dimarts, 30 de desembre de 2008

el BOE, només digital

Entrem al 2009, però algunes administracions es comencen a modernitzar. El BOE, amb molts lectors habituals però només alguns exhaustius (himajinaris) només serà consultable on-line, a excepció d'oficines d'informació de l'administració i, possiblement, biblioteques universitàries.
Un estalvi en paper interessant, tenint en compte la quantitat d'impressions d'una pàgina que se'n faran.

dilluns, 29 de desembre de 2008

Model esgotat


Partit anual de la selecció catalana. resultat irrellevant, assistència mínima (15.000 catalans i 15.000 d'origen colombià), fred, pluja i mal temps. Fa uns anys que no miro cap d'aquests partits, els jugadors els costa venir, els rivals deixen molt que desitjar (la Colòmbia d'ahir era una selecció sub-23) i les dates no interessen.
El model està esgotat i d'alternatives queden molt poques:
a) Seguir igual, fent amistosos, però en altres moments de la temporada. Ja s'ha negociat amb la RFEF per tenir 3 dates FIFA.

b) Organitzar una mena de torneig quadrangular. Problema, per tenir bons equips caldrà tenir el vist-i-plau de FIFA i les 3 dates cedides per la RFEF no són consecutives ni es poden garantir per posteriors anys.

c) Alguns reclamen que la selecció passi a jugar els estius buscant bons rivals, un encaix complicat perquè juliol i agost són mesos de clubs i les seleccions tenen reservades dates els primers dies de setembre.

En tot cas , 30.000 espectadors a un partit són molt pocs i queden clarobscurs en la gestió de la FEderació catalana:
1. Quantes entrades es van regalar? Tots sabem que els clubs de Catalunya reben moltes entrades.
2. Per què no s'ha fet una campanya en els mitjans de comunicació?
3. Quanta gent està realment motivada per la selecció catalana? El rival és un al·licient importantíssim, però un Espanya-Perú va omplir un estadi a Gran Canària no fa gaire, potser caldria fer partits en altres racons del país?

dilluns, 22 de desembre de 2008

I ara què?

És un tema que m'avorreix moltíssim, el finançament autonòmic. I ho fa perquè el ciutadà mitjà no entén el que passa. És un tema d'inspiració tècnica que s'acaba barrejant amb discursos de bons i dolents. Els temes complexos s'han de saber explicar i els responsables de fer-ho ho fan ben difícil.
El fet és que sempre, entre una negociació d'aquestes característiques, és més còmode estar a l'oposició o apretar des de qualsevol autonomia excepte Catalunya.
De tota manera, ZP és prou hàbil i està trobant un espai d'oportunitat. Vol construir un entorn de confiança amb CiU, un aliat lleial si hem de fer cas de les declaracions d'en Duran. ZP té la sort de poder-ho fer sense que es noti, simplement ha de fer que el xup-xup aparegui i els mitjans clamin al cel davant una negociació bilateral. Els barons faran la resta.
L'existència d'equilibris sempre deixarà el PSC en situació perjudicial, tant a nivell d'imatge pública dins el PSOE com quan és partit al govern.
Perquè una cosa és la maquinària electoral del PSC, que juga a dos fronts, la del vot del centre-esquerra espanyolista i del centre-esquerra no independentista i l'altre l'estratègia del partit al govern de coalició. No queda més que canviar la relació o quedar perpetuat a una manca de control de l'entorn del partit però, el que és més greu pel PSC, deixarà que el seu principal rival polític pugui jugar les seves cartes a Madrid sense semblar que traeix Catalunya.

divendres, 19 de desembre de 2008

Homenatge a "Nautilia"



Avui un post homenatge al que considero un dels blocs de referència, un dels 3 o 4 millors que conec, Nautília o Viajando Raro, de l'amic Frans.
Parlava fa uns mesos del turisme esportiu, o aquella gent que viatja per un esdeveniment esportiu, però també del "turismo corriendo".

Doncs bé, sense que el viatge fos ni esportiu ni amb motiu d'activitat, vam tenir l'oportunitat d'aprofitar el bon temps per fer una passejadeta en bicicleta vorejant la costa, creuant al Golden Gate i arribant al bonic poble de Sausalito.

Com podeu veure a la foto, el pont està molt preparat pel pas de vianants i ciclistes, tenint un ample considerable que només el vent i la quantitat de gent que el creua en totes modalitats eviten que es pugui apretar velocitat. Dóna gust poder fer esport en ciutats preparades pel trànsit de tot tipus de vehicles, almenys en una zona... altres zones de la ciutat es fa impossible per les increïbles pujades.


Els alts comandaments dels mossos no poden conciliar


La comunicació sobre la necessitat d'assistència d'alguns comandaments de la policia catalana a actes de partit (el tema no era sobre interior) del Conseller Saura és criticable des de molts punts de vista. Sota el meu punt de vista tothom és lliure de portar la seva política interna com vulgui i en aquest sentit qui es refereix al que es feia al govern de fa 5-10 anys és que no té prou seguretat sobre els seus arguments propis.

L'altre argument que ICV defensa aquests dies, sobre que "és part de la seva feina", em resulta especialment contradictori amb una qüestió de la qual no només ICV fa bandera, sinó que ha insistit en posar-lo sobre la taula en molts fòrums: la conciliació de la vida laboral, personal i familiar.

La Conselleria d'Interior què té d'especial per no deixar, encara que sigui per un dia, que alguns càrrecs no puguin conciliar? Les 7 de la tarda són hores per anar a una reunió que forma part de la feina? Els pagaran les hores extres? I si els càrrecs dels mossos són pares solters? I si han d'agafar el transport públic per tornar a casa?

dimecres, 17 de desembre de 2008

La NFL en directe



El 7 de desembre, poques hores després d'arribar a San Francisco, vaig assistir en directe al partit de la 14a jornada de la NFL entre els 49rs, mític equip dels 80 i 90 (Rice com a WR i Montana com a QB marcaren època) i els New york Jets del grandíssim però veterà Brett Favre. El primer que xoca és la gran organització, ja que amb la venda anticipada del ticket (2 mesos abans) he d'afegir l'enviament pocs dies abans de totes les opcions d'arribada a l'estadi. Fent-ho en transport públic, vaig fer-ho 2 hores abans. La principal amb els nostres espectacles és la magnitud del pàrquing. És molt gran i estant mig buit ja impressionava. El segon que sobta és que la gent ve equipada amb unes barbacoes per poder dinar al pàrquing mateix (el partit començava a l'1). El tercer, l'emotivitat amb que viuen l'obligatorietat de l'himne americà tot just abans de començar. Era un dia especial, es complia el 47è aniversari de Pearl Harbor. Aquesta efemèride va enalgir encara més el patriotisme amb el desplegament d'una gran bandera (ja de per sí molt freqüent arreu) que cobria una part important del terreny de joc... vull dir batalla.

La quarta sorpresa va ser que a la tele sembla un esport amb moltes aturades, però en directe els videomarcadors treuen fum: repeticions, comentaris d'un comentarista que explica què ha passat i promocions pel soci (per exemple, la persona asseguda al meu costat li va tocar un abonament gratuït per l'any vinent).

El cinquè que sobta és que allà més que apassionats del seu club, que ho són, són aficionats al football. Hi havia molts aficionats d'altres equips, no només dels New York Jets. I van equipats amb les seves samarretes, fent que siguin objecte de converses molt sanes. Enveja sana, vaig pensar, en veure actituds d'aquesta mena que a més confirma que la gent d'allà és força planera.

En conclusió, una molt bona experiència, el partit dura tres hores, però no es va fer llarg en absolut. Ara queda pendent veure un partit de la NBA.

