dimecres, 31 octubre de 2007

Casa Gran del Catalanisme

Sembla que el projecte tira endavant. Mas farà la seva intervenció anual el 20 de novembre. Exclós Maragall de la política, Mas queda com a únic exponent de la idea de la Casa Gran del Catalanisme.
Una idea interessant, que reconec que espero llegir a fons quan surti en premsa el 21 de novembre (es presenta el 20 en la conferència anual del líder convergent) .
A aquesta idea li veig dos problemes. La primera és que neix d'una necessitat d'agrupar visions diferents de problemes semblants. O el que és el mateix, incorporar el catalanisme d'alguns simpatitzants del PSC, ERC i CiU en una marca comuna. El problema és que els polítics tornen a començar la casa per la teulada. Potser la casa es quedarà petita perquè no han buscat suport de tècnics, de personatges no polítics amb alguna cosa a dir, d'institucions compromeses. Els polítics actuals ens estan fent cada cop més petit el país, per què una "Casa Gran" de polítics han de tornar-la a fer gran???
El segon problema és que la primera reunió, de presentació del logo, s'ha fet curiosament a la seu de CDC del carrer Còrsega amb membres de CiU a la taula.
I per aquest motiu em sembla que tot queda en paper mullat, és oportunista. CiU torna a intentar apoderar-se de la simbologia i demostrant que en el fons el seu gran enemic no és l'espanyolisme sinó els altres partits catalanistes. Tanmateix Mas declarà ahir que la seva opció no és l'estat, sinó la nació... contra qui contraposa aquesta afirmació?
Seguirem opinant.

Seguiment hockey


Catalunya juga la Copa Amèrica d'Hockey. Competició oficial, sí.
Argentina va amb la selecció sub-20. Catalunya amb una selecció B. Els mitjans d'aquí en parlen força.
Repercussió a Amèrica? Diari Clarín d'Argentina, res. Diari Olé d'Argentina, res. A banda de la satisfacció de pagar per ser reconeguts (sí, ens accepten a aquella competició a canvi de diners pel desenvolupament de l'hockey allà), de què ens serveix un reconeixement per un torneig que no es valora allà on es fa?
Dit d'una altra manera, val la pena tant soroll?? La repercussió és o no important?? En casos com l'hockey la solució està clara. La federació catalana s'ha de separar de l'espanyola de la mà dels 4-8 clubs més importants, qualsevol altre situació és il·lògica perquè com s'ha demostrat posa en dificultats als jugadors.

dilluns, 29 octubre de 2007

Nova Presidenta a l'Argentina

Victòria de la Senyora de Kirchner. Una victòria gens sorprenent. Argentina ha estat creixent per sobre del 5% durant molts anys.
Tota comparació sobre la política Argentina resulta altament insatisfactòria. Comparar-la amb altres països de Llatinoamèrica implica prendre distància: Argentina no té un populisme de l'estil Chaves o Bolívia. Argentina no té un partit ideològic d'esquerres, classista. Argentina té el Peronisme, que no és un partit tot i que la família Kirchner el representi. De fet tot(e)s candidats volen representar-lo. Especialment a partir de la crisi del 2001 aquesta tendència a representar els símbols i essència del Peronisme es multiplica. Al faltar estructures partidistes sòlides, de masses, emergeixen figures amb pretensions individuals, amb maneres de fer i mecanismes de confiança amb l'electorat basat en el dia a dia i no en els programes de partit, amb promeses a llarg termini.
D'aquí que s'entengui el que el meu gran amic Nicolás Patrici destacava al seu article a la Vanguàrdia del 14 d'Octubre, publicat també a Courrier International en la versió francesa i portuguesa: "Una democracia en la que compiten líderes de audiencia que construyen su legitimidad sobre la base de la opinión pública y que utilizan pragmáticamente la estructura y el simbolismo de los viejos partidos. Líderes más preocupados por las encuestas de opinión que por los rígidos programas partidarios".
I com a post analític torno al principi per dir que, efectivament, no és fàcilment comparable a no ser que analitzem la qüestió del lideratge i el carisma. Ara bé, mentre altres països el carisma i lideratge han derivat en una estructura de partit de masses o en governs "populistes", a l'Argentina la modernitat arriba de la mà del gran potencial de la seva societat.
Vet aquí el miracle d'un país que no s'enfonsa després de dècades de polítics corruptes.

dimecres, 24 octubre de 2007

Sarkozy, chapeau pel medi ambient


El tema del medi ambient ja fa temps que està de moda, entre empreses que es dediquen a posar parcs eòlics, empreses de reciclatge de residus, subvencions i tot el discurs polític.

