dijous, 29 novembre de 2007

Basco-fília a Catalunya...


Sempre m'ha sorprès, fins i tot en els pitjors anys d'ETA, la basco-fília que hem tingut a Catalunya. He tingut moltes discussions al respecte, sobretot durant la carrera, sobre si s'ha d'aplaudir tant una societat i uns partits que han rebutjat la violència però han acceptat el joc per seguir tirant de la corda descentralitzadora.
També mereix un comentari el tradicional silenci d'alguns líders d'ERC als assassinats selectius d'ETA, sota el criteri del "condemnem però comprenem".
Molt sovint s'ha cregut que tenir a prop el PNB ens apropa als màxims nivells d'autogovern.
Però el cert és que el PNB sempre ha defensat allò seu sense mullar-se gaire en demandes que arribaven d'aquí. I ara que semblava que la via Mas era una via propera a la via Ibarretxe (amb formes "a la catalana"), resulta que el PNB segueix fent el doble joc: dóna suport a la ministra "Maleni" pura i simplement per la promesa d'arribar en la propera legislatura a Bilbao.

En definitiva, tenim molta més bascofília aquí més que no pas catalanofília al país basc. Dit d'una altra manera, nosaltres ens mullem per una societat dividida i uns partits que a la llarga estarien molt contents si només tinguessin (semi) independència ells. Ells ens volen per una simple simpatia ideològica però sense cap mena d'interès en el com i en el per a què.

dimecres, 28 novembre de 2007

El 80% de professor(e)s de secundària no es veu preparat per gestionar l'aula

Sempre s'ha dit que per ser mestre no cal tenir molts coneixements. Conec una colla de persones que tenen molts coneixements i poques aptituds per la docència.
En secundària la capacitat de transferir coneixements es manté, però encara més ha de ser-ho controlar aules d'edats nervioses.
És de calaix que o bé la joventut d'ara és molt més complexa que la d'abans, o bé abans el professorat tenia molta millor preparació per fer callar i motivar els estudiants.
I és cert que, en la línia, dels comentaris al post d'en David, tot sembla indicar que les aules arriben amb persones menys motivades i el professorat no arriba gaire ben preparat. És curiós que fins ara la gent el professorat no feia gaire autocrítica, però tots coneixem gent que dóna classes a instituts i a banda de fer la mateixa carrera de nosaltres i l'únic extra que tenen és el curs preparatori per professor de secundària, que és força teòric.

Parking senyores


El "colmo" de la discriminació positiva la trobem al Pàrking de la Plaça d'Espanya de Saragossa. Una plaça destinada només per a dones, força més ampla que la resta.

dimarts, 27 novembre de 2007

La gran estratègia d'en Mas és no tancar portes

Tal com anunciava en aquest mateix bloc el 21N, després de la tant aplaudida xerrada de l'Artur Mas (bàsicament als mitjans del grup Godó), no han trigat gaires dies en sortir les primeres incongruències greus.
Mas ha anunciat que en cas que el PP retiri el seu incongruent recurs contra l'Estatut no tanca la porta de pactar a Madrid.
Una incongruència, potser no amb l'estratègia de CiU, que sempre s'ha mostrat obert a la governabilitat d'Espanya, sinó amb aquest discurs que alguns creien que havia de canviar el panorama del catalanisme. Dues idees s'havien destacat del 20N: 1. Un catalanisme basat en el dret a decidir sense explicitar en què ni en quin horitzó; 2. La relació tradicional amb Espanya havia fallat i ja no servia la de tota la vida.

Òbviament ja ha fallat la segona. Com deia en aquell post, fets i no paraules. Els fets ja han contradit algunes d'aquestes paraules dirigides a 2.000 persones que segurament ja deuen creure que tota aquella estona va servir per recollir targetes i/o menjar alguna cosa del càtering. Per cert, n'hi havia? I si és així, era d'en Joan Paredes?

