dissabte, 31 març de 2007

Visita a Poblet i Montblanc

Una visita interessant amb un grup d'amics un dissabte és sempre un plaer. Sobretot quan s'acaba tenint temps per fer un cafè, visitar tranquilament els monuments i dinar a El senglar, el restaurant més gran i alhora contundent de l'Espluga.
Per acabar, un tomb per Montblanc d'aquells que sempre va bé fer.
Aquesta ruta, que passa per ser una de les més habituals en les comarques d'interior de Tarragona, aglutina bona gastronomia, naturalesa, accessos fàcils des de l'AP-2. Llàstima que hagi fet la ruta 4 cops en 3 anys, però de ben segur que en successius anys hi tornaré.

dijous, 29 març de 2007

El último rey de Escocia

El pasado domingo fui a ver El último rey de Escocia, una película que se presentó aquí poco antes de los Óscar y que juega la carta de la interpretación magistral de Forest Whitaker como el dictador Amin.
La película tiene un inicio un tanto autobiográfico, centrado en el Doctor Nicholas Galligan, un joven médico que decide empezar su carrera colaborando fuera de su natal Escocia. Un golpe de suerte (de buena al principio, de mala al final) le permite conocer al recién llegado presidente de Uganda, Amin, que pocos días más tarde lo cita en Kampala para ofrecerle ser su médico personal.
A partir de ese momento la película muestra el antagonismo del dictador Amin, que tiene que convivir con una disidencia comunista que repele con brutalidad, y su médico convertido en asesor más directo por la falta de confianza de Amin en todo su entorno.
Lo mejor de la película es el ya citado Whitaker, que en versión original está genial porque realmente habla el inglés como lo hacen en África, y el dinamismo. Son dos horas que al principio van de forma lenta pero que tiene una última media hora trepidante. El punto débil es quizá que hay demasiado interés en los motivos del cambio del personaje protagonista, el médico, y poco en la evolución real de Amin. El personaje, y el actor, daban para más.

Independència amb ERC de regal?

Puc estar d'acord amb la viabilitat d'un Estat català, o amb federalisme amb alt grau de descentralització, amb la viabilitat econòmica i cultural, bàsicament perquè la Catalunya que volen a Espanya no és la real (igual que alguns catalans no volen la Catalunya actual, per altres motius).
Ara bé, la situació actual és lamentable. Un esperpent. El govern que acaba d'arrancar i que té alguns elements de força solvència està acompanyat d'una classe política ineficient, que canvia d'opinió cada 4 mesos,que passa de pactar amb el PSC a voler la independència immediata.
D'acord, fem el referèndum, busquem-nos problemes a tot arreu. Busquem-nos el rebuig d'Europa (perquè el tindríem si primer no s'arregla la situació amb Espanya) i el rebuig definitiu de la classe econòmica espanyola,que ja va a amagar en aïllar-nos però no dubtaria en fer-ho de nou.

D'acord, fem el referèndum tot i saber que la Catalunya actual, la Catalunya real, no aniria a votar o bé sortiria el No. Però, i sí sortís el sí?? M'ho pregunto i penso, quina manda!!! Quina mandra perquè en el pack vindria inclós una ERC que ja no tindria la joguina favorita, amb la que ha fet el que ha volgut en els darrers dies. Quina mandra, tindríem un cap d'estat sense formació, uns ministres filòlegs, historiadors i arqueòlegs (no em queixo de la carrera sinó de la vinculació amb la gestió pública). Quina mandra, tindríem polítics de disseny, aquells que cada cop s'assemblen més a la seva imitació del Polònia i aquells que els assessoren i no saben fer fotocòpies d'estudis quan manaven. Quina mandra, tindríem uns personatges que encara usarien la constitució espanyola per reivindicar una nova política lingüística que protegís el castellà.
De debó il·lusiona aquest escenari? No més que l'actual, perquè el major problema és que seria un camí ple de problemes i de repercusions REALS i ECONÒMIQUES per tots els catalans, però més enllà patiríem la incompetència dels que ens manen, que difícilment serien directors de cap empresa important si no haguessin entrat en política.

