divendres, 22 de maig de 2015

Especial Eleccions 2015 (3). 5 motius per votar Alberto Fdez. Díaz i 5 motius per no fer-ho

Aquest tercer post resumeix alguns dels punts per votar o no votar el PPC i Alberto Fdez Díaz a les eleccions del proper 24 de maig. En posts anteriors vaig fer una mena de balanç de mandat de l'actual alcalde, Xavier Trias, i de Jaume Collboni. Seguiran en els propers dies Barcelona en Comú i ERC.

5 motius per votar Alberto Fernández i 5 motius per no fer-ho


Alberto Fernández Díaz és un gat vell de la política. Coneix l'Ajuntament de Barcelona des de l'oposició com ningú. L'any 1991 va entrar al Parlament. Estava al voltant dels 30 anys i el PP començava a treure's de sobre alguns dels seus fantasmes per començar a ser alternativa real al felipisme.
Fernández Díaz va arribar a l'Ajuntament en la Barcelona pre-olímpica, li va tocar ser-hi quan Maragall era imbatible. Posteriorment va tenir un període amb responsabilitats a nivell català. Però on millor es sent el candidat Fernández és a la política municipal, on exerceix aquest paper de qui s'ofereix per ajudar, però sap perfectament que els que governen no el volen com a soci estable. Recentment vam tenir ocasió de sopar amb ell un grup de persones interessades per la política. Volíem conéixer la visió de diversos candidats, entre d'altres el PP. Persones de diverses sensibilitats ideològiques. Aquest ve a ser el resum de les meves percepcions del que planteja i del que s'intueix que l'amoïna. 5 coses que poden ajudar a valorar en positiu el candidat i 5 coses que no ajuden.

5 motius per votar PPC 

1. Es tracta d'un candidat que coneix bé la ciutat

Podem discutir si té un biaix en alguns temes, però es tracta d'un candidat que pensa en termes de ciutat des de fa força temps. Creu en la transformació de les ciutats. Té elements en comú amb alcaldes de tradició conservadora de les grans ciutats del món, però alhora emfasitza en un model mediterrani de comerç i mobilitat. En el cara a cara costa trobar un aspecte o un projecte en el qual no recordi quins partits va votar a favor o en contra.
Això li ha servit per fer una campanya alleugerit de preocupacions en relació a autenticitat, perquè el seu votant tradicional el coneix i fins a cert punt el respecta. No necessita demostrar que té altres prioritats. I tampoc defuig de cap tema de debat, encara que alguns el puguin restar vots en competència a posicions moderades com les de l'alcalde Trias.

2. Ha estat decisiu per donar estabilitat 

Fernández Díaz ha tingut la capacitat d'acordar inversions importants per la ciutat en un moment en que la marca PP restava. Trias i l'equip municipal van aconseguir fer-ho, podent-les executar poc temps abans de finalitzar el mandat. I els efectes d'algunes d'aquestes inversions sembla que les podrà capitalitzar més aviat l'alcalde que el grup que les va permetre passar per Ple. 

3. Planteja un model de serveis públics híbrid

El model d'atenció a la gent gran del PP té components clàssics del discurs popular, per exemple amb la col·laboració amb el sector privat per concertar places d'escoles bressol. Però en canvi, declara que les condicions de bona part de les residències per la gent gran privades tenen molt baixa qualitat, apostant així perquè les persones visquin a casa seva amb màxima autonomia o bé es centralitzin els serveis, un model que és prou emprat en altres països amb governs no necessàriament conservadors. També ho fa amb serveis consolidats en tot l'espectre ideològic, com ara l'aposta per la teleassistència  

4. Fermesa en els seus plantejaments

Pot caure malament, o proposar qüestions que no ens agradin, però Fernández Díaz difícilment matisa o modifica opinions. Probablement els exemples més clars hagin estat Can Vies i les qüestions de seguretat. En el cas Can Vies va ser capaç de marcar un perfil propi. I es va encarregar de diferenciar-se del posicionament de l'alcalde Trias, a qui acusa de no prendre decisions quan inicialment tots dos estaven d'acord en les solucions a emprendre.

5. Planteja reforma i agilitat de l'administració

Fernández Díaz planteja reformes a l'administració, en alguns serveis que considera que s'han fet magnificat, però és especialment dur amb la rigidesa dels tràmits per la creació d'activitat econòmica. 

5 motius per no votar PPC 

1. La qüestió catalana i l'idioma

Quan li preguntes al candidat Fernández pel paper institucional de Barcelona, habitualment el respon en termes metropolitans, i en el millor dels casos com una capital mediterrània. El plantejament d'una ciutat que juga gairebé en solitari a les grans lligues metropolitanes, especialment en aspectes com ara la mobilitat o la gestió aeroportuària, contrasta amb les crítiques a qui planteja el sobiranisme com una oportunitat per al país. 

El candidat Fernández Díaz també ha estat actiu en denunciar els reglaments d'ús lingüístic a l'Ajuntament de Barcelona. La realitat d'ús és encara lluny de la plena normalitat, en bona mesura perquè una part important de la plantilla va accedir a places abans que el català en fos condició. Per tant, denunciar un reglament en alguns articles sobre comunicació interna, quan de fet l'aplicació és flexible i no perjudica el castellà, sembla més aviat objecte de propaganda.

2. Contrastos en comerç, turisme i economia col·laborativa 

Fernández Díaz proposa liberalitzar horaris comercials, va pactar amb CiU l'ampliació d'horaris a estius i festes concretes. També va pactar ampliacions de centres comercials, com ara la Maquinista. 
Per contra, s'ha mostrat proper a models clàssics d'hotels, sent contrari a iniciatives com els hotels càpsula, però també a negocis d'economia col·laborativa com ara Uber, així com l'expansió de "furgonetes de menjar", que considera que poden fer perillar la seguretat alimentària.

3. Discurs sobre seguretat

La seguretat  a Barcelona no és òptima i segurament millorable. Però el concepte es troba atrapat en un mar de consideracions sobre què es pot considerar problema de seguretat i què no. Els petits furts i faltes han d'afectar igual que assassinats i greus actes delictius?. Recentment es publicava que una quarta part de la població de la ciutat han estat víctimes d'un delinqüent, una xifra que pot alimentar discursos com el fet pel PP a alguns municipis, especialment a Badalona. 
La facilitat per culpabilitzar immigració i determinada població dels problemes de seguretat, així com les propostes d'incrementar guàrdia urbana, semblen respostes fàcils davant una problemàtica que els experts en criminologia consideren difícil d'erradicar en una ciutat complexa com Barcelona, amb problemes d'exclusió social. 