Per cert, els 49rs van guanyar i ara intenten acabar dignament la temporada amb un entrenador temporal. No entraran a Playoff, allà només juguen 18 partits, a diferència del beisbol on es fan més de 100 o la NBA on arriben a jugar 82 en 7 mesos. Potser per aquest motiu és l'esport rei, tant la lliga professional com la lliga universitària, que concentrava molts espais de tele amb debats de tres hores sobre qui havia de ser el millor jugador universitari de l'any.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Ja he tornat

Benvolguts/des lectors.
lamento haver abandonat el bloc. En els darrers dies he estat als EUA i m'ha resultat força complicat trobar moments per abordar els temes. Ben aviat explicaré algunes vivències a la costa oest, moltes d'elles explicades d'una forma poc autobiogràfica. Un exemple, què poden tenir en comú Pearl Harbor amb un partit de la NFL? La resposta, ben aviat.

dijous, 4 de desembre de 2008

Controls públics


Dos projectes que surten del Govern estan donant molt a parlar. El primer és la reforma del codi civil, amb un assumpte de força controvèrsia, l'obligatorietat de dir-li a un fill/a adoptat/da la seva condició. Deixant al marge que sigui bo per qüestions mèdiques o per donar-li al fill/l'oportunitat de saber d'on prové, es crea un mal precedent des del punt de vista ideològic. Entrar a les cases de la gent, a la vida de la gent, sobrepassa no només qualsevol principi d'una política de família (protegir-les més que no pas oblgiar-les) sinó el paper de l'estat en l'educació.

El segon tema són les recomanacions emeses per la Secretaria per la Immigració. Atorgar el dret de vot en persones amb permís de residència després de 5 anys és un debat que obligaria a modificar normes de rang estatal. Sembla lògic que això pugui passar, però aquests tipus de debats venen condicionats, sota el meu punt de vista, per l'explosió del fenòmen. Aquest tema requereix de maduració i d'un estudi comparat rigorós perquè donar drets socials i cívics no és el mateix que donar drets polítics. Per altra banda, crec que la solució de reciprocitat seria ben lògica, però per això tenim una UE, oi?

Respecte l'opcio de donar residència espanyola després dels 5 anys, aquesta és una solució complexa pel cas català. Catalunya, sent generosos, podrà controlar els fluxes, però de moment no tindrà competència sobre nacionalitat.Si la condició prèvia és la residència l'opció de valorar des d'aquí l'arrelament és altament complexe. Per altra banda ja es comencen a sentir veus sobre la necessitat d'adoptar mesures a l'estil britànic o alemany (proves de coneixement/culturals) per conèixer l'arrelament... demanarem els de fora el que no es demana als que viuen aquí?

dimecres, 3 de desembre de 2008

Presentació del llibre "Castells humans"


Ahir va ser un dia important per un amic, Juan Milián, amb motiu de la presentació de la seva darrera publicació com editor, Castells Humans. Una bona colla de gent, incloent-hi el Molt Honorable President del Parlament, va assistir a aquesta obra que, de ben segur, serà una contribució que la cultura i tradicions catalanes agraïran.

Per què fer esment d'aquest acte? En primer lloc, perquè en Juan és un exemple de persona que, tot i tenir una feina, engega un projecte editorial. Ho fa sent politòleg, jove i sense uns mitjans que garanteixin l'èxit. L'altre element interessant és l'alta convocatòria aprofitant formes de convocatòria moderna. En Juan va assistir al mes de juliol a un taller sobre espais 2.0 organitzat per l'Associació d'Antics Alumnes de la UPF. Allà va mostrar interès en les potencialitats de Xing, Linkedin i Facebook. Aquest acte és la demostració d'una convocatòria feta i seguida des de Facebook amb la qual personatges de la vida política i social barcelonina van assistir-hi sense necessitat d'invitacions formals. Felicitats

dimarts, 2 de desembre de 2008

6,94

Avui ens hem despertat amb l'anunci de les noves tarifes del transport per 2008 que poden arribar a triplicar l'IPC esperat. N'hi ha algunes lectures que critiquen amb duresa. Jo de moment seré prudent per alguns dubtes:

- En els darrers anys s'han fet millores importants en matèria d'accessibilitat. Moltes estacions disposen, per fi, d'ascensors i altres estacions estan renovant-se, per no parlar dels nous convois a la L4 i L1 que eren els que tenien vagons més antics. Seria interessant conèixer si les millores de les instal·lacions i l'augment dels preus van necessàriament lligades.

- La creació d'una targeta per infants de 4 a 12 anys. És una millora interessant però potser en un primer any es podia buscar una combinació per no perjudicar la resta de títols de transport, si és aquest el principal motiu, per exemple fer-la gairebé gratuïta pels qui compren T-Mes però no per les T-10 o descomptes progressius any a any fins fer-la gratuïta.

- Sembla lògic, doncs, que els usuaris paguem per millores. Tot sigui dit, en línies generals el metro ha millorat en els darrers anys . Si ens comparem amb Madrid la comparació és odiosa, però amb altres ciutats importants (Milà o Londres són grans exemples) no sortim mal parats en moltes qüestions.
Per això hi ha una empresa pública, per gestionar eficientment els recursos que té. El que no tindria lògica és una gestió amb superàvit.

Ara bé, semblaria necessari un exercici de transparència saber en què s'estan gastant els calers, especialment en matèria de millores i de salaris del personal. El problema és que possiblement aquesta transparència no agradaria els vaguistes del 2007. Quant l'exercici 2009, ajudaria saber quins factors han incidit realment... el més fàcil és culpar la T-Infant (T-12) però compte, la nota de premsa sembla indicar que simplement es fa per mimetisme, considerant l'IPC del sector transports i de carburants al mes d'octubre. Per què el del mes d'octubre i no la previsió del 2009 d'aquests dos elements? Per què sovint fan servir l'IPC i quan volen empren d'altres?

dilluns, 1 de desembre de 2008

6 mesos de preparació per 10 dies


M'encanta preparar el viatge, no deixar gaire espai pel dubte, per pagar el preu de ser foraster. Si visito una ciutat que conec poc o gens vull saber quina és la forma de fer servir el transport per la gent d'allà i on puc anar a llegir si tinc una estona lliure.

En aquesta ocasió entro en la setmana que acabarà amb un viatge als Estats Units, concretament a San Francisco, costa nord-oest de Califòrnia i Las Vegas. Abans que alguns acuseu el funcionariat de viure bé ja us aviso que a l'estiu vaig fer molt pocs dies.

Compromisos personals m'obliguen a quedar-me 6 dies sencers a San Francisco, evitant així que el camí a Las Vegas el pugui fer amb calma.
La preparació d'aquest viatge ha estat intensa: fer el canvi de moneda quan estava més barat, a l'estiu (gràcies a la meva mare un canvi de 1,55 per cada euro... avui està a 1,28), trobar un vol barat de SFO a Las Vegas (Virgin America hi va per menys de 60 dòlars), un hotel a Monterey i un bon hotel a Las Vegas, però també una mica de lleure. Un lleure típic, anar a Mystère, un dels espectacles del Circ du Soleil a Las Vegas. L'altre, anar al partit de la NFL entre els San Francisco 49rs i els New York Jets. Segons llegeixo el partit té una durada de 4x15 minuts, però la durada real sobrepassa les 3 hores, sort que és a l'1 del migdia.

Tot i això, sempre queden coses pendents de fer: treure'm el carnet de conduir internacional, per si de cas, i comprar adaptador de corrent.

dijous, 27 de novembre de 2008

Natalitat


Les darreres dades de natalitat de la població catalana tenen ja les primeres lectures demogràfiques, gairebé totes positives en termes de piràmide poblacions, però curiosament pocs mitjans van més enllà.
Aquestes dades, sota el meu punt de vista, són una gran advertència per les administracions en plena època de crisi:
1. En quina mesura, amb l'oferta de llars d'infants actual, podem cobrir un màxim històric de naixements? Si la resposta és no, quin pla de xoc es pot fer en l'actual època de crisi? Les famílies tenen problemes per pagar hipoteques, imaginem pagar
2. Qui ha de gestionar aquesta situació, els municipis o una Entitat Metropolitana? Pensem on pot estar la demanda de llars d'infants, als municipis on es viu o allà on es treballa? L'expulsió de població jove de Barcelona per la bombolla del sector immobiliari té algunes conseqüències, no sempre es pot planificar a llarg termini, però quan hi ha dades d'aquest tipus un té dubtes sobre si estem preparats per fer-ho a curt termini.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Obres: Lesseps

La Plaça Lesseps comença a prendre forma. En les darreres setmanes ja s'han situat diversos elements arquitectònics (el de la foto trenca la completa visió de l'edifici de la biblioteca des de l'altre cantó, edifici que no forma part del projecte) i les voreres ja comencen a agafar forma, especialment als laterals de la plaça. La sensació generalitzada d'aquells que vivim a la zona és que hi ha molt soroll per no res. La mobilitat continuarà fent-se a dos nivells i el major problema, la separació real entre els extrems de les places.
La plaça comença a tenir a la seva vessant sud una forma de plaça-jardí, tot i que predomina el formigó. És aquest un mal símptoma, quan una plaça feta per la ciutat evoluciona vers una plaça d'autor. Està bé que un bon arquitecte es faci càrrec del projecte, però calia tenir clar que els majors esforços havien d'anar destinats a una bona connectabilitat (element sobre el que és difícil debatre avui) i la creació d'espais públics de trobada, places, jardí, etc. A hores d'ara, la Biblioteca i la seva terrassa exterior fan aquesta funció amb escreix
Els veïns, tot i haver participat en un procés llarg i combuls amb l'Ajuntament, no estan contents. O millor dit, es dóna la paradoxa d'alguns processos de participació: quan una associació de veïns participa el projecte final el defensen els qui van anar representant al col·lectiu, però aquells que no hi eren discuteixen del paper real dels representants.