DELL es podrà comprar al Carrefour

Fins ara calia comprar els Dell per internet o per telefon. Ara es podrà fer també als Carrefour del sud d'Europa. No hi ha dubte que Dell vol tenir reconeixement més enllà de les recomanacions dels experts, que l'havien permès sobrepassar a Acer i Vaio per alguns problemes de qualitat d'aquests últims.
He de dir que des de que tinc Dell a començaments del 2006 no he tingut mai cap problema. La bateria va sortir defectuosa però en dos dies ja en tenia una de nova a casa. Un cop vaig tenir un dubte i el seu postvenda em van ajudar amb tota la paciència i coneixements.
Ara espero que aquest petit misteri que suposava comprar un Dell sense haver-lo vist o tocat no suposi una estratègia de reducció de costos. Perquè està bé que la gent el pugui provar, però és com quan et fan un vestit a mida, que et penses que te'l fan pensant en tu i el reps amb més ganes.
Per cert, us heu fixat que en gairebé totes les sèries americanes els portàtils són DELL?

dilluns, 26 novembre de 2007

Desembre blaugrana

El proper dissabte comença un veritable "tour de force" per les aspiracions blaugranes. I podria arribar en una situació de crisi interna del vestidor, que no necessàriament cal considerar-la de resultats i de joc.

Espanyol, València i Reial Madrid seran tres dels rivals a batre en menys de 20 dies. Tres compromisos, dos d'ells fora de casa, que poden agreujar les expectatives de triomf en lliga.

Passi el que passi, cal prendre decisions però no cremar-ho tot.
Si l'entrenador diu que Edmilson té una part de raó al dir que hi ha ovelles negres i la Junta directiva opinen el mateix, cal treure aquesta ovella negra a temps.

Recordem que al Madrid tenien una ovella, força grassa per cert, que un cop treta ha coincidit amb resultats positius.

Ara s'ha de tenir tota la valentia que va faltar amb Rivaldo i vendre en Ronaldinho, abans no sigui massa tard en la vessant econòmica i de dinàmica de vestidor.

Referents joves s'han demostrat que en tenim: Iniesta, Messi, Bojan. Sense oblidar-me d'Eto'o. Quatre jugadors que passen per ser el futur del club. Crec que val la pena apostar per ells, enfortir l'equip al mig del camp en la línia que s'ha fet amb Milito, Abidal i Touré:jugadors de farciment d'alt nivell.
De ben segur que amb els diners d'un Ronaldinho que no té compromís ni autocrítica podríem entrar al mercat sense pressa però tampoc sense tornar-nos bojos.

Sempre m'ha fascinat la forma que té el Milan per reconstruir-se i formar equips molt competitius. Sempre acaben tenint un equip veterà, però sempre guanyen un títol gran cada 2 anys.

dijous, 22 novembre de 2007

No tot és rodalies i Barcelona


Senyores i Senyors, sabíem que pels polítics Catalunya comença a la Diagonal i acaba al Nus de la Trinitat. Certament, tothom t'ho reconeix. Però és en el cas del desastre de rodalies (sí, se li ha donat l'apel·latiu de rodalies en exclusiva) quan ens adonem de la magnitud del problema.

Fa un mes que anar a Tarragona, Reus, Valls, Lleida o Tortosa suposa una hora i mitja més. Cal agafar un rodalies (tren txú-txú) fins St Vicenç i després canviar a un rodalies que surt 10 minuts més tard.
" Los viajeros de los trenes de Media Distancia con origen Barcelona y destino Tortosa, Lleida, Mora, Caspe, Zaragoza, Valencia y estaciones intermedias, pueden salir desde Barcelona Sants y Plaça de Catalunya en los trenes de Rodalies de la línea 4 Sur (Vilafranca – Sant Vicenç de Calders) hasta la estación de Sant Vicenç de Calders, donde pueden continuar viaje en los trenes de Media Distancia hasta destino".

Aquesta situació va passar de puntetes durant els pitjors dies de caos de rodalies, quan estaven saturats els accessos des de Gavà, però em sobta que ara ja no només passa de puntetes sinó que existeix un gran greuge comparatiu amb Rodalies. Crec que els usuaris de Regionals mereixen una explicació. Per cert, normalment la gent de rodalies es queixa per anar com sardines. Bé, us recomano que agafeu un divendres qualsevol (quan funcioni) un Regional direcció Tarragona-Tortosa i intenteu veure a partir de quan podeu seure. I encara millor si l'agafeu a Tarragona un diumenge a les 18h.