4. Un model de mobilitat per a que poc canviï

Fernández Díaz va en moto gairebé arreu. Té una scooter i una Harley, argumenta que ell veu la ciutat des de la moto, així que clarament no està a favor del cotxe com a vehicle preferent per anar per ciutat. Però alhora és altament crític amb el Bicing (encara més amb el Bicing elèctric), els hàbits dels ciclistes i la manca de fermesa en la transformació de la xarxa de bus.
Insisteix des de fa 4 anys amb la idea que les motos puguin circular pel carril Bus, una proposta que diversos experts en mobilitat, així com el RACC, van desaconsellar a Barcelona tot i que sembla que ha funcionat en algunes zones de Londres després d'un període d'experiències pilot on també es va decidir no expandir del tot.


5. Retrets permanents en una campanya feta en negatiu

Ha estat una campanya complicada per Fernández Díaz. En altres eleccions competia amb CiU i sempre s'acabava demostrant vot ocult. Aquest cop, les enquestes donaven mal pronòstic degut a l'ascens de C's que, sense un programa potent per Barcelona, el superava a les previsions.
Competir contra l'alcalde i contra una marca fresca és complicat. I Fernández Díaz ha optat per prioritzar el cos a cos amb tot el que representen els darrers anys dels governs municipals de PSC i ICV més que no pas per plantejar propostes específiques. Tot i així, la seva presència ha ajudat a donar ritme a alguns debats, ha estat políticament poc correcte i, fins a cert punt, ofensiu. Buscava ser vist com el més contrari al que pot representar Barcelona en Comú a un hipotètic govern. Clarament busca marcar perfil propi i ajudar a que el seu votant natural pensi que PP i CiU poden tornar a fer un bon equip.



dilluns, 18 de maig de 2015

Especial Eleccions 2015 (2). 5 motius per votar Jaume Collboni i 5 motius per no fer-ho

Aquest segon post resumeix alguns dels punts per votar o no votar PSC i Jaume Collboni a les eleccions del proper 24 de maig. En posts anteriors vaig fer una mena de balanç de mandat de l'actual alcalde, Xavier Trias. Seguiran en els propers dies PP, Barcelona en Comú i ERC.

5 motius per votar Jaume Collboni i 5 motius per no fer-ho


http://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AJaume_Collboni_2015b_(cropped).jpg
Quan jaume Collboni es va presentar a les primàries del PSC, hom veia aquesta la darrera oportunitat per sortir de la deriva electoral i organitzativa del PSC i evitar el desgast que s'estava emportant una part de la generació de joves polítics del partit. Les primàries foren anteriors a la dimissió de Pere Navarro i, malgrat molts ja pronosticaven un ràpid final del dirigent de Terrassa, rellevar-lo semblava poc atractiu.

Collboni va començar malament la seva candidatura, amb acusacions de frau o favor a canvi de vots de la comunitat pakistanesa del Raval. Aquelles primàries van tenir un cost d'imatge important, especialment a les xarxes socials, però amb el temps no han evitat que Collboni desenvolupés una campanya força personalista i amb reminiscència a les candidatures dels congressistes americans. A continuació, l'exercici dels 5 motius a favor i en contra de votar PSC. 

5 motius per votar PSC

1. Després de quatre anys a l'oposició, el PSC pot ser decisiu

El PSC va pagar un llarg període de percepció d'esgotament generalitzada. Els darrers anys amb Clos i Hereu, el projecte semblava esgotat i es percebien problemes per rellevar els referents de la ciutat als anys 90. Es percebia que l'Ajuntament portava a cop de gran projecte i renovació urbanística una ciutat que necessitava més aviat atencions quirúrgiques específiques i cuidar la marca de la ciutat.

El PSC va decidir no ser decisiu en l'anterior mandat amb el PAM, les inversions, i bona part dels pressupostos anuals. A l'opinió pública es tenia la percepció de mala sintonia entre el cap del grup municipal i l'executiva del partit al carrer Nicaràgua, així com la Federació de Barcelona, resultat d'estratègies divergents.

Un cop superades les primàries Collboni fou declarat candidat del partit. Va disposar d'un any per marcar un nou perfil del PSC a l'Ajuntament, votant els pressupostos de 2015 a canvi d'algunes condicions com ara el descens en els preus el transport públic. La intenció del PSC, un cop sembla no poder recuperar l'alcaldia, és poder ser decisiu en futurs pactes. L'alcalde o alcaldessa que surti de les eleccions del dia 24 probablement requeriran dels vots del PSC per tirar endavant els grans acords de legislatura.

2. El Pla Collboni torna a la base del model BCN del PSC

Amb el suport d'alguns ex-càrrecs municipals, del tripartit a la Generalitat, i professionals tècnics, Collboni ha elaborat un Pla que fa una bona radiografia de la situació actual en dos grans eixos: treball i desigualtats.
El programa té elements propers amb el model BCN dels socialistes, enfortint Barcelona Activa; creació de llocs de treball a través d'inversió pública; rehabilitació d'habitatge i inspiració en projectes de renovació de barris i reindustrialització i la "pettia economia". El document és un bon resum del "model Barcelona" del PSC, malgrat que alguns l'acusen d'excessivament basat en l'obra pública i poc concret en qüestions com ara la innovació i la creació d'empreses.

3. Es reconeix un discurs de barris

Quan Collboni recórre a l'imaginari dels barris desfavorits i les desigualtats, torna a una idea de fer política en el qual les inversions, la connexió en transport públic i la qualitat dels espais públics és nuclear per al que sovint s'anomena "cohesió social", i que d'altres prefereixen anomenar "bona qualitat de vida". És un discurs que el govern de Trias ha comprat en els darrers anys, especialment en precampanya, s'allunya lleugerament de la perspectiva de la desigualtats dels barris i posa el focus en les llars i les persones independentment d'on visquin. També ho demostra el fet que plantegi propostes i diagnosis per a tots els barris de la ciutat i defugi d'un discurs que en el cas de BeC es percep com excessivament centrat en uns pocs barris.

