divendres, 28 de desembre de 2007

Salamanca: l'alcalde puja els impostos


Els polítics competeixen per baixar els impostos, però alhora cada cop tenim més necessitat (per llei) de serveis públics.

És evident que si els Ajuntaments baixen els impostos municipals i a la vegada es mantenen les transferències de l'Estat poden passar tres coses: que pugi el deute de l'Ajuntament (com han fet a Madrid i València, que arriba ja al 70%), que els Ajuntaments es financiïn de manera innovadora, venent-se sòl públic o que els serveis públics es privatitzin i es pagui pel seu cost.

En el cas de Salamanca, després de tenir impostos municipals molt per sota del que una ciutat mitjana pot tenir, l'Ajuntament veu com el deute és extramadament elevat. Només quedava pujar l'IBI i i el finançament de serveis que, per altra, banda, privatitzats acabarien sent molt més cars. A favor de les decisions d'alcaldes com aquests cal dir que hi ha una mena de topalls a l'IBI que en el cas de Salamanca pràcticament es fregava el topall inferior.

En gestió pública ja està tot inventat. A EUA fa uns anys es van trobar que no podien apagar incendis perquè tota la plantilla de bombers (públics) havia quedat en no res per la reducció d'impostos. Aquí ara comencem a trobar-nos amb comportaments similars, decisions de 8 anys enrere que comencen a afectar els decisors d'avui. I mentrestant predomina la idea de "cal baixar els impostos" enlloc de la lògica que em sembla correcta: cada realitat social té una situació d'equilibri. Una ciutat que demanda molts serveis públics (bàsicament neteja, policia i transport públic) ha de tenir uns impostos de nivell intermig.

Un món sense fi

Surt a la venda el que de ben segur serà supervendes 2008, "un món sense fi/un mundo sin fin", la continuació del que era la vida de Kingsbridge, o el que és el mateix, el lloc on Tom Builder va iniciar la catedral a "els pilars de la terra".
I encara que no m'he llegit la versió anglesa que porta mesos a les llibreries, de ben segur que trobaré unes setmanes per poder-lo llegir amb atenció.
No han faltat ja els crítics de torn, no tant criticant la qualitat del llibre, que tot arribarà, sinó desprestigiant tot el gènere de "best-sellers", donant per fet que són llibres de poca qualitat literària. I de ben segur és cert, però considero que ha de predominar clarament les bones crítiques per aconseguir que hi hagi gent que llegeixi llibres, o fins i tot que llegeixi només novel·les d'aquest estil. És com el sociòleg que no sap qui és Ronaldinho o no té ni tant sols una ràdio o TV a casa.
La contrarèplica dels "puristes" és que per apropar-nos a una cultura baixa de qualitat en paraules ja tenim el cinema. I segurament és cert, tot i que posats a separar els món paral·lels, el món collindant de la tele és la telescombraria i el món collindant dels llibres passaria per una literatura de qualitat intermitja. Per tant, l'hàbit és evident que ajuda més en el món dels llibres que en el món de la tele.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Un clàssic blanc (0-1)


Clara victòria del Madrid, no traduïda en el marcador. Una nit d'impotència on el públic va quedar anul·lat des de la mitja part i la sensació que l'entrenador i alguns jugadors clau han perdut els papers.

Els meus presagis en la vigília es van fer realitat, un partit obert en el qual el control de mig camp, el físic i la bona defensa del Madrid van facilitar nombrosos contraatacs, només finalitzats en una ocasió.
El Barça de Rijkaard necessita estar molt bé per guanyar als millors rivals. El mig del camp és molt tècnic, però si els tres davanters no tenen una alta mobilitat es tornen més aviat previsibles. Les distàncies entre línies són grans i només poden lluir els jugadors que condueixen molt la pilota: Iniesta i Messi. En aquest entorn Xavi i Deco tenen poc a fer.

El Madrid va tenir quatre grans defensors al darrera i un mig del camp amb un stopper i dos jugadors de llarg recorregut, Sneijder i Baptista. Deia que em preocupava el rol d'aquests dos, i certament es va complir. Sneijder va poder tocar i aturar el ritme de pilota. Baptista va ser el millor soci de Robinho i V. nistelrooy, aguantant la pilota i entrant entre línies. El contrari del Barça on els interiors tocaven però eren incapaços de fer parets amb els puntes.

Encara així, el Barça dóna mostres de possible regeneració amb Touré, Milito i Bojan (a banda d'Iniesta i Messi). Però sembla que el crèdit de Ronaldinho i Deco s'ha acabat. En l'equip actual la defensa funciona bé, però en moltes ocasions el problema és no recuperar en camp contrari. Per aquest motiu s'ha d'intentar formar un mig del camp que pugui jugar també en camp propi, recuperar i tenir capacitat de connectar amb la davantera. I possiblement aquesta manera de jugar passa per vendre els jugadors desmotivats i l'entrenador que sembla no tenir més idees.

Qui pot rebre paneres?


Hi ha un tema que reconec que em porta temps molestant. Es tracta dels favors, en forma d'espècies, que reben els metges per part de les farmacèutiques, fonamentalment durant els congressos.

Em comenten uns familiars que l'altre dia van anar al clínic que molts metges (les infermeres i personal de suport no) marxaven carregats fins dalt de paneres i pernils, tampoc crec que sigui amb productes Hacendado.
Per una altra banda em confirmen que l'arribada de paneres i regals cars ha estat continuada.
Tenen dret, en un hospital públic, a rebre favors? com sabem si alguns d'aquests regals els reben per part de pacients VIP que volen un tracte preferencial?
Què passaria si un polític qualsevol rebés una panera de nadal? I si ho rebés un jutge? O fins i tot un funcionari qualsevol, que tampoc poden rebre regals d'aquest tipus. Em sembla que seria un escàndol majúscul.

Una cosa és regalar una ampolla de vi i una altra fer regals i fer ostentació davant tot l'hospital. Segur que és difícil acabar amb aquesta pràctica, però seria tant fàcil com rebre-la a casa i no fer soroll, i de pas demostrar que els metges són el col·lectiu més intocable i amb menys ètica de servei públic de tots. Perquè si reben regals per part de les farmacèutiques per receptar segons què, es diu soborn, i si ho fan per fer bé la seva feina, haurien de reconèixer que sense suport d'ATS, infermeres, etc.

dissabte, 22 de desembre de 2007

Les claus del clàssic

Demà es disputa una nova edició del clàssic Barça-Madrid.
Un any més la setmana ha estat presidida per dubtes sobre qui jugarà i per declaracions des d'una i altra banda, en aquest cas més aviat per part de Mijatovic, que intenta posar nerviós l'entorn culé.

El cert és que en el plànol esportiu, tant si juga Ronaldinho com si finalment es decideix per altres combinacions, el Barça surt com a favorit, tot i que aquest Madrid és força més sòlid que altres versions anteriors gal·làctiques.

En tot cas, és molt important veure si el Barça plantejarà un partit tàcticament innovador o bé si espera que sigui el Madrid qui s'hi adapti. Si passa aquest segon escenari, és probable que el Madrid busqui un partit al contraatac, amb moltes aturades de joc i poca circulació de pilota. Si pel contrari.

Sneijder y Robinho garanteixen transicions ràpides i xuts de llarga distància, mentre que amb Baptista guanyarien arribada des de darrere. Per altra banda, utilitzar a Guti obligaria a incorporar un home més al mig del camp per alliberar-lo de la defensa en camp propi, una de les claus per tenir el 14 madridista brillant.

Quant el Barça, només hi ha dos dubtes raonables. Un al migcamp, amb Gudjohnsen o Deco. El primer dóna opcions per jugar d'esquenes i per tenir arribada de segona línia. El segon, el control de pilota. Aposto perquè juga Guddy amb la idea de fer entrar Deco a la segona part per un escenari a favor, on el brasiler-portuguès s'hi mou magníficament.

A la davantera, Ronaldinho es disputa una plaça amb Dos Santos, donat que Eto'o i Iniesta semblen ser fixes. La posició d'Iniesta pot ser important. Si juga a l'esquerra, amb dos Santos a la dreta, segurament lluirà menys perquè la seva parella de ball seria Ramos. A la dreta, perdria capacitat creativa però podria ajudar més al mig del camp, un rol clau en partits d'aquest nivell.

En definitiva, partit molt obert, i la meva aposta per l'empat, tot i que crec que el Madrid tindrà les seves opcions per guanyar.

dijous, 20 de desembre de 2007

TGV a 100 euros bitllet i el turisme de cap de setmana


Sembla que l'AVE tindrà un preu regular de 100 euros per bitllet, amb un 20% de descompte si s'agafa tornada. Tanmateix sembla que el preu reduït serà de 40 euros a internet si es compra amb temps.