dilluns, 26 març de 2007

ERC torna a jugar entre dues aigües

L'actitud d'ERC realment em té desconcertat, suposo que no només a mi. El pitjor és que desconcerta a CiU i PSC, que són els que en teoria haurien de tenir clar amb qui s'estan jugant el futur govern.
Xavier Vendrell anuncia que si CiU promet convocar un referèndum d'autodeterminació (no sé amb quina legislació volen convocar-lo) formarien govern amb ells. Una decisió molt perillosa, quatre mesos més tard del nou govern que, en el back-office, sembla que està funcionant molt millor que l'anterior.
ERC té un greu problema intern i és que la posició de Carretero és més majoritària del que desitjarien alguns. És un problema perquè bona part dels peixos grossos del partit que estarien d'acord amb aquesta proposta són precisament els components més fluixos del partit, els menys preparats i els menys recomanables per un govern amb habilitats tècniques.
Els governs necessiten un temps de rodatge i un canvi sobtat provocaria mig any més d'impàs, necessitat de crear un programa de govern nou, etc. És a dir, implicaria que dels darrers 5 anys s'hauria "governat" plenament només la meitat del temps (i d'aquella manera amb el tema de l'estatut de rerafons).
Potser a Esquerra li diverteix aquest joc, però i si el PSC es cansa d'ells i CiU desconfia??
La meva opinió és que dins del govern qui ha de parar els peus a ERC no és pas el PSC, sinó Iniciativa, que seria la més perjudicada i la que més aposta per polítiques d'esquerres.

dimarts, 20 març de 2007

Nacions Unides elabora un videojoc per la "reducció de desastres"

El joc, destinat a nanos joves, recrea escenaris amb catàstrofes ben diferents com són:un tsunami, un huracà i incendi o un terratrèmol. Amb un determinat pressupost s'ha de construir habitatge, hospitals, infraestructures. En definitiva, gestionar correctament les crisis humanitàries.
De ben segur que Nacions Unides no crea un joc sobre com gestionar els diners que les persones donen per aquests desastres i que, en el cas del Tsunami, diuen que en molts casos encara no han arribat.

dilluns, 19 març de 2007

Sostres desqualifica a Huertas Claveria

El senyor Salvador Sostres, articulista de l'Avui, en el seu blog fa referència a Huertas Claveria, desaparegut fa menys d'un mes.
Comenta, entre d'altres perles, que anant a dinar amb un amic va demanar porc i el seu amic el va alertar de que potser s'estava menjant al Huertas Claveria perquè els "sociates" potser es reencarnen en el que van ser en vida.

Aquest article, sort que no s'ha publicat a l'Avui, demostra quin tipus de persona és aquest senyor. Un sectari, un maleducat i una persona que no respecta les persones que han mort. No conec al Huertas Claveria, però el dia de la seva mort hi havia gent de molts colors polítics, simplement se l'estimaven. No crec que gaires convergents vagin a acomiadar al Sostres el dia que mori, bàsicament perquè les persones normals no diferenciesn els porcs dels àngels segons el seu carnet de simpatitzant.

divendres, 16 març de 2007

Els MiR amenacen amb reivindicacions

La notícia apareix avui a 20minutos, tot i que el contingut sembla més propi d'una situació de descontentament personal.
Els MiR es queixen de treballar moltes hores, cobrar poc i tenir molta responsabilitat. En tot l'article només trobo una referència concreta al sou, que diuen que és un base aproximat de 1.200 euros. Ometen que en alguns hospitals cada guàrdia supera els 400 euros per dia, amb el qual 3 cops al mes el sou pot arribar als 2.400 euros (i us garanteixo que molt sovint a les guàrdies poden dormir i fins i tot fer festes).
S'han de començar a dir les coses com són. El col·lectiu de metges/esses i MiR és un dels col·lectius més insolidaris que existeix. Creuen que tenen una feina essencial per la societat, i estic d'acord, però són els més odiats dins de la sanitat perquè no respecten la feina ni les reivindicacions d'infermeres i altres feines de suport mèdic. A més a més, es senten especials, no tenen el mateix tracte per fer Doctorats (amb molt menys que un biòleg obtenen el títol de Doctor en biomedicina).

No oblidem les vagues de l'any passat a Catalunya. Tant bon punt com va acabar la d'infermeres, amb la pressió exercida pels metges per finiquitar-la amb mínima solidaritat, es va iniciar la de metges. M'agradaria veure alguns metges treballant amb els mitjans que tenen a Cuba, o el Sud-est asiàtic, potser molts no voldrien ser-ho. En aquests casos és quan es demostra qui estima la professió i qui vol tenir un estatus elevat amb ingressos garantits.

MiR mal pagats? No. MiR treballen molt? Sí, però també advocats, auditors, consultors, doctorands, i caps d'aquests cobren gairebé mai més de 1.400 euros els primers anys de feina.
I una altra dada, el problema fonamental dels sous baixos pels joves no s'ha d'analitzar en la situació actual, sinó en el poc augment quan s'adquireix experiència, quelcom que s'acaba quan un MiR aconsegueix plaça.

dimarts, 13 març de 2007

Barcelona, hub internacional?

