dilluns, 31 març de 2014

Primàries en obert (que no obertes) del PSC a Barcelona

Sobre les motivacions d'unes primàries obertes

Vaig conéixer la intenció de fer unes primàries del PSC a Barcelona fa més d'un any. Estava acabant la meva tesi doctoral i vaig tenir ocasió de parlar amb alguns dirigents de la Federació del PSC de Barcelona, fins i tot amb algun destacat membre de la direcció un cop acabat el projecte i abandonada definitivament tota activitat de recerca acadèmica. Val a dir que no tinc cap vinculació de militància amb el PSC i, per tant, he tingut accés a tot aquest procés a través de persones que m'escolto i que han participat activament.

Fa més d'un any, ja vaig explicar públicament i privada els meus dubtes amb unes Primàries Obertes. Primer, perquè en un partit afeblit externament i amb problemes interns, podia donar lloc a l'aparició de joc d'oportunistes amb voluntat de destruir més aviat de construir. En segon lloc, perquè res impedia que un grup organitzat de simpatitzants d'altres partits o forces polítiques s'aprofitessin i votessin pel teòricament rival més feble. I en tercer lloc, perquè si es tractava de fer una cosa oberta per quedar relegada a una segona línia mediàtica, el resultat podria acabar sent del tot decebedor en termes de participació.

Val a dir que el primer risc no s'ha donat. La sensació que totes cinc candidatures tenien alguna cosa a oferir al projecte Barcelona ha estat evident. Personalment tinc la sensació que hi havia dos projectes d'ampli arrelament amb la ciutat (Martí i Andrés), un projecte força ben intencionat però amb dificultat per trobar el seu lloc (com al final s'han vist als resultats, el de Rocío Martínez-Sempere) i dos projectes construïts sobre la marxa a través d'excel·lents col·laboradors.

El segon risc no s'ha donat, malgrat existir un intent de mobilització de votants sobiranistes PROGRESSISTES en favor de Jordi Martí. Quant el tercer dubte, efectivament la participacio ha estat molt baixa tot i que la meva percepció és que mediàticament l'exposició ha estat superior a l'elevada.

Reflexions en relació als dies previs

En aquesta secció seré força sintètic en relació amb el funcionament del procés d'obertes.

S'ha insistit força en el fet que eren unes primàries obertes. Jo no he percebut que fossin obertes del tot. Com a potencial votant, per situacions que veus i escoltes als mitjans i per sensacions que et transmet gent que està dins. No dic que fossin tancades o restringides, perquè tampoc és cert. Tothom ha tingut possibilitat de conèixer els candidats i les seves propostes. Més aviat diria que han estat unes primàries en obert, perquè tothom ha tingut accés però no tothom ha estat benvingut a votar i no ha donat la sensació de buscar activament el compromís del progressisme de Barcelona, sinó únicament del progressisme socialista (no és el mateix en termes geogràfics, demogràfics i cívic).

1. Durant el procés una coneguda universitat pública de Barcelona va proposar un debat a cinc i es va frenar per la negativa d'un candidat.

2. El mateix va passar amb temàtiques com ara l'urbanisme, a través del fre a un debat promogut per Territori-SCOT.

3. És cert que es va crear un web ad-hoc pel procés, però el fet que no se'n digués ni una paraula al Web Corporatiu del PSC no em sembla un fet del tot normal. Lògicament, hi haurà qui consideri que obrint un web i posicionant-t'hi bé al Google compleixes la papareta.

4. S'han donat missatges confusos en relació a què calia fer per votar. Durant la polèmica de la campanya #indyxmarti ràpidament des de l'organització es va aclarir que caldria signar un paper de compromís amb els valors del partit.

5. Des de sectors interessats es va voler desincentivar la participació al vot de tot aquell que no tingués intenció de votar el PSC el 2015. El problema és que aquest argument es va emprar contra persones informades, donant per fet que en un any el guanyador no tindria temps per fidelitzar. Sembla una mica contradictori fer unes primàries un any abans si no esperes fidelitzar i atreure nous votants. Si les primàries eren obertes, era del tot legítim que qualsevol persona o col·lectiu hi participés per canviar el PSC o perquè el candidat li sembla el més adequat.