Espero que arreglin el servei de compra a internet, perquè per molt que intento donar-me d'alta, mai puc comprar els meus tickets de manera electrònica. També trobo injust que, posem que una persona troba l'oferta a la web, no pugui trucar per telèfon i aconseguir la mateixa tarifa. Seria tant fàcil com donar un codi oferta vàlid durant un temps.
Esperem que realment les tarifes low cost siguin aplicables a tots els trens. Sospito que si algú vol viatjar un divendres a la tarda, posem a les 6.30 i tornar diumenge al vespre el cost no serà el del preu reduït encara que es vulgui treure 1 mes abans. I que consti que crec que seria molt positiu que l'AVE tingués un preu barat quan no es tracta de viatgers de negoci, ofertes per famílies o bonificacions del preu si es compra una entrada al Prado o a la Sagrada Família, per posar dos exemples.
Opino que ja ens coneixen prou els madrilenys que venen a fer negoci i molt poc la gent del carrer (nosaltres coneixem molt més Madrid). A més amb l'excusa d'estar a prop del mar es podria potenciar el turisme de cap de setmana, familiar, amb una interessant opció de veure Barcelona i donar una volta per Tarragona, Girona o Costa Brava durant el diumenge. Sense dubte, molt més atractiu que València.

En canvi, el preu de l'AVE a Segòvia, a Toledo, Valladolid o Màlaga és de llarg molt més barat per cada Km. Molt em temo que fins que arribi AVE a València no tindrem preus competitius...

Sopar i nit de nadal de l'Associació Antics Alumnes


Tot i les nombroses cròniques molt encertades als blogs Himajina i Quotidianitats no puc deixar de posar la foto (extreta d'himajina) del final de festa amb els membres de l'associació.

Sopar al Rodizio, un buffet amb força varietat per aquells que no vulguin menjar només amanides i un munt de carn de segon. Diversos temes estrella, entre els quals hi destaco una foto d'una web on ens connectem amb els nostres coneguts i amics i que Himajina esmenta a la seva crònica, foto que ha tingut ja diversos comentaris d'admiració per part d'algunes amistats meves.

Visita a El Periódico, molt curiosa, centrada en l'àrea d'infografia, on vaig poder comprovar que tampoc treballen en unes condicions materials-tècniques magnífiques (tenen poc espai, bàsicament amb un PC) amb el qual té força mèrit perquè te n'adones que és tot treball en equip i talent en parts iguals.

Posteriorment, cocktail a la Casa Fuster. Local encantador, cocktail raonable a preu exagerat (sota el meu punt de vista) i bona companyia. I promesa de córrer la Sant Silvestre, tot i que a hores d'ara estic ja pensant què he de fer per poder baixar d'una hora i cinc minuts sense deixar-me l'ànima.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Florència (II). Crònica social




Arribada a l'aeroport Vespucci de Florència a les 22 h. Trajecte interessant, amistós amb el taxista. Primer per intentar evitar que em timés donant voltes (aconseguit amb una descripció de les meves visites freqüents) però també per anar amb prudència (vaig fracassar, un trajecte de 20 minuts el vam fer en 10).

Els dies de conferència no hi havia gaire temps per vida social, només per dinar, fer capuccino a 62 cèntims d'euro... imagineu la cara de la gent de LSE o de SciencePo, però també la nostra al veure que era igual que un cafè del Rosendo però a sobre amb espumeta i cafè bo.

Pel vespre aperitivo italià (es tracta d'un buffet de moltes coses, des d'amanida, pasta, cus-cus, etc) i el cocktail o beguda que vulguis per 7 euros. El lloc, tot i que posés American Bar, era clarament un lloc que aquí es consideraria una cockteleria moderna.
Divendres vaig canviar d'hotel, per anar-hi al centre. Un clàssic del B/B/B anomenat Relais Il Campanile. 45 euros la individual amb esmorzar servit a l'habitació.

El dissabte feia una temperatura entre 4 i -4 graus durant tot el dia. Un fred brutal. De fet havia nevat a zones tant poc habituals com Brindisi o Bari. Així que a excepció feta de la visita protocolària al David de l'Accademia, principalment ens vam dedicar a entrar a cafeteries i trattories on vam esmorzar dues vegades i dinar una, a una trattoria molt interessant anomenada Baldovino: 3 persones amb taula de fustes, pizza gran, limoncello i cafè per 18 euros per cap.
Per la tarda, visita a llibreries del centre on he pogut trobar algun manual d'italià per seguir progressant

Al vespre, una visita al gran 4 Leoni, un lloc de cuina fiorentina amb una qualitat de producte magnífica. Excel·lent carn. De fet hi ha fotos penjades de molts famosos que han acudit recentment.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Crònica fiorentina. Capítol I. Conferència

Conferència sobre metodologia en les tesis doctorals de diversos departaments de polítiques, alguns d'ells molt reconeguts: LSE, SciencePo, Universitat de Florència, Institut Universitari Europeu, Universitat de Centre Europa (CEU) i UPF.
El meu panell, força interessant i heterogeni. En destaco els articles del meu company de departament i columnista de l'Avui Jordi Muñoz i el d'un candidat de l'IUE.

Les crítiques al meu article, previsibles (en el sentit de que les esperava) i interessants. Les propostes de millora, encara millors. La idea d'aplegar a facultats de primera línia i l'opció d'altres amb objectius formatius similar, és sense dubte una bon escenari per nosaltres, per tenir un públic bo en qualitat i la millor acció publicitària per la upf, que pel cost de 6 vols d'anada i tornada s'ha vist representada allà en qui vol seure. Ara només falta que la gent sortís contenta dels articles presentats pels Pompeuans, cosa que em consta que en línies generals és així, o com a mínim ningú surt dient "no sé què hi fan aquests".

dimarts, 11 de desembre de 2007

Contradiccions dels pressupostos i preus públics

Aquests dies hem aprovat els dictàmens sobre Pressupostos Municipals i Ordenances fiscals de l'Ajuntament de Barcelona. Un cop més la discussió sobre la valoració dels grups que integren el CESB ha versat al voltant de si els impostos han de pujar en funció de la previsió d'IPC del 2008 feta per Generalitat i Estat (2%) o bé en funció del deflactor del PIB o d'altres indicadors (com l'inflació del 2007), que el fixen per sobre del 3%. Aquesta discussió ha acabat amb un vot particular de Foment i CCOO defensant posicions diferents.

La meva reflexió, sense entrar-hi en aquest aspecte, va en aquesta direcció. Avui es publica que el preu de la T10 passarà a ser un 3,8% superior. No hi ha dubte que aquesta pujada, no fixada per l'Ajuntament en les seves ordenances (TMB és una entitat metropolitana) , segur que no és definitiva però no ajuda a que altres preus públics o impostos s'adhereixin a la desitjada inflació esperada.

Em plantejo quatre dubtes:
1. No hi ha cap opció que paral·lelament als Pressupostos de la Generalitat s'hagin d'aprovar una normativa sobre els preus públics de tots els serveis locals o metropolitans??? Com a mínim determinar els màxims.
2. Potser caldria debatre sobre la varietat i preus dels títols de transport. Perquè el 50/30 i la T-Mes no surt comparativament molt més barata que comprar 6 T-10.
3. Els impostos directes sí que cada cop es barallen més sobre com baixar-los, però els indirectes no paren de pujar. Algú em pot recomanar un estudi en profunditat sobre l'efecte en les rendes mitjanes?
4. Per a quan una targeta annual de transport, amb format de tarja de crèdit (si es perd es pot annular) a un preu equivalent a 10 (T-mes)???

divendres, 7 de desembre de 2007

Tres temes

Portava tres dies molt ocupat enllestint diversos temes que m'han impedit opinar o veure des d'una altra visió la mani del dia 1 o les declaracions d'en Joan Ferran. En David se m'ha avançat i allà trobareu la meva opinió
El primer tema que he tingut que acabar és un dictamen sobre el mític PAM, del qual han sortit 50 comentaris i propostes, que no són poques. El segon és un dictamen sobre els barris de Barcelona, on reivindiquem una major serietat amb el concepte Cohesió social, que es fa servir sense contingut.
-------------------
L'altre tema és l'article que presentaré al congrés europeu a Florència (torno a anar-hi per tercer cop en 2 anys i serien 4 de no ser per Clickair). Tracta sobre les reformes dels estatuts d'autonomia i l'impacte en les coalicions a Espanya. Aquí el teniu, per si teniu temps, ganes i no us avorreix. Tots els comentaris són benvinguts. Ja faré un post sobre el que realment importarà, que serà el sopar a la Trattoria de Sergio Gozzi i el dinar a la Trattoria Quattro Leoni.