ACTUALITZACIÓ: Gràcies al Barcelona Times Bloc, on es fa referència al bloc d'en Christopher, on s'ha fet seguiment del projecte, especialment les darreres aportacions fan un recull exhaustiu d'aportacions dels veïns.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Alumnat exigent


Si els universitaris no protesten la societat està adormida. Aquesta és una realitat, sobretot pels qui pensen en les reivindicacions dels 60 i 70. Però aquest argument, sota el meu punt de vista s'ha perdut. Afortunadament gairebé tothom amb capacitat pot estudiar a la universitat i si hi ha alguna cosa criticable és que algunes aules són més una fàbrica de títols més que no pas de persones amb esperit crític.

El Pla de Bolonya, del qual ja he parlat en altres ocasions, no és més que una adaptació sense recursos d'algunes mesures que funcionen arreu. L'equiparació de títols a estàndards europeus, la convalidació i el sistema docent amb una càrrega no presencial important són aspectes que no han de ser necessariament dolents. Se l'acusa de privatitzar, però si una cosa és criticable des de fora és que està fent encara més llarga l'educació subvencionada, arribant als màsters. Seguim fent una educació no gratuïta, però gairebé. Qualsevol argument sobre la privatització del sistema queda reduïda per la inversió social, que cada cop és més gran. Cada curs de Màster oficial està més del 50% subvencionat, però bona part dels alumnes que s'hi matriculen ho fan per emulació o intuició més que no pas per seguretat de ser útil. L'estudiant que treballa, sent abundant en algunes universitats, ha de ser conscient del que costa la seva matriculació reiterada, anul·lant convocatòries o aprofitant normatives de permanència no gaire exigents. Però no pot exigir tractes de favor, cosa que es fa sovint aprofitant que alguns professors no volen tenir fama de durs. En realitat a casa nostra la UOC ja té prou estructura i oferta formativa com per atreure bona part d'aquest alumnat.

Observo Bolonya des del punt de vista de qui va deixar de donar classes just el primer any d'aplicació. I la sensació que tinc és que qualsevol gest que feia com a professor en favor d'oferir l'alumnat un espai de llibertat, responsabilitat i dedicació a les classes (aprendre dels companys), era respost amb molta fredor: dossiers de lectures, els justos, treballs creatius (on no tot estigui ja escrit) els justos, debats amb participació obligatòria, els mínims. La cultura del mínim esforç i el Wikipedia. Lògic, quan t'instal·les en una butaca on creus que no has de tornar res a ningú la reacció davant de qui espera més és tenir sensació d'acossament o persecució.

Bolonya s'està aplicant malament, amb pocs recursos, però s'està aplicant tard. Perquè mentre el cost per alumne segueix augmentant, la societat no rep els resultats esperats de tanta inversió.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Impacte d'un bloc als mitjans

No sé si per denúncia directa o per l'èxit del bloc, el cert és que un testimoni directe d'un bloc amic apareix pràcticament exacte a una notícia de la versió web de la Vanguardia.
El cert és que una part del futur del periodisme en informació local, sota el meu punt de vista, es basa en l'equilibri entre les informacions oficialistes i els testimonis. Abusar dels testimonis pot donar com a resultat un producte sensacionalista, abusar de les fonts oficials d'informació (estadístiques, declaracions de polítics) dóna com a resultat un periodisme al que estem acostumats a casa nostra però que aviat pot ser considerat marca blanca (sense perdre valor a les notícies d'agència que, lògicament, intenten no entrar gaire en percepcions subjectives).

dimarts, 18 de novembre de 2008

Johns Hopkins Fall Institute

Aquests dies ocupo el meu temps assistint al John Hopkins Fall Institute, concretament un curs sobre Fundaments d'Avaluació en Salut Pública. Aquesta Universitat, una de les millors del món en el camp de la salut, visita des de fa 5 anys la ciutat. La millor notícia és la proporció d'estudiants estrangers (bàsicament nordamericans), que arriba al 50%. S'agraeix tenir disponibilitat d'aquestes iniciatives, tot i que molts de vosaltres (els que heu estudiat a la UPF o l'IDEC) ja coneixeu el personatge que fa possible que aquesta noble institució posi el segell i professorat d'aquests cursos.

dimecres, 12 de novembre de 2008

Criticar-ho tot, esport nacional

Ens movem en uns dies on criticar de forma poc constructiva és fàcil. I en ocasions fa ràbia, no pas perquè siguin crítiques sense raó, sinó perquè fa servir una subjectivitat que, en cas de ser contestada, donaria pas a un debat impossible d'acabar.

Concretament, aquesta setmana destaco dos fets:
- El rebuig complet d'alguns col·lectius a la llei d'educació. Aquí no entro en valorar el contingut, que és millorable en molts aspectes, ni tampoc la manca d'unitat política. Un dels arguments que es senten al carrer (alguns professors) és el rebuig a ser un col·lectiu avaluat. Sense entrar en el tema, m'agradaria saber què opinaria aquest col·lectiu si s'avalués la feina de l'administració que els atén a ells quan han de fer gestions. Segurament els problemes que veuen en el seu col·lectiu no existirien. Lògicament l'argumentació de l'estil "cal autonomia de centres", que tant es sent, xoca amb l'argument que sigui algú de fora qui avaluï. És evident que si l'avaluació no es fa amb coneixement del centre els resultats no tenen cap sentit. Compte, no es parla de perdre la plaça de funcionari, es parla de canviar de zona. El que es busca és que el professorat i les direccions del centre treballin en conjunt, amb una mateixa filosofia. Ara bé, caldria corregir potencials problemes de segmentacio d'escoles bones-professors bons respecte escoles dolents-professors dolents fruit de l'avaluació.

- Per altra banda, l'article del "The Economist", on s'acusa de dèria catalana amb l'idioma i acusacions de caciquisme al President Pujol . Deixant de banda la preocupació pel fet que donem aquesta sensació fora, és absolutament al·lucinant que es barregi un article sobre economia, amb alguns continguts de reflexió ben explicats, amb consideracions personals i polítiques. Si d'economia parlem i de bases per la competitivitat, no crec que l'element lingüístic i geogràfic sigui significatiu en termes negatius, més aviat caldria dir-li al periodista que els adults catalans (tenint nivells insuficients) tenen un nivell de coneixement d'idiomes superior a la mitjana espanyola. Quant a l'element geogràfic, posats a parlar de política, sembla que tindria lògica pensar en un potenciament econòmic de Barcelona, Bilbao i València, per la proximitat als mars i el transport per carretera. Aquests dos arguments no apareixen i esbiaixen la lectura.