dimecres, 21 novembre de 2007

Fets i no paraules

Els dos "líders" de la política catalana van ocupar ahir hores d'audiència, l'un televisiva i l'altre en la conferència anual.
L'Artur venia a presentar la nova Casa Gran del Catalanisme, el que havia de ser una proposta integradora, novedosa i ideològica que alguns van entendre que havia de sobrepassar els límits partidistes vist l'interès en rebre a tota la societat civil.
El contingut el pot comprar un gran espectre polític. Però permeti'm que davant la societat del coneixement, on l'accés a informació política està a l'abast de tothom, 47 pàgines de discurs em resultin excessives. Diuen els que dominen les tècniques del llenguatge que quan vols renovar una ideologia no és bo concentrar-lo en temps i espai,ho has d'espaiar i millor tenir 10 titulars en 1 mes que 2 grans dies d'eufòria. D'aquí que es prefereixin intervencions breus. Els riscos són grans, des dels propis d'un discurs que no pot ser brillant en tot moment fins la possibilitat de diluir-ho tot en dues idees força. Això li ha passat al Mas, dins un programa de futur que pretenia no únicament ser referència del debat polític uns dies, sinó ser també novedós, només s'ha destacat la idea del "dret a decidir", una idea ja inventada pels independentistes per un cantó i dels defensors del principi de subsidiarietat administratiu per un altre. Tota la resta de la seva intervenció ha quedat clarament enfocada a un catalanisme de simbologia no renovada, a unes fites de nació pot definides i a una política feta per i per als polítics, reduint aquí l'espai per un debat clarament prioritari com és la manca d'eficàcia dels polítics i la desafecció. Un debat que sobrevolava en tot moment l'exposició d'en Montilla (de Josés n'hi han més que d'Arturs). A ell no li interessa la simbologia que sobrevola la política i creu que una bona gestió en els temes que preocupen la societat poden ajudar a mitigar la desafecció. El risc és que la gestió no sigui excel·lent i la desafecció creixi per la sensació de tenir uns polítics gestors. Ahir donava la sensació d'estar parlant amb el gerent d'una administració, d'aquell encarregat de decidir quins diners s'inverteixen en cada àrea.
Montilla no va estar ni bé ni malament. Simplement va ser ell. Es va esforçar, va posar interès, va estar respectuós, amable i en algunes intervencions va estar fins i tot elegant i prudent. Fa uns dies un consultor en temes de governança va fer el silogisme del llenguatge del cor i de la panxa en política. Efectivament, no hi ha dubte que Montilla no parla amb la rauxa del que viu amb passió tot el que significa ser president. Ho faria igual de bé sent president d'un Consell Comarcal.

En definitiva, m'apropio del que deia el PSC en la seva campanya de l'any passat: Fets i no paraules. Sí, però no en el sentit de Mas i Montilla. Molta paraula i pocs canvis, moltes promeses de bona gestió i poques xifres concretes. Molta simbologia i poca ideologia nova.
Molt em temo que l'únic fet que es pot dir en poques paraules és que els polítics han perdut el respecte d'aquesta societat civil que ara pretenen que s'integri en Cases Grans (però estretes de ment) i en l'acció d'un govern que només gestiona.

divendres, 16 novembre de 2007

Dos restaurants per la "nova cuina"

Normalment intento recomanar restaurants per dies on es vol menjar alguna cosa en relativament poc temps, a bon preu.
Avui faré una excepció i recomanaré dos restaurants d'aquells dignes de nits especials o quan es vulgui quedar molt i molt bé amb algú.

El primer és el Restaurant Mirador, del Palau de la Música. La decoració i l'ambient és força freda, de fet el dia que vaig anar-hi amb investigadors d'un projecte on participo, només erem dues taules ocupades. És previsible que els dies de concert la cosa estigui més plena. Es tracta d'un concepte creatiu del xef Jean-Luc Figueras. El menú és tancat, amb petites variacions en els plats principals. Consta de quatre plats, amb presència fonamental dels productes vegetarians i les carns baixes de greixos. Gran carta de caves i servei molt professional, pausat. A mi em va agradar, vaig sortit tip i el preu oscil·la al voltant dels 50 Euros. Per menjar tranquil i variat, perquè acabes menjant amanida, peix i carn. Em quedo amb l'aire de llimona.

