dimarts, 15 d’abril de 2008

Reflexió fiscal

Qui més qui menys intenta accedir al mercat de l'habitatge com pot, fonamentalment pensant en acumular uns estalvis per poder fer una entrada que redueixi la hipoteca. Aquest és el procediment normal.
El "compte habitatge" permet que una part important dels nostres estalvis tinguin una rendibilitat i quedin exemptes d'IRPF (el límit és d'uns 9.000 euros).
La meva reflexió és si un compte vivenda ha de tenir un termini de 4 anys des de que es contracta. És evident que en 4 anys no podem aspirar a pagar la meitat de l'habitatge, és evident que cada cop menys el compte habitatge suposa un proporció menor. Per quin motiu al País Basc i Navarra poden disposar de 6 i 8 anys respectivament, enlloc dels 4 que tenen a la resta d'Espanya?

Si el límit de 4 anys es fa per evitar que persones amb alts ingressos acumulin diners exempts d'IRPF està fàcil, posem un límit d'estalvi exempt en funció dels ingressos familiars o reduïm el temps a partir d'un llindar d'ingressos, però és evident que cal incentivar que la gent accedeixi al mercat quan tingui accés a una hipoteca assequible, i un Compte Habitatge no deixa de ser un instrument per reduir la quota final a pagar.

Algú dirà que el mercat no es pot paralitzar, però a falta d'estadística oficials que algú em podrà oferir, diria que Espanya és un dels mercats més actius d'Europa.

2 comentaris:

David ha dit...

Teòricament el compte habitatge era un sistema per anar recollint el 20% que els bancs no et donaven d'hipoteca. Amb els preus actuals, encara que et deduïssis el màxim permès (cosa que per cert poca gent pot fer amb els salaris actuals), difícilment donaria per pagar el 20% famós.

Una opció que s'hagués pogut fer temps enrere és haver allargat els terminis fins a 7 anys, tal i com va fer Navarra en el seu dia. De fet, el termini era de cinc anys fins el 1999, en què es va escurçar a 4. Suposo que no es va considerar perquè era donar més estímuls a la bombolla (una mica en la línia del que ha passat amb els famosos 240 euros mensuals, que han anat a parar en gran part a les butxaques dels propietaris).

I una altra opció que jo proposaria seria més radical: fer desaparèixer comptes habitatge i deduccions lligades al totxo. Si tothom ha de viure sota un sostre no entenc perquè existeix una deducció que només beneficia a una fracció de persones (les que tenen un pis en propietat) i discrimina a aquells que viuen de lloguer (perquè volen o, com passa ara, perquè no hi tenen més remei).

by Daniel Vidal ha dit...

Jo conec personalment molt bé a un que va fer els quatre anys de compte vivenda i, donat que no va trobar res, va retornar a Hisenda tota la deducció més interessos (el resultat de la declaració va ser ... bé..).

Un any més tard, aquest íntim sí va trobar la vivenda, però nomès va poder acumular l'estalvi d'un únic any en un nou compte habitatge.

Aquestes històries (reals) sí donen por i no algunes pel·lícules de cinema....