------------
Per últim, sorpresa quan llegeixo interpretacions sobre les propostes de referèndum de Chávez i Evo. Ja sabeu que no m'acaba d'agradar aquest estil de fer política, però cal dir que si ells, triats democràticament, convoquen referèndums per no tenir límits de mandats, s'ha de respectar. Per què? doncs perquè aquí no tenim límitacions i ningú considera que hagi de ser una mesura per perpetuar el govern. Ho poden dir a EUA, però no aquí. Els mateixos haurien de contabilitzar els anys d'Ibarra, de Bono, de Pujol i de González. Ni Evo ni Chávez arriben encara al seu nivell i de moment són elegits de manera democràtica. I abans que algú pensi que cal veure si són o no netes,que miri l'any 2000 a EUA i veure'm qui determina si són o no netes.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Persépolis, una peli diferent


Vist que en Dani Vidal no l'ha inclós en les seves crítiques cinematogràfiques, m'atreveixo a fer una lectura alternativa a la sinopsi de la película francesa Persépolis.

Autobiogràfica, creativa i apassionada. Aparentment tres qualificatius que farien pensar en una película personalista, de segell marcat, a l'estil Allen.
Ans al contrari, es pot veure-la sense pensar-lo com a producte individual. De fet al ser un film d'animació es pot pensar en un llarg equip de persones al darrera.

És autobiogràfica, potser sense pretendre-ho. Marjane Satrapi explica com es pot créixer a la Iran dels 70 i 80 sense pensar en un biaix. Viure el canvi d'una monarquia d'inspiració occidental a una república islamista podria donar com a producte una visió esbiaixada d'una iraniana que no vol ser-ho, la crítica ferotge dels que creuen que es parteix d'una concepció occidentalitzadora de l'Iran. Aquesta potencial crítica es mitiga quan, a meitat película, es dedica un temps a explicar la societat vienesa on viu la protagonista en l'adolescència. La societat vienesa venia a tenir els mateixos defectes que la iraniana. Amb llibertat, però sense família ni suport emocional. La Iran ultra-islàmica era una Iran sense llibertat pública, la societat vienesa era un desastre en l'àmbit privat. Aquest contrast, per alguns potser no gaire important, reflecteix sota el meu punt de vista l'element denúncia, superant fins i tot la ridícula repressió de tota influència occidental que s'ha tingut a Iran.

És creativa, no només per l'estil dels dibuixos, de poc detall i formes poc definides però originals. Es tracta també de la capacitat de fer que el somriure dels personatges conformi un punyent estímul per la vista, que els cabrejos provoquin ira i les escenes on els joves iranians ballen ens facin veure l'activitat d'una societat que pretenien adormir però volia seguir desperta.

I per últim, apassionada. Només així una història explicada de manera lenta pot donar la sensació de ser ràpida un cop surts del cinema. La història passa poc a poc, com en un llibre d'aquells de 1000 pàgines. Petits episodis que podrien semblar anecdòtics. I de fet així és. Però a mesura que tornes a pensar en tots aquests episodis, trobes la mesura del temps en relació al sentiment de cadascuna de les escenes. I arribes a la conclusió que Marjane Satrapi no vol denunciar el seu país per com es vivia. De fet ella no l'odiava, estimava aquella vida. Segurament no tant per com era, sinó perquè sense aquella vivència ara mateix no seria una dibuixant i autora de película d'èxit.

dijous, 29 de novembre de 2007

Basco-fília a Catalunya...


Sempre m'ha sorprès, fins i tot en els pitjors anys d'ETA, la basco-fília que hem tingut a Catalunya. He tingut moltes discussions al respecte, sobretot durant la carrera, sobre si s'ha d'aplaudir tant una societat i uns partits que han rebutjat la violència però han acceptat el joc per seguir tirant de la corda descentralitzadora.
També mereix un comentari el tradicional silenci d'alguns líders d'ERC als assassinats selectius d'ETA, sota el criteri del "condemnem però comprenem".
Molt sovint s'ha cregut que tenir a prop el PNB ens apropa als màxims nivells d'autogovern.
Però el cert és que el PNB sempre ha defensat allò seu sense mullar-se gaire en demandes que arribaven d'aquí. I ara que semblava que la via Mas era una via propera a la via Ibarretxe (amb formes "a la catalana"), resulta que el PNB segueix fent el doble joc: dóna suport a la ministra "Maleni" pura i simplement per la promesa d'arribar en la propera legislatura a Bilbao.

En definitiva, tenim molta més bascofília aquí més que no pas catalanofília al país basc. Dit d'una altra manera, nosaltres ens mullem per una societat dividida i uns partits que a la llarga estarien molt contents si només tinguessin (semi) independència ells. Ells ens volen per una simple simpatia ideològica però sense cap mena d'interès en el com i en el per a què.

dimecres, 28 de novembre de 2007

El 80% de professor(e)s de secundària no es veu preparat per gestionar l'aula

Sempre s'ha dit que per ser mestre no cal tenir molts coneixements. Conec una colla de persones que tenen molts coneixements i poques aptituds per la docència.
En secundària la capacitat de transferir coneixements es manté, però encara més ha de ser-ho controlar aules d'edats nervioses.
És de calaix que o bé la joventut d'ara és molt més complexa que la d'abans, o bé abans el professorat tenia molta millor preparació per fer callar i motivar els estudiants.
I és cert que, en la línia, dels comentaris al post d'en David, tot sembla indicar que les aules arriben amb persones menys motivades i el professorat no arriba gaire ben preparat. És curiós que fins ara la gent el professorat no feia gaire autocrítica, però tots coneixem gent que dóna classes a instituts i a banda de fer la mateixa carrera de nosaltres i l'únic extra que tenen és el curs preparatori per professor de secundària, que és força teòric.

Parking senyores


El "colmo" de la discriminació positiva la trobem al Pàrking de la Plaça d'Espanya de Saragossa. Una plaça destinada només per a dones, força més ampla que la resta.

dimarts, 27 de novembre de 2007

La gran estratègia d'en Mas és no tancar portes

Tal com anunciava en aquest mateix bloc el 21N, després de la tant aplaudida xerrada de l'Artur Mas (bàsicament als mitjans del grup Godó), no han trigat gaires dies en sortir les primeres incongruències greus.
Mas ha anunciat que en cas que el PP retiri el seu incongruent recurs contra l'Estatut no tanca la porta de pactar a Madrid.
Una incongruència, potser no amb l'estratègia de CiU, que sempre s'ha mostrat obert a la governabilitat d'Espanya, sinó amb aquest discurs que alguns creien que havia de canviar el panorama del catalanisme. Dues idees s'havien destacat del 20N: 1. Un catalanisme basat en el dret a decidir sense explicitar en què ni en quin horitzó; 2. La relació tradicional amb Espanya havia fallat i ja no servia la de tota la vida.

Òbviament ja ha fallat la segona. Com deia en aquell post, fets i no paraules. Els fets ja han contradit algunes d'aquestes paraules dirigides a 2.000 persones que segurament ja deuen creure que tota aquella estona va servir per recollir targetes i/o menjar alguna cosa del càtering. Per cert, n'hi havia? I si és així, era d'en Joan Paredes?

DELL es podrà comprar al Carrefour

Fins ara calia comprar els Dell per internet o per telefon. Ara es podrà fer també als Carrefour del sud d'Europa. No hi ha dubte que Dell vol tenir reconeixement més enllà de les recomanacions dels experts, que l'havien permès sobrepassar a Acer i Vaio per alguns problemes de qualitat d'aquests últims.
He de dir que des de que tinc Dell a començaments del 2006 no he tingut mai cap problema. La bateria va sortir defectuosa però en dos dies ja en tenia una de nova a casa. Un cop vaig tenir un dubte i el seu postvenda em van ajudar amb tota la paciència i coneixements.
Ara espero que aquest petit misteri que suposava comprar un Dell sense haver-lo vist o tocat no suposi una estratègia de reducció de costos. Perquè està bé que la gent el pugui provar, però és com quan et fan un vestit a mida, que et penses que te'l fan pensant en tu i el reps amb més ganes.
Per cert, us heu fixat que en gairebé totes les sèries americanes els portàtils són DELL?

dilluns, 26 de novembre de 2007

Desembre blaugrana

El proper dissabte comença un veritable "tour de force" per les aspiracions blaugranes. I podria arribar en una situació de crisi interna del vestidor, que no necessàriament cal considerar-la de resultats i de joc.

