Salamanca: l'alcalde puja els impostos

Els polítics competeixen per baixar els impostos, però alhora cada cop tenim més necessitat (per llei) de serveis públics.

És evident que si els Ajuntaments baixen els impostos municipals i a la vegada es mantenen les transferències de l'Estat poden passar tres coses: que pugi el deute de l'Ajuntament (com han fet a Madrid i València, que arriba ja al 70%), que els Ajuntaments es financiïn de manera innovadora, venent-se sòl públic o que els serveis públics es privatitzin i es pagui pel seu cost.

En el cas de Salamanca, després de tenir impostos municipals molt per sota del que una ciutat mitjana pot tenir, l'Ajuntament veu com el deute és extramadament elevat. Només quedava pujar l'IBI i i el finançament de serveis que, per altra, banda, privatitzats acabarien sent molt més cars. A favor de les decisions d'alcaldes com aquests cal dir que hi ha una mena de topalls a l'IBI que en el cas de Salamanca pràcticament es fregava el topall inferior.

En gestió pública ja està tot inventat. A EUA fa uns anys es van trobar que no podien apagar incendis perquè tota la plantilla de bombers (públics) havia quedat en no res per la reducció d'impostos. Aquí ara comencem a trobar-nos amb comportaments similars, decisions de 8 anys enrere que comencen a afectar els decisors d'avui. I mentrestant predomina la idea de "cal baixar els impostos" enlloc de la lògica que em sembla correcta: cada realitat social té una situació d'equilibri. Una ciutat que demanda molts serveis públics (bàsicament neteja, policia i transport públic) ha de tenir uns impostos de nivell intermig.

Un món sense fi

Surt a la venda el que de ben segur serà supervendes 2008, "un món sense fi/un mundo sin fin", la continuació del que era la vida de Kingsbridge, o el que és el mateix, el lloc on Tom Builder va iniciar la catedral a "els pilars de la terra".
I encara que no m'he llegit la versió anglesa que porta mesos a les llibreries, de ben segur que trobaré unes setmanes per poder-lo llegir amb atenció.
No han faltat ja els crítics de torn, no tant criticant la qualitat del llibre, que tot arribarà, sinó desprestigiant tot el gènere de "best-sellers", donant per fet que són llibres de poca qualitat literària. I de ben segur és cert, però considero que ha de predominar clarament les bones crítiques per aconseguir que hi hagi gent que llegeixi llibres, o fins i tot que llegeixi només novel·les d'aquest estil. És com el sociòleg que no sap qui és Ronaldinho o no té ni tant sols una ràdio o TV a casa.
La contrarèplica dels "puristes" és que per apropar-nos a una cultura baixa de qualitat en paraules ja tenim el cinema. I segurament és cert, tot i que posats a separar els món paral·lels, el món collindant de la tele és la telescombraria i el món collindant dels llibres passaria per una literatura de qualitat intermitja. Per tant, l'hàbit és evident que ajuda més en el món dels llibres que en el món de la tele.

Un clàssic blanc (0-1)

Clara victòria del Madrid, no traduïda en el marcador. Una nit d'impotència on el públic va quedar anul·lat des de la mitja part i la sensació que l'entrenador i alguns jugadors clau han perdut els papers.

Els meus presagis en la vigília es van fer realitat, un partit obert en el qual el control de mig camp, el físic i la bona defensa del Madrid van facilitar nombrosos contraatacs, només finalitzats en una ocasió.
El Barça de Rijkaard necessita estar molt bé per guanyar als millors rivals. El mig del camp és molt tècnic, però si els tres davanters no tenen una alta mobilitat es tornen més aviat previsibles. Les distàncies entre línies són grans i només poden lluir els jugadors que condueixen molt la pilota: Iniesta i Messi. En aquest entorn Xavi i Deco tenen poc a fer.

El Madrid va tenir quatre grans defensors al darrera i un mig del camp amb un stopper i dos jugadors de llarg recorregut, Sneijder i Baptista. Deia que em preocupava el rol d'aquests dos, i certament es va complir. Sneijder va poder tocar i aturar el ritme de pilota. Baptista va ser el millor soci de Robinho i V. nistelrooy, aguantant la pilota i entrant entre línies. El contrari del Barça on els interiors tocaven però eren incapaços de fer parets amb els puntes.