Aquestes setmanes tres temes han omplert portades de notícies: el tema dels 80 Kms/h a una determinada zona, el Premi Nobel a Gore i ara avui s'ha sabut la signatura del primer compromís oficial entre ONG's, govern francès, oposició i empresaris.

Una gran notícia, sobretot perquè a Sarkozy li van caure crítiques per tot arreu, i ha de demostrat que sap ser dialogant en temes que li poden donar bona imatge i que ningú esperaria. Mentrestant el senyor Gore, sense fer RES pel medi ambient (sí, fer difusió de les seves idees és molt bonic...) rep el Nobel.
He de reconèixer que en matèria de valors i política social no espero que aquest senyor s'assembli al que jo penso i segurament imposarà la seva visió, però com a figura política sap liderar, que és una cosa que trobem a faltar a casa nostra.

I en aquest cas ha sabut liderar el compromís mediambiental que passa, entre altres coses, per no construir més autopistes. Clar que a França la xarxa de ferrocarril és bona i les ciutats grans estan totes ben comunicades... i aquí discutim si hem de fer un quart cinturó per motius mediambientals. Fem un pacte? Signem un pacte similar després de construir això i dos projectes ferroviaris: l'eix del Vallès i un nou accés de Rodalies l'oest de la ciutat, com demanava en David recentment.

dimarts, 23 octubre de 2007

Jutges sense opositar?


Reconec que agafo aquest post amb ganes de provocar.
El ministre de Justícia ha anunciat l'interès per donar via verda a que alguns jutges ho puguin ser sense fer oposicions. SEmbla ser que els més de 5 anys dedicats en cos i ànima a la seva preparació i el poc suport econòmic que reben els candidats frena a les ments més brillants, que prefereixen anar a l'empresa privada.
Com sembla que la vocació ja no està de moda entre els joves, aquesta mesura em sembla certament adient, tot i les crítiques corporativistes d'alguns. Això no vol dir que aquests jutges hagin d'exercir des del començament. Però sí crec que poden rebre una formació en paral·lel a un primer contacte amb la seva feina, que potser al començament es podrien centrar en casos sense gaire complicació.

També està en la línia dels comentaris que creuen que les oposicions en lloc d'afavorir la competència entre iguals, on els més preparats entren, és compatible amb l'elecció de les persones més capacitades.
De tota manera, voldria opinió dels juristes.

15 dies més sense tren

D'acord, l'AVE arriba al 2007 per culpa de governs anteriors i després de crear problemes en les rodalies que tampoc s'havien actualitzat.

Però el problema d'aquests darrers dies arriba a la incompetència de l'empresa que fa les obres i del contractant, el Ministeri de Foment. Qualsevol excusa vinculada al clima i a la responsable.

L'empresa ha de ser expedientada per investigar si es va posar en perill durant diversos dies als viatgers de trens coneixent els esborancs.
I la Ministra "Maleni" Álvarez ha de ser fulminada, a petició del Tripartit.
Qualsevol altre solució no només és cobard sinó que posa en compromís tots els dubtes. Fins ara ho podien discutir les persones que estan molt interessades en la política catalana, els símbols i l'autogovern.
Ara ha entrat un tema susceptible per tota la resta de població, aquella que el PSOE sol tenir garantida. I tot i que alguns segueixin anant a votar, molts altres tindran un greu dilema al març.

dilluns, 22 octubre de 2007

Canvia de mans el govern de Polònia

Eleccions legislatives a Polònia, amb victòria dels liberals i el seu líder Donald Tusk, que ara hauran d'esperar a formar govern en majoria.
No han faltat les lectures interessades, en termes comparats, sobre la diferència entre els germans Kazcynski i el partit liberal.
Que ningú es porti a engany, el titular fàcil d'alguns mitjans sobre la desaprovació per la defensa de valors tradicionals dels germans Kazcynski no és realista.
Donald Tusk defensa valors cristians, força conservadors. La seva "modernitat" deriva de la visió en política exterior i a la UE.
En política exterior sembla que seguirà l'estratègia ZP de sortir d'Iraq, sota el meu punt de vista no tant per tenir-ho clar políticament sinó per promesa electora.
En relació a la UE sembla ser que mantindrà una estratègia elegant amb el grup liberal del parlament europeu i una actitud més dialogant. Però tampoc ens hem de creure que la bel·ligerància que tants bons resultats donava a Polònia en termes de vots a Europa deixarà de ser una estratègia útil. No oblidem del seu pes demogràfic i de la seva influència "cega" en Alemanya, tant en termes de mercat de treball com en el traspàs energètic del gas.