Espanyol, València i Reial Madrid seran tres dels rivals a batre en menys de 20 dies. Tres compromisos, dos d'ells fora de casa, que poden agreujar les expectatives de triomf en lliga.

Passi el que passi, cal prendre decisions però no cremar-ho tot.
Si l'entrenador diu que Edmilson té una part de raó al dir que hi ha ovelles negres i la Junta directiva opinen el mateix, cal treure aquesta ovella negra a temps.

Recordem que al Madrid tenien una ovella, força grassa per cert, que un cop treta ha coincidit amb resultats positius.

Ara s'ha de tenir tota la valentia que va faltar amb Rivaldo i vendre en Ronaldinho, abans no sigui massa tard en la vessant econòmica i de dinàmica de vestidor.

Referents joves s'han demostrat que en tenim: Iniesta, Messi, Bojan. Sense oblidar-me d'Eto'o. Quatre jugadors que passen per ser el futur del club. Crec que val la pena apostar per ells, enfortir l'equip al mig del camp en la línia que s'ha fet amb Milito, Abidal i Touré:jugadors de farciment d'alt nivell.
De ben segur que amb els diners d'un Ronaldinho que no té compromís ni autocrítica podríem entrar al mercat sense pressa però tampoc sense tornar-nos bojos.

Sempre m'ha fascinat la forma que té el Milan per reconstruir-se i formar equips molt competitius. Sempre acaben tenint un equip veterà, però sempre guanyen un títol gran cada 2 anys.

dijous, 22 de novembre de 2007

No tot és rodalies i Barcelona


Senyores i Senyors, sabíem que pels polítics Catalunya comença a la Diagonal i acaba al Nus de la Trinitat. Certament, tothom t'ho reconeix. Però és en el cas del desastre de rodalies (sí, se li ha donat l'apel·latiu de rodalies en exclusiva) quan ens adonem de la magnitud del problema.

Fa un mes que anar a Tarragona, Reus, Valls, Lleida o Tortosa suposa una hora i mitja més. Cal agafar un rodalies (tren txú-txú) fins St Vicenç i després canviar a un rodalies que surt 10 minuts més tard.
" Los viajeros de los trenes de Media Distancia con origen Barcelona y destino Tortosa, Lleida, Mora, Caspe, Zaragoza, Valencia y estaciones intermedias, pueden salir desde Barcelona Sants y Plaça de Catalunya en los trenes de Rodalies de la línea 4 Sur (Vilafranca – Sant Vicenç de Calders) hasta la estación de Sant Vicenç de Calders, donde pueden continuar viaje en los trenes de Media Distancia hasta destino".

Aquesta situació va passar de puntetes durant els pitjors dies de caos de rodalies, quan estaven saturats els accessos des de Gavà, però em sobta que ara ja no només passa de puntetes sinó que existeix un gran greuge comparatiu amb Rodalies. Crec que els usuaris de Regionals mereixen una explicació. Per cert, normalment la gent de rodalies es queixa per anar com sardines. Bé, us recomano que agafeu un divendres qualsevol (quan funcioni) un Regional direcció Tarragona-Tortosa i intenteu veure a partir de quan podeu seure. I encara millor si l'agafeu a Tarragona un diumenge a les 18h.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Fets i no paraules

Els dos "líders" de la política catalana van ocupar ahir hores d'audiència, l'un televisiva i l'altre en la conferència anual.
L'Artur venia a presentar la nova Casa Gran del Catalanisme, el que havia de ser una proposta integradora, novedosa i ideològica que alguns van entendre que havia de sobrepassar els límits partidistes vist l'interès en rebre a tota la societat civil.
El contingut el pot comprar un gran espectre polític. Però permeti'm que davant la societat del coneixement, on l'accés a informació política està a l'abast de tothom, 47 pàgines de discurs em resultin excessives. Diuen els que dominen les tècniques del llenguatge que quan vols renovar una ideologia no és bo concentrar-lo en temps i espai,ho has d'espaiar i millor tenir 10 titulars en 1 mes que 2 grans dies d'eufòria. D'aquí que es prefereixin intervencions breus. Els riscos són grans, des dels propis d'un discurs que no pot ser brillant en tot moment fins la possibilitat de diluir-ho tot en dues idees força. Això li ha passat al Mas, dins un programa de futur que pretenia no únicament ser referència del debat polític uns dies, sinó ser també novedós, només s'ha destacat la idea del "dret a decidir", una idea ja inventada pels independentistes per un cantó i dels defensors del principi de subsidiarietat administratiu per un altre. Tota la resta de la seva intervenció ha quedat clarament enfocada a un catalanisme de simbologia no renovada, a unes fites de nació pot definides i a una política feta per i per als polítics, reduint aquí l'espai per un debat clarament prioritari com és la manca d'eficàcia dels polítics i la desafecció. Un debat que sobrevolava en tot moment l'exposició d'en Montilla (de Josés n'hi han més que d'Arturs). A ell no li interessa la simbologia que sobrevola la política i creu que una bona gestió en els temes que preocupen la societat poden ajudar a mitigar la desafecció. El risc és que la gestió no sigui excel·lent i la desafecció creixi per la sensació de tenir uns polítics gestors. Ahir donava la sensació d'estar parlant amb el gerent d'una administració, d'aquell encarregat de decidir quins diners s'inverteixen en cada àrea.
Montilla no va estar ni bé ni malament. Simplement va ser ell. Es va esforçar, va posar interès, va estar respectuós, amable i en algunes intervencions va estar fins i tot elegant i prudent. Fa uns dies un consultor en temes de governança va fer el silogisme del llenguatge del cor i de la panxa en política. Efectivament, no hi ha dubte que Montilla no parla amb la rauxa del que viu amb passió tot el que significa ser president. Ho faria igual de bé sent president d'un Consell Comarcal.

En definitiva, m'apropio del que deia el PSC en la seva campanya de l'any passat: Fets i no paraules. Sí, però no en el sentit de Mas i Montilla. Molta paraula i pocs canvis, moltes promeses de bona gestió i poques xifres concretes. Molta simbologia i poca ideologia nova.
Molt em temo que l'únic fet que es pot dir en poques paraules és que els polítics han perdut el respecte d'aquesta societat civil que ara pretenen que s'integri en Cases Grans (però estretes de ment) i en l'acció d'un govern que només gestiona.

divendres, 16 de novembre de 2007

Dos restaurants per la "nova cuina"

Normalment intento recomanar restaurants per dies on es vol menjar alguna cosa en relativament poc temps, a bon preu.
Avui faré una excepció i recomanaré dos restaurants d'aquells dignes de nits especials o quan es vulgui quedar molt i molt bé amb algú.

El primer és el Restaurant Mirador, del Palau de la Música. La decoració i l'ambient és força freda, de fet el dia que vaig anar-hi amb investigadors d'un projecte on participo, només erem dues taules ocupades. És previsible que els dies de concert la cosa estigui més plena. Es tracta d'un concepte creatiu del xef Jean-Luc Figueras. El menú és tancat, amb petites variacions en els plats principals. Consta de quatre plats, amb presència fonamental dels productes vegetarians i les carns baixes de greixos. Gran carta de caves i servei molt professional, pausat. A mi em va agradar, vaig sortit tip i el preu oscil·la al voltant dels 50 Euros. Per menjar tranquil i variat, perquè acabes menjant amanida, peix i carn. Em quedo amb l'aire de llimona.

El segon és l'Orangérie, el restaurant de l'oficialment "millor hotel d'Europa", la Florida. El menjar és força semblant al del Mirador, amb algunes excepcions: s'hi barregen receptes modernes, una presentació potser menys elaborada, i plats una mica més plens. En tot cas, aquí no es mengen 4 plats sinó 2 i postre.En el meu cas el salmó i l'ànec eren molt bons, però em sembla que es podrien trobar receptes semblants a restaurants d'igual categoria a la ciutat.
No sé si és un lloc per anar-hi expressament, tot i que la tranquilitat, les vistes i l'amabilitat són excepcionals. Segurament la principal oportunitat és agafar alguna de les ofertes de paquet especial, ideals per regalar: una nit entre setmana, amb el sopar, l'esmorzar i habitació per poc més de 400 euros en total, 2 persones. En aquestes condicions, en un hotel amb una piscina interior excepcional i unes habitacions amb vistes a Barcelona, segurament el sopar passa a ser una part especial d'una nit.

dijous, 15 de novembre de 2007

És Bolonya o la seva aplicació?

Nou cicle de protestes contra "Bolonya", a favor d'una universitat pública, de qualitat i lliure d'empreses. D'acord, aquest lema ja es feia servir durant la meva època de llicenciatura.