Encara així, el Barça dóna mostres de possible regeneració amb Touré, Milito i Bojan (a banda d'Iniesta i Messi). Però sembla que el crèdit de Ronaldinho i Deco s'ha acabat. En l'equip actual la defensa funciona bé, però en moltes ocasions el problema és no recuperar en camp contrari. Per aquest motiu s'ha d'intentar formar un mig del camp que pugui jugar també en camp propi, recuperar i tenir capacitat de connectar amb la davantera. I possiblement aquesta manera de jugar passa per vendre els jugadors desmotivats i l'entrenador que sembla no tenir més idees.

Qui pot rebre paneres?

Hi ha un tema que reconec que em porta temps molestant. Es tracta dels favors, en forma d'espècies, que reben els metges per part de les farmacèutiques, fonamentalment durant els congressos.

Em comenten uns familiars que l'altre dia van anar al clínic que molts metges (les infermeres i personal de suport no) marxaven carregats fins dalt de paneres i pernils, tampoc crec que sigui amb productes Hacendado.
Per una altra banda em confirmen que l'arribada de paneres i regals cars ha estat continuada.
Tenen dret, en un hospital públic, a rebre favors? com sabem si alguns d'aquests regals els reben per part de pacients VIP que volen un tracte preferencial?
Què passaria si un polític qualsevol rebés una panera de nadal? I si ho rebés un jutge? O fins i tot un funcionari qualsevol, que tampoc poden rebre regals d'aquest tipus. Em sembla que seria un escàndol majúscul.

Una cosa és regalar una ampolla de vi i una altra fer regals i fer ostentació davant tot l'hospital. Segur que és difícil acabar amb aquesta pràctica, però seria tant fàcil com rebre-la a casa i no fer soroll, i de pas demostrar que els metges són el col·lectiu més intocable i amb menys ètica de servei públic de tots. Perquè si reben regals per part de les farmacèutiques per receptar segons què, es diu soborn, i si ho fan per fer bé la seva feina, haurien de reconèixer que sense suport d'ATS, infermeres, etc.

Les claus del clàssic

Demà es disputa una nova edició del clàssic Barça-Madrid.
Un any més la setmana ha estat presidida per dubtes sobre qui jugarà i per declaracions des d'una i altra banda, en aquest cas més aviat per part de Mijatovic, que intenta posar nerviós l'entorn culé.

El cert és que en el plànol esportiu, tant si juga Ronaldinho com si finalment es decideix per altres combinacions, el Barça surt com a favorit, tot i que aquest Madrid és força més sòlid que altres versions anteriors gal·làctiques.

En tot cas, és molt important veure si el Barça plantejarà un partit tàcticament innovador o bé si espera que sigui el Madrid qui s'hi adapti. Si passa aquest segon escenari, és probable que el Madrid busqui un partit al contraatac, amb moltes aturades de joc i poca circulació de pilota. Si pel contrari.

Sneijder y Robinho garanteixen transicions ràpides i xuts de llarga distància, mentre que amb Baptista guanyarien arribada des de darrere. Per altra banda, utilitzar a Guti obligaria a incorporar un home més al mig del camp per alliberar-lo de la defensa en camp propi, una de les claus per tenir el 14 madridista brillant.

Quant el Barça, només hi ha dos dubtes raonables. Un al migcamp, amb Gudjohnsen o Deco. El primer dóna opcions per jugar d'esquenes i per tenir arribada de segona línia. El segon, el control de pilota. Aposto perquè juga Guddy amb la idea de fer entrar Deco a la segona part per un escenari a favor, on el brasiler-portuguès s'hi mou magníficament.

A la davantera, Ronaldinho es disputa una plaça amb Dos Santos, donat que Eto'o i Iniesta semblen ser fixes. La posició d'Iniesta pot ser important. Si juga a l'esquerra, amb dos Santos a la dreta, segurament lluirà menys perquè la seva parella de ball seria Ramos. A la dreta, perdria capacitat creativa però podria ajudar més al mig del camp, un rol clau en partits d'aquest nivell.