6. En els darrers deu dies s'ha polaritzat el debat en dos temes: la tasca municipal de l'actual cap del Grup municipal i la qüestió de la sobirania. En canvi, bona part dels projectes temàtics tenen un grau de discrepància nul o molt baix amb els arguments emprats pel grup municipal als Plens i Comissions. Un pot posar l'accent en les polítiques socials, una altra en regeneració democràtica, un altre en recuperar el Model Barcelona. Crítiques al lideratge, al cap i a la fi.

Reflexions en relació a la votació

Finalment, vaig anar a votar. Hagués votat en qualsevol procés de primàries obertes de tots els partits que considero propers. És a dir, excepte PP i C's. Crec que la millor manera de canviar una estratègia és intervenint-hi. I el candidat que em semblava que tenia un projecte més sòlid era Jordi Martí. Per tant, segurament no sóc objectiu. En tot cas, vull ser just.

1. Vaig anar a l'Agrupació de Gràcia al carrer Torrent d'en Vidalet. L'agrupació ocupa un local comercial amb dues persianes. Una estava baixada, una altra estava mig oberta (lamento no posar document gràfic, no duia mòbil). A la porta, dues persones fumant. Vaig tenir la sensació d'entrar a una partida de cartes semi-clandestina. Cap cartell a la porta, cap dotació de guàrdia urbana o sensació de votació. Potser això passa sempre.

2. Un cop dins, fins a tres persones de l'organització (cap interventor) em van preguntar diverses coses. Un d'ells, discretament es va apropar a la zona de votació per veure si tenia problemes. El cert és que tot estava clar, hi havia un gruix de sobres i cinc noms escrits de manera molt clara. Tinc 33 anys, no 18 i, per tant, ja sé com es vota.

3. Un cop a la cua veig com no s'aclareixen amb un simpatitzant. Li pregunten si és de pagament i aclareix que li sembla que els simpatitzants no paguen. L'indiquen que ha de signar el paper de compromís que signava la resta de persones externes al partit. Aclareix que ja ha donat un aval i li han dit que no cal. Ho pregunten a dues persones més, i finalment ho busquen al PC. Com que la persona surt al llistat de registrats, entenen que no cal. En aquell moment hi conto 11 externs i un simpatitzant votant-hi.

4. Unes hores més tard consulto Twitter i veig les acusacions de conductes irregulars o estranyes. Faig consultes a persones de diverses candidatures. Més enllà de les proves i documents gràfics verificats, estan molestos perquè el col·lectiu paquistanès és l'únic que està arribant en grup a votar.

5. A partir d'aquí, cadascú pot pensar el que cregui. Tenim el testimoni de TVC i el d'interventors de diverses candidatures que assenyalen que no han vist repartiment de vots dins la seu però sí han parlat amb alguns votants que no saben què és el PSC i qui són els candidats.

6. Vull pensar i dubto sincerament que sigui una maniobra pagada o orquestrada des de dins. Ara, sí tinc força clar que hi ha candidatures que han treballat bé el teixit associatiu d'alguns barris. En algun cas hi ha evidències de cartells en altres idiomes i del reconeixement de líders veïnals sobre compromís personal amb una candidatura.

7. A la xarxa s'acusa de "racisme" qui dubta de les pràctiques irregulars. Torno a preguntar, se'm torna a dir que s'acusa de vot no informat, de desconeixement amb els ideals del PSC, d'incomplir els compromisos amb el PSC que tots els votants vam signar.

8. Sensació que les regles del joc del "vot legítim" vs. "vot no legítim" són diferents en funció de a qui beneficien. Sensació que el compromís amb els valors del partit són paper mullat quan des de l'organització es troba normal el que ha passat sense investigar-ho.

Resultat de la votació

1. Sensació que Nicaràgua guanya, però la Federació de Barcelona es segueix desagnant.

2. Més de 2.000 militants i simpatitzants menys han votat en aquestes primàries a 5 que en les primàries a 2 del 2011 (Hereu-Tura). 3.000 votants més aquest cop malgrat que estava cridada a votar tota la població adulta empadronada.

 3. Percepció que el sistema de primàries obertes surt afeblit i que, potser, només es pot optar a unes primàries en obert perquè els partits sempre intentaran desincentivar la participació massiva.