- Per últim una crítica que ja comença a cansar a les pàgines de la Vanguardia. Massa sovint apareixen fotos de lectors emprenyats/ de pell fina en relació a les bicis, especialment al bicing. Una bici mal aparcada, algú envaint una vorera, el camió del bicing destorbant algú. El problema és que les bicis molesten els cotxes i els vianants? La solució sembla que és criminalitzar tot el col·lectiu, però la civilitzada seria oferir solucions valentes per evitar que hi hagi conflictes: bons carrils bicis, separació total respecte els cotxes i, a partir d'aquí, mesures valentes per garantir l'acompliment de la normativa. Actualment les motos de Barcelona, vehicle contaminant, sorollós i que ocupa també voreres, estan relativament ben vistes a la ciutat, costa veure algú que s'encari amb elles o algú que es queixi perquè un metre de la seva vorera està literalment ocupat.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Slow food vs servei lent


Darrerament, revisant la memòria d'activitats d'una àrea de la casa on treballo he trobat una sorprenent visita de la comitiva a Itàlia per informar-se sobre el "slow-food".

La primera impressió és que de slow-food ja en tenim a casa nostra, amb restaurants on has d'anar a buscar la nota per pagar, on entre plat i plat dóna temps a 4 cigarros i un servei pèssim. I des de fa no gaire tenim fast-food amb una filosofia diferent quant la qualitat del menjar.

El moviment Slow és tota una filosofia de vida com a reacció a la forma americana i té la seva pròpia translació en el menjar. Nascut a Itàlia, d'aquí el viatge d'aquest grup de tècnics, vincula els àpats amb la cultura, el bon gust i, possiblement, la bona companyia per compartir aliments naturals.

El moviment té una branca espanyola, i alguns restaurants que es postulen com a tals (veure restaurant Patxoca a Barcelona). Ara només faltaria igualar el pseu-moviment del fast-food en la seva vessant educativa.

divendres, 7 de novembre de 2008

T-Infant


Un dels aspectes que menys cuida el transport public de casa nostra és el tracte a l'infant, sobretot perquè el cobrament d'un bitllet desincentiva l'ús del transport públic per desplaçaments en família.
Per aquest motiu, i després de força insistència del grup municipal de CiU, s'ha impulsat el procés per fer realitat aquest títol de transport gratuït per tots els menors de 12 anys.

El rumor s'ha començat a conèixer avui: semblar ser que això provocarà o bé una pujada progressiva important dels preus del transport els dos propers anys o bé una pujada forta a partir de la posada en marxa.
Crec que aquest tema, que era clarament necessari, requereix d'una reflexió política:
- És fàcil difondre des de l'ajuntament un rumor interessat, aprofitant que els beneficis de la idea se l'endú l'oposició.
- Caldria treballar el tema amb calma, perquè aquest cost aporta, econòmicament parlant, efectes positius per TMB, especialment nous usuaris fruït de la gratuïtat (gent que deixarà el cotxe per desplaçar-se en transport públic).
En definitiva, els nens menors de 12 anys difícilment viatgen sols, amb la qual cosa no cal subestimar que a més del benefici social (per qüestions d'ètica i política de família es renuncien a uns ingressos) hi ha el foment del transport públic. Si augmenten el preu, redueixen la demanda de persones interessades en abandonar el cotxe per viatjar en bus, metro o tramvia. D'alguna manera s'hauria d'aparellar aquesta novetat amb el cost d'altres polítiques de foment del transport públic.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Chicago 2016


Chicago i Obama són un equip. De fet, tot i ser un lligam personal, la connexió entre la ciutat on el nou president s'ha fet gran i la seva empenta en el futur seria més que lògica. Aquesta ciutat vol ser olímpica. Estats Unitats no ha celebrat els jocs des d'Atlanta 96, uns jocs desastrosos, amb pèssima gestió i una ciutat sense personalitat. Chicago té una carta de presentació interessant: un llac impressionant, una ciutat gran i bones comunicacions amb tot el món... i Obama.
Chicago és a hores d'ara favorita per ser olímpica, Madrid potser haurà d'esperar, tot i que diuen les males llengües que hi ha un centenar de persones que estan desitjant que Madrid torni a quedar segona o tercera per fer durar la història fins el 2020 per allò de seguir "xupant del bote".

dimarts, 4 de novembre de 2008

Obama 750-Mc Cain 250

No es tracta del resultat de les eleccions, es tracta de la diferència de calers gastats en campanya. Val, Obama va haver de lluitar molt per ser nominat candidat demòcrata mentre Mc Cain era clar favorit des del principi. El tema és que aquests calers han sortit d'algun lloc, segurament donants anònims i no tant anònims amb capacitat econòmica i que voldran rebre protecció. Estem segurs que Obama representa tant el canvi? És raonable pensar que d'aquí 4 anys Obama farà un país més just que el permeti tornar a ser president disminuint la pobresa, donant oportunitats als obrers i minories ètniques? Canviarà el país treient-los a les classes mitges-altes que ara també el recolzen?
Tant debó guanyi, de ben segur ho farà per una diferència brutal. Però sent justos, evidentment Obama millorarà Bush, el pitjor de la història recent, però canviarà tant com diuen?

Unió per la Mediterrània


Ja fa un temps que Catalunya mira al mediterrani, on té la seva història i on té grans oportunitats d'esdevenir quelcom referent. Considerant l'heterogeneïtat cultural i ètnica de la zona Barcelona esdevé un espai de trobada on combinar economia, tradició i particularismes, un element que era políticament no necessari però sí èticament exigible per la nova Unió per la Mediterrània: donar-li a la Marsella combulsa (i que París no vol regalar res), a una Roma desinteressada, Nàpols feta un desastre i Atenes sense cap pes en el nord d'Àfrica (amb Turquia contrària) serien opcions poc possibles. Així, la lluita ha estat amb Tunis.
Fa uns dies em van comentar que la situació estava coll avall. La diplomàcia espanyola buscava una solució de consens amb la renúncia de Tunis a canvi de donar suport a que la secretaria fos d'aquesta nacionalitat. Ara s'ha confirmat, com a mínim, que Barcelona en serà seu.
Fins aquí tot sembla que sigui una gran oportunitat per la nostra ciutat. Ho pot ser, però hi tres aspectes, entre d'altres apuntats, que em sembla que reiteren vicis de les relacions intergovernmantals contemporànies:
1) Els status d'organismes supranacionals com la Lliga Àrab i la Unió Europea, per molt que suguin observadors tindran un paper d'influència.
2) Al permanent conflicte econòmic nord-sud afegirem que els membres són Estats i, per tant, qualsevol problema diplomàtic entre Estats afectarà tota la zona encara que sigui un problema París-Istanbul.
3) Tot plegat obligaria a pensar si no hauria estat millor potenciar unions entre Ciutats de la Mediterrània, potser sense crear estructures organitzatives molt estables, seguint una lògica totalment diferent de les Relacions Internacionals. En aquest escenari, complexe d'igual forma pel control estatal, seria possible plantejar una estratègia consensuada en matèries tant diverses com Ports (economia en general), educació i cultura. No oblidem que l'economia internacional actual té per una banda el debat sobre les varietats del capitalisme i el rol de l'Estat, però per una altra banda, hi ha qui defensa que l'economia internacional es decideix en el que alguns anomenen mega-regions,entenent que és una gran ciutat la que tira del carro i la que necessita atreure.

dilluns, 3 de novembre de 2008

L'emperador Adrià


Producte del cap de setmana a Londres vaig aprofitar les darreres hores d'ús personal per visitar, aprofitant la proximitat amb l'hotel, l'exposició sobre l'emperador Adrià. Aquest cap de setmana em va arribar el llibre oficial de l'exposició, gràcies a l'eficient servei de la llibreria del Museu.