divendres, 19 octubre de 2007

Harlem Jazz Club

Prèvia del concert d'aquesta nit

Nit Harlem

Es presenta una nit interessant per escoltar el meu grup favorit de jazz del circuit barceloní, Down Home. Swing, jump blues i jazz clàssic. Sonen bé, especialment el contrabaix, un serbi anomenat Ivan Kovacevic, la veu i ocurrències del "Chino" i l'ambient al local sempre que toquen ells és excepcional.
Trobo que el Harlem és una joia. Ben situat, relativament protegit de les masses turístiques (tot i que sempre es veuen alguns), barat (7 euros amb consumició) i amb les barreges justes per apropar als que no els agrada el jazz més clàssic i no allunyar als més puristes.

dijous, 18 octubre de 2007

Boda a Tortosa (i van dues)


Segona boda d'amics de la meva generació. Amb 27 anys molts ho consideren massa d'hora, temps queda per gaudir d'una vida de solter. El cert és que ell ho volia així, els estils de vida són quelcom personal.

Cerimònia entranyable a la Capella de la Verge de la Cinta de la Catedral de Tortosa, un enclau barroc de gran bellesa.
Sopar i ball al Castell Parador de la Suda.
I com no podia ser d'una altra manera, una foto de la comitiva.

dimarts, 16 octubre de 2007

Frankfurt


Un èxit, bona imatge, demostració de normalitat de país, una intervenció brillant en la inauguració. És això suficient? No sé quantes persones han parlat de la situació vista des d'un altre punt de vista, la dels alemanys.
Allà estan decebuts, segurament no els organitzadors, però sí molts visitants que esperaven tenir, en persona, alguns dels seus escriptors favorits (especialment Ruiz Zafón).
De res ha servit l'explicació sobre el que és la cultura catalana, sobre la no reciprocitat d'Espanya quan exporta cultura arreu del món en àmbits similars. Els mitjans de comunicació, especialment premsa seriosa, han destacat l'absència dels catalans que escriuen en castellà. Ha donat la sensació de que la imatge que tenen els alemanys de Barcelona és la d'una ciutat on conviuen dos idiomes oficials, però es troben que els responsables polítics de la cultura no els hi agrada.
Algú dirà que el problema és que Alemanya tampoc entén de particularismes, i una mica de raó tenen. Els alemanys sempre han estat bastant pragmàtics i això de tenir un idioma parlat per 6,5 milions de persones a un Estat de 40 milions els resulta complexe, els xoca, igual que als italians i francesos.
Uns altres destaquen que la feina realitzada en els darrers anys funciona, ara ja ningú ve amb la sorpresa de veure que el català és una llengua diferenciada, que venir a estudiar aquí no és com anar a Gal·les on la llengua és pràcticament un element folklòric.

Ara bé, la normalitat d'un país també es demostra per la qualitat dels seus polítics. La meva opinió és que els autors que escullen escriure només en castellà fan literatura castellana, però també és cert que si bé s'ha fet molta pedagogia sobre la cultura catalana, ha fallat la pedagogia sobre els polítics catalans. Compte, la mediocritat dels responsables en organitzar l'event es manifesta potser no tant per aquest factor, sinó també pel fet que altres autors d'èxit, escriptors en llengua catalan, es van esborrar de l'event. Tontos o gent que valorava alguna cosa més que un caramel?
I no vull ser dolent però igual que s'ha portat els castells, la sardana, el flamenc i altres expressions no literàries tampoc hagués estat del tot malament portar un o dos autors que escriuen en castellà però que exporten marca. Perquè és un símptoma de normalitat que molta gent a Alemanya sap que Ruiz Zafón és català...i evidentment que els seus llibres s'han venut, però a ell no se l'ha convidat.

