divendres, 4 d’abril de 2008

Lideratge i comunicació


Torno a abordar un parell de reflexions entorn a la problemàtica de l'aigua i el lideratge. Si bé el país demana un lideratge ferm en qüestions d'interès general i d'un possible conflicte de moment les coses s'han fet centrades en el conseller.

I precisament les actuacions del conseller Baltasar han generat sota el meu punt de vista una paradoxa comunicativa de greu malaptesa política:
El tema és que en política s'ha de comunicar quan es té certesa que allò que dius no genera alarma social. És a dir, si no tens alguna cosa lligada s'ha de recórrer a "estem parlant", "estem plantejant-nos". El que no es pot fer és presentar informació súperdetallada, fent una roda de premsa diària i reconèixer que x mesos enrere es va parlar amb el govern espanyol que ha donat llargues fins ara. I a sobre reconèixer que aquella política no es pot fer sense el consentiment implícit d'aquest govern. A quin tacticisme es déu que ara, quan es presenta una batalla multinivell (terres del Segre, Generalitat i Govern Central) passen a ser els més transparents?


Vet aquí el greu error polític: crear confusió, crear frustració o alarma social i crear desconfiança. Quan s'és Goliat es pot actuar d'una determinada manera, quan s'és David s'ha d'anar amb peus de plom i fent molt joc soterrani (si al final tens quelcom que soluciona problemes).


Seguint amb les paradoxes comunicatives, ara una crítica als mitjans. Cimera de l'OTAN i els mitjans d'aquí pendents dels diàlegs Zapatero-Bush. Dos temes: 1) per què valorem com important aquesta hipotètica trobada? A mí no m'ho sembla considerant que tant McCain com Obama canviarien la diplomàcia. A efectes pràctics és irrelevant que es trobin o que facin jogging. 2) Amb tot plegat oblidem que l'OTAN aviat acabarà sent com Eurovisió, una entitat on de tants socis al final acabarà sent contradictori amb l'alta despesa militar de cada país. Ens estem armant per un nombre d'enemics potencials cada cop més baix.