dimecres, 21 de novembre de 2007

Fets i no paraules

Els dos "líders" de la política catalana van ocupar ahir hores d'audiència, l'un televisiva i l'altre en la conferència anual.
L'Artur venia a presentar la nova Casa Gran del Catalanisme, el que havia de ser una proposta integradora, novedosa i ideològica que alguns van entendre que havia de sobrepassar els límits partidistes vist l'interès en rebre a tota la societat civil.
El contingut el pot comprar un gran espectre polític. Però permeti'm que davant la societat del coneixement, on l'accés a informació política està a l'abast de tothom, 47 pàgines de discurs em resultin excessives. Diuen els que dominen les tècniques del llenguatge que quan vols renovar una ideologia no és bo concentrar-lo en temps i espai,ho has d'espaiar i millor tenir 10 titulars en 1 mes que 2 grans dies d'eufòria. D'aquí que es prefereixin intervencions breus. Els riscos són grans, des dels propis d'un discurs que no pot ser brillant en tot moment fins la possibilitat de diluir-ho tot en dues idees força. Això li ha passat al Mas, dins un programa de futur que pretenia no únicament ser referència del debat polític uns dies, sinó ser també novedós, només s'ha destacat la idea del "dret a decidir", una idea ja inventada pels independentistes per un cantó i dels defensors del principi de subsidiarietat administratiu per un altre. Tota la resta de la seva intervenció ha quedat clarament enfocada a un catalanisme de simbologia no renovada, a unes fites de nació pot definides i a una política feta per i per als polítics, reduint aquí l'espai per un debat clarament prioritari com és la manca d'eficàcia dels polítics i la desafecció. Un debat que sobrevolava en tot moment l'exposició d'en Montilla (de Josés n'hi han més que d'Arturs). A ell no li interessa la simbologia que sobrevola la política i creu que una bona gestió en els temes que preocupen la societat poden ajudar a mitigar la desafecció. El risc és que la gestió no sigui excel·lent i la desafecció creixi per la sensació de tenir uns polítics gestors. Ahir donava la sensació d'estar parlant amb el gerent d'una administració, d'aquell encarregat de decidir quins diners s'inverteixen en cada àrea.
Montilla no va estar ni bé ni malament. Simplement va ser ell. Es va esforçar, va posar interès, va estar respectuós, amable i en algunes intervencions va estar fins i tot elegant i prudent. Fa uns dies un consultor en temes de governança va fer el silogisme del llenguatge del cor i de la panxa en política. Efectivament, no hi ha dubte que Montilla no parla amb la rauxa del que viu amb passió tot el que significa ser president. Ho faria igual de bé sent president d'un Consell Comarcal.

En definitiva, m'apropio del que deia el PSC en la seva campanya de l'any passat: Fets i no paraules. Sí, però no en el sentit de Mas i Montilla. Molta paraula i pocs canvis, moltes promeses de bona gestió i poques xifres concretes. Molta simbologia i poca ideologia nova.
Molt em temo que l'únic fet que es pot dir en poques paraules és que els polítics han perdut el respecte d'aquesta societat civil que ara pretenen que s'integri en Cases Grans (però estretes de ment) i en l'acció d'un govern que només gestiona.

2 comentaris:

David ha dit...

Subscric al 100% el comentari que has fet avui: molta xerrameca, poc peix al cove i els ciutadans que els fan nosa.

Enric Tomàs ha dit...

Jo també estic d'acord amb el que dius. Afegeixo, si em permets, dues coses: el que dius de la comunicació política és ben bé de primer de carrera (de la que sigui). Mas, però, sembla que no ho té molt present. Fixa't el PP i la seva anunciada voluntat de baixar impostos als que cobren menys de 16.000 euros anuals. QUè en sabem d'aqa idea? Res més. Els peperos, mica en mica, l'aniran explicant. Així s'asseguren úna continuada projecció mediàtica.
D'altra banda, lo de Montilla... ho has definit perfectament. És un gestor gris i aburrot. Jo vull un president amb rauxa. Mas és home de tòpics però alnmebys crec que en té més.