dijous, 17 de gener de 2008

Conciliació: una política social?

Darrerament està molt de moda parlar de la conciliació de la vida laboral i personal, de les mesures per evitar les interminables jornades laborals d'algunes empreses. Algunes fan servir mesures curioses, com tancar la llum a les 20h, d'altres intenten activar el tema a partir de llars d'infants properes a les empreses. S'ha creat una regidoria de nous usos del temps a l'Ajuntament de BCN i una Fundació privada presidida per Ignacio Buqueras també insisteix en aquestes idees. Totes dues funcionen més aviat com a bancs de captació d'experiències per la falta d'una lògica d'actuació. I potser és que no cal que els poders públics intervinguin a partir de lleis, a banda d'afavorir permisos per sortir de la feina a una hora a canvi d'hores extra o dies de festa.
Sota el meu punt de vista no hi ha millor política de conciliació de nous usos del temps de vida laboral i personal que una bona política de mobilitat i d'habitatge. Un dels principals problemes de les famílies modernes de Barcelona no és el repartiment de les tasques de la llar, que ja s'estan equilibrant poc a poc, sinó la disparitat de temps de desplaçament del treball a casa pel fet de viure fora de la ciutat, amb les seves conseqüències en les diferències de fer-se càrrec de les obligacions, incloses la tasca domèstica.
Molta gent ha volgut marxar, però d'altres volen quedar-se a Barcelona i no poden. De fet, n'estic segur que si algú preguntés als joves de 25-35 anys que han marxat de BCN sobre si prefereixen tenir un treball al costat de casa o bé sortir una hora abans de la feina, triarian el primer. El transport, a banda de costar diners, trenca molt sovint vincles d'amistats que es queden a la ciutat, obliga a diversificar l'oci entre compromisos a Barcelona i oci còmode al nou municipi de residència. Tot plegat, es tracta també d'usos del temps personal. Es tracta d'una política transversal.

2 comentaris:

David ha dit...

Encara queda molt per fer. De fet, la racionalització d'horaris pot ser una forma d'innovar.

De tota manera, et dono totalment la raó quan apuntes a l'accés a l'habitatge (o millor dit, als problemes d'accés), com un gran enemic de la conciliació laboral.

Joan ha dit...

Totalment d'acord amb tu. És un problema de difícil solució. Cal tenir en compte que no només hi ha la gent que ha hagut de marxar de BCN a causa del preu de la vivenda. Hi ha un altre fenòmen diferent però que té efectes similars. Em refereixo a l'expulsió de les ciutats de les petites empreses i centres de producció, que s'han desplaçat a polígons perifèrics però molt mal comunicats. En aquest sentit, el 22@ potser està molt bé...però el barri del poblenou, on es barrejaven petits tallers i empreses, amb les vivendes de la gent que hi treballava, era un model que tenia molts defectes, però que funcionava millor a nivell de teixit social de la ciutat.