Es tractava d'una exposició temporal que aprofitava l'espai de la Sala de Lectura del Museu Britànic. Tractant-se d'un emperador romà i de les bones crítiques rebudes per part dels meus amics londinencs, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig visitar l'exposició.
Es tracta d'un recull d'obres reunides, on predomina l'esculptura, paper i orfabreria, que fan seguiment de la vida de l'emperador. La qualitat de les obres és magnífica, quedant-hi molt pocs aspectes sense connectar-se entre el material de suport i l'obra original: d'aquesta manera ens ensenyen com era, amb qui vivia,on vivia, amb qui es relacionava i gràcies a qui va esdevenir emperador, Trajà). Emperador enigmàtic, fosc en les relacions privades i molt exitós militarment, va completar una edat daurada a Roma, fixant uns límits geogràfics força invariables quant a expansió.
Adrià, a més a més, té un interès pels britànics, ja que va ser l'encarregat de fer construir el Mur que els separava dels habitants del nord i que encara avui es manté una bona part.
Reitero la meva opinió sobre el model cultural i la viabilitat del suport privat: si un museu té entrada gratuïta, l'atractiu per visitar-lo i aprofitar per veure alguna exposició de pagament creix.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Déja vu romà a Tarragona

Quan es fa una obra a Tarragona tothom sap que hi ha riscos de trobar algun tipus de vestigi arquitectònic romà que pot paralitzar l'obra. El problema és quan la utilitat històrico-cultural és, com a mínim, discutible.
Els romans van deixar 1.500 grans pedres originàries del Mèdol que sembla ser que els resultaven inservibles per les seves obres. Ho van fer ben a prop de l'antiga Via Augusta, on ara passa la N340, que necessita un desdoblament des de fa anys. Aquest fet ha paralitzat l'esperada inauguració del desdoblament de la N340, la carretera de la costa, que sovint téproblemes de trànsit entre Torredembarra i Tarragona. La indignació creix entre la ciutadania, que no sap si culpar el govern local, la mala sort o la normativa poc àgil,que obliga a dibuixar detingudament totes les peces abans de procedir a la seva extracció, per tal de garantir que no hi ha res de valor a sota.
El fet és que la normativa referent al patrimoni cultural (Llei 9/1993), i més concretament el decret de patrimoni arqueològic de 2002 ,sembla no adreçar una possible interpretació a la següent qüestió de debat:
* S'han de seguir procediments ordinaris (entenent que la urgència implicaria ràìda extraccció) quelcom que els mateixos romans no apreciaven?
* Tot el que sigui dels romans ha de ser tractat com patrimoni?

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Street View, disponible per Barcelona

Es comentava fa mig any a Nautília i sembla que han treballat ràpid, ja està disponible l'aplicació Street View en la seva versió barcelonina, disponible des de Google Maps. Sorprenen tres coses: el detall de tots els carrers i carrerons, superior al d'algunes ciutats americanes on s'han ignorat campus universitaris i determinats carrers, la quantitat de persones que es veuen en imatge (tot i que tenen la cara difuminada) i, sobretot, que la ciutat està molt neta...gràcies Maria per fer-me adonar d'aquest detall.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Pugen els preus dels taxis... bon negoci?


Entenc que el col·lectiu de taxistes està espantat. Fan força hores, tot i que molts quan guanyen molts diners no redueixen hores, i ara amb la crisi econòmica sembla que no agafen tanta gent. És lògic, la gent segurament surt menys.

La resposta defensiva és pujar els preus, fins un 6%. Caldrà veure si és bona estratègia. En època de crisi molts productes baixen per fer-se atractius, però els taxis pugen per poder ajustar. Ves per on, potser enlloc de pensar-se el seu ús unes quantes persones ens ho pensem gairebé tots. En el moment que el taxi sigui més car que l'aparcament vigilat potser ens costarà menys anir al cinema o a sopar en vehicle privat.

Disminució de coloms


Dijous passat, baixant Gran de Gràcia, em vaig trobar amb una bona sorpresa. Un parell d'operaris estaven atrapant ben bé 30-40 coloms a la Plaça Trilla. Ha estat una operació relativament senzilla en un espai prou interessant que quedava gairebé inutilitzat pels veïns.
Aquesta operació s'ha tornat a repetit aquest matí a Còrsega-Diagonal, tot just a l'alçada de la font que ningú fa servir al costat de l'entrada lateral al Palau Robert. Aquell espai està sempre molt brut i no era sorprenent arribar a la feina amb algun regal d'aquestes aus. Tampoc contribueixen gaire algunes veïnes que els alimenten.

Aquesta operació de reducció es repeteix cada any i pot suposar problemes importants en interiors d'illa i per tot aquell qui té aires condicionats. Quan vivia a Sagrada Família, durant una temporada, es va notar una disminució produïda per falcons, però aquest continua sent un problema greu.

És realment controlable? Es podria arribar a multar a les persones que alimenten aquests animals?

dijous, 23 d’octubre de 2008

Publicitat versus gestió "empresarial"


Les administracions públiques, o millor dit, els governs, tracten de fer servir molt sovint eines empresarials allà on interessa. És a dir, allà on poden quedar bé. En aquest entorn es va posar de moda als 80 i 90 les campanyes institucionals, orientades a apropar l'administració a la ciutadania. En el cas de la Generalitat el "6 milions", que podia semblar buït de contingut en realitat buscava enganxar tota la població, coneguda l'alta desafecció amb les institucions catalanes d'un 30% de població que s'abstenia a les eleccions catalanes però no a les espanyoles.

La situació d'ara és diferent. La campanya no aporta res, de fet no aporta ni tant sols ciutadania, que és allà on va orientat. No ens diu ni què esperen ni què ofereixen. És patrocini buït i costa 1 milió d'euros. Dit això, en general hi ha dues coses que sota el meu punt de vista s'han de reduir dràsticament a les administracions: la dotació de protocol i la dotació en publicitat. Emprenya força, la veritat, perquè l'interès per relacionar-se amb la ciutadania mai es vincula mitjançant transparència, rendició de comptes o avaluació de les línies mestres del govern. Sempre és més fàcil publicitar.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Curiositats de campanya


Family Guy, traduït com a Padre de Familia, és una sèrie força divertida i àcida sobre la família típica americana. Si bé els Simpson es fixen en la part més, aquesta sèrie agrada especialment per la seva relació directa amb l'actualitat i personatges d'ara i sempre.

Primer va ser en un vídeo en el qual el pare de família se'n fot del passat al Vietnam del candidat republicà:


Recentment, en un especial en el qual Brian, el gos, Stewie, el bebé que odia la seva mare i un veí jueu es transporten a l'Alemanya nazi... i apareix això (veure foto i segon vídeo)... Evidentment el debat als EUA és força estrident, tot i que el món de les arts i el cinema és clarament pro Obama i no sorprèn en un programa d'aquest estil.


Per cert, hi ha un capítol especial, magnífica paròdia de Star Wars, anomenada "Blue Harvest".

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Oliver, els antecedents i el Barça


Joan Oliver, periodista, ex-director de TV3 i actualment director general del Barça.
Només un parell de comentaris sobre la seva etapa a TV3. El primer és que, tot i que ara sembla estar de moda embrutar la imatge de TV3 per ser considerada "nicaragüista", resulta que no cal tirar gaire enrere, només en l'època anterior, per trobar grans dubtes entre els treballadors de TV3 durant el seu nomenament, però també pagaments no desmentits pel propi interessat quan es va destituir la cúpula. Sí senyor, Oliver era un servidor públic exemplar.

Ara fa cosa d'un mes Oliver, que es dedicava a la consultoria de comunicació, a cavall entre Catalunya i EUA, substituia Anna Xicoy com a director general del club. Sorpresa, perquè amb durant la feina d'aquesta senyora el Barça tenia una gran projecció internacional, estava batent rècords en venda de merchandising i li arribaven ofertes d'indrets potents on el Barça estava entre els 4 clubs més seguits per jugar partits amistosos (Orient Mitjà, Àsia i Mèxic).

Ara arriba un senyor i comenta que no, que l'expansió ha d'anar als EUA, on curiosament ell ha fet contactes i força negoci en els darrers anys. I ens diu que allà el futbol pot ajudar a expandir la imatge Barça, i si de pas els diem Miami Catalans potser fins i tot farem país. El tema em genera alguns dubtes vistos els antecedents, com a mínim poc clars:
1. Per què el senyor Laporta ha viatjat tant sovint a Miami en els darrers mesos? Abans d'estiu recordo haver sentit que estava allà per "motius personals".
2. Per què el senyor Oliver està donant tanta importància al projecte quan no es veu que pugui donar beneficis econòmics a mig termini?. De fet no pot donar beneficis perquè fins 2010 no es preveu que es pugui començar a jugar a la Major League. Any on, per cert, hi haurà canvi de junta.
3. Per què cap club europeu i, especialment, anglès, no ha donat aquest salt abans i en canvi el Barça vol ser pioner? En un mes tenen noves dades que abans no teníem?
4. Quines connexions té el senyor Oliver amb aquests suposats inversors que no li demanen res al club?
5. Quines clàusules d'exclusivitat té el senyor Oliver amb el seu contracte amb el club?
6. El club aportaria entrenadors i estructura. Sortirà de l'actual existent o es contractarà ad-hoc?
7. Quina relació hi ha entre aquest cas i l'acomiadament d'Anna Xicoy? Què en pensava ella d'un projecte que de ben segur no s'ha negociat en 1 mes?