El segon és l'Orangérie, el restaurant de l'oficialment "millor hotel d'Europa", la Florida. El menjar és força semblant al del Mirador, amb algunes excepcions: s'hi barregen receptes modernes, una presentació potser menys elaborada, i plats una mica més plens. En tot cas, aquí no es mengen 4 plats sinó 2 i postre.En el meu cas el salmó i l'ànec eren molt bons, però em sembla que es podrien trobar receptes semblants a restaurants d'igual categoria a la ciutat.
No sé si és un lloc per anar-hi expressament, tot i que la tranquilitat, les vistes i l'amabilitat són excepcionals. Segurament la principal oportunitat és agafar alguna de les ofertes de paquet especial, ideals per regalar: una nit entre setmana, amb el sopar, l'esmorzar i habitació per poc més de 400 euros en total, 2 persones. En aquestes condicions, en un hotel amb una piscina interior excepcional i unes habitacions amb vistes a Barcelona, segurament el sopar passa a ser una part especial d'una nit.

dijous, 15 novembre de 2007

És Bolonya o la seva aplicació?

Nou cicle de protestes contra "Bolonya", a favor d'una universitat pública, de qualitat i lliure d'empreses. D'acord, aquest lema ja es feia servir durant la meva època de llicenciatura.

Em torno a llegir els objectius bàsics de Bolonya i continuo pensant que el problema fonamental no és Bolonya, sinó la seva aplicació al nostre país:

* Comparació de titulacions: no crec que afecti als estudiants sinó als graduats. És clar que algunes carreres tendiran a desaparèixer, però també es creen molts segons cicles on no hi havien.
* Aplicació d'un sistema basat en dos cicles. La discussió aquí era fer-ne 3+2 o 4+2. El model del segon cicle era preu públic, amb taxes una mica més altes que el crèdit de les diplomatures i llicenciatures anteriors. Sembla que hi ha poques beques disponibles, fent que la gent no tingui interès en fer aquests màsters. Em sembla aparentment correcte que després de 3 anys puguis complementar el currículum amb estudis de segon cicle (abans calien 4 anys per "especialitzar-se" en altres coses).
* Sistema de crèdits ECTS
*Promoció de sistemes de qualitat (veure ANECA). Clarament positiu.
*Punt controversial: promoció d'una dimensió europea en l'educació superior amb èmfasi en el desenvolupament curricular. És a dir, promoure que els estudiants facin quant més millor. Pensem en els suecs que poden fer ben bé l'equivalent a 3 carreres rebent molt suport. El problema aquí és aplicar aquest principi d'una manera cutre, confonent desenvolupament curricular i desenvolupament professional.
* Promoció de la mobilitat
*La declaració de Bolonya té uns objectius i instruments, però no hi ha obligació jurídica.

PER TANT, la conclusió és que confonem l'enemic. La culpa no és de Bolonya sinó del sistema universitari, dels responsables en desenvolupar-ho i d'un interès per vincular-ho a una privatització de la universitat, element on també algunes universitats tenen bona part de culpa.

Sindicats i patronal signaran l'acord salarial

La presentació de l'IPC superior al 3,5% ha provocat que sindicats i patronal reaccionin per signar JA l'acord salarial. Revisió salarial del 3%, assumint que la balança entre estabilitat del mercat, poder adquisitiu i inflació ha de prevaldre l'estabilitat i el control de la inflació.

Del que em puc arribar a queixar no és tant d'aquesta negociació, sinó de dos aspectes més propis del discurs sindical:
1. Segur que d'aquí pocs mesos surten estudis i informes sindicals on diuen que la cistella familiar cubreix cada cop més una part important del salari. Ja no cola, vostès contribueixen cada any a aquesta pèrdua.
2. En segon lloc, la inflació s'està concentrant, com diu la Vanguàrdia avui (pàgina 74) en els aliments bàsics. Per la qual cosa, la inflació subjacent està per veure si afectaria altres productes on els costos de producció creixen. També trobaria normal que aboguin per fer créixer els salaris en un 3% en els sous alts, però els que patiran més els problemes amb els aliments bàsics són els salaris més baixos, em sobta que ara no ho trobin prioritari i alhora ens parlin dels riscos del mileurisme.

