dimarts, 24 abril de 2007

França: les esquerres i les dretes


La primera volta de les eleccions a la Presidència francesa han provocat un enfrontament, clàssic, entre Gaullistes i Socialistes per la segona volta.
L'escenari no s'ha modificat gaire des de l'any 2002.
Està clar que França segueix amoïnada per la seva situació econòmica i pel fenomen de la immigració. L'any 2002 el discurs directe de le Pen va triomfar. En aquest cas sembla que hi ha tonalitats intermitges. Els socialistes han après de les revoltes del 2005 i han presentat un missatge que ha agradat als que en dubtaven. La dreta aprofita la tirada que té el seu missatge favorable a la garantia de la seguretat i l'incivisme, amb mesures coercitives.
Ara bé, hi ha un partit clau per entendre l'alta participació en aquestes eleccions (un 85%), i és la força del candidat de centre, François Bayrou.
Les següents hores a la primera volta ha deparat una disputa pels 6 milions de votants d'aquest candidat. Sota el meu punt de vista, és irrelevant conèixer la inclinació del propi Bayrou ara que no hi és en la pugna electoral. Si d'ell depèn tractarà de donar suport a aquell candidat que, en cas de guanyar les eleccions generals (al parlament) pugui donar cabuda al seu partit.
Per tant, si bé és segur que una proporció de votants aniran a parar a un o altre partit, sembla que la clau serà mobilitzar aquesta població.
Els dos candidats podrien estar interpretant de forma incorrecta l'existència d'aquests 6 milions de votants: consideren que els electors tenen una segona preferència al senyor Bayrou.
Però podria ser que aquesta segona alternativa fos l'abstenció, i en aquest cas podríem parlar d'un sistema de partits amb cartes marcades, molt llunyà dels clàssics sistemes en els quals el vot útil està a l'ordre del dia.
Si la participació a la Segona volta baixa molt podem parlar de crisi dels partits importants. L'aire fresc no seria tant l'efecte Royal o Sarkozy, sinó la força del centre polític (encara avui dèbil en nombre de vots però baròmetre real de la crítica de la ciutadania als dos partits grans).

dilluns, 23 abril de 2007

AMB, habitants i territoriants (ii)


Les conseqüències socials del procés de dispersió de la població al llarg de l'àrea metropolitana van més enllà de la dispersió de tasques quotidianes.
En concret em centraré en dues: en primer lloc, els costos econòmics i socials derivats de la modernització i actualització d'infraestructures, transports i canalitzacions. És evident que moltes de les persones que marxen a municipis de la primera i segona corona ho fan perquè no es poden permetre viure a Barcelona. Doncs bé, marxar fora i treballar a Barcelona obliga a Generalitat i Ajuntaments a millorar la xarxa de Renfe, els transports, els serveis de neteja, asfaltar i pavimentar nous carrers, tenir més policia, etc. Especialment greus són les crítiques als municipis que s'han dedicat a permetre construir àrees residencials amb cases familiars i adosades.

En segon lloc, les repercusions polítiques i socials. Deia Oliver, al seu llibre "Democracy in suburbia" basat en Chicago que quan no es coneix els teus veïns existeixen dificultats per la generació de societats crítiques, amb elevats nivells de capital social i d'interès pels assumptes polítics. En els darrers anys s'han fet uns primers treballs exploratori basat en l'estudi de 6 municipis de la primera i segona corona. En aquells districtes electorals amb major quantitat de nous residents, s'han trobat indicis menor participació electoral en les eleccions municipals i menor grau d'associacionisme. Aquest estudi es podria completar en els propers anys.

Tornem al títol. Quin sentit té que Barcelona expulsi indirectament ciutadans i després pateixi aquests efectes per la manca d'inversió de les infraestructures?
Quin sentit té potenciar el finançament a Barcelona si els mercats de treball, les àrees de centralitat funcional del dia a dia i el transport s'ha de pensar en termes metropolitans?  Per què no hi ha interès polític en retornar a aquella idea i sí en crear altres institucions com són les vegueries i l'Euroregió, també necessàries en lògiques territorials més àmplies?

dimarts, 17 abril de 2007

AMB i Habitants (i)

Porto ja uns quants anys (des de finals del 2004) treballant amb un concepte extret per geògrafs però que encara avui no s'ha treballat massa a casa nostra,segurament perquè té una evolució que no s'atura. Existeix una clara diferenciació entre el concepte juridico-administratiu de l'habitant d'un municipi, basat en el padró, i la vinculació econòmica i sociològica del subjecte amb el municipi.

Els darrers anys la població de Barcelona, principalment entre 25 i 40 anys, ha marxat de la ciutat amb destinació, els municipis de l'Àrea Metropolitana. En alguns casos els motius de canvi és la incipient desconcentració d'activitat productiva en altres municipis (creixement econòmic de Sabadell, Castelldefels, Mataró). En altres casos el canvi ve produït per decisions vinculades amb el preu de l'habitatge.

En el primer cas, i cada cop en més casos, el canvi de municipi no coincideix amb el lloc de residència. Simplement s'aprofita una major proximitat al lloc de treball i una millor qualitat de vida.

