlar de la conciliació de la vida laboral i personal, de les mesures per evitar les interminables jornades laborals d'algunes empreses. Algunes fan servir mesures curioses, com tancar la llum a les 20h, d'altres intenten activar el tema a partir de llars d'infants properes a les empreses. S'ha creat una regidoria de nous usos del temps a l'Ajuntament de BCN i una Fundació privada presidida per Ignacio Buqueras també insisteix en aquestes idees. Totes dues funcionen més aviat com a bancs de captació d'experiències per la falta d'una lògica d'actuació. I potser és que no cal que els poders públics intervinguin a partir de lleis, a banda d'afavorir permisos per sortir de la feina a una hora a canvi d'hores extra o dies de festa.
Sota el meu punt de vista no hi ha millor política de conciliació de nous usos del temps de vida laboral i personal que una bona política de mobilitat i d'habitatge. Un dels principals problemes de les famílies modernes de Barcelona no és el repartiment de les tasques de la llar, que ja s'estan equilibrant poc a poc, sinó la disparitat de temps de desplaçament del treball a casa pel fet de viure fora de la ciutat, amb les seves conseqüències en les diferències de fer-se càrrec de les obligacions, incloses la tasca domèstica.
Molta gent ha volgut marxar, però d'altres volen quedar-se a Barcelona i no poden. De fet, n'estic segur que si algú preguntés als joves de 25-35 anys que han marxat de BCN sobre si prefereixen tenir un treball al costat de casa o bé sortir una hora abans de la feina, triarian el primer. El transport, a banda de costar diners, trenca molt sovint vincles d'amistats que es queden a la ciutat, obliga a diversificar l'oci entre compromisos a Barcelona i oci còmode al nou municipi de residència. Tot plegat, es tracta també d'usos del temps personal. Es tracta d'una política transversal.

Aparcaments de motos i bicis


S'acaba d'obrir a Gràcia el primer aparcament soterrani de pagament només per motos i bicis. Està pensat per les dificultats que genera tenir les motos i bicis aparcades a carrers estrets o la dificultat de pujar-les a alguns pisos d'aquest barri. Però també per evitar que les normatives d'ús de la via pública impideixen en el futur l'aparcament al carrer. Es tracta d'una bona idea, i en el cas de les motos, potser un preu correcte (55 euros al mes) si tenim en compte el que costa recuperar una moto amb peces robades. De fet suposo que hauran fet els seus estudis de viabilitat econòmica.
És també una iniciativa que apareix tot just ara, quan conductors de cotxe es queixen de la pèrdua d'espai d'àrea verda i blava en virtut del Bicing. En aquest cas, cal aplaudir que s'estigui buscant afavorir el Bicing respecte la zona d'aparcament dels cotxes, però alhora es permetin "alliberar" el carrer de motos. Ben pensat, els dels cotxes podrien encara estar pitjor: places d'aparcament només per a motos i només per a bicis al carrer, i els cotxes als pàrquings.

Edinburgh (ii) Crònica turística


Una ciutat molt curiosa, silenciosa però activa. Educada però on l'alcohol circula a tots els pubs. Els restaurants assequibles de bon menjar no estan plens, però als pubs costa trobar un lloc per 6 persones.
Dividida pel que, a simple vista, sembla el pas natural d'un riu que no existeix, EDinburgh té una fàcil manera d'orientar-se. Princes Street es presenta al visitant com un carrer purament comercial, amb marques idèntiques a les que trobaries a Londres. Girar aquell carrer et porta a la ciutat nova (que no vol dir que tingui edificis nous). Al mig, separant el pas a la ciutat nova, els jardins del mateix nom, la NAtional Gallery (on vaig veure una exposició temporal de l'impressionista Turner) i les dues estacions de tren. A l'altre cantó, la ciutat antiga, on s'hi pot accedir per North Bridge o The Mound, preferentment.Ara bé, recomano que si veniu a l'hivern, no baixeu per The Mound perquè es formen blocs de gel que fan caure en un 100% de probabilitats la gent despistada, politòloga i que es digui Andreu.
La ciutat antiga és petita i té el seu eix al voltant de la Royal Mile, que talla amb North Bridge formant allà un perímetre de locals comercials i cafeteries per sortir del pas. Continuant North Bridge trobem South Bridge,amb els seus carrers propers plens d'estudiants i pubs amb gent a totes hores del dia. És curiós que, especialment passat el carrer Chambers (on hi ha el museu Nacional d'Escòcia. Allà es pot veure l'ovella Dolly dissecada), hi hagi una varietat de restaurants molt interessant, per menjar des del típic Mash, els Haggis, fins pizzeries i menjars d'altres tipus.