Deixo a banda els 12 milions d'euros, que en comparació amb altres cultures invitades és exagerat.

dilluns, 15 octubre de 2007

Marlango: The electric morning


He de reconèixer que no sóc un especialista en música, sovint descobreixo nous sons dels estils de música que m'agraden, gairebé cap d'ells purista. No sóc un rocker pur, però sí que m'agrada el rock que proposen Placebo. Tampoc sóc un apassionat del jazz clàssic però sí puc recomanar l'Acid Jazz, el groove i tantes altres variacions més habituals als locals "lounge" de Barcelona.
I perquè no dir-ho, recomano enèrgicament escoltar Saint Etienne, una banda britànica de música electrònica amb bones lletres.

Us preguntareu, on queda l'estil de Marlango? Doncs ben bé no ho sé. Quan algun cop m'han preguntat a què s'assembla, contesto que sona a Marlango, sona a Watling. Una veu pròpia i unes cançons que tenen una influència clara de Tom Waits.
I donada aquesta resposta tant poc original, si em pregunten quina altra banda recomano, contesto que l'únic que sé és que Placebo, Saint Etienne, Air, Frou Frou i Marlango tenen una cosa en comú, són autèntics.
Espero l'oportunitat d'escoltar-los en directe.

Lara es pensa ofertar per Iberia


Fa tot just una setmana Planeta enfortia el seu rol a Vueling, tractant d'acabar amb els rumors i descensos en borsa. Amb una primera part de la cúpula al carrer, les promeses d'un canvi en la gestió i un nou enfortiment en la confiança dels inversos sembla que el problema va camí de ser públicament reduït.

L'altre problema, el de la forta competència d'Ibèria, sembla que també el vol controlar. Ibèria és una companyia amb greus defectes. No ens enganyem, viu dels privilegis adquirits. Però és una companyia molt interessant per controlar rutes rentables i sempre és tinguda en compte per les altres.

En realitat no sé si Planeta té un interès específic en Ibèria, un interès a llarg termini, o bé pretén entrar-hi per fer el que diuen els manuals de "Direcció estratègica", evitar que un canvi d'estratègia, especialment organitzativa, no funcioni per la pressió dels competidors i per la desconfiança dels accionistes. Està clar que el segon punt pot ser clau per tal que Vueling funcioni.

dimarts, 9 octubre de 2007

Programa Actuació Municipal


Avui entregaven al carrer, les mateixes persones que donen diaris gratuïts, una mena de fulletó. Informen de la propera aprovació del PAM (2008-2011), les línies mestres del govern municipal, i indiquen que estan en procés de consulta pública (i popular) per tal que qualsevol persona pugui dir la seva.

Lamento desanimar a qualsevol que tingui pensat donar opinions i tota la gent que treballa a Participació ciutadana de l'Ajuntament, que són molts i ben intencionats.
El PAM ja està definit en un document pactat amb algunes AAVV i els grups municipals que l'han d'aprovar. Falta només desenvolupar una petita part, però els objectius i línies d'actuació ja s'han definit. Evidentment juguen amb l'excusa de dir que consulten a tothom queè hi faria a la ciutat. Per desgràcia posar un pas de vianants o un semàfor a un o altre carrer no és part del PAM tot i que de ben segur molta gent es farà il·lusió i proposarà coses.
Sota el meu punt de vista aquests processos de participació tant oberts tenen el gran problema de jugar amb tres hàndicaps:
- Es vinculen a àrees de participació política que sovint tenen un component polític escàs o mínim. De fet a l'Ajuntament de Barcelona ja no són regidoria i ho gestiona un delegat d'alcaldia.
- A l'igual que en el cas del procés participatiu de l'Estatut, si arriben moltes queixes o propostes, la gestió dels "inputs" de la ciutadania és sovint llarga i es transforma igualment en elements genèrics. Així que al final un simple"fa pudor al carrer X" es transforma en un genèric "millorar la neteja del barri Y". Ergo, no és necessària la denúncia d'una persona sinó la detecció dels problemes en conjunt.
- El temps. Un projecte com aquest necessitaria d'un any per copsar totes les denúncies de la gent i transformar-les en línia estratègica al PAM. En canvi, es recullen poc temps abans de la seva aprovació definitiva. Els terminis en política són molt reduïts quan es tracta de poder disposar de temps per fer una política de participació.