Per aquest motiu, quedant constància d'aquest dia, quan els sindicats surtin d'aquí x mesos a parlar malament de govern i patronal, arribaré a la conclusió que el sindicalisme espanyol no té arguments propis i el que critica en realitat ho fa a ells mateixos.

dimarts, 13 novembre de 2007

El President de Cantàbria mola

Mireu la foto, es tracta de l'arribada del cotxe amb el qual arriba sempre a la Moncloa el Sr. Revilla, president de Cantàbria per un partit regionalista (governa en coalició amb el PSOE, sense ser els més votats cap dels dos).
El senyor que li dóna la mà no és el senyor Revilla (és el que porta corbata al darrera) sinó un ajudant o bé el taxista. Perquè sí, no m'he equivocat al començament del post: el senyor Revilla va sempre de l'aeroport a la Moncloa en Taxi, per evitar despeses innecessàries i hores de cotxe del seu xofer.
I ZP no té més que saludar a tota la comitiva...he de reconèixer que sóc molt contrari a tractaments excessius de tipus protocolari a excepció de celebracions i actes molt excepcionals.

foto
Foto: EP
A la foto de baix, la bossa groga que veieu no és precisament roba de recanvi, sinó una capsa de sobaos pasiegos i anxoves del cantàbric. Regal que ZP ha decidit compartir amb el propi taxista. Un cop més, excepcional!!!

Parlant de l'excessiu tractament d'actes públics, l'ex-ministre Sevilla va dictaminar una ordre ministerial per la qual cosa TOT MINISTRE/A ja no rep el tractament d'excel·lentíssim, o il·il·lustríssim, sinó simplement SR./SRA. Així, quan un ministre es troba amb un regidor municipal, el tractament al ministre és de Sr. i el regidor en qüestió Il·lustre, tot plegat una demostració de l'absurda rigidesa protocol·lària que moltes vegades sense complir-se es pot quedar bé amb sentit comú i naturalitat.
Per cert, seguint amb el Café para todos d'aquesta legislatura, aquest cop li han promès que Santander tindrà un AVE directe a Bilbao i un altre a Madrid.

diumenge, 11 novembre de 2007

¿Por qué no te callas?


Situació grotesca la viscuda ahir a la cimera IberoAmericana. Chávez critica l'actitud dels empresaris espanyols a Veneçuela i José María Aznar. Després de no saber acabar amb el seu discurs, que no venia "a cuento", la defensa de Zapatero queda interferida per la resposta del Rei.
En el contingut té tota la raó, en la forma el rei hauria d'haver-se esperat a demostrar que estava empipat d'una altra manera. Una seria fer una nota de premsa que es distribueix a tothom, una altra negar-li la salutació.
En tot cas, la reacció pot arribar a comprendre's quan es tracta d'un personatge com el senyor Chávez, amb actituds que freguen l'autoritarisme quan es tracta de menyspreuar tot el que no sigui Cuba, Bolívia i ell mateix. Parlant de mal al país, per què el senyor Chávez té por de limitar els mandats?? Per què creu que unes eleccions amb majors garanties internacionals són negatives? En el fons es tracta del debat que té a casa seva. Desviar l'atenció amb el tema dels empresaris espanyols i Aznar és fer servir una cortina de fum.
I per últim, tant que renega de les empreses internacionals li suggereixo a Chávez que intenti relacionar-se amb altres països sense petroli, a veure què pot aconseguir i quines portes li obren...perquè quan es tracta d'aconseguir alguna cosa (per exemple, de Londres) bé que fa servir la diplomàcia.

Diada del graduat


Sóc l'últim en fer una crònica sobre la Tercera Diada del Graduat, la primera en un nou format que va tenir molt bona rebuda.
Felicitats als que van apostar per un event breu però intens: un sopar de bona qualitat i varietat, un grup de jazz bo, uns parlaments curts però directes al missatge i una sala freda però que els més de 200 assistents es van encarregar d'escalfar.

A destacar que en el meu cas fórem més de 10 persones de la meva classe, curiosament una part dels que solíem anar a gairebé totes les festes. Em vaig alegrar de veure de nou als que no veig gaire sovint.

Per acabar, amb altre gent de la Junta vam anar al lobby bar de l'Arts, una experiència curiosa.

divendres, 9 novembre de 2007

Supporters i futbol


Imatge de Plaça Catalunya el passat dimarts. Fa goig, oi? sort que no vau veure el que hi ha a sota, llaunes, ampolles, pixeram i altres líquids.
qui guanya amb tot això? òbviament només els bars i restaurants fast-food, ni tant sols als restaurants de plats combinats hi havia gaire gent.

