dilluns, 6 d’agost de 2007

Infraestructures, ens despertem tard

Estic buscant informació per un acte de contingut tècnic i empresarial (de la classe política passarem bastant) que organitzarem cap a finals d'any. M'estic trobant que el debat de les infraestructures és força limitat, però sí me n'adono que bona part del problema ve de molt enrera. Concretament dels 90 i en alguns temes fins i tot abans. Ens hem despertat, tothom s'ha adonat de la importància de les infraestructures pel país, però en lloc de reclamar-les a 5 o 6 anys vista, el que en molts casos és necessari per engegar procediments de construcció, tot s'està acumulant ara. Després de llegir molta informació em trobo amb les següents reflexions:
1. Autopistes. Es van signar concessions eternes sense cap contrapartida/obligació. D'aquí que l'empresa que s'està fent d'or amb l'AP7 i que hauria de construir les ampliacions, no fa cap carril nou, espera que ho faci l'administració. El problema a la zona de Tarragona es remonta als 90, quan es va construir Port Aventura, i el dels peatges als 80 quan quedava molt progre fer autopistes de pagament (signat pel president de llavors).
I de fet els que deien defensar Catalunya millor que ningú durant tot el debat sobre els peatges dels anys 90, a banda de prometre molt i no tocar res (no podia pels contractes), bàsicament va aconseguir la N2 com autovia. Queda en mans del govern actual,que segons CiU no defensa tant bé com ells la terra, superar aquest rècord.
2. Aeroports. La tercera pista va trigar el doble de temps del necessari en fer l'estudi d'impacte ambiental del Delta del Llobregat. Per la T-Sud ara ens córre pressa perquè veiem que se'ns ha quedat petit, però en el seu moment, quan va començar el fenomen de les low-cost al voltant de l'any 2000 ningú reclamava una construcció i adjudicació ràpida(cap article en tots els dossiers de premsa consultats). En aquest tema el debat tècnic ha superat al polític, tot i que aquí alguns defensen la gestió público-privada amb la boca petita.
3. Equilibri territorial. CiU va vendre que l'eix transversal, que ja s'ha quedat petit, no caldria desdoblar-se perquè era una via nova que no quedaria petita tant fàcilment (1-11-2001. El País. On per cert també es defensa el peatge com a forma per evitar congestions quan ERC deia de treure peatges al Maresme). Les diputacions s'han dedicat a construir accessos a capitals de comarca però la Generalitat (en aquest cas tots els partits) només han invertit al voltant de Barcelona.
4. Euroregió. Fa ja gairebé 4 o 5 anys que es parla de projectes consensuats amb País Valencià i l'Aragó, sobretot per descongestionar l'AP7, però no avança. El vell projecte de fer via ràpida des de Tortosa fins Pau passant per Lleida, reivindicació dels transportistes valencians, sembla que no té futur.
5. Energia. Tot està dit amb la MAT. Si per algun soci de govern fos, encara estaríem amb molins d'aigua. La connexió amb França és fonamental si no ens volem tornar Amish a la força.

En definitiva, tot i que la major part de cops se'ls endurà el tripartit, tothom té part de culpa, molts dels problemes venen anteriorment i algunes decisions s'han de prendre amb previsió de 4-5 anys vista pel temps de construcció, adjudicació i compra de terrenys. D'aquí que molts empresaris diguin que la classe política d'aquest país ha perdut l'autoritat.
I torno a la idea dels últims mesos, tot plegat està creant secessionisme però si amb el pack d'independència ve la classe política actual l'horitzó és molt negre... els uns perquè han tingut temps de sobra i capacitat d'influència als governs de Madrid i els altres perquè no han considerat aquests temes prioritats per l'acció de govern. Cal un pacte nacional que garanteixi un pla fins 2015,que no depengui de colors polítics ni de pressupostos i que es revisi per petites correccions.

4 comentaris:

Nicolas ha dit...