4. Tinc la sensació, que no certesa, que a poc que ERC presenti candidatura potent serà de llarg la segona força política a l'Ajuntament. Té ara mateix camí obert per obrir un espai del catalanisme progressista de Barcelona. Té temps i persones que segurament poden plantejar aquesta alternativa, algunes potser originàries d'aquestes primàries.



dilluns, 17 febrer de 2014

Privatitzar aparcaments, bona solució?

Fa més de 10 anys l'Ajuntament va crear la societat 100% participada, B:SM, que gestiona diversos serveis de mobilitat com ara l'àrea verda, la grua, el servei de Bicing, dues estacions d'autobusos i diversos aparcaments soterrats de la seva titularitat.  Una altra part de la societat gestiona equipaments i esdeveniments de lleure i la cultura a la ciutat (força sorprenent).

Ja fa diversos mesos que es parla de la creació de societats mixtes en diversos dels aparcaments soterrats de B:SM, precisament uns aparcaments que han donat rendiments econòmics.  Doncs bé, finalment l'acord amb el PP ja és realitat i tirarà endavant.

Val a dir que no sóc contrari a la creació de partenariats, o a la privatització de serveis públics. Ans al contrari, hi crec com a solució en la gestió i perquè en una situació de competència de mercat, és fins a cert punt desitjable que el sector públic no faci la competència als privats.

En aquest cas, però, tinc fortes reticències a la mesura. Anem a pams:

Arguments econòmics

1. Si es tracta de desprendre's d'alguns aparcaments deficitaris que el sector privat creu que pot millorar i fer competitius, hauria començat per una venda puntual (s'entén que a la baixa), d'aparcaments. 

2. Històricament alguns d'aquests aparcaments es van construir en zones de la ciutat en les quals SABA (Abertis), que ara probablement es quedi part de B:SM, no volia apostar. 

3. L'Ajuntament no es troba en una situació delicada econòmicament parlant. No hi ha urgència financera.

4. Al centre de Barcelona no hi ha gaire més marge de creació de nous aparcaments per diversos motius tècnics. Per tant, el nou escenari no serveix per potenciar oferta i demanda. De fet, el sector seguirà sent més aviat propi d'un oligopoli.

5. S'ha plantejat la possibilitat d'externalitzar una part del servei d'àrea verda que fos aplicable al centre de la ciutat 24 hores al dia en caps de setmana?

Arguments de mobilitat

1. El principal argument en termes de mobilitat és que la gestió tarifària (parking pricing) és un dels escassos elements amb els quals un ajuntament pot jugar en la gestió de la mobilitat de centres urbans.

De fet, els ajuntaments tenen diversos instruments concrets:

- Pot optar per eliminar l'accés rodat del perímetre considerat centre de ciutat, tret de residents i vehicles autoritzats. Ho poden fer per hores concretes o caps de setmana.
- Es pot fer que les àrees verdes i blaves siguin únicament accessibles per a residents en moments concrets, com ara caps de setmana.
- Pot optar per imposar un peatge urbà (en l'actual context m'he mostrat contrari en més d'una ocasió). Però és una opció que no es pot descartar a mig termini.
- Es pot limitar l'oferta d'aparcament en superfície ampliant els carrils de circulació, ampliant voreres o transformant aparcaments en parklets, una solució que em semblaria molt raonable a algunes zones de la ciutat.
- Es pot incrementar el preu de l'aparcament en funció de la contaminació, de la demanda o d'altres qüestions en aparcaments soterrats, per exemple en tota la zona entre Diagonal i el Port Vell i entre la Ciutadella i el Paral·lel

2. Qualsevol de les cinc solucions, o la combinació d'algunes d'elles, poden tenir un efecte en la mobilitat, en la demanda de transport públic i en la demanda d'aparcaments.

3. De fet, és previsible que tard o d'hora es decideixi expulsar o limitar l'accés del vehicle privat a una zona considerada "Centre". I ho hauria de poder fer assumint que hi pot perdre calers en termes de recaptació d'àrea verda i blava. En el moment que es desprèn dels aparcaments soterrats, té sobre la taula un potent actor contrari a que el trànsit rodat disminueixi i creixi el transport públic de connexió entre el perímetre del front marítim-Via Laietana-Urquinaona-Ronda Universitat/St Pau-Paral·lel i la resta de la ciutat.

