dimarts, 24 d’abril de 2007

França: les esquerres i les dretes


La primera volta de les eleccions a la Presidència francesa han provocat un enfrontament, clàssic, entre Gaullistes i Socialistes per la segona volta.
L'escenari no s'ha modificat gaire des de l'any 2002.
Està clar que França segueix amoïnada per la seva situació econòmica i pel fenomen de la immigració. L'any 2002 el discurs directe de le Pen va triomfar. En aquest cas sembla que hi ha tonalitats intermitges. Els socialistes han après de les revoltes del 2005 i han presentat un missatge que ha agradat als que en dubtaven. La dreta aprofita la tirada que té el seu missatge favorable a la garantia de la seguretat i l'incivisme, amb mesures coercitives.
Ara bé, hi ha un partit clau per entendre l'alta participació en aquestes eleccions (un 85%), i és la força del candidat de centre, François Bayrou.
Les següents hores a la primera volta ha deparat una disputa pels 6 milions de votants d'aquest candidat. Sota el meu punt de vista, és irrelevant conèixer la inclinació del propi Bayrou ara que no hi és en la pugna electoral. Si d'ell depèn tractarà de donar suport a aquell candidat que, en cas de guanyar les eleccions generals (al parlament) pugui donar cabuda al seu partit.
Per tant, si bé és segur que una proporció de votants aniran a parar a un o altre partit, sembla que la clau serà mobilitzar aquesta població.
Els dos candidats podrien estar interpretant de forma incorrecta l'existència d'aquests 6 milions de votants: consideren que els electors tenen una segona preferència al senyor Bayrou.
Però podria ser que aquesta segona alternativa fos l'abstenció, i en aquest cas podríem parlar d'un sistema de partits amb cartes marcades, molt llunyà dels clàssics sistemes en els quals el vot útil està a l'ordre del dia.
Si la participació a la Segona volta baixa molt podem parlar de crisi dels partits importants. L'aire fresc no seria tant l'efecte Royal o Sarkozy, sinó la força del centre polític (encara avui dèbil en nombre de vots però baròmetre real de la crítica de la ciutadania als dos partits grans).

2 comentaris:

David ha dit...

Molt bona reflexió, però al final el que compta és que qui guanyi en vots serà el president. I d'aquí un any ningú se'n recordarà de què un tal Bayrou, com ningú se'n recorda ara que fa quinze anys un 20% dels nordamericans van votar a un tal Ross Perot per a president.

A.Orte ha dit...

El que tractava d'explicar és la rellevància de les properes eleccions generals a França. El cas de semipresidencialisme francès, com s'ha demostrat, és molt interessant perquè en el cas de Bayrou tornarà a ser cap de llista per les generals i en aquell cas hi ha només una volta en la que està en joc l'estabilitat del govern. El President de la REpública és important, però una cohabitació seria molt interessant per al país, i per això Bayrou no es mulla.