dijous, 17 de gener de 2008

Edinburgh (ii) Crònica turística


Una ciutat molt curiosa, silenciosa però activa. Educada però on l'alcohol circula a tots els pubs. Els restaurants assequibles de bon menjar no estan plens, però als pubs costa trobar un lloc per 6 persones.
Dividida pel que, a simple vista, sembla el pas natural d'un riu que no existeix, EDinburgh té una fàcil manera d'orientar-se. Princes Street es presenta al visitant com un carrer purament comercial, amb marques idèntiques a les que trobaries a Londres. Girar aquell carrer et porta a la ciutat nova (que no vol dir que tingui edificis nous). Al mig, separant el pas a la ciutat nova, els jardins del mateix nom, la NAtional Gallery (on vaig veure una exposició temporal de l'impressionista Turner) i les dues estacions de tren. A l'altre cantó, la ciutat antiga, on s'hi pot accedir per North Bridge o The Mound, preferentment.Ara bé, recomano que si veniu a l'hivern, no baixeu per The Mound perquè es formen blocs de gel que fan caure en un 100% de probabilitats la gent despistada, politòloga i que es digui Andreu.
La ciutat antiga és petita i té el seu eix al voltant de la Royal Mile, que talla amb North Bridge formant allà un perímetre de locals comercials i cafeteries per sortir del pas. Continuant North Bridge trobem South Bridge,amb els seus carrers propers plens d'estudiants i pubs amb gent a totes hores del dia. És curiós que, especialment passat el carrer Chambers (on hi ha el museu Nacional d'Escòcia. Allà es pot veure l'ovella Dolly dissecada), hi hagi una varietat de restaurants molt interessant, per menjar des del típic Mash, els Haggis, fins pizzeries i menjars d'altres tipus.

Però el veritablement curiós és que la ciutat antiga, en la zona propera al Castell, té carrers a dos nivells. Així, North Bridge i South Bridge són en realitat passos elevats. Per sota d'altres carrers, normalment de pas de vehicles.
La barreja d'accents despista al nouvingut. Un espera tenir problemes amb els accents escocesos que havia sentit fins ara. A Edinburgh la barreja entre anglesos, accents escocesos no tant tancats i els visitants d'altres zones et fa no pensar gaire sobre el possible origen de cadascú. La gent és agradable, el servei dels restaurants no gaire refinats és tanmateix atent i els empleats dels museus altament interessats en que estiguis content.

Els pubs tenen en molts casos poc aire gamberro, no hi havia molt soroll, segurament perquè a l'hivern no tenen gaires celebracions (esperen el festival d'estiu com aigua de maig).
Aquí l'esport que mana, a banda del futbol, són els dards...els hi encanta. La cervesa no pren les marques habituals a Dublin o Londres, fins i tot es pren cervesa tíbia.

Pel menjar, va ser una grata sorpresa. Especialment bo el menú de dinar del restaurant francès Petit París, a Grassmarket. Una recomanació del President de l'AAA em va fer adreçar-me allà. Dos plats i cafè per 9,5 lliures (una mica menys de 14 euros). També vaig poder menjar Haggis i Roast-Beef a preus inferiors als 10 euros el plat, tots ells com a plat únic més que suficient.

Aquest cop, vist que havia de gastar en hotels d'aeroport dos cops, vaig dormir a un hostel. Smartcity Hostels. Un lloc molt cèntric, amb habitacions privades i dutxa inclosa, a banda d'unes instal·lacions modernes i netes. Una mica més barat que hotels. Esmorzars que varien des del típic britànic fins una simple torrada amb cafè.

Poc temps per acabar de veure altres atractius de la ciutat, en un dia no es pot veure tot. Però de ben segur la propera visita serà només l'inici d'una ruta cap a les Highlands i l'Escòcia més rural, la mateixa on segurament l'accent serà molt més complexe i el menjar més natural.

1 comentari:

Joan ha dit...

Caram noi, fa bona pinta tot plegat. Jo a Irlanda m'ho vaig passar tant bé, que sempre he tingut ganes de conèixer Escòcia. A veure si ens animem!