4. Reconeix el positiu paper del turisme

Una de les principals herències del PSC ha estat el model turístic i el compromís de públics i privats per al desenvolupament d'una estratègia de promoció turística compartida. 
El contingut té un toc de reminiscència d'una diagnosi feta fa uns anys pels actors del sector al Pla Estratègic del Turisme a Barcelona 2015. Reconeix alguns reptes com ara la desestacionalització, la descentralització del turisme i la gestió de problemàtiques específiques com ara la pressió sobre el mercat d'habitatge d'alguns barris de la ciutat .
L'equip de Collboni no planteja grans revolucions en aquest aspecte. No era fàcil en un tema que polaritza el debat i que podria oferir incentius a apropar-se a la visió de Barcelona en Comú. 

5. Una campanya que crida l'atenció

Collboni ha entés que la comunicació i la imatge són necessaris per guanyar eleccions, però encara ho són més per un candidat en un partit en declivi permanent des del 2010, amb imatge perdedora i a qui gairebé tothom culpabilitza dels problemes però no dels èxits del model de la ciutat. 

El 2013 va dedicar uns dies/setmanes a conéixer de primera mà el funcionament d'unes primàries a Nova York, mantenint el contacte amb la candidatura de l'alcalde Di Biasio. Durant la campanya, però també un cop votat com a candidat, va disposar d'algunes oportunitats per arribar a un votant que consumeix mitjans d'abast estatal.

El 2015 ha fet una campanya on se'l veia molt al carrer, buscant contradiccions de la gestió municipal actual i potenciant una etiqueta #nofotem, que és fàcil de recordar i a primera vista no espanta si la trobes per la xarxa a diferència dels clàssics "Alcalde de tots" "AlcaldeCollboni" o altres propostes que haguessin estat previsibles. En darrera instància, Risto Mejide, reconegut publicista, ha participat en la campanya i s'han vist algunes imatges clarament buscades per sortir als mitjans i mostrar l'electorat missatges d'empatia amb la situació del dia a dia: el cop de boxa i l'spot amb l'aigua fins el coll. 

 5 motius per no votar PSC

1. Per una qüestió de vot útil

Totes les enquestes mostren en els darrers dies un resultat incert i un debat polaritzat entre dos models. El PSC rep retrets de CiU per herència rebuda en alguns aspectes, però també de Barcelona en Comú pel model de ciutat i per la proximitat amb CiU. Collboni ha tractat de desplaçar Colau del cara a cara amb Trias. I en bona mesura se n'ensurt. Però quan ho fa entrant amb els temes forts de Colau (desigualtats, turisme, pobresa energètica, barris), en realitat està enfortint votants anti-CiU per acabar votant la candidatura amb més possibilitats de victòria. En canvi, quan el votant percep certa sintonia amb Trias i comparteix un relat "d'ordre", el votant pot acabar optant per Trias per assegurar que Colau no guanyi i acabi fent pactes post-electorals amb el PSC.

2. Barcelona Capital

Esquerra i CiU saben quin és el punt feble del PSC, el mateix que l'ha afeblit fora de Barcelona i que ha generat que antics militants del partit estiguin en òrbita d'altres ofertes polítiques: el debat sobre el paper de Catalunya amb l'Estat. És un debat relativament fàcil de defugir a altres municipis, però a Barcelona, amb un alt volum d'inversions de l'Estat i la necessitat de teixir un relat de capitalitat, esdevé central.

En les darreres setmanes Collboni ha centrat el seu argumentari en tres arguments: 1r la capitalitat de Barcelona al Mediterrani i la seva influència a Catalunya i l'AMB; 2n, la comparació amb Nova York, ciutats que no són capitals d'Estat però ningú en discuteix la seva importància; la tercera, la idea de la cocapitalitat. 

No es pot dir que Collboni no hagi pensat en l'encaix de Barcelona al món, però en reivindicacions com ara el port o l'aeroport, hi xoquen amb la rigidesa d'un model centralitzat de gestió i d'inversions en infraestructures en els quals Barcelona ha patit repetides i reiterats incompliments. Emergir com a capital d'Estat sembla, doncs, la fórmula veritable de poder avançar en aquesta qüestió.

3. Sensació que pactarà amb qui guanyi

La campanya electoral ha servit per mostrar un Collboni propositiu, amb un to correcte d'atac als adversaris. Però també un Collboni pactista, dialogant, i en alguns punts amb bona sintonia amb Trias i Bosch. Dóna la sensació que, si el PSC ha de ser important per aprovar el Pla de Mandat, les Inversions i els Pressupostos, Trias i Collboni es posarien d'acord de manera relativament ràpida.

D'altra banda, si el guanyador de les eleccions fos Barcelona en Comú, el risc de desgast en cas de no col·laborar és elevat: perdrien presència als barris considerats perifèrics i podrien ser acusats de no posar-se del costat de la població més desfavorida.

4. Mobilitat: preus del transport públic i poc èmfasi en intermodalitat

No es pot dir que les propostes dels darrers dies de Collboni siguin bones o dolentes. Connectar els tranvies per la Diagonal, acabar la L9 i abaixar el transport públic són mesures que trobarien força suport. 

Però són més aviat poc estructurals en contingut. El problema de la L9 no és ara mateix acabar-la o no acabar-la. La qüestió principal és a quin cost d'endeutament i amb quin efecte en la millora del sistema de transport en el seu conjunt.

Quant els preus del transport públic, Collboni planteja baixades de la T10 d'1 euro per títol i un fort descens en el preu de la T-Mes. Són mesures directament focalitzades a arribar a la ciutadania. Ara bé, suposen un estalvi mitjà per usuari relativament baix i torna a posar el focus en la targeta més comprada (la T10) però una de les menys eficients del sistema perquè tendeix a limitar els usos. 

5. Tornen idees i conceptes "comodí" del discurs polític

Potser és una dèria i sensació personal, però després d'alguns anys de lectura i anàlisi de programes electorals i justificacions de polítiques públiques, acabes per detectar paraules que són arreu per la percepció positiva que incorporen per gairebé mai serveixen per concretar ben bé cap proposta.

