dilluns, 9 de juliol de 2007

El mileurisme, causes conegudes, efectes preocupants?


Fa un temps vaig llegir estudis que demostren que fins i tot a Dinamarca, la pobresa dels joves, o com a mínim el mileurisme, existeix, però és un període de la seva vida (sobretot durant la formació), es tracten de les teories del "Life-cicle".
Ara que està de moda, amb raó, denunciar que els preus pugen per sobre dels salaris i que els joves són fonamentalmente mileuristes, em pregunto si aquest fenomen és realment una situació puntual o bé és una xacra per bona part de la vida de les persones.
Falta saber si el nostre mercat de treball permet oportunitats per progressar. Però falten estadístiques de tipus LONGITUDINAL (les que ens dirien si una persona que percep 1000 euros avui ho segueix fent x anys després).
Si fem foto fixa podem dir que el mileurisme és un problema greu i la pobresa relativa afecta cada cop més en edats més elevades (abans un llicenciat tenia bon sou...).
Ara bé, el problema són els sous o és el preu de l'habitatge?? Si percebem 1000 euros durant 4 anys però després tendim a tenir sous propers als 2000, la situació és diferent. En aquest cas, hem de treballar per tenir accés a l'habitatge de lloguer assequible, com fan amb els mileuristes a Dinamarca,quelcom on sí són diferents.La lectura allà no és tant pessimista, però la situació seria la mateixa.
Si en canvi un estudi ens digués que el mileurisme és de llarg recorregut quan l'analitzem individualment, la situació és clarament un problema del mercat laboral i dels sectors en els quals estem basant el nostre mercat.

6 comentaris:

David ha dit...

El més normal del món és que una persona comenci a treballar cobrant pocs diners, entre altres coses perquè un jove llicenciat no rendeix al 100%, ni al 80%. Pretendre cobrar 2.000 euros al mes acabat de sortir de la facultat és tan irreal com pagar 900 euros a un investigador postdoctoral.

El que ja no és normal és que una persona amb experiència contrastada estigui cobrant com si fos un aprenent. I això és el que està passant actualment a molts llocs i amb el vist-i-plau dels sindicats (o si més no fent veure que no ho veuen).

En quant als pisos, el forat negre està en el mercat de lloguer. Si hi hagués hagut un parc públic d'habitatge de lloguer hauria pogut actuar com a vàlvula d'escapament davant increments de la bombolla immobiliària. El drama és que no hi és i que ara s'ha de crear a corre cuita, utilitzant sòl per equipaments i hipotecant (mai millor dit) inversions que entren en competència amb d'altres.

A.Orte ha dit...

David, esperava la teva resposta. No trobes que la magnitud del problema quedaria realment valorada si tinguèssim dades reals? la meva lectura, no sé si se'n desprèn del post, és que és la interacció d'aquests dos elements, i no pas un com a conseqüència de l'altre
Amb 1.000 euros hauria de donar per un lloguer i despeses quotidianes. Potser no per viatjar lluny però sí estalviar per imprevistos...
A Suècia, on he viscut, si entres en la borsa de lloguer pots viure amb 1.200 euros modesta però dignament,cosa que tenint en compte que tot és un 15% més car està clar on tenim la diferència.
Respecte els sindicats, tenen por de la Universitat, de les mentalitats que crea, de l'esperit de classe. UGt sembla que s'hi està acostumant, CCOO està absolutament cagat de tots els treballadors vinculats a sectors tecnològics, i similars, que es veuen més reflectits pels "white-collar" dels bancs que pels operaris d'indústria en el que ells basen el seu discurs. I tampoc estan gaire satisfets de les característiques dels estudiants vinculats als seus sindicats d'estudiants, AEP i similars, d'unes característiques més pròpies de la burgesia catalana.

David ha dit...

Hola Andreu,

Per descomptat, si tinguéssim dades i un estudi seriós, podríem concloure algunes coses. La meva intuïció em diu que és la interacció entre ambdues variables (baixos salaris + alt cost de l'habitatge) el que genera el problema. De moment només veiem els resultats: si vols independitzar-te, o tens la sort de què et toca la rifa dels pisos (mai millor dit), o et toca compartir habitatge com feien els barcelonins a la postguerra.

