dilluns, 31 de març de 2008

Cultura de l'aigua o cultura política

Un cop més estem vivint una situació on, per la seva naturalesa, enfronta govern, oposició i govern espanyol. La qüestió de l'aigua ha tornat a l'agenda, en aquest cop de la mà d'una sequera relativament previsible, sobretot tenint en compte que el consum s'ha disparat a l'Àrea Metropolitana.

Resulta obvi dir-ho ara però la qüestió en els darrers anys s'ha orientat malament. La discussió sobre els transvasaments d'aigua es va plantejar des del cor, des de l'emoció de la territorialitat i des de bones intencions d'alguns ecologistes. Aquest darrer argument era l'únic que funcionava, l'únic que permetia abordar la qüestió sense possibles contradiccions futures.

Perquè ara, qualsevol consideració territorial anirà inexorablement cap a una vergonya de magnituds impressionants: demanar aigua a Almeria o prendre-la del Roina. I l'argument de la territorialitat tornaria d'allà cap aquí, amb part de raó.
Vet aquí que la solució era anticipar-se al problema. I aquí, a l'igual que amb les infraestructures, la divisió i el curt termini han passat molt per davant de la necessitat. Les plantes desaladores, el traspàs des del Roina, la cultura de l'aigua, totes tres alternatives s'havien d'haver executat molt abans per tal que ara fossin efectives.

En tot aquest rebombori, de moment, no hi ha resposta dels tècnics. Què hi diuen ells? Cultura de l'aigua, gastar menys, aquesta és la resposta d'alguns especialistes. Però aquí ja gastem menys litres per càpita que a la resta d'Espanya, ja anem per bon camí.
El problema de fons és, sota el meu punt de vista, doble:
Per un cantó els polítics no entenen de llarg termini, fan poc cas dels tècnics i quan en fan com el cas de CiU fa uns anys amb el Roina, no va acompanyat d'un consens dels tècnics en la matèria. Ve disfressat d'un paternalisme que activa la contrarèplica i el debat ideològic. Perquè no ens enganyem, els transvasament afavoreixen les grans empreses, que són a qui rendeixen comptes PP i CiU, partidaris de la cultura de la gran construcció.

Per la banda de l'esquerra el pas del discurs ideològic al pragmàtic és traumàtic, perquè no ha existit una reflexió fins que el problema ha estat aquí. I ara, lògicament, parlar del Roina no serveix.

El segon problema és molt més complexe i es tracta de la nostra societat. Ens mobilitzem per impedir actuacions que sense tenir una informació real i especialitzada ens poden afectar. Però no ho fem quan l'acció no ens afecta de ple. És el problema dels "mals públics". Una presó, un abocador, la tercera pista, la MAT (que si no es fa deixarà sense opció de progrés les comarques gironines) i ara l'aigua. Torna a ser la territorialitat un element fonamental, el localisme personalitzat. Però torna a ser, alhora, un problema de cultura política: esperem que els líders polítics arreglin els nostres problemes, però no tenim un Pla B quan no arriben a uns mínims de determinació. Som capaços de tenir una cultura democràtica alternativa a l'actual si els 5 líders més importants no són capaços de renunciar a la ideologia per escoltar experts independents? És de fiar una "cultura política" més participativa quan es tracta d'arreglar problemes més que no pas proposar noves polítiques?

4 comentaris:

by Daniel Vidal ha dit...

Com sempre, encertes en l'anàlisi. De tot manera, crec que el problema és l'ús de l'aigua. Que jo sàpiga, a Catalunya no s'ha agafat una terra àrida i s'ha començat a fer regadiu, ni s'han fet mega-promocions urbanístiques on la qüestió de l'aigua era, directament, obviada.
Jo no estic d'acord en pagar entre tots (a més del problemes mediambientals) aigua pels agricultors ni pels 'urbanitzadors'. Sí per les ciutats.
En conseqüència, el debat no és si transvasaments sí o no. És transvasaments... per quin motiu?

A.Orte ha dit...

Estic plenament d'acord amb tu i crec que es pot interpretar del meu argument, que es basa en una relativa trampa sobre la territorialització. Sota quins criteris un territori pot definir com si fos una illa la seva manera de dependre dels recursos d'un altre territori o d'una part del propi? Entendria que els francesos ens neguessin aigua del Roina, o que la paguem a preu d'or tenint en compte aquest criteri. I entenc també que els de l'Ebre es queixin ara de Barcelona, considerant els camps de golf i fàbriques tenen uns i altres.

Endora ha dit...

Mira Andreu, ara que et tinc lluny, em sento més a prop... bon anàlisi, sí senyor. Passaré link a col.legues...
Ei, el motiu també és important.
Bon resum de tots dos.

by Daniel Vidal ha dit...

Continuo d'acord. Tot i així, quin és (en porcentatges) el destí de l'aigua de Catalunya? I, sobretot, a quin preu ho paga cada destinatari?

A veure si aquest tema serà com les balançes fiscals, un top secret.

S'utilitza massa aigua i massa barata (de fet, com és barata, s'utilitza massa) en agricultura. I fora de Catalunya intueixo que les xifres són d'escàndol.

Aquest (i no un altre) és el tema. Fixació de preus lògics i limitacions lògiques per l'agricultura. És ridícul que a la ciutat tanquin dues fonts ornamentals i possin la pressió al sr. pepet i la sra. ramona al respallar-se les dents i mentres tant miles de llitres s'utilitzen en benefici (econòmic) de molt pocs.

I compte, crece en l'equilibri territorial i el sosteniment de l'agricultura. Però si no plou (risc meteorològic similar al de si fa fred, etc.) és el pagès qui ho ha d'assumir (o tenir-ho assegurat). El que no pot fer és treure del riu (que ja va curt)l'aigua que no ha caigut del cel.