Torna la creativitat, com a valor o vinculada a ciutat creativa/indústria creativa. Richard Florida li va donar presència. Posteriorment, fou un concepte reiterat i emprat per a tot tipus de plans estratègics de ciutat; clústers tecnològics; polítiques culturals i programes de creació d'empresa. A la proposta de Collboni, la idea apareix més de 30 cops, no sempre amb prou concreció.

Hi torna la paraula innovació, com a sinònim de recerca, de nou o de millora, no sempre amb suficient concreció i relacionat amb àmbits ben diversos com ara la innovació social; tecnològica; Cultural i en general com a sinònim de nou. Hi apareix 27 cops a la mateixa proposta.

Hi torna el concepte "cohesió social", que més enllà de ser un valor d'esquerres ha acabat per ser un concepte que cadascú entén a la seva manera.  

És més discutible, però el concepte "oportunitats" també és repetit reiteradament al document. No podem dir que sigui un concepte comodí tan gastat com els anteriors per opcions polítiques de tots els colors, però les 39 repeticions en àmbits ben diversos donen a entendre que serveixen per arrodonir qualsevol proposta sectorial.

dijous, 7 de maig de 2015

Especial Eleccions 2015 (1). 5 motius per votar Xavier Trias i 5 motius per no fer-ho

Aquest post enceta una sèrie amb motiu de l'inici de la campanya electoral del proper 24 de maig. Tractaré de definir 5 aspectes o motius que considero bons i 5 coses que considero insuficients o negatives per votar a cada candidatura amb possibilitats. Potser alguna no es mereix ni fer post, dependrà una mica de les propostes específiques.
Ho faré per ordre de representació actual al Ple de l'Ajuntament. Prego que disculpeu que posi els 5 punts que consideri inqüestionables, i no tots els punts que podrien meréixer ser-hi amb un ampli debat.  No incloc tampoc la qüestió sobiranista per a cap candidat, seria massa òbvia en alguns casos.
Es tracta d'un exercici complex. Perquè no em situo en el cap d'un opinador que vol trinxar un candidat i beneficiar d'altres. Em situo en el cap d'un analista que mira de defensar les propostes i programes, i que als cinc punts següents es situa a l'altre costat de la taula i mira de treure-li mèrit, originalitat, o congruència a l'obra de govern o plantejaments. Tampoc faig valoracions en el marc de la imatge pública, l'expressió i les garanties de cada candidatura. Són motius de pes per votar o no votar algú, però no forma part d'aquest conjunt de posts.

5 motius per votar Xavier Trias i 5 motius per no fer-ho


Han estat 4 anys complicats per Xavier Trias i el seu equip de govern. L'aritmètica municipal, la situació social i econòmica a alguns dels barris de la ciutat i la complexitat d'una ciutat internacional i dinàmica fa inviable que el govern de la Barcelona sigui comparable al de cap altre municipi del país. 
Alhora, l'alcalde Trias ha rebut una herència objectivamentt positiva, una ciutat dinàmica i en plena transformació en molts àmbits que permet redefinir el model Barcelona. Se n'ha ensortit? En alguns aspectes més que en d'altres.
Lògicament, aquest primer post està plantejat en termes de valoració de l'acció de govern, més que no pas de propostes específiques de campanya. Aquesta perspectiva és buscada per detractors i per la mateixa campanya. Insistir en el 2011-2015 més que en el futur. Per aquest motiu serà el més llarg de la sèrie perquè mereixia un sèrie de posts per sí sol sobre valoració del mandat.

5 motius per votar CiU

1. Una ciutat competitiva a nivell internacional

Barcelona segueix sent una de les ciutats més prestigioses del sud d'Europa per a fer negocis, la tercera més més fotografiada del món i una ciutat de gran projecció pel seu important port, aeroport i capacitat de reinvenció. Esdeveniments com ara el Mobile World Congress i esdeveniments esportius d'abast internacional les situen en primera línia mediàtica, però l'atractiu i l'interès va molt més enllà.
L'equip municipal de Xavier Trias va rebre una herència de més trenta anys de bona feina col·lectiva, no exclusiva d'equips de govern anteriors, però sí en bona mesura per la capacitat de projectar un model de ciutat atractiva per viure-hi i treballar-hi.

I aquests quatre anys, durs per a tothom, han mantingut la ciutat al mapa de ciutats amb bones perspectives en moltes dimensions, s'han projectat algunes bones idees, d'altres com ara els Jocs Olímpics d'Hivern, menys comprensibles per a sectors de poblacions. En definitiva, ha estat un alcalde que no ha perjudicat la imatge de la ciutat i que es caracteritza per ser una persona oberta en el tracte institucional.

2. Les finances de l'Ajuntament han aguantat la crisi

L'Ajuntament de Barcelona té una situació financera força bona. Disposa d'un pressupost superior als 2.300 milions d'euros anuals i el deute s'ha controlat al voltant del 40% (uns 970 milions d'euros). Després d'uns anys de disminució dels ingressos corrents, actualment aquests es situen en xifres similar al 2007 i 2008. Per tant, malgrat no ser capaç de votar amb PP o PSC tots els pressupostos anuals, l'Ajuntament ha estat capaç de generar suficients ingressos com per sufragar una part de les seves inversions sense generar més deute.

Si fem una ullada als pressupostos segons l'àmbit de despesa, trobem un capítol de personal que no supera un 20% i una despesa en serveis socials i serveis generals força representatiu, en bona mesura com a necessitat de donar resposta a les necessitats de les llars. Segurament insuficients, però en cap cas responsabilitat única dels ajuntaments.

3. Millores en elements visibles: espai públic i seguretat

Una de les primeres mesures de mandat amb major efectivitat fou la presència de Guàrdia Urbana i Mossos al Metro, amb resultat immediat, no tant pels resultats directes com per la percepció de seguretat que genera entre els usuaris.

Ara bé, l'aposta d'aquest equip de govern per avançar en qüestions visibles ha tingut com a elements estrella cinc grans espais i carrers de la ciutat. La reforma de la Diagonal, el Passeig de Gràcia, un tram del Passeig de St Joan, Glòries i el Paral·lel han donat resposta a problemàtiques que segurament no són de primer ordre per a la majoria de ciutadania i satisfan comerciants i restauradors. Però en alguns casos, especialment a Diagonal i Glòries (incloent-hi l'apertura dels Encants), han ajudat a millorar l'escenari previ, especialment en relació a la mobilitat, malgrat la detecció d'alguns problemes. Els que seguiu aquest blog sabeu que opino que s'ha perdut una oportunitat per anar més enllà a la Diagonal i el Paral·lel. Però cal reconèixer que al carrer, majoritàriament es senten veus a favor i, per tant, he decidit incorporar-ho a aquest punt.