En definitiva, partit molt obert, i la meva aposta per l'empat, tot i que crec que el Madrid tindrà les seves opcions per guanyar.

TGV a 100 euros bitllet i el turisme de cap de setmana

Sembla que l'AVE tindrà un preu regular de 100 euros per bitllet, amb un 20% de descompte si s'agafa tornada. Tanmateix sembla que el preu reduït serà de 40 euros a internet si es compra amb temps.

Espero que arreglin el servei de compra a internet, perquè per molt que intento donar-me d'alta, mai puc comprar els meus tickets de manera electrònica. També trobo injust que, posem que una persona troba l'oferta a la web, no pugui trucar per telèfon i aconseguir la mateixa tarifa. Seria tant fàcil com donar un codi oferta vàlid durant un temps.
Esperem que realment les tarifes low cost siguin aplicables a tots els trens. Sospito que si algú vol viatjar un divendres a la tarda, posem a les 6.30 i tornar diumenge al vespre el cost no serà el del preu reduït encara que es vulgui treure 1 mes abans. I que consti que crec que seria molt positiu que l'AVE tingués un preu barat quan no es tracta de viatgers de negoci, ofertes per famílies o bonificacions del preu si es compra una entrada al Prado o a la Sagrada Família, per posar dos exemples.
Opino que ja ens coneixen prou els madrilenys que venen a fer negoci i molt poc la gent del carrer (nosaltres coneixem molt més Madrid). A més amb l'excusa d'estar a prop del mar es podria potenciar el turisme de cap de setmana, familiar, amb una interessant opció de veure Barcelona i donar una volta per Tarragona, Girona o Costa Brava durant el diumenge. Sense dubte, molt més atractiu que València.

En canvi, el preu de l'AVE a Segòvia, a Toledo, Valladolid o Màlaga és de llarg molt més barat per cada Km. Molt em temo que fins que arribi AVE a València no tindrem preus competitius...

Sopar i nit de nadal de l'Associació Antics Alumnes

Tot i les nombroses cròniques molt encertades als blogs Himajina i Quotidianitats no puc deixar de posar la foto (extreta d'himajina) del final de festa amb els membres de l'associació.

Sopar al Rodizio, un buffet amb força varietat per aquells que no vulguin menjar només amanides i un munt de carn de segon. Diversos temes estrella, entre els quals hi destaco una foto d'una web on ens connectem amb els nostres coneguts i amics i que Himajina esmenta a la seva crònica, foto que ha tingut ja diversos comentaris d'admiració per part d'algunes amistats meves.

Visita a El Periódico, molt curiosa, centrada en l'àrea d'infografia, on vaig poder comprovar que tampoc treballen en unes condicions materials-tècniques magnífiques (tenen poc espai, bàsicament amb un PC) amb el qual té força mèrit perquè te n'adones que és tot treball en equip i talent en parts iguals.

Posteriorment, cocktail a la Casa Fuster. Local encantador, cocktail raonable a preu exagerat (sota el meu punt de vista) i bona companyia. I promesa de córrer la Sant Silvestre, tot i que a hores d'ara estic ja pensant què he de fer per poder baixar d'una hora i cinc minuts sense deixar-me l'ànima.

Florència (II). Crònica social

Arribada a l'aeroport Vespucci de Florència a les 22 h. Trajecte interessant, amistós amb el taxista. Primer per intentar evitar que em timés donant voltes (aconseguit amb una descripció de les meves visites freqüents) però també per anar amb prudència (vaig fracassar, un trajecte de 20 minuts el vam fer en 10).

Els dies de conferència no hi havia gaire temps per vida social, només per dinar, fer capuccino a 62 cèntims d'euro... imagineu la cara de la gent de LSE o de SciencePo, però també la nostra al veure que era igual que un cafè del Rosendo però a sobre amb espumeta i cafè bo.

Pel vespre aperitivo italià (es tracta d'un buffet de moltes coses, des d'amanida, pasta, cus-cus, etc) i el cocktail o beguda que vulguis per 7 euros. El lloc, tot i que posés American Bar, era clarament un lloc que aquí es consideraria una cockteleria moderna.
Divendres vaig canviar d'hotel, per anar-hi al centre. Un clàssic del B/B/B anomenat Relais Il Campanile. 45 euros la individual amb esmorzar servit a l'habitació.