Em torno a llegir els objectius bàsics de Bolonya i continuo pensant que el problema fonamental no és Bolonya, sinó la seva aplicació al nostre país:

* Comparació de titulacions: no crec que afecti als estudiants sinó als graduats. És clar que algunes carreres tendiran a desaparèixer, però també es creen molts segons cicles on no hi havien.
* Aplicació d'un sistema basat en dos cicles. La discussió aquí era fer-ne 3+2 o 4+2. El model del segon cicle era preu públic, amb taxes una mica més altes que el crèdit de les diplomatures i llicenciatures anteriors. Sembla que hi ha poques beques disponibles, fent que la gent no tingui interès en fer aquests màsters. Em sembla aparentment correcte que després de 3 anys puguis complementar el currículum amb estudis de segon cicle (abans calien 4 anys per "especialitzar-se" en altres coses).
* Sistema de crèdits ECTS
*Promoció de sistemes de qualitat (veure ANECA). Clarament positiu.
*Punt controversial: promoció d'una dimensió europea en l'educació superior amb èmfasi en el desenvolupament curricular. És a dir, promoure que els estudiants facin quant més millor. Pensem en els suecs que poden fer ben bé l'equivalent a 3 carreres rebent molt suport. El problema aquí és aplicar aquest principi d'una manera cutre, confonent desenvolupament curricular i desenvolupament professional.
* Promoció de la mobilitat
*La declaració de Bolonya té uns objectius i instruments, però no hi ha obligació jurídica.

PER TANT, la conclusió és que confonem l'enemic. La culpa no és de Bolonya sinó del sistema universitari, dels responsables en desenvolupar-ho i d'un interès per vincular-ho a una privatització de la universitat, element on també algunes universitats tenen bona part de culpa.

Sindicats i patronal signaran l'acord salarial

La presentació de l'IPC superior al 3,5% ha provocat que sindicats i patronal reaccionin per signar JA l'acord salarial. Revisió salarial del 3%, assumint que la balança entre estabilitat del mercat, poder adquisitiu i inflació ha de prevaldre l'estabilitat i el control de la inflació.

Del que em puc arribar a queixar no és tant d'aquesta negociació, sinó de dos aspectes més propis del discurs sindical:
1. Segur que d'aquí pocs mesos surten estudis i informes sindicals on diuen que la cistella familiar cubreix cada cop més una part important del salari. Ja no cola, vostès contribueixen cada any a aquesta pèrdua.
2. En segon lloc, la inflació s'està concentrant, com diu la Vanguàrdia avui (pàgina 74) en els aliments bàsics. Per la qual cosa, la inflació subjacent està per veure si afectaria altres productes on els costos de producció creixen. També trobaria normal que aboguin per fer créixer els salaris en un 3% en els sous alts, però els que patiran més els problemes amb els aliments bàsics són els salaris més baixos, em sobta que ara no ho trobin prioritari i alhora ens parlin dels riscos del mileurisme.

Per aquest motiu, quedant constància d'aquest dia, quan els sindicats surtin d'aquí x mesos a parlar malament de govern i patronal, arribaré a la conclusió que el sindicalisme espanyol no té arguments propis i el que critica en realitat ho fa a ells mateixos.

dimarts, 13 de novembre de 2007

El President de Cantàbria mola

Mireu la foto, es tracta de l'arribada del cotxe amb el qual arriba sempre a la Moncloa el Sr. Revilla, president de Cantàbria per un partit regionalista (governa en coalició amb el PSOE, sense ser els més votats cap dels dos).
El senyor que li dóna la mà no és el senyor Revilla (és el que porta corbata al darrera) sinó un ajudant o bé el taxista. Perquè sí, no m'he equivocat al començament del post: el senyor Revilla va sempre de l'aeroport a la Moncloa en Taxi, per evitar despeses innecessàries i hores de cotxe del seu xofer.
I ZP no té més que saludar a tota la comitiva...he de reconèixer que sóc molt contrari a tractaments excessius de tipus protocolari a excepció de celebracions i actes molt excepcionals.

foto
Foto: EP
A la foto de baix, la bossa groga que veieu no és precisament roba de recanvi, sinó una capsa de sobaos pasiegos i anxoves del cantàbric. Regal que ZP ha decidit compartir amb el propi taxista. Un cop més, excepcional!!!

Parlant de l'excessiu tractament d'actes públics, l'ex-ministre Sevilla va dictaminar una ordre ministerial per la qual cosa TOT MINISTRE/A ja no rep el tractament d'excel·lentíssim, o il·il·lustríssim, sinó simplement SR./SRA. Així, quan un ministre es troba amb un regidor municipal, el tractament al ministre és de Sr. i el regidor en qüestió Il·lustre, tot plegat una demostració de l'absurda rigidesa protocol·lària que moltes vegades sense complir-se es pot quedar bé amb sentit comú i naturalitat.
Per cert, seguint amb el Café para todos d'aquesta legislatura, aquest cop li han promès que Santander tindrà un AVE directe a Bilbao i un altre a Madrid.

diumenge, 11 de novembre de 2007

¿Por qué no te callas?


Situació grotesca la viscuda ahir a la cimera IberoAmericana. Chávez critica l'actitud dels empresaris espanyols a Veneçuela i José María Aznar. Després de no saber acabar amb el seu discurs, que no venia "a cuento", la defensa de Zapatero queda interferida per la resposta del Rei.
En el contingut té tota la raó, en la forma el rei hauria d'haver-se esperat a demostrar que estava empipat d'una altra manera. Una seria fer una nota de premsa que es distribueix a tothom, una altra negar-li la salutació.
En tot cas, la reacció pot arribar a comprendre's quan es tracta d'un personatge com el senyor Chávez, amb actituds que freguen l'autoritarisme quan es tracta de menyspreuar tot el que no sigui Cuba, Bolívia i ell mateix. Parlant de mal al país, per què el senyor Chávez té por de limitar els mandats?? Per què creu que unes eleccions amb majors garanties internacionals són negatives? En el fons es tracta del debat que té a casa seva. Desviar l'atenció amb el tema dels empresaris espanyols i Aznar és fer servir una cortina de fum.
I per últim, tant que renega de les empreses internacionals li suggereixo a Chávez que intenti relacionar-se amb altres països sense petroli, a veure què pot aconseguir i quines portes li obren...perquè quan es tracta d'aconseguir alguna cosa (per exemple, de Londres) bé que fa servir la diplomàcia.

Diada del graduat


Sóc l'últim en fer una crònica sobre la Tercera Diada del Graduat, la primera en un nou format que va tenir molt bona rebuda.
Felicitats als que van apostar per un event breu però intens: un sopar de bona qualitat i varietat, un grup de jazz bo, uns parlaments curts però directes al missatge i una sala freda però que els més de 200 assistents es van encarregar d'escalfar.

A destacar que en el meu cas fórem més de 10 persones de la meva classe, curiosament una part dels que solíem anar a gairebé totes les festes. Em vaig alegrar de veure de nou als que no veig gaire sovint.

Per acabar, amb altre gent de la Junta vam anar al lobby bar de l'Arts, una experiència curiosa.

divendres, 9 de novembre de 2007

Supporters i futbol


Imatge de Plaça Catalunya el passat dimarts. Fa goig, oi? sort que no vau veure el que hi ha a sota, llaunes, ampolles, pixeram i altres líquids.
qui guanya amb tot això? òbviament només els bars i restaurants fast-food, ni tant sols als restaurants de plats combinats hi havia gaire gent.

És per aquest motiu que hem de començar a pensar en les normes injustes que fan possible que una part important dels supporters vinguin a Barcelona. El problema és que en una visita al camp del Sevilla aquests aficionats tindrien la meitat d'entrades per les normes UEFA i segurament vindria la meitat de gent (venen molts sense entrada, però seria menys).
Per quin motiu es fixa un percentatge d'entrades en funció de la grandària de l'estadi?? Sap la UEFA les implicacions que té per la ciutat? Està clar que els 6.000 amb entrada i els altres 6.000 sense ella els absorbeix la ciutat, amb tots els problemes i beneficis.
Ens imaginem què passaria si si 2.000 aficionats del Barça es pixessin a Piccadilly Circus o a la Plaça del Duomo de Milà??? Seria un escàndol majúscul, una mala imatge pèssima i segurament ens dirien que les despeses de neteja les hauria de pagar algú altre. Qui pagarà aquesta neteja?

dijous, 8 de novembre de 2007

El català emprenyat

Bona intervenció del president Montilla ahir a Madrid. Interpreto que és bona perquè tot i algun elogi la resta tampoc l'han criticat, fet noticiable.

