dilluns, 21 de gener de 2008

Los crímenes de Oxford

Nit de Verdi Park dissabte, amb la projecció de la darrera pel·lícula d'Alex de la Iglesia, los Crimenes de Oxford.
Es tracta d'una història senzilla revestida de certa complexitat en el guió al voltant del món de la lògica matemàtica. Certament, es tracta de l'adaptació d'una novel·la, d'èxit relatiu.
Existeix la veritat? sobre aquest tema s'inicia la peli, a partir de la xerrada d'un professor d'Oxford protagonitzat per John Hurt. L'arribada d'un doctorand nordamericà, Elijah Wood (Frodo), amb la intenció de ser supervisat per aquest professor, coincideix amb una sèrie d'assassinats.
Tots els assassinats semblen tenir una explicació des de la lògica. La película es sustenta en aquest fet, tot i que no arriba mai a connectar amb la complexitat del suposat assassí. I sense desvetllar el final, només comentar que es contesta la pregunta de l'inici. No hi ha una veritat certa.
Li posaré un 5, perquè entreté i perquè el guió no deixa de ser adaptat.
El millor: Els actors, l'estètica i la música de la peli. Hurt i Wood fan un bon paper quan interactuen, tot i que no els veig gaire convincents en el seu rol acadèmic. Per altra banda, la imatge, la música de fons i el rodatge són tècnicament molt bons.
El pitjor: que el guió és excessivament redundant. Tot sembla molt complexe però una infermera (Watling, en un paper de poc lluïment) pot ajudar a ressoldre el cas simplement per haver llegit novel·la negra (no havíem quedat que era tot lògica matemàtica i no tant l'assassí clàssic?).


2 comentaris:

Joan ha dit...

Jo la vaig veure el diumenege i què vols que et digui...molt soroll per no res!

Enric Tomàs ha dit...

Avui l'he vist. Molt fluixeta, la veritat. El guió és molt poc creïble i els actors, buenu. Es salva una mica Hurt, pq Frodo avui s'ha confimat com un actor que sempre fa la mateixa cara. Aixó sí, la Watling és molt bufona.