Però el veritablement curiós és que la ciutat antiga, en la zona propera al Castell, té carrers a dos nivells. Així, North Bridge i South Bridge són en realitat passos elevats. Per sota d'altres carrers, normalment de pas de vehicles.
La barreja d'accents despista al nouvingut. Un espera tenir problemes amb els accents escocesos que havia sentit fins ara. A Edinburgh la barreja entre anglesos, accents escocesos no tant tancats i els visitants d'altres zones et fa no pensar gaire sobre el possible origen de cadascú. La gent és agradable, el servei dels restaurants no gaire refinats és tanmateix atent i els empleats dels museus altament interessats en que estiguis content.

Els pubs tenen en molts casos poc aire gamberro, no hi havia molt soroll, segurament perquè a l'hivern no tenen gaires celebracions (esperen el festival d'estiu com aigua de maig).
Aquí l'esport que mana, a banda del futbol, són els dards...els hi encanta. La cervesa no pren les marques habituals a Dublin o Londres, fins i tot es pren cervesa tíbia.

Pel menjar, va ser una grata sorpresa. Especialment bo el menú de dinar del restaurant francès Petit París, a Grassmarket. Una recomanació del President de l'AAA em va fer adreçar-me allà. Dos plats i cafè per 9,5 lliures (una mica menys de 14 euros). També vaig poder menjar Haggis i Roast-Beef a preus inferiors als 10 euros el plat, tots ells com a plat únic més que suficient.

Aquest cop, vist que havia de gastar en hotels d'aeroport dos cops, vaig dormir a un hostel. Smartcity Hostels. Un lloc molt cèntric, amb habitacions privades i dutxa inclosa, a banda d'unes instal·lacions modernes i netes. Una mica més barat que hotels. Esmorzars que varien des del típic britànic fins una simple torrada amb cafè.

Poc temps per acabar de veure altres atractius de la ciutat, en un dia no es pot veure tot. Però de ben segur la propera visita serà només l'inici d'una ruta cap a les Highlands i l'Escòcia més rural, la mateixa on segurament l'accent serà molt més complexe i el menjar més natural.

dilluns, 14 gener de 2008

Edinburgh (i). Crònica acadèmica


Interessant congrés d'evident, i buscat, biaix britànic en les ponències i debats. La nostra presentació va rebre bons comentaris, poques propostes de millora i poca discussió teòrica, amb la qual cosa en breu, fetes millores d'estil i justificacions de contingut, intentarem publicar.
La resta del congrés es pot resumir en les preocupacions d'anglesos i escocesos per intentar tenir una autonomia "controlada". És a dir, una autonomia que no generi greus diferències amb altres països de la GB.
Alhora, hi ha un interessant però ja superat debat sobre les identitats. Efectivament, totes les enquestes mostren una situació similar a la catalana, amb possiblement una tendència cap a identitats més escoceses en edats més joves. El que sí sorprèn és l'aparent comprensió d'aquesta situació per part d'anglesos (almenys entre gent educada), cosa que s'explicaria perquè GB mai ha deixat de ser una "Nació de nacions".
No sorprèn que la independència es vegi encara com una solució altament allunyada, complexa. Es considera que SNP està fent volar coloms. Lògicament és un partit amb idees fresques, que coneix molt millor els beneficis que pot tenir Escòcia per l'autonomia. Ha après d'altres partits d'àmbit no estatal i ara es vol fer fort. Però d'aquí a dir que un referèndum pugui tenir èxit hi ha un món. El cert és que, en el benentès que la independència fos una opció factible, la resta de britànics encara avui no ho entendrien, una situació imprescindible per un estat no federal.