Un aspecte voldria remarcar i que òbviament el senyor Montilla no dit. Tot i que el concepte "confiança política" té una dimensió valorativa al govern de torn, tal com diu el senyor Montilla, que pot ser "desafecció política" té una dimensió vinculada a la percepció d'utilitat subjectiva de cada ciutadà, que es podria preguntar de la següent forma:
"com creu que la seva participació o queixa pot fer canviar les coses". I és el problema dels polítics, considerar que la desafecció política vol dir estar lluny dels governs per motius de poca efectivitat (això és desconfiança) quan el problema és addicional: donar la sensació que facin el que facin res canviarà.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Futbol, la cervesa, el rei i Brusel·les

Quatre conceptes, una realitat que els uneix. Bèlgica es troba en una de les seves majors crisis des de la seva existència. Un partit nacionalista flamenc tracta de formar govern amb altres partits de la mateixa regió, però no ho aconsegueix. Per què no poden arribar acords amb partits d'àmbit estatal?? Doncs perquè la fractura social ha estat tant
forta que des de ja fa alguns anys els partits d'àmbit estatal no existeixen. Hi ha partit liberal francofon, liberal flamenc, etc. Fins ara, l'eix esquerra-dreta manava i es formaven governs que incorporessin totes dues sensibilitats. En aquest cas Flandes ha decidit que sigui un part amb poca capacitat d'adaptar o fer adaptar el seu programa, amb poca voluntat .
Durant els 90 Bèlgica va passar a ser una federació, era una manera de salvar el país. El repartiment de competència es va fer de tal manera que l'Estat no es quedava gairebé res. I les conseqüències han estat les lògiques en societats fragmentades que prenen decisions similars. La majoria comença a interpretar que no li interessa aquell país, especialment els flamencs fora de Brusel·les, es discuteix el paper de l'Estat, es discuteix el model social d'uns i dels altres.
Però hi ha quatre elements que els uneixen i no els fan discutir gaire: la selecció de futbol (que curiosament ningú discuteix que ha de jugar plegada, com si fos un acte de caritat), la cervesa que sota la marca "belga" és famosa per tot el món, el rei (un cas de bona voluntat i nul·la capacitat) i Brusel·les, capital bilingüe, amb una frontera natural flamenca però que la majoria social dificultaria un repartiment.

divendres, 2 de novembre de 2007

Sarkozy marxa de la CBS

Alguns mitjans acusen Sarkozy per estar sobreexposat als mitjans internacional, però quan ha deixat una entrevista per tenir preguntes sobre la seva vida privada també se'l critica i se'n parla d'això. Òbviament si el cap de premsa va avisar sobre els temes dels quals no volia parlar, ell té tot el dret a enfadar-se.
Molts mitjans han sortit en defensa de la periodista. Lluny de la realitat, a Estats Units és una presentadora molt popular i els que l'odien l'acusen de voler figurar-hi massa. Déu tenir un estil similar a la Mònica Terribas, amb la diferència que la d'aquí respectaria el que un cap de premsa li diu, aprofitant el temps en preguntes més substancials.
Per tant, des d'aquí celebro que algú que no cobra per ser entrevistat reivindiqui el respecte al que prèviament s'ha acordat.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Casa Gran del Catalanisme

Sembla que el projecte tira endavant. Mas farà la seva intervenció anual el 20 de novembre. Exclós Maragall de la política, Mas queda com a únic exponent de la idea de la Casa Gran del Catalanisme.
Una idea interessant, que reconec que espero llegir a fons quan surti en premsa el 21 de novembre (es presenta el 20 en la conferència anual del líder convergent) .
A aquesta idea li veig dos problemes. La primera és que neix d'una necessitat d'agrupar visions diferents de problemes semblants. O el que és el mateix, incorporar el catalanisme d'alguns simpatitzants del PSC, ERC i CiU en una marca comuna. El problema és que els polítics tornen a començar la casa per la teulada. Potser la casa es quedarà petita perquè no han buscat suport de tècnics, de personatges no polítics amb alguna cosa a dir, d'institucions compromeses. Els polítics actuals ens estan fent cada cop més petit el país, per què una "Casa Gran" de polítics han de tornar-la a fer gran???
El segon problema és que la primera reunió, de presentació del logo, s'ha fet curiosament a la seu de CDC del carrer Còrsega amb membres de CiU a la taula.
I per aquest motiu em sembla que tot queda en paper mullat, és oportunista. CiU torna a intentar apoderar-se de la simbologia i demostrant que en el fons el seu gran enemic no és l'espanyolisme sinó els altres partits catalanistes. Tanmateix Mas declarà ahir que la seva opció no és l'estat, sinó la nació... contra qui contraposa aquesta afirmació?
Seguirem opinant.

Seguiment hockey


Catalunya juga la Copa Amèrica d'Hockey. Competició oficial, sí.
Argentina va amb la selecció sub-20. Catalunya amb una selecció B. Els mitjans d'aquí en parlen força.
Repercussió a Amèrica? Diari Clarín d'Argentina, res. Diari Olé d'Argentina, res. A banda de la satisfacció de pagar per ser reconeguts (sí, ens accepten a aquella competició a canvi de diners pel desenvolupament de l'hockey allà), de què ens serveix un reconeixement per un torneig que no es valora allà on es fa?
Dit d'una altra manera, val la pena tant soroll?? La repercussió és o no important?? En casos com l'hockey la solució està clara. La federació catalana s'ha de separar de l'espanyola de la mà dels 4-8 clubs més importants, qualsevol altre situació és il·lògica perquè com s'ha demostrat posa en dificultats als jugadors.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Nova Presidenta a l'Argentina

Victòria de la Senyora de Kirchner. Una victòria gens sorprenent. Argentina ha estat creixent per sobre del 5% durant molts anys.
Tota comparació sobre la política Argentina resulta altament insatisfactòria. Comparar-la amb altres països de Llatinoamèrica implica prendre distància: Argentina no té un populisme de l'estil Chaves o Bolívia. Argentina no té un partit ideològic d'esquerres, classista. Argentina té el Peronisme, que no és un partit tot i que la família Kirchner el representi. De fet tot(e)s candidats volen representar-lo. Especialment a partir de la crisi del 2001 aquesta tendència a representar els símbols i essència del Peronisme es multiplica. Al faltar estructures partidistes sòlides, de masses, emergeixen figures amb pretensions individuals, amb maneres de fer i mecanismes de confiança amb l'electorat basat en el dia a dia i no en els programes de partit, amb promeses a llarg termini.
D'aquí que s'entengui el que el meu gran amic Nicolás Patrici destacava al seu article a la Vanguàrdia del 14 d'Octubre, publicat també a Courrier International en la versió francesa i portuguesa: "Una democracia en la que compiten líderes de audiencia que construyen su legitimidad sobre la base de la opinión pública y que utilizan pragmáticamente la estructura y el simbolismo de los viejos partidos. Líderes más preocupados por las encuestas de opinión que por los rígidos programas partidarios".
I com a post analític torno al principi per dir que, efectivament, no és fàcilment comparable a no ser que analitzem la qüestió del lideratge i el carisma. Ara bé, mentre altres països el carisma i lideratge han derivat en una estructura de partit de masses o en governs "populistes", a l'Argentina la modernitat arriba de la mà del gran potencial de la seva societat.
Vet aquí el miracle d'un país que no s'enfonsa després de dècades de polítics corruptes.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Sarkozy, chapeau pel medi ambient


El tema del medi ambient ja fa temps que està de moda, entre empreses que es dediquen a posar parcs eòlics, empreses de reciclatge de residus, subvencions i tot el discurs polític.

Aquestes setmanes tres temes han omplert portades de notícies: el tema dels 80 Kms/h a una determinada zona, el Premi Nobel a Gore i ara avui s'ha sabut la signatura del primer compromís oficial entre ONG's, govern francès, oposició i empresaris.

Una gran notícia, sobretot perquè a Sarkozy li van caure crítiques per tot arreu, i ha de demostrat que sap ser dialogant en temes que li poden donar bona imatge i que ningú esperaria. Mentrestant el senyor Gore, sense fer RES pel medi ambient (sí, fer difusió de les seves idees és molt bonic...) rep el Nobel.
He de reconèixer que en matèria de valors i política social no espero que aquest senyor s'assembli al que jo penso i segurament imposarà la seva visió, però com a figura política sap liderar, que és una cosa que trobem a faltar a casa nostra.

