dilluns, 24 de novembre de 2008

Alumnat exigent


Si els universitaris no protesten la societat està adormida. Aquesta és una realitat, sobretot pels qui pensen en les reivindicacions dels 60 i 70. Però aquest argument, sota el meu punt de vista s'ha perdut. Afortunadament gairebé tothom amb capacitat pot estudiar a la universitat i si hi ha alguna cosa criticable és que algunes aules són més una fàbrica de títols més que no pas de persones amb esperit crític.

El Pla de Bolonya, del qual ja he parlat en altres ocasions, no és més que una adaptació sense recursos d'algunes mesures que funcionen arreu. L'equiparació de títols a estàndards europeus, la convalidació i el sistema docent amb una càrrega no presencial important són aspectes que no han de ser necessariament dolents. Se l'acusa de privatitzar, però si una cosa és criticable des de fora és que està fent encara més llarga l'educació subvencionada, arribant als màsters. Seguim fent una educació no gratuïta, però gairebé. Qualsevol argument sobre la privatització del sistema queda reduïda per la inversió social, que cada cop és més gran. Cada curs de Màster oficial està més del 50% subvencionat, però bona part dels alumnes que s'hi matriculen ho fan per emulació o intuició més que no pas per seguretat de ser útil. L'estudiant que treballa, sent abundant en algunes universitats, ha de ser conscient del que costa la seva matriculació reiterada, anul·lant convocatòries o aprofitant normatives de permanència no gaire exigents. Però no pot exigir tractes de favor, cosa que es fa sovint aprofitant que alguns professors no volen tenir fama de durs. En realitat a casa nostra la UOC ja té prou estructura i oferta formativa com per atreure bona part d'aquest alumnat.

Observo Bolonya des del punt de vista de qui va deixar de donar classes just el primer any d'aplicació. I la sensació que tinc és que qualsevol gest que feia com a professor en favor d'oferir l'alumnat un espai de llibertat, responsabilitat i dedicació a les classes (aprendre dels companys), era respost amb molta fredor: dossiers de lectures, els justos, treballs creatius (on no tot estigui ja escrit) els justos, debats amb participació obligatòria, els mínims. La cultura del mínim esforç i el Wikipedia. Lògic, quan t'instal·les en una butaca on creus que no has de tornar res a ningú la reacció davant de qui espera més és tenir sensació d'acossament o persecució.

Bolonya s'està aplicant malament, amb pocs recursos, però s'està aplicant tard. Perquè mentre el cost per alumne segueix augmentant, la societat no rep els resultats esperats de tanta inversió.

1 comentari:

Enric Tomàs ha dit...

Molt interessant aquest post, per algú que desconeix massa que carai és això de Bologna. És veritat que els alumnes molts cops s'asseuen a la cadira tot esperant a que es faci alguna cosa per ells, en comptes de fer ells alguna cosa pels altres. La cultura de l'esforç acadèmic es perd a les universitats, una cosa que veus quan accedeixes a estudis superiors (Màsters). Una altra cosa és l'experiència vital, aquella que representa els quatre anys a una Facultat. Clar que, per això, no cal tantes protestes.