dimecres, 18 de juny de 2008

Col·laboració especial. Crònica del recital de Josep Carreras


Per Joan Rodríguez. Expert, entre d'altres coses, en òpera, i habitual del Liceu

Nit d’homenatge la de dimarts al Liceu. Un Josep Carreras emocionat es presentava 50 anys després de la seva primera aparició en aquell mateix escenari, a l’edat d’onze anys. El públic es va mostrar entregat d’entrada i disposat a ovacionar al tenor independentment de com és desenvolupés el recital. Així, tant bon punt Carreras va trepitjar l’escena, un llarg aplaudiment li va donar la benvinguda, portant-lo al límit de l’emoció.

El públic del Liceu estava format per una barreja a parts iguals de fervents admiradors anònims i de figures de l’star sistem polític i cultural català. Des de l’Honorable José Montilla a l’Alcalde Hereu, passant la sempre estimada Núria Feliu, entre molts d’altres.

A partir d’aquí, un recital que va anar de menys a més. El repertori format bàsicament per cançons napolitanes, estava pensat per acomplir una doble finalitat: no arriscar massa vocalment i allunyar-se de les rareses operístiques, per arribar al màxim de públic possible i agradar tant als Liceístes com al públic que va seguir la retransmissió en diferit que va fer TV3.

Vocalment, el tenor va demostrar que malgrat haver perdut potencia vocal (normal a la seva edat), segueix conservant el timbre i la dicció clara que sempre el van distingir. Una veu que no és el que era, però que segueix testimoniant com en va ser d’important en els anys de plenitud.

En acabar, una apoteosi de reconeixements que Carreras va voler agrair arribant a interpretar fins a vuit peces extra, no previstes al programa inicial.

La festa al teatre va acabar als volts de tres quarts d’onze de la nit, moment en el que Carreras es va traslladar a la Barceloneta per saludar en directe a les dues mil persones que s’hi havien congregat per seguir la retransmissió del recital. A elles també les va voler obsequiar amb una última peça cantada en directe: Rosó.

Així doncs, el tenor va rebre un homenatge merescut després d’una llarga trajectòria que l’ha portat a ser un referent mundial a nivell professional així com un exemple de superació en la lluita contra el càncer. Felicitem-lo a ell, i felicitem-nos tots plegats, ja que almenys per un cop, aquest país ha sabut reconèixer en vida, la univesalitat merescuda d’un dels seus ciutadans.

3 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

els intempestius estem amb vostè, venim de la connexió Endora...

Anònim ha dit...

Com el dia de l'Edita? O no va arribar a tant?


Per molts anys (amb algun dia d'anticipació)


AHHHH ens veiem el dia 5

Albert T

Joan ha dit...

No Albert T, res a veure amb el dia de la Grube. Aplaudiments de reconeixement, no d'histèria col·lectiva, jaja