I en aquest cas ha sabut liderar el compromís mediambiental que passa, entre altres coses, per no construir més autopistes. Clar que a França la xarxa de ferrocarril és bona i les ciutats grans estan totes ben comunicades... i aquí discutim si hem de fer un quart cinturó per motius mediambientals. Fem un pacte? Signem un pacte similar després de construir això i dos projectes ferroviaris: l'eix del Vallès i un nou accés de Rodalies l'oest de la ciutat, com demanava en David recentment.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Jutges sense opositar?


Reconec que agafo aquest post amb ganes de provocar.
El ministre de Justícia ha anunciat l'interès per donar via verda a que alguns jutges ho puguin ser sense fer oposicions. SEmbla ser que els més de 5 anys dedicats en cos i ànima a la seva preparació i el poc suport econòmic que reben els candidats frena a les ments més brillants, que prefereixen anar a l'empresa privada.
Com sembla que la vocació ja no està de moda entre els joves, aquesta mesura em sembla certament adient, tot i les crítiques corporativistes d'alguns. Això no vol dir que aquests jutges hagin d'exercir des del començament. Però sí crec que poden rebre una formació en paral·lel a un primer contacte amb la seva feina, que potser al començament es podrien centrar en casos sense gaire complicació.

També està en la línia dels comentaris que creuen que les oposicions en lloc d'afavorir la competència entre iguals, on els més preparats entren, és compatible amb l'elecció de les persones més capacitades.
De tota manera, voldria opinió dels juristes.

15 dies més sense tren

D'acord, l'AVE arriba al 2007 per culpa de governs anteriors i després de crear problemes en les rodalies que tampoc s'havien actualitzat.

Però el problema d'aquests darrers dies arriba a la incompetència de l'empresa que fa les obres i del contractant, el Ministeri de Foment. Qualsevol excusa vinculada al clima i a la responsable.

L'empresa ha de ser expedientada per investigar si es va posar en perill durant diversos dies als viatgers de trens coneixent els esborancs.
I la Ministra "Maleni" Álvarez ha de ser fulminada, a petició del Tripartit.
Qualsevol altre solució no només és cobard sinó que posa en compromís tots els dubtes. Fins ara ho podien discutir les persones que estan molt interessades en la política catalana, els símbols i l'autogovern.
Ara ha entrat un tema susceptible per tota la resta de població, aquella que el PSOE sol tenir garantida. I tot i que alguns segueixin anant a votar, molts altres tindran un greu dilema al març.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Canvia de mans el govern de Polònia

Eleccions legislatives a Polònia, amb victòria dels liberals i el seu líder Donald Tusk, que ara hauran d'esperar a formar govern en majoria.
No han faltat les lectures interessades, en termes comparats, sobre la diferència entre els germans Kazcynski i el partit liberal.
Que ningú es porti a engany, el titular fàcil d'alguns mitjans sobre la desaprovació per la defensa de valors tradicionals dels germans Kazcynski no és realista.
Donald Tusk defensa valors cristians, força conservadors. La seva "modernitat" deriva de la visió en política exterior i a la UE.
En política exterior sembla que seguirà l'estratègia ZP de sortir d'Iraq, sota el meu punt de vista no tant per tenir-ho clar políticament sinó per promesa electora.
En relació a la UE sembla ser que mantindrà una estratègia elegant amb el grup liberal del parlament europeu i una actitud més dialogant. Però tampoc ens hem de creure que la bel·ligerància que tants bons resultats donava a Polònia en termes de vots a Europa deixarà de ser una estratègia útil. No oblidem del seu pes demogràfic i de la seva influència "cega" en Alemanya, tant en termes de mercat de treball com en el traspàs energètic del gas.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Harlem Jazz Club

Prèvia del concert d'aquesta nit

Nit Harlem

Es presenta una nit interessant per escoltar el meu grup favorit de jazz del circuit barceloní, Down Home. Swing, jump blues i jazz clàssic. Sonen bé, especialment el contrabaix, un serbi anomenat Ivan Kovacevic, la veu i ocurrències del "Chino" i l'ambient al local sempre que toquen ells és excepcional.
Trobo que el Harlem és una joia. Ben situat, relativament protegit de les masses turístiques (tot i que sempre es veuen alguns), barat (7 euros amb consumició) i amb les barreges justes per apropar als que no els agrada el jazz més clàssic i no allunyar als més puristes.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Boda a Tortosa (i van dues)


Segona boda d'amics de la meva generació. Amb 27 anys molts ho consideren massa d'hora, temps queda per gaudir d'una vida de solter. El cert és que ell ho volia així, els estils de vida són quelcom personal.

Cerimònia entranyable a la Capella de la Verge de la Cinta de la Catedral de Tortosa, un enclau barroc de gran bellesa.
Sopar i ball al Castell Parador de la Suda.
I com no podia ser d'una altra manera, una foto de la comitiva.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Frankfurt


Un èxit, bona imatge, demostració de normalitat de país, una intervenció brillant en la inauguració. És això suficient? No sé quantes persones han parlat de la situació vista des d'un altre punt de vista, la dels alemanys.
Allà estan decebuts, segurament no els organitzadors, però sí molts visitants que esperaven tenir, en persona, alguns dels seus escriptors favorits (especialment Ruiz Zafón).
De res ha servit l'explicació sobre el que és la cultura catalana, sobre la no reciprocitat d'Espanya quan exporta cultura arreu del món en àmbits similars. Els mitjans de comunicació, especialment premsa seriosa, han destacat l'absència dels catalans que escriuen en castellà. Ha donat la sensació de que la imatge que tenen els alemanys de Barcelona és la d'una ciutat on conviuen dos idiomes oficials, però es troben que els responsables polítics de la cultura no els hi agrada.
Algú dirà que el problema és que Alemanya tampoc entén de particularismes, i una mica de raó tenen. Els alemanys sempre han estat bastant pragmàtics i això de tenir un idioma parlat per 6,5 milions de persones a un Estat de 40 milions els resulta complexe, els xoca, igual que als italians i francesos.
Uns altres destaquen que la feina realitzada en els darrers anys funciona, ara ja ningú ve amb la sorpresa de veure que el català és una llengua diferenciada, que venir a estudiar aquí no és com anar a Gal·les on la llengua és pràcticament un element folklòric.

Ara bé, la normalitat d'un país també es demostra per la qualitat dels seus polítics. La meva opinió és que els autors que escullen escriure només en castellà fan literatura castellana, però també és cert que si bé s'ha fet molta pedagogia sobre la cultura catalana, ha fallat la pedagogia sobre els polítics catalans. Compte, la mediocritat dels responsables en organitzar l'event es manifesta potser no tant per aquest factor, sinó també pel fet que altres autors d'èxit, escriptors en llengua catalan, es van esborrar de l'event. Tontos o gent que valorava alguna cosa més que un caramel?
I no vull ser dolent però igual que s'ha portat els castells, la sardana, el flamenc i altres expressions no literàries tampoc hagués estat del tot malament portar un o dos autors que escriuen en castellà però que exporten marca. Perquè és un símptoma de normalitat que molta gent a Alemanya sap que Ruiz Zafón és català...i evidentment que els seus llibres s'han venut, però a ell no se l'ha convidat.

Deixo a banda els 12 milions d'euros, que en comparació amb altres cultures invitades és exagerat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Marlango: The electric morning


He de reconèixer que no sóc un especialista en música, sovint descobreixo nous sons dels estils de música que m'agraden, gairebé cap d'ells purista. No sóc un rocker pur, però sí que m'agrada el rock que proposen Placebo. Tampoc sóc un apassionat del jazz clàssic però sí puc recomanar l'Acid Jazz, el groove i tantes altres variacions més habituals als locals "lounge" de Barcelona.
I perquè no dir-ho, recomano enèrgicament escoltar Saint Etienne, una banda britànica de música electrònica amb bones lletres.

Us preguntareu, on queda l'estil de Marlango? Doncs ben bé no ho sé. Quan algun cop m'han preguntat a què s'assembla, contesto que sona a Marlango, sona a Watling. Una veu pròpia i unes cançons que tenen una influència clara de Tom Waits.
I donada aquesta resposta tant poc original, si em pregunten quina altra banda recomano, contesto que l'únic que sé és que Placebo, Saint Etienne, Air, Frou Frou i Marlango tenen una cosa en comú, són autèntics.
Espero l'oportunitat d'escoltar-los en directe.

Lara es pensa ofertar per Iberia


Fa tot just una setmana Planeta enfortia el seu rol a Vueling, tractant d'acabar amb els rumors i descensos en borsa. Amb una primera part de la cúpula al carrer, les promeses d'un canvi en la gestió i un nou enfortiment en la confiança dels inversos sembla que el problema va camí de ser públicament reduït.