És per aquest motiu que hem de començar a pensar en les normes injustes que fan possible que una part important dels supporters vinguin a Barcelona. El problema és que en una visita al camp del Sevilla aquests aficionats tindrien la meitat d'entrades per les normes UEFA i segurament vindria la meitat de gent (venen molts sense entrada, però seria menys).
Per quin motiu es fixa un percentatge d'entrades en funció de la grandària de l'estadi?? Sap la UEFA les implicacions que té per la ciutat? Està clar que els 6.000 amb entrada i els altres 6.000 sense ella els absorbeix la ciutat, amb tots els problemes i beneficis.
Ens imaginem què passaria si si 2.000 aficionats del Barça es pixessin a Piccadilly Circus o a la Plaça del Duomo de Milà??? Seria un escàndol majúscul, una mala imatge pèssima i segurament ens dirien que les despeses de neteja les hauria de pagar algú altre. Qui pagarà aquesta neteja?

dijous, 8 novembre de 2007

El català emprenyat

Bona intervenció del president Montilla ahir a Madrid. Interpreto que és bona perquè tot i algun elogi la resta tampoc l'han criticat, fet noticiable.

Un aspecte voldria remarcar i que òbviament el senyor Montilla no dit. Tot i que el concepte "confiança política" té una dimensió valorativa al govern de torn, tal com diu el senyor Montilla, que pot ser "desafecció política" té una dimensió vinculada a la percepció d'utilitat subjectiva de cada ciutadà, que es podria preguntar de la següent forma:
"com creu que la seva participació o queixa pot fer canviar les coses". I és el problema dels polítics, considerar que la desafecció política vol dir estar lluny dels governs per motius de poca efectivitat (això és desconfiança) quan el problema és addicional: donar la sensació que facin el que facin res canviarà.

dimarts, 6 novembre de 2007

Futbol, la cervesa, el rei i Brusel·les

Quatre conceptes, una realitat que els uneix. Bèlgica es troba en una de les seves majors crisis des de la seva existència. Un partit nacionalista flamenc tracta de formar govern amb altres partits de la mateixa regió, però no ho aconsegueix. Per què no poden arribar acords amb partits d'àmbit estatal?? Doncs perquè la fractura social ha estat tant
forta que des de ja fa alguns anys els partits d'àmbit estatal no existeixen. Hi ha partit liberal francofon, liberal flamenc, etc. Fins ara, l'eix esquerra-dreta manava i es formaven governs que incorporessin totes dues sensibilitats. En aquest cas Flandes ha decidit que sigui un part amb poca capacitat d'adaptar o fer adaptar el seu programa, amb poca voluntat .
Durant els 90 Bèlgica va passar a ser una federació, era una manera de salvar el país. El repartiment de competència es va fer de tal manera que l'Estat no es quedava gairebé res. I les conseqüències han estat les lògiques en societats fragmentades que prenen decisions similars. La majoria comença a interpretar que no li interessa aquell país, especialment els flamencs fora de Brusel·les, es discuteix el paper de l'Estat, es discuteix el model social d'uns i dels altres.
Però hi ha quatre elements que els uneixen i no els fan discutir gaire: la selecció de futbol (que curiosament ningú discuteix que ha de jugar plegada, com si fos un acte de caritat), la cervesa que sota la marca "belga" és famosa per tot el món, el rei (un cas de bona voluntat i nul·la capacitat) i Brusel·les, capital bilingüe, amb una frontera natural flamenca però que la majoria social dificultaria un repartiment.

divendres, 2 novembre de 2007

Sarkozy marxa de la CBS

Alguns mitjans acusen Sarkozy per estar sobreexposat als mitjans internacional, però quan ha deixat una entrevista per tenir preguntes sobre la seva vida privada també se'l critica i se'n parla d'això. Òbviament si el cap de premsa va avisar sobre els temes dels quals no volia parlar, ell té tot el dret a enfadar-se.
Molts mitjans han sortit en defensa de la periodista. Lluny de la realitat, a Estats Units és una presentadora molt popular i els que l'odien l'acusen de voler figurar-hi massa. Déu tenir un estil similar a la Mònica Terribas, amb la diferència que la d'aquí respectaria el que un cap de premsa li diu, aprofitant el temps en preguntes més substancials.
Per tant, des d'aquí celebro que algú que no cobra per ser entrevistat reivindiqui el respecte al que prèviament s'ha acordat.