4. Fa viables pactes de ciutat amb actors ben diversos

En Trias no és un nouvingut a la política. Darrera una façana de persona amb sensació de no dominar gaire s'amaga un política amb fama d'escoltar i d'adaptar-s'hi al seu entorn. Et trobes gent ben diversa que comenta anècdotes del seu pas per la Generalitat, per Madrid, i ara per l'Ajuntament. I se'l poden buscar punts febles. Però entre les principals virtuts, sense dubte la seva voluntat de pactar projectes.
L'aritmètica de poder li oferia poques alternatives, un cop el PSC va decidir abstenir-se del Programa d'Acció Municipal (PAM) i obrir el meló del buit del lideratge del grup municipal. Buscar la geometria variable, amb el PP, era complicat un cop trencats els pactes a la Diputació de Barcelona i al Parlament. ERC tot just tenia dos regidors.

Trias tot just ha pogut pactar pressupost del 2015 amb el PSC tot aprofitant la renovació de líder i ha aconseguit el suport de projectes estrella amb el PP de Fernández Díaz. Però en paral·lel, ha superat un nivell relativament baix de conflicte veïnal (mediàticament les excepcions a Barceloneta, Can Vies i en el context del drama dels desnonaments) i ha mantingut sintonia amb actors econòmics de la ciutat.

Paradoxalment, l'escenari de pactes variables que ha teixit en els darrers anys és el seu principal valor en l'escenari post-electoral. Si les enquestes no fallen molt, el més votat és qui serà investit alcalde per aritmètica. En cas que sigui Trias, no es pot descartar una renovació de la geometria variable, amb PSC+ERC pactant-hi algunes qüestions i l'opció del PP per qüestions de consens.

5. Inici de l'aposta per la tecnologia i les dades obertes

Barcelona es situa entre les ciutats que es considera que aposten més pel concepte "Smart". Tampoc entraré gaire en aquest concepte aquí, però convé tenir en compte que obliga a una estratègia, a inversions i a la participació de ciutadania i empreses. Pot canviar l'orientació i la filosofia del projecte, però és bo que s'hagi apostat per entrar-hi de bon començament.

En aquest període l'Ajuntament de Barcelona també ha obert un portal de dades obertes i  un de transparència (obligació legal per ajuntaments a partir del proper desembre). Es compleix amb la voluntat d'obrir les portes de les administracions. Ho fa oferint particulars i empreses força informació. Facilita, per tant, l'accés a la mateixa i la capacitat de dissenyar i oferir apps per a qualsevol iniciativa privada.

5 motius per no votar CiU

1. Un model de ciutat excessivament neutre

Trias es va presentar el 2007 i 2011 amb un equilibri entre socialdemòcrata i defensa de valors d'ordre i seguretat. Això el portava a defensar enèrgicament el model de ciutat construït durant força temps i incorporar la crítica a la manca d'idees de la fase final dels tripartits municipals, especialment des del 2003.

Aquest equilibri es va veure com a positiu. PP, PSC i ERC podien tenir molts temes en comú com per garantir la governabilitat. En canvi, Trias ha tingut problemes per acabar de tenir un soci únic, no sempre per culpa seva, tot sigui dit.

"L'alcalde de les persones" era el gran slogan del mandat, però serà recordat per les seves transformació urbanístiques i canvis de model de prestació de serveis socials que per la innovació en la prestació de serveis socials. Les inversions estrella pactades amb el PP són interessants des de molts punts de vista, però mantenen recels entre reconeguts urbanistes.

El debat sobre la Marina del Port Vell i el futur d'aquella zona del front marítim també s'ha criticat (poc mediàticament) pels seus riscos i encaix en un model que semblava més propi d'altres zones de la ciutat com ara el Fòrum, tot i que pot acabar de fer mal per les sospites de blanqueig de diners.

En matèria de mobilitat, s'ha avançat amb l'esperançador projecte de nova xarxa ortogonal, i s'han fet millores incrementals en protecció de la bicicleta. També s'ha limitat l'ús del cotxe de manera puntual amb esdeveniments com ara el "comerç al carrer" i s'ha ampliat l'àrea verda i blava fins i tot alguns diumenges en algunes zones. Però en canvi, s'han comés algunes incongruències de model com ara oferir la gratuïtat de l'àrea verda per a residents sense multes de trànsit, obviant la tendència internacional i el consell de grans experts a emprar l'aparcament com a mecanisme de rotació de vehicles i no com a premi o privilegi per l'ocupació de l'espai públic. 

2. Percepció de pitjor condicions de vida

La crisi ha colpejat a tot arreu. A Barcelona, s'ha superat la xifra de 100.000 aturats i alguns barris han patit problemes d'exclusió social, accés a serveis i desigualtats, que també s'estan agravant en barris dels municipio metropolitans. No es pot dir que l'Ajuntament no hagi fet res. Ha pal·liat el xoc amb més ajuts i mesures per a oal·liar els problemes d'accés a serveis, però la percepció general és que a Barcelona hi ha massa persones que hi viuen cada cop pitjor.

3. Falta de decisió en aspectes puntuals

En el darrer any Trias ha comès dos dels grans errors que han estat criticats per PP i per l'esquerra respectivament.

El capítol Can Vies, de fet, fou un dels temes mediàtics de la legislatura. Dels pocs moments que Barcelona ha estat centre dels debats radiofònics. Hi havia més qüestions en joc de les anecdòtes d'un espai que es demanda com autogestionat. I la resposta de l'alcalde fou entre polèmica i tova per alguns; contradictòria i poc dialogant per d'altres. La qüestió és que la situació no era tant nova i va acabar per complicar-se.