Per tant, el que sí provoca aquesta mesura és la hipoteca d'algunes d'aquestes alternatives o que, de fet, passin a ser en bona mesura inviables. Si et vens patrimoni per molts milions d'euros, realment pots plantejar la possibilitat real d'aportar mesures coercitives d'accés rodat al centre? 
Imaginem que d'aquí 5 anys un candidat a l'alcaldia guanya les eleccions amb una proposta rigorosa de tancament d'accés rodat al centre de la ciutat els divendres-diumenge a excepció dels residents. Lògicament, la sensació d'estafa de les empreses que han comprat els pàrquings seria enorme i farien bé de denunciar l'Ajuntament.

dimecres, 29 gener de 2014

Desigualtat de renda a Barcelona (2)

En un anterior post tractava la qüestió de la desigualtat de renda a Barcelona. Aquest post continua aquesta línia i fa una vista revisió a una notícia, la suposada millora en termes de desigualtat de renda a Barcelona.

Sense fer una anàlisi especialment fina, aquest post repassa per què és compatible el titular amb un empitjorament significatiu de les condicions de vida de la ciutadania a Barcelona.

És cert que pot existir un percentatge de famílies amb rendes més baixes que passin de ser el 42% el 2011 al 39% el 2012. Però tampoc ens diuen si han existit factors demogràfics o migratoris o bé altres elements que hagin pogut incidir en variacions de la distribució en una o altra direcció.

Així, un escenari plausible que podem aportar al debat és que les rendes més baixes puguin arribar a representar menys en el total, però creixin força el segment de persones amb rendes entre baixes i mitjanes. El resultat seria menor desigualtat, però sense que signifiqui millors condicions de vida als barris amb menors ingressos. És a dir, ens trobem amb una distribució en la qual les classes mitjanes i mitjanes-baixes disminueixin. Menys desigualtats, però més pobres.

Aquesta hipòtesi s'hauria de contrastar tot analitzant les dades individuals sobre renda disponible que no disposem.

Si ens fixem en la informació sobre renda als 73 barris de Barcelona veurem alguna cosa interessant:

Tot i que als titulars es parla de menor desigualtat de renda a Barcelona, veiem que en realitat hi ha 46 barris que han vist empitjorada la seva renda (recordem, en base 100) entre l'any 2011 i 2012. I es mostres alguns aspectes significatius, com ara que els districtes que surten pitjor parats són Nou Barris, l'Eixample i Sants Montjuïc. És a dir, dos dels que tenen barris amb major homogeneïtat de renda i un districte preminentment de classe mitjana com és l'Eixample.

Si analitzem aquesta distribució amb més detall veurem com, dels 46 districtes que baixen en relació a l'estadística del 2011,  36 són distrites que es trobaven el 2011 per sota del valor 100. 10 són districtes per sobre de la mitjana.




O una altra possible lectura, dels 56 districtes amb renda per sota del valor 100, 36 han empitjorat el resultat entre 2011 i 2012 i 20 han millorat. En canvi, entre els districtes amb renda per sobre del valor 100, 7 han millorat i 10 han empitjorat.




 La interpretació és força diferent. Efectivament, pot donar-se el cas que estadísticament existeixi un canvi en la distribució i concentració de rendes baixes, provocant un descens relatiu en la desigualtat. Però en absolut es pot interpretar com que les condicions econòmiques han millorat als barris. Majoritàriament han empitjorat, i ho han fet seguint un patró que castiga principalment els barris situats al darrer terç de la distribució.

Així, si veiem els 20 barris amb menor renda, trobem pocs casos de millora significativa, i de fet es troba un important efecte als barris de Nou Barris (identificats amb un 8 al davant). Estan descats en taronja els barris que disminueixen i en blanc els que augmenten el seu valor.


Font: Elaboració pròpia a través d'Estadístiques de BCN. El primer valor correspon a 2011 i el segon a 2012 
Si passem als 15 barris que podríem considerar de renda mitjana-baixa, no es veu un patró molt evident de canvi. 



Tampoc es percep als barris de renda mitjana per sota del valor 100.



Passem als districtes de major renda, també podem veure un cert decreixement en els més rics (que són 6 cops més rics que els més pobres), però no hi ha un patró molt clar entre els que conformarien els llocs 60 i 70 d'aquest rànquing de renda.