Per fer un estudi seriós s'ha de defugir d'agafar la distribució de tota la població i centrar-se en els dos grups d'edat jove: els de 18 a 25 anys i els de 26 a 34. Jo posaria la mà al foc que la distribució de salaris d'aquests dos grups està clarament esbiaixada a la baixa respecte la distribució de salaris de la població. En el primer grup és normal (és el que havia comentat a l'apartat anterior), però ja deixa de ser normal al segon, ja que se suposa que aquestes persones tenen una experiència laboral mitjana de cinc-set anys. Aquí és on està el problema.

Les causes d'aquest problema són moltes: manca de prou feines d'alta qualificació i que generin alt valor afegit; un mercat laboral molt rígid que prima als insiders (i d'això en saben molt els sindicats); una classe empresarial no massa preparada; i l'actitud resignada de bona part del jovent, entre altres coses, perquè els seus pares són la generació que comparativament està millor i pot mantenir-los.


En quant a l'habitatge també es comet l'error d'utilitzar dades agregades, quan el que interessa veure és quin esforç cal fer per adquirir el primer habitatge. A mi no em diuen res les estadístiques que diuen que la hipoteca mitjana està en 150.000 euros, per la senzilla raó que n'hi ha moltes de petites que serveixen per adquirir un pis una mica més gran, o directament per pagar el Cayenne o l'operació de cirurgia estètica a compte del contribuent (si se sabés quants cotxes de gamma alta s'han pagat aprofitant-se de la deducció de l'habitatge l'escàndol seria majúscul).

I el tema de les dades fa por, perquè o bé són irreals (per exemple les que publica el Ministeri de l'Habitatge), o bé es nega l'accés als investigadors a analitzar les microdades, tal i com denuncia repetidament en Montalvo.

La pregunta del milió és què passarà d'aquí uns anys, quan els pares d'aquests mileuristes estiguin jubilats (i prou feina tinguin per mantenir-se ells) i encara no estiguin en condicions de formar una família. O què passarà amb la Seguretat Social amb força gent que o bé no ha cotitzat (perquè la feien passar de becari); o bé està cotitzant per sota el que seria desitjable (com a fals autònom, per exemple).

by Daniel Vidal ha dit...

Causes conegudes? No crec que estiguin gens clares les causes del mileurisme.

El tema per mi és la mediocritat. La gent, els estudis, la formació, etc. tendeix a sentir-se confortable en la mediocritat. No és prima la excel•lència. Si ets bo, cobres igual que el dolent, fent més feina.
Lamentablement, el nostre s'està convertint en un país de serveis (cambrers, per exemple) o administratius. I està clar que, per aquest serveis, no pot haver-hi determinats sous, donat l'escàs valor afegit que es pot donar i la dificultat de traslladar aquest valor afegit al preu.
Si un és un bon (metge, economista, etc. etc.) a Espanya no te res a fer ni en reconeixement social ni econòmic.
Però enlloc d'anar a fora, com la família/el temps/la gastronomia/el barça/la manca d'idiomes, etc. tiren molt, doncs es prefereix quedar-se aquí, malbaratant els millors anys.
La manca, a més, d’esperit emprenedor (com a tot, s'ha d'inculcar, més que no facilitar), provoca una població captiva (però això sí, confortablement instal•lada en pisos a pagar en 45 anys).
Ja veureu el que passarà d'aquí 'x' anys (pocs) quan factures, etc. entrin directament en la comptabilitat i centenars d'administratius que ara fan una nul·la feina econòmica es vagin al carrer....

David ha dit...

Molt bona reflexió Dani... de fet a moltes empreses dels Estats Units ja s'estan deslocalitzant serveis com, per exemple, la preparació de comptabilitats o la confecció de les declaracions d'impostos.

A més de la manca de cultura de ser emprenedor (cosa que serà difícil de superar, ja que resulta ser molt més fàcil i lucratiu ser funcionari de la Caixa que no pas un petit empresari d'un sector més o menys respectable), hi ha també una manca de cultura del lideratge(molts cops els primers inútils són els teòrics líders), i també una manca de cultura de la reenginyeria de processos.

by Daniel Vidal ha dit...

Si teniu la oportunitat, llegiu el conjunt d'articles que formen el Dossier de la revista "Corrier International" núm. 870 (del 5 al 11 de juliol) -en francès-.
La temàtica: "La rebel·lió dels joves al Japó". Toca el fenòmen 'freeter' (que fa un temps que segueixo) i que amb google podreu conèixer.
Si algú vol copia del dossier (pdf) m'ho diu, ok?