El segon problema ha estat la polèmica del turisme a Barceloneta i, en general, de les llicències d'apartaments turístics a Barcelona. L'evolució posava de manifest un problema, de creació d'oferta i de descontrol dels que es trobaven a webs sense disposar de llicència. Es va limitar l'aprovació de noves llicències, emprenyant el gremi d'apartaments legals i, després de l'episodi de protestes veïnals a la Barcelona, es va decidir intensificar una mesura que estava prevista força temps abans.

4. L'ajuda a finançament de la Generalitat

Les finances de la Generalitat són un drama. I la capital de Barcelona, on hi viuen 1,8 milions d'habitants i gran quantitat de persones hi treballen, necessiten inversions. Les aportacions a la Generalitat foren generoses, però de bon començament van generar-se debats sobre la motivació real de l'aportació que no s'arribaven a clarificar.

Es va crear una comissió no permanent l'any 2013, amb reunions el 2014 i un monogràfic de ple el 2015. I van emergir de seguida diversos debats i crítiques paral·leles: la finalitat dels ajuts (si havien de servir únicament per inversions a Barcelona o no); el calendari de retorn del deute i la necessitat de l'aportació. Si els diners són per pal·liar problemes de la ciutat, per què no es poden destinar de manera directa a aquesta finalitat? La sensació que l'Ajuntament estava fent de creditor amb condicions molt toves va començar a fer-se forta en tota l'oposició, que finalment va obligar al monogràfic del 2015.

5. Inauguracions anunciades en precampanya

El darrer capítol, denunciat a través de xarxes socials i a la Junta Electoral, ha estat la inauguració (considerada encoberta) d'equipaments, serveis i finalització d'obres en període considerat fora de termini.
La norma és com és, segurament força insensible amb les característiques d'una ciutat com Barcelona que no pensar en calendaris de 3 anys i deixar de governar els mesos posteriors i anteriors a eleccions. Però, essent com és, l'ús d'imatges de l'alcalde Trias visitant obres pocs dies abans de l'inauguració (sense acte oficial) ha estat molt polèmica i contrasta amb notícies del mateix ajuntament en el qual no hi ha cap fotografia de l'alcalde i cap referència a ell.  La diferència d'intencionalitat entre la imatge pública de l'alcalde i el tractament real d'alguns casos des de la mateixa institució és força il·lustratiu. 

Nota. Totes les imatges són contingut obert a través de Creative Commons


dilluns, 4 de maig de 2015

Col·laboració- Food Trucks, tendència a moda?

Aquest mes d'abril enceto una col·laboració amb la nova revista l'Endavant. Una publicació independent, plural i, abans de la meva incorporació, de molt bon nivell.

Aquesta primera aportació tracta dels Food Trucks. Aquí teniu la intro. Si voleu llegir més, visiteu el següent enllaç:

“FOOD TRUCKS”, TENDÈNCIA O MODA?

Els “food trucks” o “furgonetes de menjar” són un fenomen relativament recent al nostre país, fins el punt que no es pot considerar encara arrelat i consolidat. Però comença a tenir uns punts d’acceptació i qualitat suficient com que existeixin ja un mínim de dos promotors que organitzen freqüentment events des de l’any 2014.  Eat Street (food trucks i street food) i VanVan Market (més especialitzats en food trucks) han organitzat esdevenimenst puntuals per festes majors i dinamització d’espais en els darrers mesos a Barcelona, ampliant-n’hi el marc d’actuació a municipis de l’Àrea Metropolitana en el cas de VanVan.
La cultura gastronòmica vinculada a furgonetes de menjar comença a arrelar a altres països del nostre entorn, però ja fa força anys que és present als Estats Units d’Amèrica, on s’estima que tenen un impacte directe superior a 650 milions de dòlars anuals, amb un ritme de creixement que estima que arribarà a quadriplicar aquest valor en pocs anys.
L’acceptació del públic i el fet de ser una activitat que pot tenir implicacions positives per les ciutats, fan necessari que es prengui en consideració el fenomen dels “food trucks” al nostre entorn, es superin apriorismes i es plantegin possibles encaixos en les nostres ciutats.
Per accedir a la resta del text: http://lendavant.com/food-trucks-tendencia-o-moda/

dilluns, 20 d’abril de 2015

OPINIÓ-Municipals de Barcelona a 6 setmanes

On Som

Queden poc més de 40 dies per les eleccions municipals i ja som clarament en pre-campanya. L'equip de govern fa aquests dies un orgullós balanç dels inputs i outputs generats, mentre que l'oposició, especialment Barcelona en Comú i la CUP, en destaquen la incapacitat per revertir problemàtiques socials severes malgrat aquests recursos dedicat i en critica directament l'equip municipal, malgrat haver estat un mandat prou continuïsta amb els darrers anys dels governs de la ciutat.

Mentrestant, ERC sembla que arriba tard a marcar paquet i des de fora es té la sensació que el projecte de ciutat que es planteja no és suficientment trencador amb el passat, ni amb CiU i tampoc s'acaba de tenir la percepció que el seu candidat s'ho acabi de creure, això de poder ser alcalde de Barcelona. 

Cal valorar la tasca de Jaume Collboni per revitalitzar una campanya destinada a deixar en un mínim del 50% el suport electoral del PSC. Ho està fent deixant-se veure al carrer, amb una forta dosi de spindoctorisme i escassa repercusió mediàtica en una campanya que tendeix a la dualització, fet que el perjudica enormement en barris perifèrics de la ciutat. Malgrat tot, el PSC continua tenint una important xarxa de militància i llars fidels que haurien de permetre oferir-li oportunitats per ser als jocs dels pactes post-electorals i de pactes de mandat.

PP i Ciutadans, per la seva banda, segueixen fent feina sense excessiva visibilitat, però en el cas de Ciutadans les enquestes fetes fins ara els ofereixen un bon resultat. Fins ara, molt focus en elements simbòlics, com el menyspreu als nous espais culturals del Born; la crítica a l'ús de l'espai públic per actes de caire independentista i la crítica a les prestacions i ajuts socials de llarga durada. 
El PP, i el seu candidat en particular, planteja un missatge més elaborat que Ciutadans, en positiu, aspirant a ser tercer model de ciutat sobre la taula. Aquests 4 anys han servit Fernández Díaz per virar des de posicions centrades en problemes de seguretat ciutadana a incorporar-ne qüestions relacionades amb l'eficàcia administrativa; la dinamització econòmica, especialment el comerç i la restauració, aproximant-se a votants que consideraríem "gent d'ordre".

