dilluns, 3 de desembre de 2007

Persépolis, una peli diferent


Vist que en Dani Vidal no l'ha inclós en les seves crítiques cinematogràfiques, m'atreveixo a fer una lectura alternativa a la sinopsi de la película francesa Persépolis.

Autobiogràfica, creativa i apassionada. Aparentment tres qualificatius que farien pensar en una película personalista, de segell marcat, a l'estil Allen.
Ans al contrari, es pot veure-la sense pensar-lo com a producte individual. De fet al ser un film d'animació es pot pensar en un llarg equip de persones al darrera.

És autobiogràfica, potser sense pretendre-ho. Marjane Satrapi explica com es pot créixer a la Iran dels 70 i 80 sense pensar en un biaix. Viure el canvi d'una monarquia d'inspiració occidental a una república islamista podria donar com a producte una visió esbiaixada d'una iraniana que no vol ser-ho, la crítica ferotge dels que creuen que es parteix d'una concepció occidentalitzadora de l'Iran. Aquesta potencial crítica es mitiga quan, a meitat película, es dedica un temps a explicar la societat vienesa on viu la protagonista en l'adolescència. La societat vienesa venia a tenir els mateixos defectes que la iraniana. Amb llibertat, però sense família ni suport emocional. La Iran ultra-islàmica era una Iran sense llibertat pública, la societat vienesa era un desastre en l'àmbit privat. Aquest contrast, per alguns potser no gaire important, reflecteix sota el meu punt de vista l'element denúncia, superant fins i tot la ridícula repressió de tota influència occidental que s'ha tingut a Iran.

És creativa, no només per l'estil dels dibuixos, de poc detall i formes poc definides però originals. Es tracta també de la capacitat de fer que el somriure dels personatges conformi un punyent estímul per la vista, que els cabrejos provoquin ira i les escenes on els joves iranians ballen ens facin veure l'activitat d'una societat que pretenien adormir però volia seguir desperta.

I per últim, apassionada. Només així una història explicada de manera lenta pot donar la sensació de ser ràpida un cop surts del cinema. La història passa poc a poc, com en un llibre d'aquells de 1000 pàgines. Petits episodis que podrien semblar anecdòtics. I de fet així és. Però a mesura que tornes a pensar en tots aquests episodis, trobes la mesura del temps en relació al sentiment de cadascuna de les escenes. I arribes a la conclusió que Marjane Satrapi no vol denunciar el seu país per com es vivia. De fet ella no l'odiava, estimava aquella vida. Segurament no tant per com era, sinó perquè sense aquella vivència ara mateix no seria una dibuixant i autora de película d'èxit.

2 comentaris:

Endora ha dit...

La pillarè al meu videu quan sorti. Perquè el meu video... i el videaire que el porta és d'aquells que valen la pena i n'hi ha pocs. És a dir, tenen pelis clàssiques i de cinema d'autor. A més fan una oferta de conya per al cap de setmana: 3x3x3, tres pelis, tres euros, tres dies.
Això sí haurás de venir a viure a Premià ....et llogo una "cambra pròpia" ... àpali!

by Daniel Vidal ha dit...

Gràcies pel post!
De fet, estava convidat a la prestrena i no vaig poder anar. Així, li vaig donar a una amiga amb bon criteri per a que hi anés i fer una "crítica-comentari del·legada", però encara no sé perquè, no va anar-hi. :(

Sigui com sigui, em complau veure referències positives al cinema d'animació.