Em desperto amb una afirmació d'un dels responsables de CCOO a Catalunya sobre l'aeroport de Barcelona. El senyor, Llorenç de nom, afirma que tota la demanda d'un aeroport amb connexió transoceànica segurament és somiar truïtes. És a dir, afirma que no és realista aconseguir-ho perquè Barcelona no té el poder de Frankfurt o París. I jo em pregunto, potser no té el poder econòmic d'aquests països, però és una ciutat capdavantera en moltes coses vinculades al turisme de masses i al turisme de negocis (grans fires, congressos, una projecció internacional). Convido al senyor de CCOO que pregunti als EUA a qualsevol ciutadà si reconeix Barcelona o Frankfurt com a ciutat on volgués aterrar a Europa, la resposta és clara.
D'aquest tema de l'aeroport de ben segur que parlaré en una altra ocasió, però com a mínim ha de quedar palesa aquesta crítica. Un cop més els senyors del CCOO han perdut una ocasió d'or per ser ambiciosos, de manifestar el seu progressisme. El progressisme no pensa en realisme, pensa en finalitats (no utòpiques). Pensar que una pressió de Catalunya i els seus empresaris serà crear massa expectatives és declarar que no Barcelona no pot arribar a ser aeroportuàriament Frankfurt o París posant-hi els mitjans corresponents. A banda es minusvalora la capacitat de l'aeroport, en el qual sí hi creu la Star Alliance.
Potser el major problema, a l'igual que amb altres temes com el model d'universitat, és que CCOO no té cap aportació diferent o se'n va per la vessant realista-centralista?

dilluns, 12 març de 2007

El PP y las manifestaciones

En democracia es legítimo manifestarse. Incluso algunos dicen que es bueno que los ciudadanos muestren opiniones sobre el gobierno más allá del simple voto. Ahora bien, todos sabemos que ese sistema asambleario no es el que propugna el PP. El PP utiliza a los ciudadanos como voz mediática.
No juzgo que de Juana Chaos sea un no arrepentido, ni tampoco un asesino, igual que el PP no quiere hablar de los ex-franquistas no arrepentidos que siguen propugnando la xenofobia y el odio en nombre de la España una,grande y libre que los manifestantes del sábado pedían. Ahora bien, mi conocimiento jurídico no llega para conocer si la prisión atenuada es lo que realmente el PP quiera que parezca (libertad) o es una simple torpeza del PSOE. No puedo juzgar y es por ello que no tengo un veredicto sobre esta materia.
Resulta sorprendente que los conceptos España, víctimas, PSOE, ETA y mentiras sean asociadas y disociadas de una sola forma. España va unida a víctimas, PSOE y ETA con asesinos. Ese discurso ha calado y me entristece enormemente. No sólo porque el propio PSOE no hizo lo mismo cuando el PP negoció con ETA, sinó porque hay socialistas que se sienten muy españoles (no es mi caso) y socialistas que también han muerto por el hecho de serlo. A partir de ahí, el debate político es secundario, es una batalla sin principios, con una finalidad que mucha gente ve alejada. Esa es la pena, habrá mucha gente que no irá a votar siendo de centro o de izquierdas. La derecha ya ha sido movilizada y no parará.
La crítica aquí es que se puede generar una percepción popular tremenda de algo que tiene tonalidades azules, grises y verdes (tantas como complicado resulta el tema vasco y la propia legislación penal).

dimecres, 7 març de 2007

C'est fini


Està clar que una temporada no pot ser gairebé mai perfecta en el futbol modern. El Barça ha perdut moltes competicions per subestimar el rival o la pròpia competició. Ara es troba que les úniques opcions passen per les dues competicions de casa.


La derrota contra el Liverpool troba per primer cop en 3 anys una doble explicació entre els problemes de l'equip i els problemes individuals. Altres derrotes venien definides per problemes puntuals, per falta de concentració en moments concrets o per problemes físics. Aquest any la cosa ha canviat i a tots els problemes que pot tenir un equip d'aquest nivell es planteja el baix estat de forma de quatre de les patums del vestidor: Ronaldinho, Deco, Eto'o i Messi.
Passi el que passi, no crec que un doblet lliga-copa portés canviés gaire els plans que tenen a la cúpula tècnica. De ben segur que un o dos dels considerats cracks marxaran. Jo apostaria per Deco i Ronaldinho, però tot dependrà de la resposta d'Eto'o a la conversa que tingui amb el president i entrenador. Si Eto'o vol canviar d'aires serà ell el que canviï.
Alternatives? Henry tornarà a ser una opció molt interessant. També Cristiano Ronaldo, tot i que opino que el Madrid ja el déu tenir lligat. Al mig camp arribaran dos fitxatges si marxa Deco. Aposto per Sneijder i/o Lampard.