Tanmateix els resultats d'un estudi del professor John Curtice (un crack) va demostrar que la derrota dels Laboristes no es van basar tant en una pèrdua de confiança en Blair, sinó en els problemes de Jack McConnell per fer un bon discurs autonomista. DE fet els laboristes van fer més aviat una campanya anti... antiindependència. Us imagineu el PSC parlant només de No a la independència en lloc del discurs autonomista ambigu que demostra tenir una certa importància?

dimecres, 9 gener de 2008

Marxo a Edimburg

Marxo de seguida cap Edimburg al PSA-Conference on Territorial Politics de l'associació britànica de ciència política. Tinc interès en aquesta ciutat, que crec menys esmentada que Dublín però que sembla tenir un alt interès.
Diumenge informarem, amb fotos.

dilluns, 7 gener de 2008

Llegedes urbanes (iii). Les cancel·lacions aèries

Fa cosa de 4 mesos em van cancel·lar un vol per anar a Pisa, una visita anterior a la que vaig fer al desembre. En aquell cas una vaga va afectar el meu vol de clickair.
Han passat molts dies i quan ja tenia pensat que els drets del client mai es complirien, resulta que em notifiquen que em paguen una mica menys de la meitat del cost de l'avió. Algo és algo, i segur que és insuficient... Vull deixar clar que en aquest cas el mite és que retornin tot el cost del bitllet, cosa que de ben segur no es compleix en gairebé cap cas, incloent-hi els paquets de vacances.

Clickair le informa que se ha procedido al reembolso de su reserva.
El importe a rembolsar será de 24.23€.

Llegendes urbanes (ii). Els bitllets anticipats de RENFE


Esperant que arribi l'AVE, espero que sigui per aquest motiu, resulta impossible fer una compra anticipada dels seus trens Alvia o AVE durant el mes de febrer i març.
De què serveix que Renfe digui que hi ha opció d'ofertes on-line i reduccions si després poses un Barcelona-Madrid qualsevol cap de setmana i et diu"no està disponible cap tren en aquestes dates".

divendres, 4 gener de 2008

Llegendes contemporànies (I). Educació

Si algú té l'hàbit de llegir les cartes al director del 20minutos avui trobarà una aportació (retallada i ensucrida) per part meva. Responia a un senyor que, escusant-se en l'informe PISA i l'informe de la Fundació Bofill deia que Catalunya estava a la cua de resultats quant a Comunitats Autònomes per culpa del seu model educatiu lingüístic.
A una part no publicada li deia que l'informe PISA no diferencia per idioma d'aprenentatge, així que difícilment pot arribar a aquesta conclusió, a no ser que el model lingüístic afecti també tota la resta de nens que parlen les dues llengües.
El cert és que sobre aquest tema hi ha una llegenda, per sort només defensada per gent que acaba d'arribar i per algun taliban amb menyspreu cultural, està basada en una dada incerta, que estem a la cua en resultats PISA. Estem malament en abandonament escolar, però en resultats en termes comparats amb Espanya estem per sobre de la mitjana (també és cert que hauríem de doblar la mitjana espanyola).
I perquè serveixi d'exemple ens diu aquest senyor que a Finlàndia, la número 1, tenen el model lingüístic de separar els nens per idioma en suec i finès (en realitat ho fan a tot el país perquè no hi ha una distinció territorial clara de quina part és de parla sueca i quina no). El més sorprenent és que el problemadenunciat no sigui la poca despesa, la poca motivació/preparació dels mestres, la quantitat d'alumnes inmigrats que tot just arribats ja entren a una aula, uns models d'aprenentatge poc estimulants per les capacitats reals de l'alumnat a l'hora d'accedir a noves tecnologies, etc. En tots aquests temes el model finès ha estat destacat com un model a seguir i ens supera per tot arreu, és referència en resultats matemàtics i en ciència.