Per tant, tres conclusions ràpides:

a) Falta una anàlisi individual, que amb dades de l'Ajuntament ara mateix no és possible fer-ho des de fora. Es podrien plantejar molts supòsits. També faltaria creuar-ho amb factors demogràfics i de mobilitat residencial, i conéixer quin és el canvi metodològic que ha obligat a recalcular valors de 2011 i no poder comparar amb el període anterior al 2011.
Evidentment, se'n poden fer anàlisis més riques, completes i refinades que la que estic fent amb pocs temps.

b) L'únic que disposem és de dades a nivell de districte i barri. I ens mostra que malgrat alguns titulars vulguin ser positius i optimistes amb una suposada reducció de la desigualtat, el que veiem és un descens en el nivell de renda, castigant molt especialment els barris de dos districtes de la ciutat.

c) Tot sembla indicar que per factors que no entraré en valorar si són exògens o endògens a la gestió municipal, segueixen existint diferències significatives entre districtes. És més, diferències que s'agreugen per l'empobriment progressiu dels darrers anys, en especial a aquelles zones de la ciutat que corresponen al quartil més pobre.


Desigualtat de renda a Barcelona (1)

Fa cosa d'un any es va presentar la darrera onada de l'habitual estudi sobre renda als barris de Barcelona. Lògicament, la crisi no perdona i mostrava unes dades força demolidores en termes d'increment de les desigualtats.

Cal tenir en compte que aquests magnífics estudis que porta fent Programació de l'Ajuntament des de fa uns anys es presenten en forma de base 100.

Ahir l'Ajuntament va presentar l'estudi corresponent a dades 2012 i es diu que s'escurça per primer cop la diferència entre rics i pobres a Barcelona. Es presenten algunes dades que semblen donar a entendre que aquest any la situació és millor que l'any passat. No entraré a valorar gaire aquestes dades.

El problema de la poca fiabilitat d'aquest missatge és quan es comencen a fer titulars com el que ha fet el mateix Community Manager de l'Alcalde Trias:






Lògicament la resposta és clara: en un districte amb la variació de Ciutat Vella (amb dos barris a prop del valor 100), és complicat fer moltes conclusions generals amb una dada com aquesta. Si bé en relació a 2011 el valor augmenta als dos barris del districte amb més renda (Santa Caterina i el Gòtic), disminueix a la Barceloneta i creix lleugerament al Raval. Un cop més, convindria relativitzar aquest tuit-titular. La resposta a la pregunta seria: sí, no, i no em falten elements per saber si és veritat.

Però el principal problema és quan el mateix Community Manager m'adreça al web d'estadístiques de l'Ajuntament per mirar a fons tota la informació que pretenc aclarir, ha crescut o minvat des del 2007, com deia la presentació a premsa de dies anteriors??

Efectivament, vaig a la font d'informació i el primer que trobo és un gran "Disclaimer" dels mateixos tècnics municipals que treballen les dades.

 Podem veure que han incorporat novetats en la mesura de la renda familiar. Han recalculat els valors 2011 (per tant, les notícies publicades de l'any passat caldria refer-les) i s'avisa que NO ES POT FER UNA COMPARACIÓ ACURADA AMB ALTRES ANYS.

En resum, que l'Ajuntament, en aquest cas el Regidor Forns, està convocant a la Premsa per donar com a gran titular una dada que el mateix Ajuntament es limita a relativitzar en tots els exercicis anteriors a 2012. Per tant, una dada no comparable amb el període 2007-2010. Ens quedem amb les ganes de saber si estem pitjor o millor en termes de desigualtat de renda.

Actualització: aquest post té una segona part 

dimecres, 4 setembre de 2013

Guies turístics, oficials?

La Barcelona turística afronta diverses problemàtiques pròpies d'un model d'èxit i de necessària redefinició constant. En els darrers anys, els debats sobre aglomeracions a Ciutat Vella, costos i externalitzacions del turisme han confluit amb propostes més o menys exitoses en termes de gravació (taxa turística), desconcentració de turisme a altres districtes de la ciutat i estratègies globals a mig termini en forma de Pla Estratègic 2015.