El problema d'aquest equip és que està pensat per jugar d'una determinada manera i no es pot canviar gaire. És a dir, pot jugar amb 3-4-3; 4-3-3 ó 4-2-3-1 pero en cap cas els jugadors de mig camp poden ser jugadors de banda (no considerem Ronaldinho, Messi o Giuly com mig campistes encara que juguin a la banda). Tots els jugadors són jugadors que es senten bé al mig. Això dóna poques alternatives a l'equip quan es tracta de treballar amb equips similars al Liverpool, perquè aquests equips sempre tenen 4 migcampistes per vigilar als tres migcampistes, i quan la pilota passa a la banda les ajudes també acaben sent de dos o tres contra 1.

El Barça té, per tant, un problema de configuració tàctica. El Barça no pot fer un 4-2-3-1 com el València perquè no té cap Angulo, cap jugador que sigui un pulmó. Sota el meu punt de vista, per sobre de fitxar davanters o migcampistes el Barça ha de pensar si en cas de canviar cromos li interessar comprar-ne de repetits o ha de buscar alguna cosa complementària.

Hauria de ser capaç de plantejar un mig camp amb més equilibri. Fins ara l'equilibri el donava el mig centre i Deco. Actualment, amb Deco ofegat i el mig centre de torn en mala forma (Motta, Edmilson o Márquez) el mig camp fa aigües.

En fi, veurem com es desenvolupa el futur per poder plantejar un canvi veritable de la forma de plantejar l'equip que no depengui tant de la bona situació física i tècnica dels seus jugadors clau.

divendres, 2 març de 2007

Carpes a les places públiques

He de reconèixer que sóc dels que pensa que, com a norma general, la privatització de l'espai públic genera dinàmiques perverses, com pot ser la temptació dels que manen d'obtenir rèdit econòmic.
Ara bé, com tot, no crec que sigui bo una generalització excessiva ni tampoc la tant habitual crítica fàcil a tot el que sigui relacionat amb l'Ajuntament.
Apareixia ahir a la Vanguàrdia un article de Xavier Mas de Xaxàs al respecte, a la secció "Vivir en", criticant la proliferació d'aquestes carpes d'ús públic o privat que, segons ell, privatitzaven l'ús de l'espai públic limitant-ne la lliure participació. El darrer cas és l'ús de la Plaça Catalunya, primer per una exposició sobre la Regió Metropolitana i després per l'actual fira del llibre en català.

La meva crítica és si realment no estem fent com en altres coses, portant tant al límit un concepte que al final entra en la seva pròpia contradicció:
Privatitzar un espai públic, en termes econòmics, és evitar-ne el seu ús a uns quants. En termes filosòfics és posar-la a disposició d'interessos públics i no a interessos privats.

Ara bé, no tot l'espai públic té un ús "polivalent". No totes les places serveixen per jugar a futbol, ni tots els carrers serveixen per passejar. I en aquest sentit, la plaça Universitat, la plaça de la catedral i la plaça Catalunya són exemples de places que no tenen un ús quotidià. La gent no va a aquestes places a parlar. Poques persones estan a la Plaça Universitat més que per esperar algú que surt del metro. De la Plaça Catalunya millor ni en parlem, i de la catedral tot l'ús que té és el de lloc de pas, mercats d'artesania i turisme. Per tant, per què és dolent que es posin carpes que no impedeixen l'ús habitual de la plaça?
Estem privatitzant l'ús d'aquestes places? En el cas de Plaça Catalunya la meva resposta és no. No estem evitant l'ús de la plaça com a lloc de pas, però en aquest cas s'està donant un ús social al posar una fira del llibre en català d'accés LLIURE!
Des del punt de vista econòmic no s'ha privatitzat cap ús, o com a mínim no s'ha evitat cap ús habitual de la plaça. Des del punt de vista social el valor d'aquesta carpa és inqüestionable: permet que el turisme conegui l'existència del llibre en català, o fins i tot del català com a llengua d'ús social. Permet que la gent faci servir la plaça per quelcom més que per passar-hi entre un cantó i l'altre de la plaça i genera una promoció de la lectura.
Privatització de l'espai públic?? des del punt de vista econòmic, ja es sol privatitzar l'espai públic amb les places d'aparcament al carrer, les festes patronals i fins i tot, si m'apuren, amb el trànsit que produeixen activitats privades com concerts o partits de futbol i que dificulten l'ús que la gent desitja. Des del punt de vista polític, la privatització de l'espai públic no pot dependre mai del disseny i volum en metres quadrats de l'espai, ni de l'ús que l'urbanista o el polític tenia pensat, sinó de quin ús en fa la gent. Sense aquesta consideració qualsevol ús del concepte "privat" queda desvirtuat per la pròpia anàlisi específica.