divendres, 5 octubre de 2007

Canvis al 22@


Quan semblava que el projecte 22@començava a tenir més forma (el projecte urbanístic ja està finalitzat i ara començava la fase econòmica decisiva), es produeixen canvis en la seva direcció.
El President ja no és Miquel Barceló, la persona que millor visibilitzava el projecte, una persona que no oblidem que va ser durant 12 anys Director GEneral de l'Institut Català de TEcnologia amb CiU (87-99).
Es tracta d'un projecte que es podria seguir vinculant a la nova macroàrea econòmica dirigida pel regidor Jordi William Carnes. Ara bé, ha de ser el propi regidor el seu nou President??? En sap alguna cosa aquest senyor, de clústers?? De ben segur es triarà algun comisari polític que sigui el cap visible, el de gestió diària a banda del gerent (que es manté). Però les decisions fortes passaran a ser responsabilitat d'un senyor que serà Tercer Tinent d'Alcalde, regidor de la macroàrea, President de Barcelona Activa, de les societats que controlen Mercabarna, els serveis funeraris i la rehabilitació del Carmen. Tindrà temps per prendre's seriosament el 22@?? L'empresariat i d'altres institucions del teixit econòmic, porten temps dient que ens hi juguem el futur del país en una correcta configuració del projecte i dels "spill-overs" que es poden crear.
El pitjor és que la substitució es fa no pas per creure que el senyor Barceló ho ha fet malament, sinó perquè era un "home Clos" i ara totes les societats municipals volen que tinguin un perfil més polític.

dijous, 4 octubre de 2007

Economia del coneixement o economia de l'aprenentatge?


Porto uns mesos endinsant-me a la literatura sobre innovació, economia del coneixement, TiC, clústers. Sense dubte una vessant de l'economia aplicada i la política pública força apassionant i que va tenir una primera tongada en la jornada: Universitat, empresa i societat.
En la segona fase hem de plantejar un estudi aplicat a Barcelona.
Passar dels estudis purament econòmics als de política pública (de perspectiva sociològica, de gestió pública o de management privat) porta a diverses sorpreses, algunes d'elles reflexions que crec interessants.
En destaco una. L'objectiu de tots els escenaris i projectes és aconseguir que d'una innovació passem a generar creixement econòmic. Quan l'economia genera amb prou força aquesta dinàmica podríem dir que ja tenim una economia del coneixement... (estic ressumint molt).

Ara bé, en la segona literautra, menys vinculada a l'economia aplicada, se'n parla d'un altre concepte. Parlem d'economia de l'aprenentatge. Per què? Perquè entre la innovació i el coneixement no només hi ha un procés de valorització de la invenció i la creativitat, hi ha també un procés d'aprenentatge. Aprèn tothom, l'empresa, el particular o grup de recerca, la interacció entre els actors que disposen de la iniciativa. Un cop la innovació és "palpable", no esdevé ràpidament necessària, ningú la compra. Per tant, d'alguna manera també s'aprèn.
En definitiva, a l'igual que fa un temps es confonien conceptes vinculats a les TiC, potser algun dia el debat sobre si s'ha de dir economia del coneixement o economia de l'aprenentatge també pot ser interessant.

dimecres, 3 octubre de 2007

Liberal republicanisme i el vel


La veritat és que en la Catalunya del progressisme, de tenir cura de la cultura, de la identitat dels "pobles", del llenguatge políticament correcte m'ha sobtat que a l'hora de parlar de religió la societat no separa les creences (personals) de la cultura. Les enquestes donen més d'un 90% a favor de prohibir el vel a l'escola.
El vel és un element cultural, indubtablement, més que no pas religiós (que també ho és) com la nostra societat interpreta (a Turquia poca gent ho fa servir, a l'igual que els musulmans de molts altres països, entre d'altres els sub-saharians). Dit això, la situació del director de l'escola de Girona és complicada: pot vulnerar el dret de la família (i de la nena) a vestir com vulgui a una escola pública-laïca (compte, laïc no vol dir ateu). I s'hagués interpretat com un element d'homogeneització cultural a molts llocs.
En tot cas, la meva opinió està condicionada pel meu liberal republicanisme:
1. Les persones són ciutadans, no súbdits. Per tant, quin ciutadà pot decidir sobre la vida d'un altre?
2. El rol de l'Estat, d'un Estat laïc, és precisament preservar que cap institució o persona en l'àmbit públic tracti a cap altre com a súbdit. Dit d'una altra manera, que cap ciutadà perjudiqui la llibertat d'un altre.
3. La veu del poble no es basa en una demos (nació) única, homogènia. La veu del poble es basa en la tradició federalista, no en termes regionals, sinó en termes d'expressió plural de la voluntat. Per tant, si l'Estat accepta que uns grups de persones visquin en la seva protecció i sistema de normes, l'expressió de salvaguarda dels seus drets individuals ha de ser garantida.