Algunes bones notícies compensen l'excessiva tendència a presentar el turisme de la ciutat en mitjans i en opinió pública amb l'estigma del Low-Cost, l'alcohol i el soroll. Les principals bones notícies són l'excel·lent salut del turisme de negocis, el turisme de creuers i l'obertura de més hotels de gamma alta, però també nous "hostels" de característiques europees (deixant en un tercer terme els hostals i pensions tradicionals de casa nostra), molts d'ells edificats a Gràcia, i el radi proper a la part alta de Passeig de Gràcia (carrer Còrsega, Rosselló, Enric Granados,etc). Per últim, algunes experiències mostren noves vies creatives per a la creació de productes que potencialment poden ser aplicats a turisme considerat "de qualitat".

Ara bé, d'igual manera que hi ha estratègies, bones i males notícies, existeixen tres qüestions que superen la incidència en el turista i la ciutat, ja que afecten particulars i empreses del sector:

1. L'existència de transportistes no oficials. Aquesta situació és evident al cas de Girona, però no se n'escapa la ciutat de Barcelona. El fet és que el mateix sector ha posat fil a l'agulla i té molt més control dels llocs on potencialment pot existir aquest problema. Lògicament, algú pot pensar que som lliures de pujar on vulguem, i segur que no ens equivoquem. Ara bé, hem de tenir present què pot passar el dia que algun turista o grups de turistes siguin segrestats.

2. La proliferació d'apartaments turístics sense llicència. En aquest cas, el problema denunciat és triple. D'una banda, la competència deslleial a aquell qui paga. I segon, l'incidència al mercat de lloguer de la ciutat, especialment a barris amb alta demanda com Gràcia o Ciutat Vella. En tercer lloc, la molèstia que comporta per alguns veïns. Aquest cas és difícilment controlable, tot i que a Nova York es persegueix des de fa uns anys, especialment perquè Internet fa d'intermediari i els principals portals recullen tot tipus d'apartaments turístics, siguin aquests "legals" o "alegals".

3. Els guies no oficials. Els guies oficials es queixen que algunes persones sense cap formació i examen previ ofereix serveis a preu molt baix (o fins i tot gratuït a l'espera de propines) a la porta dels hotels. Lògicament es tracta d'activitat sense pagament d'impostos, il·legal.

Ara bé, quina és la solució per aquest tercer cas? Crec que és possible plantejar una solució que passi per una liberalització i, alhora, un major control d'aquesta activitat.

El primer és relaxar la consideració de guia turístic oficial, liberalitzant el sector, reduint l'obligació de pagaments de taxes i introduint altres elements que permetin diferenciar algú legal d'algú que no ho fa de manera legal.

http://www.defenseimagery.mil/
Per què?

1. Actualment és complicat i restringit ser-ho.
2. Ser guia oficial no implica ser millor guia. I de fet, hi ha guies turístics perfectes per una ciutat i imperfectes per fer un tour per a tot el país.
3. De fet, si hi ha pocs guies oficials, dependrà de la seva professionalitat millorar el seu servei.





Qui considero que hauria de poder obtenir la consideració de guia oficial?

1. En primer lloc estudiants d'estudis considerats afins amb la qüestió: Turisme, Història de l'Art, Història, Arqueologia. En aquests casos, seria suficient considerar que aquestes persones no poden rebre ingressos per la seva activitat, tret de propines.

2. En segon lloc, qualsevol empresa especialitzada al sector turístic amb treballadors donats d'alta a la seguretat social per exercir aquesta activitat. El fet de crear llocs de treball hauria de ser condició suficient per evitar pagaments per la renovació i obtenció dels permisos i atorgar distintius de guia oficial sense necessitat de passar exàmens. L'empresa ja tindrà prou cura de saber si aquell professional és bo en la seva feina, com succeeix en altres serveis oferts al consumidor.

3. Qualsevol persona autònoma que lliurement es registri i obtingui distintiu, renovable periòdicament (biannual, per exemple) a través d'un examen de coneixements sobre l'àmbit d'actuació (català o local). En les titulacions considerades, segurament no seria necessari cap examen.

Què podria millorar aquesta relaxació del concepte de guia turístic?