En el segon cas es relaciona el que en geografia s'anomena "urban sprawl". Aquest fenomen implica una pendulació de la quotidianitat, que deriva en l'exercici de la feina a la ciutat de Barcelona, l'oci i compres a un altre municipi i es descansa i dorm a un tercer.
La meva pregunta és... si els impostos municipals de Barcelona els paguen bàsicament els residents, per què els que no hi viuen però hi treballen, que fan servir serveis comuns i que també embruten la ciutat, no hi paguen??? Per què l'Ajuntament de Barcelona ha de garantir amb els impostos de 1,6 milions de persones que 2,5 milions de persones que utilitzen el seu terme municipal per viure, comprar, fer oci o treballar sense cap mena de compensació? És evident que hi ha un greu problema entre el concepte jurídico-administratiu d'habitant i el del territoriant, que és el ciutadà que marxa de Barcelona, però no del tot.

Continuarem parlant del tema... en el proper número


dimarts, 10 abril de 2007

Inglés, lengua franca sin fecha de caducidad


Parece ser que algunos lingüistas de reconocido prestigio presagian un predominio del inglés como lengua franca para muchos más siglos.
Miren, yo no soy lingüista y presagio que el mundo será cada vez más plurilingüe. Es decir, cada vez será más difícil encontrar a alguien en una empresa internacional o en una ciudad importante que no hable dos idiomas. Será el inglés la lengua franca? Veremos para qué. LA capacidad del inglés es indiscutible cuando se trata de mezclar personas con varias primeras lenguas. Ahora bien, en muchas situaciones otros idiomas van a ser relevantes y cada vez más. Sobretodo cuando se trate de relaciones cliente-empresario. Fíjense la necesidad de aprender alemán para tratar con clientes alemanes, o el ruso con los emprendedores catalanes en Europa del Este, o el chino para los que empiezan a creer en ese mercado. En definitiva, pongo en solfa esa afirmación sin olvidar que hay una tendencia cada vez mayor a acercanos a otras personas en su propio idioma, sobretodo cuando hay que ganarse la confianza.
Tampoco deben obviar los lingüistas que existen procesos migratorios y en ese entorno los Norteamericanos aprenden rápido al ver cuánta población hispana existe. De la mezcla entre personas surgen variantes de la misma lengua y quién sabe si el futuro del inglés como lengua uniforme no quedará en el olvido en 100 años por culpa del castellano.

Més de 100 morts a les carreteres

Més de 100 persones han mort durant els darrers dies a les carreteres espanyoles. La DGT, i en concret el PSOE, parlen ara de reduir la velocitat límit per evitar accidents. De res serveixen els anuncis, l'increment de multes i els punts, ara resulta que el problema és que la gent córre massa.
Senyors responsables, si poden fer un tomb veuran que les persones que compleixen els límits de velocitat no tenen accidents. De fet a les autopistes hi ha més xocs a menys de 100 per hora que a 130, molt sovint per situacions en les quals dos turistes xoquen lateralment al fer un avançament a un camió.
A les carreteres principals tampoc hi ha accidents, es troben molt sovint a les secundàries amb limitacions de velocitat menors de 80.
Quin és el problema? Primer els conductors, que fan que tot i tenir millor temps que a Alemanya o França aquí tinguem més accidents. A Alemanya els límits de velocitat són més elevats, i a França si no m'equivoco és de 130 a l'autopista.
Segon les carreteres, en alguns casos en situacions lamentables. En el cas de les autopistes, hi ha molts trams amb dos carrils, generant-se situacions complicades.
De res servirà reduir la velocitat límit si quan plou molt la gent segueix circulant a més de 140. Durant uns mesos la psicosi de les multes ha estat palesa a les carreteres, però sembla que la gent veu que no hi ha tanta policia i radars i segueix fent el mateix de sempre .

dimarts, 3 abril de 2007

l'Ebre baixa ple

L'Ebre és d'aquells rius que quan té força impressiona. Desgraciadament, al seu pas per Tortosa té un comportament extrem. O baixa gairebé sec (a l'estiu es pot creuar sense problemes de peus) o gairebé es desborda, com aquests dies.
Apareixen els típics comentaris oportunistes des dels que creuen que és aigua desaprofitada, perduda, i que serviria a Múrcia i València per tenir aigua tot l'any.
Aquí hi ha dos temes que contradiuen tota la demanda populista que defensen alguns diaris:
El primer és que el problema de l'Ebre no és el cabal total d'aigua annual (que és elevat) sinó el mitjà. En la situació d'aquests dies seria impossible desviar l'aigua cap a Múrcia i València per un problema de capacitat. Si descomptem l'excés d'aigua dels 6 dies amb més aigua de tot l'any, el cabal mitjà no té prou capacitat com per poder fer cap transvasament.
El segon tema és que la Comunitat Valenciana i Múrcia segueix insistint en la demanda d'aigua a tercers. A la Comunitat Valenciana plou tant com al sud de Catalunya, la diferència és la forma de gestionar l'aigua i la forma de garantir que quan plou es pot fer servir. Aquesta és la gran diferència, quan aquí l'aigua de l'Ebre porta residus que serveixen per garantir el Delta, l'aigua que cau al Llevant valencià i murcià sí es perd en l'oblit, el mateix oblit per reinvidicar millors infraestructures i no tanta "solidaritat".