Els barris 

Si pensem en la clau d'aquestes eleccions, més enllà dels programes, els lideratges i les campanyes (ja arribarà l'anàlisi) em quedaria amb el component geogràfic del vot. Anys de govern socialista s'explicaven per la seva penetració de vot a tots els barris i districtes de la ciutat, perdent-hi fins a tres districtes però només sent clarament derrotats a Sarrià Sant Gervasi.

Eleccions 2003. Resultats per districtes. Ajuntament de Barcelona
El 2007 i 2011 es produeix un progressiu doble efecte de substitució del vot socialista, que ja no en tindrà prou amb doblar, triplicar o quadriplicar el vot del seu oponent directe en alguns districtes. Un primer efecte s'explica pel descens del PSC, especialment intens en barris de classe mitjana, i l'ascens de CiU. El segon efecte s'explicaria més aviat per un desgast de la marca PSC i un increment de l'abstenció.

Aquest doble efecte substitució marcava un terreny de joc força interessant en termes d'on obtenir rèdits electorals en les següents eleccions: qualsevol alternativa des de l'esquerra podria mobilitzar aquelles zones desmobilitzades. I altres partits, des d'ERC fins C's, haurien de definir bé quin n'era l'objectiu a perseguir.
Els següents mapes poden marcar algunes pistes d'on pot créixer cada partit i quin podria ser l'electorat més natural. Tots ells són disponibles al següent enllaç.


Participació 2011 per barris.
En primer lloc, les claus de la participació mostren unes eleccions del 2011 en el qual la mobilització fou força homogènia en els districtes de l'Eixample, les Corts i Sant Martí, mentre que Sants- Montjuïc; zones de Ciutat Vella, Nou Barris i  part de Gràcia presentaren nivells baix de participació.

Percentatge vots PSC per barri. 2011.

Aquests barris són els que Barcelona en Comú espera fer-se forta i on el PSC pot acabar de perdre pistonada. Collboni juga a un terreny de joc hostil, amb una marca desgastada i amb ganes de presentar una campanya intensa però de picar molta pedra.



Percentatge vots CiU per barri. 2011


D'altra banda, CiU va obtenir el 2011 uns resultats òptims als barris al voltant de la Diagonal i l'Eixample on, de fet, s'han ofert alguns dels projectes més potents de renovació urbana de l'actual mandat. I coincideix força amb els aquells barris on el PSC obté pitjors resultats. Per tant, si les eleccions són un cara a cara Colau- Trias, bona part de l'estratègia de CiU s'explicaria per tornar a repetir patrons de vot, el màxim possible, i evitar al màxim l'afebliment en barris amb resultats intermedis (20-30%)
Per aquest motiu, Trias necessita un duel i una campanya de polarització amb Barcelona en Comú, on bona part del vot considerat "moderat" el pugui ajudar a no dependre únicament l'Eixample (districte més habitat de la ciutat); les Corts (el menys habitat amb Ciutat Vella) i Sarrià-Sant Gervasi. Si Trias només funciona a aquests tres districtes i es produeix una mobilització en els altres, pot tenir problemes.

L'altre clau del resultat electoral és quina capacitat tindrà ERC i PP de competir votants a CiU a l'Eixample, Gràcia i Sant Martí en el cas d'ERC, i a les Corts, l'Eixample i Sarrià Sant Gervasi en el cas del PP i C's, que malgrat no tenir representació opta per entrar per primer cop a l'Ajuntament.
Percentatge vots ERC per barri. 2011

L'històric resultat d'ERC a les europees del 2014 i els resultats del 2011 deixaven algunes pistes sobre on es podia fer una bona campanya i on probablement seria complicat penetrar-hi. ERC fou molt competitiva a Gràcia, l'Eixample, Ciutat Vella, Sant Andreu, Sant Martí i Sants Montjuïc. Sembla doncs raonable que el creixement i la campanya hauria de centrar-se en aquests districtes, especialment als més poblats (Eixample i Sant Martí), fent compatible el seu discurs nacional amb un projecte de centre-esquerres crític amb algunes de les inèrcies del passat més recent. Problema? No sembla que l'equip d'Alfred Bosch estigui centrant-se gaire en aquests districtes i en fer una campanya de confrontació directa amb l'actual equip de govern.

divendres, 17 d’abril de 2015

La parada Cosmocaixa-Av.Tibidabo

Patrocini, naming i transport públic

FGC emula altres xarxes de transport i incorpora el patrocini, més aviat "naming" de la seva de la L7, Avinguda Tibidado, que a partir d'ara coneixerem com a Cosmocaixa-Av.Tibidado.

En aquest post parlaré poc sobre patrocinis i transport públic. Crec que donaria per un tema llarg i possiblement en un marc mixt entre economistes i gestors del transport públic, potser en un espai com Technicians & Policymakers.  Em sembla, en canvi, necessari marcar pistes inicials a qualsevol debat sobre aquesta qüestió. La principal és que el "naming" per si sol no aporta  un canvi substancial en el servei, tot i que ajuda a elevar els ingressos. La relació entre patrocinador i gestor del transport és fonamentalment econòmica, de marca i d'imatge.

Personalment, hi veig més sentit el patrocini vinculat a projectes i inversions concrets. Fins i tot en projectes que poden arribar a beneficiaren el patrocinador per potenciar la seva imatge, com ara una empresa tecnològica que patrocina i instal·la Wifi; patrocini d'espais de recàrrega de bicis elèctriques, etc. En un sistema de transport de bona qualitat pel que fa a la modernitat de les estacions i els accessos, caldria tractar d'innovar en aquesta qüestió.

Els canvis de nom, quins límits hi posem?

No recordo quan, diria que fa 4 o 5 anys, vaig plantejar per via ordinària (formulari web) a FGC que estudiessin el canvi de nom de l'estació de Provença per Diagonal, o Provença- Diagonal. El meu argument era senzill: l'estació genera equívocs a turistes i gent poc habitual de la ciutat. I costa d'entendre que, des dels accessos de FGC, puguis accedir a l'estació de metro a través de l'intercanviador, i les dues parades no tinguin res en comú al seu nom.