L'altre problema, el de la forta competència d'Ibèria, sembla que també el vol controlar. Ibèria és una companyia amb greus defectes. No ens enganyem, viu dels privilegis adquirits. Però és una companyia molt interessant per controlar rutes rentables i sempre és tinguda en compte per les altres.

En realitat no sé si Planeta té un interès específic en Ibèria, un interès a llarg termini, o bé pretén entrar-hi per fer el que diuen els manuals de "Direcció estratègica", evitar que un canvi d'estratègia, especialment organitzativa, no funcioni per la pressió dels competidors i per la desconfiança dels accionistes. Està clar que el segon punt pot ser clau per tal que Vueling funcioni.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Programa Actuació Municipal


Avui entregaven al carrer, les mateixes persones que donen diaris gratuïts, una mena de fulletó. Informen de la propera aprovació del PAM (2008-2011), les línies mestres del govern municipal, i indiquen que estan en procés de consulta pública (i popular) per tal que qualsevol persona pugui dir la seva.

Lamento desanimar a qualsevol que tingui pensat donar opinions i tota la gent que treballa a Participació ciutadana de l'Ajuntament, que són molts i ben intencionats.
El PAM ja està definit en un document pactat amb algunes AAVV i els grups municipals que l'han d'aprovar. Falta només desenvolupar una petita part, però els objectius i línies d'actuació ja s'han definit. Evidentment juguen amb l'excusa de dir que consulten a tothom queè hi faria a la ciutat. Per desgràcia posar un pas de vianants o un semàfor a un o altre carrer no és part del PAM tot i que de ben segur molta gent es farà il·lusió i proposarà coses.
Sota el meu punt de vista aquests processos de participació tant oberts tenen el gran problema de jugar amb tres hàndicaps:
- Es vinculen a àrees de participació política que sovint tenen un component polític escàs o mínim. De fet a l'Ajuntament de Barcelona ja no són regidoria i ho gestiona un delegat d'alcaldia.
- A l'igual que en el cas del procés participatiu de l'Estatut, si arriben moltes queixes o propostes, la gestió dels "inputs" de la ciutadania és sovint llarga i es transforma igualment en elements genèrics. Així que al final un simple"fa pudor al carrer X" es transforma en un genèric "millorar la neteja del barri Y". Ergo, no és necessària la denúncia d'una persona sinó la detecció dels problemes en conjunt.
- El temps. Un projecte com aquest necessitaria d'un any per copsar totes les denúncies de la gent i transformar-les en línia estratègica al PAM. En canvi, es recullen poc temps abans de la seva aprovació definitiva. Els terminis en política són molt reduïts quan es tracta de poder disposar de temps per fer una política de participació.

divendres, 5 d’octubre de 2007

Canvis al 22@


Quan semblava que el projecte 22@començava a tenir més forma (el projecte urbanístic ja està finalitzat i ara començava la fase econòmica decisiva), es produeixen canvis en la seva direcció.
El President ja no és Miquel Barceló, la persona que millor visibilitzava el projecte, una persona que no oblidem que va ser durant 12 anys Director GEneral de l'Institut Català de TEcnologia amb CiU (87-99).
Es tracta d'un projecte que es podria seguir vinculant a la nova macroàrea econòmica dirigida pel regidor Jordi William Carnes. Ara bé, ha de ser el propi regidor el seu nou President??? En sap alguna cosa aquest senyor, de clústers?? De ben segur es triarà algun comisari polític que sigui el cap visible, el de gestió diària a banda del gerent (que es manté). Però les decisions fortes passaran a ser responsabilitat d'un senyor que serà Tercer Tinent d'Alcalde, regidor de la macroàrea, President de Barcelona Activa, de les societats que controlen Mercabarna, els serveis funeraris i la rehabilitació del Carmen. Tindrà temps per prendre's seriosament el 22@?? L'empresariat i d'altres institucions del teixit econòmic, porten temps dient que ens hi juguem el futur del país en una correcta configuració del projecte i dels "spill-overs" que es poden crear.
El pitjor és que la substitució es fa no pas per creure que el senyor Barceló ho ha fet malament, sinó perquè era un "home Clos" i ara totes les societats municipals volen que tinguin un perfil més polític.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Economia del coneixement o economia de l'aprenentatge?


Porto uns mesos endinsant-me a la literatura sobre innovació, economia del coneixement, TiC, clústers. Sense dubte una vessant de l'economia aplicada i la política pública força apassionant i que va tenir una primera tongada en la jornada: Universitat, empresa i societat.
En la segona fase hem de plantejar un estudi aplicat a Barcelona.
Passar dels estudis purament econòmics als de política pública (de perspectiva sociològica, de gestió pública o de management privat) porta a diverses sorpreses, algunes d'elles reflexions que crec interessants.
En destaco una. L'objectiu de tots els escenaris i projectes és aconseguir que d'una innovació passem a generar creixement econòmic. Quan l'economia genera amb prou força aquesta dinàmica podríem dir que ja tenim una economia del coneixement... (estic ressumint molt).

Ara bé, en la segona literautra, menys vinculada a l'economia aplicada, se'n parla d'un altre concepte. Parlem d'economia de l'aprenentatge. Per què? Perquè entre la innovació i el coneixement no només hi ha un procés de valorització de la invenció i la creativitat, hi ha també un procés d'aprenentatge. Aprèn tothom, l'empresa, el particular o grup de recerca, la interacció entre els actors que disposen de la iniciativa. Un cop la innovació és "palpable", no esdevé ràpidament necessària, ningú la compra. Per tant, d'alguna manera també s'aprèn.
En definitiva, a l'igual que fa un temps es confonien conceptes vinculats a les TiC, potser algun dia el debat sobre si s'ha de dir economia del coneixement o economia de l'aprenentatge també pot ser interessant.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Liberal republicanisme i el vel


La veritat és que en la Catalunya del progressisme, de tenir cura de la cultura, de la identitat dels "pobles", del llenguatge políticament correcte m'ha sobtat que a l'hora de parlar de religió la societat no separa les creences (personals) de la cultura. Les enquestes donen més d'un 90% a favor de prohibir el vel a l'escola.
El vel és un element cultural, indubtablement, més que no pas religiós (que també ho és) com la nostra societat interpreta (a Turquia poca gent ho fa servir, a l'igual que els musulmans de molts altres països, entre d'altres els sub-saharians). Dit això, la situació del director de l'escola de Girona és complicada: pot vulnerar el dret de la família (i de la nena) a vestir com vulgui a una escola pública-laïca (compte, laïc no vol dir ateu). I s'hagués interpretat com un element d'homogeneització cultural a molts llocs.
En tot cas, la meva opinió està condicionada pel meu liberal republicanisme:
1. Les persones són ciutadans, no súbdits. Per tant, quin ciutadà pot decidir sobre la vida d'un altre?
2. El rol de l'Estat, d'un Estat laïc, és precisament preservar que cap institució o persona en l'àmbit públic tracti a cap altre com a súbdit. Dit d'una altra manera, que cap ciutadà perjudiqui la llibertat d'un altre.
3. La veu del poble no es basa en una demos (nació) única, homogènia. La veu del poble es basa en la tradició federalista, no en termes regionals, sinó en termes d'expressió plural de la voluntat. Per tant, si l'Estat accepta que uns grups de persones visquin en la seva protecció i sistema de normes, l'expressió de salvaguarda dels seus drets individuals ha de ser garantida.

Serveixi d'exemple una experiència vital: vaig viure a un barri suec amb forta immigració turca, eritrea i palestina. La comunitat turca era tancada, culturalment occident, religosament (en privat) musulmana. L'eritrea era una interessant barreja religiosa entre catòlics i musulmans, culturalment homogenis i no gaire tancats. Els palestins eren molt oberts amb la resta de residents però les dones portaven vel. En quina mesura l'expressió d'aquesta diversitat perjudicava la convivència???
És evident que en aquell àmbit l'actuació de qualsevol persona o del propi Estat impedint l'expressió lliure hagués dificultat conèixer persones de la comunitat que era més oberta.
L'ús d'un símbol implica l'obligació d'assumir-lo com a comú? No, i hem d'assumir que precisament són aquestes formes d'expressió les que ajuden a crear un veritable pluralisme.
Sota quin principi demanem que l'Estat espanyol respecti els nostres fets diferencials si no som capaços de respectar els dels altres en el nostre??? I reitero, el principi que ha d'imperar no és el de "nacionalitat", sinó el de ciutadania/persona humana. Del contrari els arguments jacobins a Espanya es reprodueixen aquí també.