Serveixi d'exemple una experiència vital: vaig viure a un barri suec amb forta immigració turca, eritrea i palestina. La comunitat turca era tancada, culturalment occident, religosament (en privat) musulmana. L'eritrea era una interessant barreja religiosa entre catòlics i musulmans, culturalment homogenis i no gaire tancats. Els palestins eren molt oberts amb la resta de residents però les dones portaven vel. En quina mesura l'expressió d'aquesta diversitat perjudicava la convivència???
És evident que en aquell àmbit l'actuació de qualsevol persona o del propi Estat impedint l'expressió lliure hagués dificultat conèixer persones de la comunitat que era més oberta.
L'ús d'un símbol implica l'obligació d'assumir-lo com a comú? No, i hem d'assumir que precisament són aquestes formes d'expressió les que ajuden a crear un veritable pluralisme.
Sota quin principi demanem que l'Estat espanyol respecti els nostres fets diferencials si no som capaços de respectar els dels altres en el nostre??? I reitero, el principi que ha d'imperar no és el de "nacionalitat", sinó el de ciutadania/persona humana. Del contrari els arguments jacobins a Espanya es reprodueixen aquí també.

dilluns, 1 octubre de 2007

Comunicat sindical...al·lucino

M'he emprenyat, ho reconec, al rebre aquest correu a l'oficina original per un sindicat conegut. És curiós que tota la proclama estigui basada en el fet que s'apropen eleccions. És com si ho fessin per provar, no pas perquè creguin que la reivindicació és digna, justificable pel bé de la societat, dels serveis públics, etc, etc. Simplement em sembla que es tracta d'una manera bastant "fluixa" d'intentar seguir cobrant sense fer res. Entenc que prous avantatges tenim a l'administració pública com per a sobre deixar de treballar als 54-60 anys.

JUBILACIÓ PARCIAL I ANTICIPADA DELS TREBALLADORS/RES PÚBLICS

POSEM EN EL VOSTRE CONEIXEMENT QUE A NIVEL ESTATAL , DES DE -------, S'HA POSAT EN MARXA UNA CAMPANYA VINCULADA A LA JUBILACIÓ PARCIAL I ANTICIPADA DELS TREBALLADORS PÚBLICS.

ESPEREM QUE TOTS ELS SINDICATS SÀPIGUEN VEURE QUE, A SIS MESOS DE LES ELECCIONS GENERALS, ÉS EL MILLOR MOMENT PER A MOBILITZAR-NOS FINS A ACONSEGUIR-LA

Contrastos


Sensacional imatge, la del contrast entre el Chelsea de les essències, dels aficionats que entren amb una trompa com un piano i del nou dirigent, el que busca que el Chelsea tingui glamour i s'identifiqui amb el poder.

Birmània /Myanmar, o una història amb paradoxes

No pretenc analitzar en profunditat el conflicte a Birmània entre el poble i la dictadura militar que porta ja 45 anys al poder.
De totes les informacions que han sorgit en els darrers dies, un cop més trobo un buit important en la forma d'afrontar-ho des dels mitjans de comunicació. Em sembla que volen treballar semblances amb altres dictadures militars que cauen per l'ofegament dels que volen llibertat d'expressió, premsa, treball, etc. En fi, els que ho analitzen com un conflicte polític.
En realitat la situació és molt fàcil i ja és reiterativa, donat que l'any 1987 ja va existir una revolta.
El motiu ha estat el mateix en aquests dos casos:
Puja el preu del combustible, amb la qual cosa el transport de les matèries primeres augmenta considerablement. Aquest creixement que per les nostres butxaques és mínim, per ells suposa no poder accedir a res. Es tracta, per tant, d'una demanda cap a un govern que no sap gestionar correctament les seves reserves de petroli, estant farts d'una situació com aquesta demanen l'arribada de la democràcia.
El segon tema a apuntar és el paper dels budistes, un cop més a prop dels més desfavorits, un tema que hauria de considerar l'església catòlica, tant a prop dels desfavorits per fer negoci perquè els seus clients són en realitat els que més tenen.