FGC em va respondre, comunicant els motius pel qual aquesta proposta, que no era original. I a banda de qüestions històriques i econòmiques (costos de reimpressió, megafonia, maquetació), es plantejava que els noms compostos no estaven previstos en aquell moment.

Poc temps després, Metro de Barcelona va incorporar-ho a l'estació Guinardó-Hospital de Sant Pau. I encara fou més sorprenent que amb el nou President, es plantegés el nom compost, però també orientat al turisme més que no pas a aclarir els dubtes que genera Provença, posant-hi Provença- la Pedrera.

En els darrers 15 anys, els debats sobre els noms de les parades de transport són habituals. Recordo un debat de baixa volada que plantejava incorporar noms il·lustres de Catalunya en estacions noves. Més recentment, la proposta de posar nom i/o patrocinar parades de Bicing, que ha quedat força abandonada per l'acord de patrocini de Vodafone.  Ara ens trobem en plena fase de maduració de la idea de posar-ni noms comercials. FGC, per ara, ha optat per buscar noms amb fort arrelament a la ciutat, i fins i tot a les parades en qüestió. Però és aquest un criteri generalitzat?

dimecres, 21 de gener de 2015

Els laterals de Diagonal

Aviat finalitzaran les obres de la nova Diagonal i malgrat ja es poden detectar alguns efectes positius i d'altres negatius, comencen a emergir algunes propostes com ara obrir els caps de setmana els carrils laterals, conjuntament amb les noves voreres, per fer activitats cíviques i culturals.

El fenomen "Carrers oberts" (Open Streets)



La idea d'obrir l'espai públic a altres usos més enllà del vehicle privat no és nou, ni tant sols és innovador. De fet, a diverses ciutats del món fa ben bé una dècada que se'n parla de la idea, si bé els objectius de cada projecte són ben diferents. La Vanguardia en destaca Nova York, però el seu cas és força diferent a Barcelona, per característiques del seu midtown (poc residencial) i pels efectes que pot tenir en el seu entorn més immediat.

D'altres casos, com ara aquest de Ciutat del Cap, és força radical en la seva aplicació del concepte i ocupa el 100% de superfície transitable, aparentment en una zona de densitat de població mitjana. Aquesta podria ser un cas típic.

Una de les motivacions més fortes que planteja aquesta iniciativa es troba en carrers que es té previst modificar, en el qual els Open Streets ajuda a visualitzar com seran aquells usos esperats en un futur. Es percep com una eina que trenca resistències al canvi, posant de manifest que la ciutat no s'ensorra si aquella avinguda tanca el pas als cotxes durant unes hores. De fet, al cas de Manhattan, la transformació d'algunes zones que han passat per Open Streetssón espectaculars, com també ho estan sent els resultats en termes de percepció de qualitat de l'espai públic, eficiència de trànsit i espai públic per a vianant i bicicleta.

video

Però també existeixen iniciatives que tendeixen a monopolitzar-se amb un objectiu sectorial i parcial, com són els events centrats en promoure l'ús de la bicicleta. 

En definitiva, els projectes Open Streets més consolidats tenen en comú tres característiques:

  • No són necessàriament regulars. 
  • Són col·laboratius, en el sentit que l'Ajuntament té una incidència relativament baixa en la configuració del què i qui pot dinamitzar l'espai públic. 
  • Impliquen un tancament extensiu de l'espai públic. No importa tant la llargada del carrer com el canvi radical dels seus usos.
Antecedents a Barcelona

A Barcelona, més enllà de solucions puntuals i experiències exitoses institucionalitzades, però poc freqüents, com ara el comerç al carrer, o festes de revitalització d'espai públic per generar sinergies (Eat Street a Glòries el passat desembre), no havia existit un projecte que apostés clarament per la filosofia Open Streets.

Parlarem probablement del cas de la Diagonal a mesura que es coneguin les seves característiques. A simple vista, amb els detalls donats a conèixer, el projecte es troba a meitat camí entre els projectes existents actualment de comerç al carrer i el cas de Nova York.

Falten molts detalls que poden acabar de fer girar qualsevol judici. No sabem encara qui s'encarregarà de "regular" o gestionar els usos d'aquests laterals, serà l'Ajuntament? Una empresa? Un grup d'entitats cíviques?. Es permetrà que s'instal·lin roulottes de menjar o els propietaris de terrasses pressionaran, és a dir, què s'hi podrà fer i què és incompatible? En el cas de la cultura, caldrà pagar llicència o simplement es busca moure artistes urbans a un nou espai?

El que sembla més clar és que el projecte parteix de la premissa de generar moviment de persones al tram renovat de la Diagonal, un espai que mai ha estat gaire agradable per al barceloní per la tipologia de comerç, l'excés de trànsit i la mala qualitat de voreres i passejos centrals. La idea de reorientar turisme i desconcentrar l'entorn de Plaça Catalunya i el Gòtic és estimulant, com també podria ser-ho expandir la idea a eixos centrals d'altres districtes. Evidentment, existeix el risc que simplement es tracti d'una operació de màrqueting encobert, en el qual l'Ajuntament vol posar de manifest que la reforma ha permès disposar d'unes voreres molt millors que les anteriors.

A la vegada, a diferència del "comerç al carrer" i dels principals exemples arreu del món, no aposta per tancar el trànsit de tot el tram de la Diagonal, sinó que planteja tancar únicament tots dos laterals de circulació (excepte el carril bici). És a dir, totes les activitats, s'hauran de fer tot mantenint els 6 carrils de circulació centrals. Qualsevol comparació amb les tumbones de Glòries, com fa la Vanguàrdia, sembla una quimera. Qui voldrà estirar-se a llegir a un carrer sense zona verda i amb la meitat de l'espai ocupat per vehicles? Ho faríeu a qualsevol altre carrer amb una proporció de vorera i vehicle privat semblant? La vessant lúdica i cultural sembla, doncs, la més viable en relació al relax i l'activitat física (qui té llocs millors per córrer o anar en bicicleta no canviarà).

També caldrà analitzar si s'orientarà decididament a potenciar comerç i restauració existent, o bé es buscarà un equilibri amb altres usos. Es consolidi una o altra opció, els altres eixos comercials, o carrers de característiques similars com ara la Gran Via, apretaran per difondre l'experiència o ampliar la regularitat de les existents el màxim de ràpid possible.