Se les cae el Rancho mi amigo!!!!!
Me asombró el desmadre anunciado por la tve ayer sobre el aeropuerto del Prat. Efectivamente, sos testigo, mi última visita terminó con mas de 2 horas de cola para hacer el check in.
Lo que me asombró más durante todo este tiempo es que mientras viví en BCN el debate mas significativo que escuché giraba en reivindicaciones culturales, idiomáticas y ese tipo de cosas. Nada estructural, nada de fondo, salvo algunas voces en relación a la co-participación, y demás. La discusión estatutaria se centró en la idiotez de un término. Hasta se publico un libro "el nombre de la cosa". Más aún ER durante el debate del estado de la nación se animó a rebelarse ante ZP y a decir "cuando va a entender Ud que yo no soy Español". El verdadero problema no es ser o no español, es garantizar las condiciones estructurales para el desarrollo de una región, que además, es rica.
Me parece que a veces la estrategia política discursiva de un catalanismo ciego cae en el olvido de lo estructural. Mientras Madrid siga teniendolos agarrados de los huevos en términos de negociación no hay mucha salida más allá de los pataleos culturusos.
No debería Catalunya posicionarse como un actor relevante dentro de la política Española, buscar un juego de alianzas con Madrid? -desactivando a la vez actores internos que lo imposibilitan-.
Si Catalunya lograra dejar de ser "rebelde" para ser inteligente en materia de veto económico lograría más, me parece, en terminos de estructura.
Un catalanismo bien entendido, que pondría en segundo plano un debate importante pero no urgente, como si un catalán es o no español. Lo importante es que para ser catatán se necesita tener luz, un aeropuerto, trenes, etc. A negociar se ha dicho!

A.Orte ha dit...

Completament d'acord amb tu, Nicolás. Durant un temps ho va ser, de pragmàtic. Tot sigui dit que CiU no es disputava amb ningú el seu rol, alhora, de defensor del ctalanisme pragmàtic que tu i jo defensem i alhora del dels símbols i la cultura, que tot sigui dit dóna la identitat (no vull dir que no ho sigui d'important).Efectivament el llibre "el nombre de la cosa" és un bon exemple de com discutir sobre termes no porta enlloc si el que la gent vol és viure millor. Escoltant el conseller Huguet a un li fa por pensar en el futur, perquè aquest es suposa que és el millor exponent dels temes tècnics dins d'ERC...
El tema de l'aeroport és complexe, s'han barrejat aspectes de gestió de l'aeroport i una constatació de la precarietat laboral. L'empresa que gestiona "terra" a l'aeroport no ha contractat gaire gent a l'estiu.

David ha dit...

Algunes aportacions sobre les autopistes, perquè el tema és de jutjat de guàrdia.

Acesa era propietat d'un banc anomenat Bankunion, que com molts altres bancs va tenir problemes a finals dels setanta. Tot i que el negoci de les autopistes funcionava, Acesa va acabar a mans de l'Estat cap el 1983.

Que va fer l'Estat? Privatitzar-la al cap d'uns anys, concretament cap el 1987. Fou llavors quan La Caixa prengué una participació majoritària. I la veritat és que el negoci no li ha anat gens malament...

Seguim: l'any 86 la Generalitat decideix perllongar l'autopista que acabava a Terrassa cap a Manresa, per tal de dotar de connexió ràpida al futur Eix del Llobregat. Es tria fer una via de peatge a causa de l'alt cost de l'obra.

Més llenya: a principis dels 90 el MOPU decideix perllongar l'autopista de Mataró. A diferència de totes les autovies que havia fet durant aquells anys va decidir que aquella seria una autopista de pagament (l'única feta en període socialista). Segons sembla l'argumentari era que l'autopista passava per zones benestants...

Per acallar les protestes d'alcades de la zona el nou ministre, Pepe Borrell, va decidir fer una jugada magistral: fer un peatge "tou" a canvi de perllongar la concessió del tram de Montgat a Mataró que expirava el 2004 (on també es va baixar el preu a la meitat). Dins el mateix pack va entrar l'A-17, que també finalitzava concessió el 2004. Les concessions ara acaben el 2021, o en altres paraules... hi ha dos peatges estem pagant gràcies al MOPU i al senyor Borrell.

La resta de la història és ben coneguda: descomptes impossibles d'utilitzar per intentar acallar el creixent descontentament d'uns usuaris que han pagat tota la vida per una infraestructura que porta dècades amortitzada, mentre el MOPU (actualment Fomento), no invertia un cèntim.

A.Orte ha dit...

Aquí ve el problema, sense Plans d'infraestructures a llarg termini que comprometin govern i oposició aquí no hi ha res a fer. Els uns quan poden pressionar no ho fan (ja els anava bé que manés Felipe i després l'Aznar) i els altres quan han d'anar per lliure no volen confrontar-se al PSOE per por a no rebre el seu tros de pastís quan es fan les quotes regionals al partit. Alternatives privades a les infraestructures porten a pagar sempre pel seu ús. Així és fàcil arribar a la conclusió que entre els contractes sense res a canvi, la voluntat, les ganes de no gastar diners i els debats sense contingut hem perdut el temps. I ara des de la política es demana que la política canviï??? És com els sindicats,que demanen als "actors econòmics i socials l'augment dels sous"... o sigui, demanen a sí mateixos.