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Emprenedors

El maig de 2007 vaig conèixer el periodista Lluís Caelles. Amb motiu de l'organització d'una Jornada sobre la relació entre Universitat, Empresa i Societat un amic d'una amiga, periodista de TV3, ens va parlar d'aquest periodista i d'un projecte televisiu sobre emprenedors (sent políticament correctes caldria dir emprenedoria), fet que va ajudar a que acceptés moderar una taula rodona molt interessant. Ha plogut molt i sorprèn com triguen en sortir aquests projectes, però si aquest temps ha servit per dissenyar-ho bé, ara, quan està a punt d'estrenar-se, em pica encara més la curiositat. Esperem fer una crítica positiva.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Ifema perd el Simo


Feia 48 anys, incloses dues crisis econòmiques, que el SIMO, la fira internacional de la informàtica, el multimèdia i les telecomunicacions es feia. I es celebrava, com a mínim darrerament, a Madrid. El fet és que la fira no es farà enguany, suspenent-se poques setmanes abans perquè els PROFESSIONALS no hi van. De ben segur que aquesta notícia, donant-se el cas d'una fira barcelonina donaria fruït a notícies, crítiques als governs municipal i català i una gran quantitat d'interpretacions apocalíptiques pròpies del nostre estat de perplexitat/depressió nacional.

El model firal de Madrid és lleugerament diferent al de Barcelona. Aquí s'ha apostat darrerament per unes fires de perfil professional, amb una alta inscripció i restriccions al públic no professional. El nostre SIMO és el GSMA World Mobile Congress (antic 3GSM), que a la seva manera és inestable perquè no està arrelat a cap territori i si ara la fira de Milà o Frankfurt posen diners se l'endurien a partir de 2010. Però les diferències són notòries en tots els sentits.
El model possibilita, per una banda, una despesa relativament bàsica dels expositors (l'espai i els materials bàsics, res de regals en massa) però també el desembarcament d'alts directius comercials i relacions institucionals, en una proporció major que en les fires "populars", element que afavoreix restaurants i hotels de gamma alta.

A Madrid IFEMA ha buscat darrerament els grans events, la visibilitat pública i el perfil de visitant "aquí qué dan". La sensació generalitzada és que nosaltres tenim poques fires importants, i segurament és cert, però la tendència és positiva perquè estem atreient un determinat nombre de fires que tothom vol i que, a la llarga, et permet fer un coixí de clients interessats en la ciutat. En tenim de consolidats (Turisme, saló de l'automòbil, alimentació) però el segell de qualitat els tenim en els itinerants.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Escòcia i la independència

Llegeixo a la Vanguàrdia, pàgina 7, un article titulat Adiós Independencia, dedicat al cas escocès. El corresponsal dóna arguments, fonamentalment econòmics, sobre el que considera un fre de l'autogovern escocès basant-se en la poca substància de les iniciatives parlamentàries (produïdes per governar en minoria) i la gran dependència econòmica respecte Londres, sustentada en els greus problemes del sistema financer escocès. Com a dada que demostraria la destrempada generalitzada, les darreres dades de baròmetre sobre independència, que donaria avantatge als contraris per un 42% vs. 30%.

L'article resulta, si més no, reduccionista i el que comenta, podent tenir raó, pot no ser just plantejar-ho ara, principalment la comparació amb Irlanda i Islàndia. Primer perquè encara és d'hora per veure els efectes de la crisi. Segon perquè precisament per la dependència respecte Londres i la no entrada del Regne Unit a l'Eurozona, Escòcia es veu menys dependent de Brusel·les del que segurament desitjaria.
En tercer lloc, tal com vaig poder comprovar a una conferència acadèmica celebrada a Edimburg, el suport per la independència és avui molt "curt terminista". El ciutadà es deixa anar pels esdeveniments més recents. Hi ha una proporció de gent que, sentint-se molt escocesa, no veu clar el pas. Caldrà un temps, el temps que espera SNP, per fer-lo una opció sòlida i en els seus plans aquesta confiança s'ha de guanyar governant, a ser possible en solitari. Sense que aquest escenari no arribi no podrem valorar clarament l'estabilitat del suport.
El que sí sembla correcte és determinar l'actual situació de crisi com una oportunitat pels contraris a la independència, sigui amb arguments com els del periodista o amb d'altres.
ACTUALITZACIÓ: Aubachs ha fet un interessant comentari pocs minuts després de mí. Us recomano la seva reflexió, més ampliada i adreçant la qüestió comunicativa de l'article.

Proclama en favor de la cultura gratuïta

La meva visita al Museu de la Ciència de Londres va ser una prova de l'admiració vers el tractament de la cultura al nord d'Europa (pel que conec Escandinàvia i Regne Unit). El primer que agrada és veure famílies amb nens (sobretot pares, potser separats) esperant que obrissin les portes a les 10 del matí. Un cop dins, l'staff del museu t'ofereix un calendari d'activitats lúdiques i culturals vinculades a la ciència, inclosos descomptes del 20% per qualsevol sessió de cinema Imax, instal·lacions que es troben a l'interior del museu mateix.

-Des d'aquest punt de vista el valor socio-cultural del museu londinenc és enorme, donat que planteja uns objectius educatius que van molt més enllà dels dominis de l'escola. En aquest sentit, no podem exigir des de la societat i els poders públics una funció educadora a les famílies sense dotar-la de mitjans de suport per fer-ho, considerant que no totes les famílies tenen experts en física o tecnologia però els museus sí els tenen. Per altra banda, no podem exigir el foment de les ciències naturals i tecnologia com a necessitats de futur i no tenir instruments públics potents i gratuïts com són els museus per fer-les atreients.

-Quant a la dimensió econòmica, a primer cop d'ull l'encaix de l'IMAX a l'interior del museu és, si més no, molt valorable. Considerant el cost nul de l'entrada, la temptació de tenir un plus d'entreteniment que trenqui la monotonia dels plafons i les indicadors, pagant 6 lliures, s'eleva, així com la possibilitat de comprar materials o llibres educatius/lúdics per les criatures.
També sembla atractiva la qualitat i varietat dels restaurants/cafeteries dels museus. Serveixi com a exemple l'excel·lent te que vaig beure a la National Gallery la tarda del dissabte, a un preu per sota de 3 euros, alternativa a l'impossibilitat de trobar un bar degut a la confluència del bon temps, el partit de futbol entre Anglaterra i Kazakhstan i la festivitat musulmana de l'Eid. Una bona relació qualitat preu, tranquilitat i opció de trobar taula fan que els museus siguin un punt de trobada per parlar amb tranquilitat i fer una revisita d'alguna sala concreta però també resulten bons negocis per la seva bona ubicació en els locals, a diferència dels museus més pensats a l'antiga com el Prado o el Louvre, on la cafeteria està a un extrem o a un soterrani. Això no és possible quan es paga una entrada.

Quant el contingut, el museu em sembla que les invencions predominen sobre la ciència en el sentit estricte de la paraula, tot i que no falten les típiques joguines hidràuliques, el pèndul de Foucault o espais dedicats al so i la llum que tenim al, tot sigui dit, magnífic CosmoCaixa. Recomanable per segones o terceres visites a Londres.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Una nit a l'opera...que no ho és

Fent ús de la meva excessiva preparació de viatges vaig decidir destinar el vespre de dissabte al poc reconegut turísticament parlant Shakespeare Globe, un teatre situat a la ribera del Tàmesis, al costat mateix del Millenium Bridge i el Tate Modern. Aquell espai, quan fa bona temperatura, esdevé un racó memorable per fugir dels carrers atapeïts de la ciutat. A més, tenint a l'altre cantó de la ciutat el districte "financer", la City, els caps de setmana es pot passejar tranquilament sense els apretats carrers del voltant de Leicester Square o el Covent Garden.