És molt trist que, basant-se en la llegenda urbana de la inmersió lingüística, s'intentin lligar a conceptes que no s'han analitzat científicament... Per cert, alguna dia tocaria que aquests pares que volen una escola tant diferenciada entre castellano i catalanoparlants (on per cert molta població d'entre 30 i 40 anys fills del model que tant es critica ens costaria dir si som una cosa o l'altra) critiquessin les escoles privades que fan educació en 3 llengües. Perquè clar, suposo que això que t'expliquin física en alemany també déu ser un problema pels nens que hi van...

dijous, 3 gener de 2008

Un límit de 80 kms/h que genera incoherències


Després d'haver superat, o no, el debat sobre si anar a 80 km/h contamina més o contamina menys (versió dels ecologistes vs. versió del RACC) ara s'ha afegit un segon element, sembla que per donar-li més consciència social i força argumental: ara resulta que es fa per evitar accidents. Això ha comentat el conseller Saura i publicat a diversos mitjans.
D'acord, fantàstic, tot i que caldria veure si els accidents mortals predominen a les vies de l'àrea metropolitana.
El major problema, el que no entenc d'aquesta incoherència argumental és si veritablement llavors el problema és que els catalans que condueixen fora de l'AMB són molt bons a 120 per hora i els de l'AMB són uns brètols. En aquest cas comprendria aquesta discriminació geogràfica.

dimecres, 2 gener de 2008

Bodies, the exhibition, per Laura Calpe (*)

Que les dones tenim més nombre de papil.les gustatives que els homes, que el moviment simultani de tots els nostres músculs podria enlairar 10 tones de pes o que el volum de pell d’una persona adulta pesa 4 kg són algunes de les curiositats que he après a la tan publicitada exposició “Bodies, the exhibition” que es presenta actualment al Museu Marítim de Barcelona.
Però independentment d’aquestes anècdotes, recomano enèrgicament visitar aquesta mostra (malgrat l’elevat cost de l’entrada) per l’exhibició del cos humà com mai abans s’havia fet. S’ha aconseguit immobilitzar les estructures que conformem el nostre organisme (òrgans, nervis, músculs, vasos sanguinis…) mitjançant una tècnica pionera amb l’ús de polímers de silicona. Fou bonic observar les cares encuriosides dels visitants, grans i menuts, mirant-se, en silenci i des de tots els angles possibles, aquells cossos d’especímens humans reals, traslladats de llibres d’anatomia a esdevenir autèntiques obres d’art.
Resulta també molt interessant poder concebre les conseqüències de determinades malalties en l’organisme humà a través de l’observació d’òrgans patològics. Fins i tot s’endevina un afany preventiu en l’aparició de malalties concretes mitjançant el canvi d’hàbits en la població. D’altra banda, potser degut a la meva formació acadèmica, vaig trobar molt escasses les explicacions referents a la funció i fisiologia dels òrgans individuals desplegats en vitrines. En conjunt, trobo que és, sens dubte, una magnífica experiència de divulgació i educació científica apta per a tots els públics.
Però, per sobre de tot, després de visitar l’exposició em recórre un mateix pensament: sóc infinitament més conscient de la perfecció continguda dins el cos humà, de l’exquisit funcionament dels processos biològics de l’organisme i del delicat balanç existent entre salut i enfermetat. Indiscutiblement, l’important es troba a l’interior de les persones…

(*) Laura Calpe és Doctora en Bioquímica per la UB i Màster en Comunicació Científica, Mèdica i Medioambiental per l'IDEC.