El dissabte feia una temperatura entre 4 i -4 graus durant tot el dia. Un fred brutal. De fet havia nevat a zones tant poc habituals com Brindisi o Bari. Així que a excepció feta de la visita protocolària al David de l'Accademia, principalment ens vam dedicar a entrar a cafeteries i trattories on vam esmorzar dues vegades i dinar una, a una trattoria molt interessant anomenada Baldovino: 3 persones amb taula de fustes, pizza gran, limoncello i cafè per 18 euros per cap.
Per la tarda, visita a llibreries del centre on he pogut trobar algun manual d'italià per seguir progressant

Al vespre, una visita al gran 4 Leoni, un lloc de cuina fiorentina amb una qualitat de producte magnífica. Excel·lent carn. De fet hi ha fotos penjades de molts famosos que han acudit recentment.

Crònica fiorentina. Capítol I. Conferència

Conferència sobre metodologia en les tesis doctorals de diversos departaments de polítiques, alguns d'ells molt reconeguts: LSE, SciencePo, Universitat de Florència, Institut Universitari Europeu, Universitat de Centre Europa (CEU) i UPF.
El meu panell, força interessant i heterogeni. En destaco els articles del meu company de departament i columnista de l'Avui Jordi Muñoz i el d'un candidat de l'IUE.

Les crítiques al meu article, previsibles (en el sentit de que les esperava) i interessants. Les propostes de millora, encara millors. La idea d'aplegar a facultats de primera línia i l'opció d'altres amb objectius formatius similar, és sense dubte una bon escenari per nosaltres, per tenir un públic bo en qualitat i la millor acció publicitària per la upf, que pel cost de 6 vols d'anada i tornada s'ha vist representada allà en qui vol seure. Ara només falta que la gent sortís contenta dels articles presentats pels Pompeuans, cosa que em consta que en línies generals és així, o com a mínim ningú surt dient "no sé què hi fan aquests".

Contradiccions dels pressupostos i preus públics

Aquests dies hem aprovat els dictàmens sobre Pressupostos Municipals i Ordenances fiscals de l'Ajuntament de Barcelona. Un cop més la discussió sobre la valoració dels grups que integren el CESB ha versat al voltant de si els impostos han de pujar en funció de la previsió d'IPC del 2008 feta per Generalitat i Estat (2%) o bé en funció del deflactor del PIB o d'altres indicadors (com l'inflació del 2007), que el fixen per sobre del 3%. Aquesta discussió ha acabat amb un vot particular de Foment i CCOO defensant posicions diferents.

La meva reflexió, sense entrar-hi en aquest aspecte, va en aquesta direcció. Avui es publica que el preu de la T10 passarà a ser un 3,8% superior. No hi ha dubte que aquesta pujada, no fixada per l'Ajuntament en les seves ordenances (TMB és una entitat metropolitana) , segur que no és definitiva però no ajuda a que altres preus públics o impostos s'adhereixin a la desitjada inflació esperada.

Em plantejo quatre dubtes:
1. No hi ha cap opció que paral·lelament als Pressupostos de la Generalitat s'hagin d'aprovar una normativa sobre els preus públics de tots els serveis locals o metropolitans??? Com a mínim determinar els màxims.
2. Potser caldria debatre sobre la varietat i preus dels títols de transport. Perquè el 50/30 i la T-Mes no surt comparativament molt més barata que comprar 6 T-10.
3. Els impostos directes sí que cada cop es barallen més sobre com baixar-los, però els indirectes no paren de pujar. Algú em pot recomanar un estudi en profunditat sobre l'efecte en les rendes mitjanes?
4. Per a quan una targeta annual de transport, amb format de tarja de crèdit (si es perd es pot annular) a un preu equivalent a 10 (T-mes)???