El primer que atreu del Globe és el seu ambient anglès. Un cop entres (amb entrada enviada a Barcelona setmanes abans) te n'adones que segurament seràs un dels pocs estrangers. Els minuts anteriors a la sessió entre 18.30 i 19.30 són perfectes per menjar algun entrepà, especialment popular les London Sausages, una mena de bratwurst amb espècies. Fins aquí, hom podria pensar que, efectivament, el Globe és un lloc pensat per ser un espai popular, allunyat dels ambients selectes, com el Royal Albert Hall que havia visitat al matí. El curiós ve després. Sóc un dels únics en demanar cervesa, pensant que allò era el que tocava a un indret popular. Ans al contrari, la gent acompanya les seves viandes amb Champagne francès!. El menjar costa 3 lliures, el champagne 5...
Un cop dins, els minuts previs tornen a demostrar un gran contrast. La meva localitat, a la primera graderia és prou còmoda tot i no tenir suport a l'esquena i es troba lleugerament tapada per una columna (però tampoc gaire). Al costat meu seuen des de gent refinada fins iaies solitàries. El major contrast esdevé quan mires a la planta baixa (mireu el vídeo, no l'he fet jo). Allà es situa, emulant els anys del dramaturg, les localitats de peu i sense coberta, veient-se directament afectats en cas de pluja. Tot i això, em sembla bona idea, considerant que per 5 lliures poden accedir a un espai preciós i un espectacle de dues hores.

L'obra, Burial at Thebes, una adaptació de la tragèdia grega Antígona, comença amb sorpresa. Cap vestit d'època, una posta en escena trencadora,gairebé inspirada en el Carib, i tres personatges principals de color. Es tracta d'una òpera, cantada i actuada, amb dos actors secundaris que reciten i que donen un contrapunt interessant. De fet és la primera òpera a aquell recinte, és història! La qualitat no iguala la del Liceu, ni molt menys, la música és bona i les veus també, però el guió adaptat és d'allò més pesat i la part actuada és clarament millorable. Tot i això al final de l'únic acte (2 hores de durada) el públic aplaudeix durant més de 5 minuts, sense emoció però amb el reconeixement de la professionalitat dels cantants i actors.

De tornada em trobo amb la Londres dels contrastos. La tranquilitat de la City contrasta amb els pubs oberts a Horborn, amb gent bebent cervesa al carrer. Era el moment perfecte per gaudir de la lògica d'una gran ciutat.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Cap de setmana a Londres

Es planteja un cap de setmana a Londres, visita de cortesia aprofitant una oferta immillorable de la tant odiada Ibèria (espero que aquest cop no tingui retards).

Havent planificat bé el viatge i concertat les quedades personals, quedarà un espai lúdic per anar al teatre Shakespeare Globe, concretament l'obra "Burial at Thebes", i el museu de la Ciència, un dels que em queden pendent. I sembla que el temps acompanya, fet que ajudarà a passejar i llegir una mica a Hyde Park o al parc de davant del Tate Modern, un dels racons que més m'agraden en aquesta ciutat. Diumenge tinc pensat improvisar, tot i que dormint a Gower Street, just darrera el British Museum, la temptació d'entrar de nou a la seva biblioteca o quedar-me una estona a alguna de les seves sales potser em fa anar no gaire lluny.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Màrqueting electoral

Sovint els analistes polítics ens compliquem la vida amb extranyes formes d'explicar les victòries electorals. Recentment la revista Time va publicar un suggerent article que enllaço sobre el fenòmen de les dones blanques d'educació no superior. La idea bàsica és: si no les tens del teu costat, segurament no guanyaràs.
El cert és que han estat un segment de població clau per les victòries electorals, per exemple les "soccer moms" o les "hockey moms" que ara estan de moda per part de Palin a Alaska. Considerar-les com elements amb interès per la política, amb reonaments simples però molt vinculats a una part de les 4 P del màrqueting, el producte , el que entra per la vista i el cor, és un avenç que no hem aconseguit a casa nostra. El major defecte a casa nostra és relacionar la política amb la ciutadania com si fos molt propera a un partit i, per tant, fàcilment convencible en qualsevol tema, o bé considerar-los rucs. L'espai pel missatge fragmentat, per la política considerada propera queda mitigat. Ni tant sols la creació d'un candidat és suficient per complir aquest requisit. Els líders que es creen aquí són éssers perfectes, amb capacitat per arreglar-ho tot i per tothom, propi dels "catch-all parties". I clar, així acabes per no agradar a una petita proporció de molts segments de població que t'interessen. En aquest cas estem parlant de candidats capaços de tenir propostes segmentades, amb la intenció de ser creïbles en un volum prou important de població que et permeti treure avantatge definitiu.

Tenim doncs un espai addicional per treballar en segments de població? Podem parlar de mesures concretes per afavor el sector X sense oblidar-nos de l'Y?

Finalment, en destaco una frase que pronunciada per nosaltres sonaria d'alta política i que, en el fons, és una idea senzilla:

"Obama's mantra of change is not so appealing to a group that is already trying to come to grups with all the changes upending their lives"

"What exactly are those changes? (...) We need change... but Obama almost seems too good to be true"

Allò que les classes més educades i en teoria haurien de posar en dubte amb molts arguments ho veuen molt clar aquestes senyores? Paradoxa, si més no.

Consulta popular sobre la Diagonal (ii)


El bloc "Barcelona al dia" presenta avui un conjunt d'opinions amb origen a l'Avui sobre la reforma de la Diagonal. La seva lectura demostra que els sectors interessats en el projecte tenen molt clara la seva posició. Com tota política pública, els objectius de la política poden ser plurals, però mai confrontats. Per altra banda, mal que ens pesi, no tothom pot guanyar. És una situació que requereix de lideratge, que no es pot confondre amb fer el procés plural. El lideratge requereix d'un pla establert, que ha de començar quan abans millor. Ningú entendria una evolució del projecte que elimini els actors involucrats en funció del grau de simpatia amb la reforma, però personalment tampoc entendria un projecte que comenci amb un full en blanc on tothom acaba dient la seva i el que perd és el ciutadà que va a peu.
També seria important institucionalitzar el projecte, involucrant el Col·legis d'Arquitectes, si es considera que allò estètic ha de primar, potser presentant les alternatives possibles en maquetes i fent que el debat públic permeti ser interpretat amb il·lusió més que no pas una obra fosca que no es sap com acabarà, com està succeïnt amb la plaça de Lesseps i les curioses formes arquitectòniques instal·lades davant la biblioteca Jaume Fuster.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Un nou impuls per l'AMB?


Després de més de 20 anys de conflicte sobre l'enfortiment d'una veritable institució metropolitana, sembla que l'impuls polític comença a prendre força. El Pla Estratègic Metropolità ha fet treballs durant força temps que han permès detectar la necessitat de cooperar en favor d'algunes polítiques en matèria de desenvolupament econòmic, serveis socials i transport (fonamentalment... ja vaig parlar del tema aquí).

Recentment he col·laborat en un document executiu sobre els reptes de la col·laboració municipal en matèria de serveis socials. Lluny de pràctiques curt-terministes, el document pretén que aquesta col·laboració es vinculi en dues perspectives:
1. La demanda de serveis socials està connectada amb la quotidianitat. Per tant, si un municipi és receptor net de treballadors/es és lògic pensar que tindrà una demanda de llars d'infants i escoles per als seus fills. En aquest sentit, la llei d'educació hauria de plantejar la flexibilitat entre el lloc de residència i el lloc on es viu com a bàsic per l'elecció d'una escola, tot pensant que no serà sempre la dona o l'home qui portarà el seu fill a l'escola.
2. La demanda de serveis socials varia durant el cicle de vida. Una població amb molta població envellida i un fenòmen de dispersió urbana de la població d'edat emancipada pretén diagnosticar un brutal augment de la demanda de serveis per la gent gran quan els pares i mares d'aquests que avui han marxat de Barcelona es facin grans.

Per què Barcelona té un especial interès en que tot tiri endavant?
En primer lloc, perquè és receptora neta de treballadors però també concentra molta població major de 65 anys, en part per tenir moltes residències i bons hospitals.