1. Reducció del control en l'accés (proves, exàmens).
2. Eliminació de pagaments per l'obtenció i renovació del permís.
3. Obertura d'activitat a persones sense formació específica però suficients coneixements, en un sector d'alta activitat econòmica.
4. Garantia d'oficialitat a través d'acreditació.

divendres, 30 agost de 2013

Nova app per aparcament al carrer

L'Ajuntament va presentar ahir la nova aplicació de mòbil destinada al pagament de zona verda i blava en rotació (apparkB). És a dir, una alternativa al pagament directe en cabines que té diversos avantatges, entre d'altres l'estalvi en paper i el fet de pagar pels minuts d'estacionament. La roda de premsa del responsable de B:SM i la Tinent d'Alcalde Recasens, especialment el darrer quart d'hora, aclareix força com funciona.

El funcionament, breument: quan aparques actives el tiquet virtual i quan marxes, detectat per la teva posició i la del vehicle, pagues d'acord amb una targeta de crèdit pre-determinada. En els casos de rotació, el sistema no permet anar més enllà de les 2 hores màximes d'estacionament en aquestes zones. No cal paper perquè els vigilants sabran quins cotxes han facturat des del seu aparell de control cercant-hi la matrícula.

Més alternatives, més benefici

En termes de gestió és indubtable que el "Smart Parking" genera canvis i avantatges, especialment perquè l'usuari pot comparar l'actual sistema manual o bé el nou:

- El mètode tradicional li permetrà no necessitar mòbil i no estar pendent de si tindrà prou bateria o problemes amb el 3G per poder marxar, tot i que el sistema preveu l'atenció telefònica per incidències tècniques en la sortida.

- A la vegada, el mètode tradicional ha permès institucionalitzar una mala pràctica, i és renovar el tiquet un cop passades les 2 hores de limitació. Aquesta nova app no ho permet, com a mínim no en la mateixa plaça d'aparcament.

- Ara bé, la nova app permetrà estalviar diners (si no hi ha canvis de tarifes) ja que pagues exactament pel temps que estaciones. S'ha acabat posar unes monedes extra "per si m'entretinc", i també es perdrà allò de deixar-li el temps de més al conductor que ocuparà el nostre lloc.

- Tindrà beneficis per a les empreses, ja que el pagament es farà amb targetes que no necessàriament ha de tenir el conductor en mà. Per tant, si una empresa té 3 cotxes assignats als seus treballadors, podar accedir a l'històric i verificar tots els pagaments i cobraments, estalviant-se el feixuc tràmit de demanar tiquets i factures.

Ara bé, hi ha reptes i alguns riscos

Com s'alerta habitualment, la introducció de solucions Smart ha de permetre facilitar-nos la vida principalment als ciutadans. Però com a element tecnològic i instrument en la gestió, cal prendre-la seriosament si no es vol incórrer inconscientment en diversos riscos. Les següents reflexions no es dirigeixen necessàriament a l'Ajuntament de Barcelona, que té un potent equip en aquesta qüestió i de ben segur ja ho tenen tot present, però és aplicable a qualsevol municipi que tingui previst implementar solucions Smart o bé rebin habitualment empreses que hi estan treballant:

- Pensar localment i no globalment. En aquest cas concret, em refereixo al fet que l'Ajuntament de Barcelona emergeix com a pionera al seu entorn en aquesta aplicació. Actua com a autoritat en relació al conductor. I li planteja una solució per millorar la seva experiència d'aparcament. En canvi, la mobilitat, com altres àmbits de l'anomenada Smart City, s'ha d'entendre en termes "globals". Si més no en termes metropolitans: bona part de la gent que empra l'àrea verda i blava per rotació viu en realitat en altres municipis. En el cas de comercials i professionals autònoms, de fet, és fàcil visitar diversos municipis en un dia. Per tant, no seria més eficient invertir en una App que d'inici sigui ja compatible amb altres municipis? El risc seria trobar-nos amb una app per municipi, desincentivant l'expansió d'aquests mitjans als ciutadans que no vulguin tenir una app per municipi.

Amb aquesta idea no vull dir que el sistema s'hauria d'aplicar a tota l'AMB o a tota Catalunya, simplement defenso que en una futura aplicació (ja sigui a través de mitjans públics o amb externalització del servei), els requeriments tècnics i la plataforma d'accés haurien de ser coincidents, preferentment, a la que tingui major nombre d'usuaris.