Tres temes

Portava tres dies molt ocupat enllestint diversos temes que m'han impedit opinar o veure des d'una altra visió la mani del dia 1 o les declaracions d'en Joan Ferran. En David se m'ha avançat i allà trobareu la meva opinió
El primer tema que he tingut que acabar és un dictamen sobre el mític PAM, del qual han sortit 50 comentaris i propostes, que no són poques. El segon és un dictamen sobre els barris de Barcelona, on reivindiquem una major serietat amb el concepte Cohesió social, que es fa servir sense contingut.
-------------------
L'altre tema és l'article que presentaré al congrés europeu a Florència (torno a anar-hi per tercer cop en 2 anys i serien 4 de no ser per Clickair). Tracta sobre les reformes dels estatuts d'autonomia i l'impacte en les coalicions a Espanya. Aquí el teniu, per si teniu temps, ganes i no us avorreix. Tots els comentaris són benvinguts. Ja faré un post sobre el que realment importarà, que serà el sopar a la Trattoria de Sergio Gozzi i el dinar a la Trattoria Quattro Leoni.

------------
Per últim, sorpresa quan llegeixo interpretacions sobre les propostes de referèndum de Chávez i Evo. Ja sabeu que no m'acaba d'agradar aquest estil de fer política, però cal dir que si ells, triats democràticament, convoquen referèndums per no tenir límits de mandats, s'ha de respectar. Per què? doncs perquè aquí no tenim límitacions i ningú considera que hagi de ser una mesura per perpetuar el govern. Ho poden dir a EUA, però no aquí. Els mateixos haurien de contabilitzar els anys d'Ibarra, de Bono, de Pujol i de González. Ni Evo ni Chávez arriben encara al seu nivell i de moment són elegits de manera democràtica. I abans que algú pensi que cal veure si són o no netes,que miri l'any 2000 a EUA i veure'm qui determina si són o no netes.

Persépolis, una peli diferent

Vist que en Dani Vidal no l'ha inclós en les seves crítiques cinematogràfiques, m'atreveixo a fer una lectura alternativa a la sinopsi de la película francesa Persépolis.

Autobiogràfica, creativa i apassionada. Aparentment tres qualificatius que farien pensar en una película personalista, de segell marcat, a l'estil Allen.
Ans al contrari, es pot veure-la sense pensar-lo com a producte individual. De fet al ser un film d'animació es pot pensar en un llarg equip de persones al darrera.

És autobiogràfica, potser sense pretendre-ho. Marjane Satrapi explica com es pot créixer a la Iran dels 70 i 80 sense pensar en un biaix. Viure el canvi d'una monarquia d'inspiració occidental a una república islamista podria donar com a producte una visió esbiaixada d'una iraniana que no vol ser-ho, la crítica ferotge dels que creuen que es parteix d'una concepció occidentalitzadora de l'Iran. Aquesta potencial crítica es mitiga quan, a meitat película, es dedica un temps a explicar la societat vienesa on viu la protagonista en l'adolescència. La societat vienesa venia a tenir els mateixos defectes que la iraniana. Amb llibertat, però sense família ni suport emocional. La Iran ultra-islàmica era una Iran sense llibertat pública, la societat vienesa era un desastre en l'àmbit privat. Aquest contrast, per alguns potser no gaire important, reflecteix sota el meu punt de vista l'element denúncia, superant fins i tot la ridícula repressió de tota influència occidental que s'ha tingut a Iran.

És creativa, no només per l'estil dels dibuixos, de poc detall i formes poc definides però originals. Es tracta també de la capacitat de fer que el somriure dels personatges conformi un punyent estímul per la vista, que els cabrejos provoquin ira i les escenes on els joves iranians ballen ens facin veure l'activitat d'una societat que pretenien adormir però volia seguir desperta.

I per últim, apassionada. Només així una història explicada de manera lenta pot donar la sensació de ser ràpida un cop surts del cinema. La història passa poc a poc, com en un llibre d'aquells de 1000 pàgines. Petits episodis que podrien semblar anecdòtics. I de fet així és. Però a mesura que tornes a pensar en tots aquests episodis, trobes la mesura del temps en relació al sentiment de cadascuna de les escenes. I arribes a la conclusió que Marjane Satrapi no vol denunciar el seu país per com es vivia. De fet ella no l'odiava, estimava aquella vida. Segurament no tant per com era, sinó perquè sense aquella vivència ara mateix no seria una dibuixant i autora de película d'èxit.