Però, ara és un pèssim moment per crear noves estructures: 1) Hi ha incertesa institucional. Tot sembla indicar que dues transformacions alhora seran massa. La creació de vegueries, adoptant les Diputacions i Consells Comarcals, serà una tasca llarga i feixuga. Una alternativa seria crear una vegueria especial a partir del mapa de 36 municipis de l'AMB, però llavors l'encaix de la resta de municipis de la Regió metropolitana seria complexa.
2) Els municipis que més benefici han tret aquests anys (aquells que tenen pocs serveis pel fet de ser ciutat dormitori) ara es troben amb problemes de recaptació i un escenari complexe. És molt fàcil que la crida a la cooperació l'entenguin com a crida per compensar econòmicament els ajuntaments que tenen una demanda potencial de serveis socials més elevada, fet que coindeix amb els municipis que han apostat per tenir més llocs de treball.

dimarts, 30 de setembre de 2008

Consulta popular sobre la Diagonal

Sembla ser que a proposta d'ERC, però molt ben vist pel Comissionat de Participació de l'Ajuntament de Barcelona, finalment es celebrarà una consulta popular pel projecte de canvi de pas per la Diagonal. El projecte, segons com es miri topa amb diverses visions: la dels urbanistes i arquitectes, la dels veïns, la dels ecologistes, la dels conductors, la dels defensors de la bici, del transport públic, les Universitats, etc.

El fet és que el tema sembla tenir moltes connotacions en funció dels objectius de cada grup: estètica, mobilitat dels vianants, respecte pels arbres, rapidesa temps, seguretat dels ciclistes, ús exclusiu del carril bus. Tots busquen optimitzar la seva preferència amb un projecte que s'haurà de saber explicar en conjunt. Per aquest motiu, sigui quin sigui el sistema de consulta, em sembla que no hauríem de dedicar gaire temps ni recursos en aquesta consulta. Si el procés de PAM ja va ser llarg, feixuc i fet des de dalt (amb una explotació posterior per part dels tècnics de la casa de totes les aportacions ciutadanes), en aquest cas no tindria gaire sentit fer que tota la població opini sobre un projecte amb molts matisos tècnics.
Intuitivament tots podem dir com volem qeu sigui la Diagonal, però n'estic convençut que no tot és plausible tècnicament parlant, ni en termes de mobilitat ni en termes de connectabilitat Diagonal-carrers collindants, ni tampoc prudencial amb un calendari d'obres. És per aquest motiu que qualsevol procés participatiu que no sigui portat al més alt nivell: parlo d'experts de debó en totes aquestes sensibilitats, em semblaria una cortina de fum.

La ciutadania ha d'opinar? Sí. Partim d'un consens polític, la legitimitat ja hi és. Podem dir alguna cosa més? No crec que més del que ja diran aquests experts. Amb la participació volem solucions democràtiques o excuses per si el resultat no és del tot perfecte?

dilluns, 29 de setembre de 2008

Manifestació


Ahir es van manifestar uns milers de persones contra el model d'immersió lingüística. Un model amb èxits però que el clima polític i la nova immigració obliga a replantejar, tenint cura de la llengua més vulnerable.

Però allunyant-nos del tema, no deixa de ser curiós que es demani bilingüisme en un idioma. D'acord, cadascú pot parlar en l'idioma que vulgui, però com a mínim si es queixen de les rotulacions que rotulin de la forma que sol·liciten.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Bretolades


Ja fa temps que no es poden entrar bengales als estadis de futbol. Ahir es va produir un lamentable episodi, quan una colla de Boixos Nois van llençar-ne a la zona d'aficionats pericos.
La qüestió no és dedicar unes línies a aquestes persones, que no les mereixen, sinó més aviat a tots els dubtes que tinc com a culé:
1. En primer lloc, el Barça no ha venut entrades per aquest partit. Per tant, com han aconseguit entrades unes persones que el Barça no deixa entrar al seu camp?
2. Per què els situen a dalt de l'estadi i no darrera una porteria, al costat de la pista d'atletisme?
3. Per què no assumeixen que el control correspon a l'equip de casa? Jo no puc colar ni una ampolla d'aigua sense tap però a alguns estadis entren de tot, incloses banderes inconstitucional a la corba de les Brigades blanquiazules.
4. Ningú va dir als jugadors del Barça durant l'aturada que, com diria en Gaspart, "baix cap concepte" anés cap jugador a celebrar res amb aquella part de la grada?
5. Quan s'aturarà l'escalfament del partit per part d'alguns mandataris espanyolistes i quan farà el Barça un gest d'humiltat i cavallerositat vers l'Espanyol? Anomenar el Barça com "l'altre equip de la ciutat" o fent veure que és un rival esportiu real no ajuda a que la gent vagi al camp amb ganes d'animar al seu equip.
6. He anat amb invitacions 3 cops al Lluís Companys, mai jugant el Barça. En diverses fases dels partits es canta "Puta Barça", gairebé amb la mateixa proporció que càntics d'ànims vers el seu club. Aquests càntics ahir, per televisió, eren reiterats. Amb tot, no vull justificar el llançament de cap bengala, però sí denunciar que hi ha gent que li agrada provocar i si tenim gent amb ganes de bronca a prop la situació és senzilla.

divendres, 26 de setembre de 2008

Una experiencia de Circ du Soleil (contribució especial)


Fecha: 20 Septiembre de 2008
Cronista: Núria Guerrero

Cuando uno va a ver el Circ du Soleil ya se esperan varias cosas buenas sobre él: un show espectacular, vibrante, emocionante y sobretodo que “no es un circo”. Después de haber ido a verlo siento decir que efectivamente no es un circo, se trata de un CIRCO. Quizá no sea un circo como los de antes, como aquel de “Los payasos de la tele” o el de Ángel Cristo y sus animales, pero es un espectáculo lleno de acróbatas, malabaristas, payasos, gimnastas… (de todo menos animales), aderezado con música en directo, acrobacias asombrosas, números sobrecogedores, destreza, la carpa y sobretodo magia…Magia en su significado más simple: "Arte que pretende producir, valiéndose de ciertos actos con la intervención de seres imaginables, resultados contrarios a las leyes naturales”.
El espectáculo que está estos días en Barcelona, hasta el 19 de octubre, se llama “Quidam”, según nos dicen, es un tributo al transeúnte desconocido, a la persona que vive perdida en la multitud de una sociedad demasiado anónima. Un tributo a los extraños sin cara que somos para los demás.

Puede que no sea el mejor espectáculo del “Cirque du Soleil”, pero si es la primera experiencia a buen seguro os costará olvidaros de él.

Desde el pasado sábado, me estoy arrepintiendo de no haber ido cuando tuve la oportunidad en Las Vegas, allí el Circ du Soleil tiene un programa completísimo de varios espectáculos. Eso sí, espero que vuelven de nuevo coincidiendo con mi cumpleaños, porque como regalo es magnífico en esta época de crisis.

dimarts, 23 de setembre de 2008

La unitat es trenca?

Ahir el Conseller Castells advertia de la manca d'acord definitiu del front català sobre finançament. La situació s'ha d'interpretar, un cop més, pel tacticisme de CiU i els equilibris del govern. Ningú vol tenir una iniciativa que el deixi en desaventatge en cas de fracàs. Es torna a repetir el joc de l'Estatut. La lògica es compleix si tenim en compte que en menys d'una setmana es celebra el debat de política general (altrament conegut com a debat sobre l'estat de la nació/comunitat autònoma/cosa en funció del mitjà).
L'actitud de CiU és lògica, però compte, no és suficient amb l'argument d'atacar el PSC amb el criteri de tenir "dependència" amb el PSOE. En primer lloc perquè la unió d'ERC i el PSC és total en aquesta qüestió, com a mínim amb el Conseller Castells. I en segon lloc perquè tothom té alguna cosa a perdre. Aquest va ser la el motiu de la unitat i serà el motiu que l'exemplificació d'un enfortiment de la mateixa d'aquí una setmana. La qüestió serà analitzar que no és que CiU segueixi dins pel "bé de Catalunya", com constantment transmeten, sinó que és pel seu propi bé. En definitiva, aquí no es valora qui defensa millor Catalunya sinó que s'assumeix que no hi ha cap matís possible.