En la roda de premsa es dóna a entendre que B:SM donarà totes les facilitats per posar l'App a disposició de qualsevol municipi o empresa que guanyi un concurs, permetent que sigui totalment compatible. És una solució, però no sé si seria l'òptima i desconec si acabarà sent una realitat.

-  Pensar en termes de procés i no de servei. Un segon repte que es pot transformar en risc és plantejar cada innovació "Smart" en funció de la disponibilitat del mercat. És lògic: les empreses tenen el seu producte o invenció i l'han d'aconseguir vendre. Ara tenim aquesta sistema, una altra empresa que ha inventat el Smart Parking Sensor ven la seva app a l'ajuntament. El resultat? essent totes dues millores d'un mateix procés o servei municipal (el d'aparcament al carrer), els dos sistemes no estan integrats, no es parlen. El resultat és indubtablement positiu en termes de ciutat Smart, però el ciutadà (usuari final) requereix de dues Apps per fer una operació (aparcar al carrer). Portant-ho a un futur, hem de pensar en un dia a dia en el qual seria interessant reduir al màxim la complexitat en la relació ciutadà-Smart City. El fet que ens trobem amb les primeres innovacions aplicades no hauria de ser excusa per deixar de pensar-hi en termes de ciutat, en conjunt i no com la suma de petites millores.

- Pensar en termes de servei i no d'aplicabilitat a d'altres. Un altre plantejament de base és deixar de pensar en termes de servei, en aquest cas l'àrea blava/verda, i començar a fer-ho en termes d'aplicabilitat transversal. És a dir l'avantatge d'aquesta App pot ser aplicable a altres serveis que requereixin informació bancària, com ara el Bicing, o qualsevol servei o equipament municipal de pagament immediat. El cas del Bicing és interessant, perquè en el seu futur pot tenir elements de contacte tant amb el pagament d'aparcaments (per la qüestió de disposar d'informació privada de l'usuari del servei), però també la seva integració real a la futura aplicació del sistema "Pay as you go" (Oyster) si s'acaba executant a Barcelona, per al lloguer puntual a través de concessió privada  o bé amb l'exclusiu ús al Bicing (només usuaris locals).

dimecres, 19 juny de 2013

Informació a les parades d'autobús

Una de les coses que més m'agraden de la mobilitat a Londres són els mapes de situació de les parades d'autobús. A banda dels mapes sobre els itineraris de cada ruta, les parades incorporen informació que t'ajuda a conèixer on ets i quina parada de la zona et porta a les principals destinacions de la ciutat, tot en una pàgina (si es vol un llistat de destinacions més exhaustives per aquella zona concreta, visitar aquest enllaç). En més d'una ocasió en les meves visites a Londres he pogut trobar un autobús que m'anés bé.



En el nostre cas, TMB opta per una via diferent d'informació al ciutadà. En la part frontal de les marquesines trobem mapes d'itineraris dels autobusos que s'aturen en aquella parada. Aquells mapes són clars i útils. Ara bé, si volem una visió general de la ciutat, hem d'anar a la part de darrera de la marquesina. La complexitat d'aquests mapes és doble: d'una banda, obliga a orientar-te i saber on ets. Per la majoria de nosaltres, no és difícil saber-ho, però turistes, gent que ve de pas o gent gran no sempre es té tant clar.

El segon problema és que en algunes zones amb gran densitat d'autobusos el mapa obliga a una distinció de colors i rutes que no sempre és senzilla per a tothom. Tot sovint trobo persones amb dificultats per treure la màxima utilitat d'un mapa que conté tota la informació necessària, però no sempre traslladada a la diversitat d'usuaris finals.

Propostes com aquestes i d'altres molt més ambicioses tenen cabuda a la nova plataforma "La Casa Pública". Els creadors d'aquesta idea es defineixen com "una eina de crowdsourcing per a les administracions públiques. És una plataforma online feta a mida per a totes aquelles persones compromeses amb el servei públic i en la introducció de canvis en els seus processos i resultats". 

Els creadors es comprometen a enviar les propostes que reben suficients suports als responsables de l'administració corresponent. Es troba en una fase inicial i ja s'han donat d'alta persones de perfil molt divers, però és interessant que existeix un instrument amb aplicabilitat interna i externa a les organitzacions i que s'orienti a tractar en positiu i no en negatiu les coses amb marge de millora, obligant-nos a plantejar alternatives contrastables.